22.1.09

Discos Castelló i reflexió (melancòlica) sobre el panorama musical actual.


Ens en vam assabentar per que va sortir a la premsa, Discos Castelló, la mítica botiga del Carrer Tallers presentava un concurs de creditors a causa de l'agreujament de dues crisis, la econòmica i la de la indústria musical, degut a la devallada de la venta de CD's i l'augment de la descàrrega de música.
No em considero un comprador habitual de la Cadena Castelló, però si que he de dir que sóc dels que segueixen comprant música, i com a comprador habitual acostumo a freqüentar tots els establiments possibles a fi de contrastar preus, col·leccions, estils i temptar la sort de trobar una joia entre les rengleres de discs ordenats de les botigues de música. La trista notícia em va fer posar melancòlic, alhora que impotent. Hi ha coses que em fan reflexionar sense treure'n, gens ni mica, l'aigua clara. Quan més viva que mai, està la música, en les nostres vides ,i en la dels que ens envolten, més superficial es torna tot el que l'envolta.
Per una raó o per una altra, sóc dels que davant d'una mala noticia, sempre intento trobar-li l'escletxa d'esperança, així que desseguida vaig anar a buscar el significat de la frase, Concurs de creditors, que curiosament correspon al que antigament s'anomenava suspensió de pagaments, frase que tot i denotar certa sensació d'inseguretat empreserial, no obligatòriament significa la desaparició o tancament de l'empresa afectada. La qüestió és senzilla, i ara em posaré tècnic, la intenció que té una empresa, al declarar-se en Concurs de Creditors és que té la necesitat de regular el repartirment de les seves pèrdues quan no pot fer front als seus deutes. La finalitat, doncs, és organitzar les finances de l'empresa concursant per tal d'aconseguir que el major nombre de creditors, cobrin el màxim possible. Això significa que Discos Castelló no és una empresa insolvent, sinó que no disposa de la quantitat suficient de diner líquid per fer front als deutes que envolten a l'empresa. I el diner no és beu, líquid és sinònim d'efectiu en termes econòmics, i Discos Castelló, segons indiquen tots els articles que he llegit, disposa de 10 establiments i dóna feina a més de 50 persones. Per tant, disposa del diner amb el qual fer front a les seves despeses, amb l'inconvenient de que aquest es troba traduït en béns materials. L'empresa conserva el perfil que tant predomina al nostre país, el de petita i mitjana empresa. La possible desaparició de Discos Castelló suposaria, no només la pèrdua de la botiga de música on els vostres pares hi van a comprar música per preparar els vostres regals de nadal, sinó que a més, suposaria una restructuració de personal a petita escala del que fan les grans multinacionals del sector automobilístic en moments com el present.
La finalitat amb la qual escric aquest article no és, únicament, fer-vos una demostració d'economia de l'empresa aplicada al context macroeconòmic de crisi actual, sinó despertar una mica de debat, que és el que més m'excita. Així doncs, us convido a imaginar-vos el carrer tallers sense els actuals tres locals que Discos Castelló hi té, per que hi situeu tres botigues de roba molona. Encara que, ara que hi penso, el Bred & Butter també ens abandona, així que potser imagineu-vos hi tres establiments estil FNAC, grans magatzems de cultura a la carta que tot i afectar-los hi igual la crisi, són els que millors sobeviuen al context de crisi econòmica i cultural.
Més amunt, ennegria una frase a la qual em vull referir abans de concloure el text. Actualment l'accés a la cultura el tenim tant a l'abast que les conseqüències més directes d'això són que l'escena s'està superficialitzant. Els segells discogràfics s'han d'adaptar al mercat i per això aposten per propostes amb alt contingut mercantilista. L'exemple més clar d'aquesta política és la proliferació de la cultura del hype i la dificultat de trobar grups actuals amb una carrera destacable. És molt fàcil, actualment, trobar grups de masses amb una única discografia de dos o tres discos de bagatge. La música ha deixat de ser un element més de la cultura que envolten les tribus urbanes per convertir-se, paulatinament, en un producte, més aviat estètic. Sembla que la gent, prioritzi més abastar com més música millor abans que aprofundir en la carrera d'un artista. Mirat d'es d'aquest punt de vista, això és positiu pel mercat musical, ja que es crea un escenari idílic per l'aposta de la música en directe, i d'aquí la proliferació de tants festivals. També estic d'acord que aquest escenari ha donat moltes oportunits al triomf de bandes, entre les quals m'agradaria incloure-hi Manel. Manel, per buscar un exemple de casa, ha estat un dels grups més beneficiats per la cultura de descàrrega directa. Als seus concerts, abans d'haver tret el seu disc, la gent en massa ja tararejava les lletres de les seves cançons. Aquesta evidència em fa reflexionar i trec la conclussió de que actualment, la música es deixa de consumir en format físic per passar-se a consumir en directe. Els concerts i els festivals estan plens, però les botigues buides, i com a conseqüència, els blogs de descàrrega directa i els programes de P2P treuen fum.
Llegint els comentaris de la notícia que el diari Avui va fer sobre Discos Castelló, hi vaig trobar moltes opinions. Majoritàriament es lamentaven de la pèrdua d'una botiga tant mítica, però d'altra banda trovaben just que desaparegués ja que, segons ells, és símptoma del canvi de la societat. Que no troben just que s'hagi de pagar per la música i que els artistes el que han de fer és tocar i no compondre un tema del qual se n'aprofitaran la resta de les seves vides, cobrant els respectius cànons d'autoria. Jo no se que n'opineu vosaltres, però penso que aquesta expressió és d'alt contingut egoïsta. Fa molt temps, algú em va proposar un escenari fictici, 'imagina't que els músics fessin vaga...'. Quanta raó, els músics tenen un ofici molt important pels nostres sentiments. Sovint, exerceixen una feina per la qual un psicòleg ens cobraria alts honoraris, i nosaltres, en canvi, els hi paguem així, amb el que tant caracteritza la raça humana, amb egoisme.
Respectem la música, siusplau.

4 comentaris:

Jordi Sabaté ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Dua ha dit...

Algú sap què passa amb la Sala Castelló? No té cap mena de lligam amb la cadena de botigues?

Anònim ha dit...

el que ha presentat un concurs de creditors, no és pas la botiga ni la sala, es la distribuidora majorista. La casa es divideix en dos branques (familiars) una gestiona les mítiques botigues del carrer tallers de barcelona i l'altre gestionava l'empresa majorista de distribució, és aquesta última la que ha presentat el concurs, per tant, les botigues i la sala no perillen, de moment.

tot i així, no deixa de ser una mala notícia per la música del nostre país.

Arnau Sabaté ha dit...

Tens raó Bruno, això vaig sentir que deien a RAC1, desprès d'haver donat la notícia. vaig intentar buscar informació per redactar l'article, però la veritat és que tota la info que vaig trobar deia el que hi ha...merci per l'aclariment, però!

Dua, la sala pertany a Discos Castelló, però de moment no cal patir, doncs...