13.10.08

LA GUIA DEFINITIVA Moriràs per ella

28 de juliol del 2008. La Guia Definitiva s’acomiadava fins la propera setmana. Van passar set dies. Quinze. Un mes. Dos mesos. Ni rastre d’aquesta preuada guia cinematogràfica. Mentre el món passava un estiu de penúries, malenconia i dolor per la falta de tan carismàtica secció, un servidor gaudia d’uns dies entre baguettes franceses, festes populars i paratges naturals. Per aquí ens va arribar un robot que ens va ensenyar a estimar els quaranta millors primers minuts que ens ha portat el cinema des de fa molt de temps. Un home fosc que lluitava amb un memorable ésser del tot desequilibrat, amb un somriure constant. I una Barcelona que, tot i estar ben retratada, resulta que es castellanoparlant. L’estiu ha passat. El setembre ens ha tornat a ubicar al nostre lloc. El Mai a la vida prepara una esperada nova temporada. Un servidor continua buscant feina. El món fa cua a les borses, per tal de llençar-se des d’un punt ben alt i posar fi a la seva situació econòmica. I Violeta Santander s’ha convertit en la nova diva nacional, gràcies a l’inestimable ajuda de la nostra cadena amiga. No és que la vida ens hagi canviat massa, la veritat, però a partir d’ara intentarem ser més feliços amb una nova edició setmanal de La Guia Definitiva. Per començar l’aperitiu d’avui, Brad Pitt fa posturetes a costa dels germans Coen. Mike Leigh ens porta la felicitat extrema. Des dels Estats Units ens continuen arribant bajanades diverses. I a Espanya... bé... continuen fent el que poden. Welcome back!

És possible que l’aperitiu d’avui, tot i anar més o menys farcit, ens acabi fent regirar una mica l’estómac amb molta bolleria industrial i alguna que altra delicatessen convencional. Per començar, els germans Coen se n’obliden del curiós pentinat del senyor Javier Bardem a No es país para viejos i li planten un bonic tupè a un magistral Brad Pitt en la seva nova producció, Quemar después de leer (Burn after reading). El que molts ja han titllat com la tercera i última part d’aquesta anomenada trilogia idiota iniciada amb les pel·lícules O Brother! i Crueldad intolerable, ens arriba ara al cinema una paròdica història d’espionatge (o antiespionatge) que, tot i no funcionar a tots els seus nivells, deixarà un bon regust de boca a l’espectador mitjà. Aquí hi tenim de tot. Les interpretacions de Brad Pitt, George Clooney, Tilda Swinton, John Malkovich, Frances McDormand, Richard Jenkins i J.K. Simmons. Un guió a mode de bola de neu on la idiotesa suprema arriba al seu súmmum. Dos treballadors d’un gimnàs. Unes quantes operacions estètiques. Cites on-line. Espies espiats. Infidelitats. Memòries. Articles confidencials. Morts accidentals. Xantatges del tot lamentables. La CIA. I Washington D.C. L’altra delicatessen convencional del dia ens la porta el britànic Mike Leigh (director de grans pel·lícules com Secretos y mentiras o El secreto de Vera Drake), tot intentant comprendre l’optimisme més absolut. La seva nova producció porta per títol Happy. Un cuento sobre la felicidad (Happy-Go-Lucky). La seva protagonista es diu Sally Hawkins i va guanyar el premi a la millor actriu en l’últim festival de Berlín. I la seva trama es deixa veure amb molt de gust, en un context d’excessiva felicitat. La protagonista s’anomena Poppy. És feliç com una perdiu. És professora de primària. Saluda alegrement a tot el món, tot i que no obtingui res a canvi. Es vesteix amb colors impossibles. I es diverteix sempre que pot. Una pel·lícula que analitza l’optimisme extrem com a mètode més efectiu en la lluita en contra d’un món cada cop més amargat. ¡Atenció a les impagables escenes entre la protagonista i el seu pessimista professor d’autoscola!

I ja que tot no podia ser més o menys selecte, els Estats Units continuen a l’aguait per tal de delectar-nos amb els acudits i les trames més facilotes. Avui en tenim tres per a triar. Per començar, Anna Faris (sí, la de Scary Movie...) es posa en la pell d’una noia Playboy en la pel·lícula Una conejita en el campus (The house bunny, dirigida per Fred Wolf). La pobreta conilleta, després de ser expulsada de la mansió Playboy comandada pel bavós multimilionari Hugh Heffner, decidirà canviar el seu destí i passar a formar part d’una d’aquestes típiques germandats estudiantils en una d’aquestes típiques universitats nord-americanes. ¡Ai, quina gràcia...! La segona proposta es titula Tres mujeres y un plan (traducció literal de Mad Money), està dirigida per Callie Khouri i protagonitzada per un trio bastant estrany, Queen Latifah, Katie Holmes i ¡Diane Keaton! ¿Quin és l’argument? Doncs me la bufa completament. L’únic que vull és que la Keaton torni amb Woody Allen. Per últim, la tercera proposta porta un d’aquells títols espanyols que tan agraden, a l’estil d’algunes coses que m’acabo d’inventar com ara La sombra de un asesino, Testigo culpable o Explosión letal. Li han posat La conspiración del pánico (de l’original Eagle Eye), està dirigida per D.J. Caruso i l’únic que pretén és fer passar una estona entretinguda a l’espectador amb tots els ingredients típics del thriller, amb terroristes i intrigues polítiques. A veure si ho aconsegueix. Per fer-ho, se serveix de la guapeta Michelle Monaghan i d’un absolutament emergent Shia LaBeouf, al qual encara li continuo buscant el carisma.

Acabarem tot destacant dos produccions amb marca hispana. En primer lloc, l’actriu Macarena Gómez es transforma en una mena de Paris Hilton psicòpata en la pel·lícula espanyola Sexykiller. Moriràs por ella. La història va de morts sense substància... però d’aquelles que fan gràcia, amb l’ajuda d’alguna que altra situació disparatada entre sang, fetge, gore sense sentit, cadàvers, armes i una tia bona protagonista. ¡Ah! I darrere la càmera, Miguel Martí, el director de títols tan infumables i denigrants com SLAM o Fin de curso ¿Qui en dóna més? Ho podeu acabar de rematar amb la hispano-chilena Santos, una pel·lícula dirigida per Nicolás López que ens invita a la fi del món, sempre i quan un lamentable superheroi interpretat per Javier Gutiérrez no tracti d’evitar-ho. Entre el seu repartiment, ens trobem també amb Guillermo Toledo, Leonardo Sbaraglia o Elsa Pataky (sí, la que viu en un castell amb Adrien Brody). Destacar tanmateix, la minsa presència en la nostra cartellera de dos propostes més. Per una banda, el documental suís La lista de Carla (La liste de Carla, de Marcel Schüpbach), sobre una jutgessa que persegueix els criminals de guerra de l’antiga Iugoslàvia. I, per l’altra, Las manos (d’Alejandro Doria), drama argentí sobre un sacerdot amb l’habilitat de sanar amb les mans.

La setmana que ve, ninfomania, opus dei, gurus, corredors, bodes, videojocs i dones. Tot, com sempre, a La Guia Definitiva. ¡Au revoir!

2 comentaris:

mirtres ha dit...

Per la guia? fijo!
:)

Arnau Sabaté i Agustí ha dit...

Ei Xavi! encantat de tornar a tenir-te entre nosaltres!!!