CANNES 09 Visions externes de La Croissette. Secció Oficial. Primera part.

Estimats seguidors del Mai a la vida. No sé si ho sabíeu, però voldria informar-vos d’una cosa. Finals de maig representa l’arribada d’un festival internacional de cinema ubicat al sud de França (ja ho sabeu, el país dels mims, les baguettes, els palaus victorians i els presidents baixets, dretans i prepotents) en una suposem bonica localitat costera anomenada Cannes. En català s’acostuma escriure en una sola N, però m’agrada més fer-ho en dues. Si ho escrivís en tres o en quatre, potser ja em passaria. ¿I què està passant aquest any a Cannes? Doncs si llegiu l’article, us quedarà més o menys clar. Feu-ho de forma desinteressada.

Pel que fa a les dades mitjanament tècniques, caldria dir un seguit de coses per ubicar-vos a vosaltres, lectors, enmig de tot aquest xou mediàtic i cinematogràfic. El Festival Internacional de Cinema de Cannes es divideix en un seguit de seccions en les quals s’acaben projectant centenars de pel·lícules. Per explicar-ho i destacar tot el que allà s’està projectant, m’hauria de comprar un teclat nou i baixar a l’Starbucks a demanar un arsenal d’aquell cafè tan car. Per tant, no ho faré. Parlarem d’alguna que altra pel·lícula de la quinzena de realitzadors o de la secció alternativa del festival, però ens centrarem bàsicament en analitzar mínimament les pel·lícules de la Secció Oficial a concurs. Les que s’han pogut veure i les que es veuran fins el dia 24. Just quan es tancarà la paradeta. ¿Què més puc dir en aquesta preparatòria? Doncs que enguany tenim grans noms entre les pel·lícules a concurs i que el jurat oficial està presidit per Isabelle Huppert, una actriu absolutament excepcional, el qual s’acaba de compondre pel director coreà Lee Chang-Dong, el nord-americà James Gray, el guionista Hanif Kureishi i les actrius Shu Qi, Sharmila Tagore i Robin Wright Penn. Mentre m’imagino algun dia escrivint les meves cròniques, in situ, des de la pròpia ciutat de Cannes, plantegem què ens podem trobar, aquest any, al festival.

Cannes va donar el tret de sortida (visca les frases fetes) el passat dia 14 d’una forma més o menys atípica. Amb una pel·lícula d’animació. Però no una pel·lícula d’animació qualsevol. Els senyors crítics (aquells que van amb americana de pana, amb pegats als colzes i fumant amb pipa), i la resta de públic assistent, es van haver d’enfundar unes ulleres cools d’última generació per poder veure, en 3D, la última excel·lència cinèfila de la productora Pixar (no llegir com si fos un sinònim d’orinar), que s’anomena simplement Up i que ha entusiasmat de tal manera que, fins i tot, se la considera molt millor que la seva predecessora Wall·E. S’estrena aquí a l’estiu, i jutjarem en consistència. Però si ens posem de ple en la Secció Oficial a Concurs, i a jutjar pel que un servidor ha anat llegint per allí on ha pogut, sabem ja les primeres impressions de cara a una hipotètica Palma d’Or. L’obertura de les pel·lícules oficials va anar a càrrec de les pel·lícules Fish Tank, de la realitzadora britànica Andrea Arnold (que ja havia estat a Cannes amb la seva anterior cinta), i Spring Fever, d’un senyor xinès que es diu Lou Ye. Cal dir, en aquest sentit, que les dues pel·lícules van arrancar amb una certa indiferència. Veus a favor. I altres més discordants. Però sense arribar a destacar. Fish Tank ens transporta al United Kingdom dels suburbis industrials. Per la seva banda, Spring Fever ha donat les dosis necessàries de sexe que ha d’haver-hi en tot festival de cine. En aquest cas, de tendència homosexual. Però els plats forts del festival van començar a arribar un dia després. El director Park-Chan Wook ens agrada. I als moderns, encara més. Recordem que aquest senyor ha dirigit, entre altres, pel·lícules com Old Boy o Soy un cyborg. A Cannes es presenta amb una pel·lícula vampírica titulada Thirst on el sexe, la venjança, l’escatologia i la violència hi tenen una presència destacada. ¿El resultat? No ha agradat massa. La que sí que ha agradat bastant, i jo que me n’alegro, és la nova pel·lícula de la realitzadora neozelandesa Jane Campion. La primera dona de la història de Cannes en aconseguir una Palma d’Or. En aquell cas, amb l’extraordinària i esplèndida pel·lícula El Piano. Ara torna al festival amb la poètica Bright Star.

Ha agradat, i molt, la nova producció d’Ang Lee, Taking Woodstock, que aborda la revolució hippie en tot el que va donar de sí aquest conegut macrofestival musical de finals dels seixanta. ¿Una possible Palma d’Or? I encara ha agradat més el drama de presons Un prophète, del realitzador francès Jacques Audiard, a la qual ja han arribat a titllar com una autèntica obra mestra. Fins ara també hem pogut veure altres pesos importants com el del realitzador de culte Johnnie To que, aquest cop, presenta Vengeance a La Croissette amb un èxit molt més baix del que s’havia esperat. O la nova presència del sempre prolífic Ken Loach amb la seva nova comèdia dramàtica de caire social Looking for Eric. ¿Qui és l’Eric del títol? Doncs el senyor Eric Cantona. ¡Ojo al dato! Que la pel·lícula ha agradat bastant. Les sessions han continuat amb la pel·lícula italiana Vincere, de Marco Bellocchio, que analitza l’ascens de Mussolini al poder i que sembla ser que ha acabat avorrint una mica. Amb el thriller filipí Kinatay, de Brillante Mendoza. I amb la francesa Les herbes folles. Pel·lícula dirigida per un dels realitzadors més respectats de la indústria cinematogràfica francesa, Alain Resnais. La presència espanyola ha anat a càrrec d’Alejandro Amenábar, que ha presentat fora de concurs la seva mastodòntica superproducció històrica Àgora, amb fortes ovacions per part del públic assistent. I del senyor Pedro Almodóvar, amb la aquí ja vista Los abrazos rotos, que es veu que al país veí és tractat com si fos una absoluta divinitat. En tot cas, Los abrazos rotos és una pel·lícula correcta que em va deixar un regust d’indiferència bastant important. I ara sí, el moment que estava esperant amb més impaciència. ¿Quina ha estat la pel·lícula més polèmica d’aquest any? Antichrist. ¿Qui és el seu director? Lars Von Trier. No podia ser ningú més. La pel·lícula toca el terror més gore de la mà dels actors Willem Dafoe i Charlotte Gainsbourgh. I mostra escenes tan explícites com una penetració en primer pla, amputacions de clítoris i penis i diverses sessions de tortura extrema. La immensa majoria de crítics ja se n’han encarregat de vomitar damunt la pel·lícula i titllar-la com a gratuïta i nefasta. Però el millor de tot ha estat la resposta de Lars Von Trier, catalogant-se a ell mateix com el millor director del món (això ho ha dit ell, així exactament) i dient que només fa les pel·lícules pel seu propi plaer i sense pensar en cap moment en el públic. Visca l’egolatria. No sé si sóc masoquista, però tot això fa que encara tingui moltes més ganes de veure la pel·lícula. És així.

Pel que fa a altres pel·lícules fora de la Secció Oficial a Competició, cal destacar les seccions Una certa mirada, dedicada a les produccions més alternatives, la ja clàssica Quinzena de Realitzadors o les sessions de mitjanit. Entre les pel·lícules més destacades, s’ha pogut veure la nova proposta independent del mestre Francis Ford Coppola, Tetro, que compta amb el protagonisme de Vincent Gallo, Maribel Verdú i Carmen Maura i que no ha acabat d’entusiasmar. Les cintes japoneses Air Doll i Yuki & Nina. O les franceses Ne change rien i Ne te retourne pas, sessió nocturna amb Monica Bellucci i Sophie Marceau. La setmana que ve sabrem el Palmarès Oficial del Festival i analitzarem les altres pel·lícules a concurs que encara queden pendents.

Enter de Void, de Gaspar Noé
Vissage/Face, de Tsai Ming-Liang
A l’origine, de Xavier Giannoli
The time that remains, d’Elia Suleiman
Map of the sounds of Tokyo, d’Isabel Coixet
Inglourious basterds, de Quentin Tarantino
The white ribbon, de Michael Haneke. La pel·lícula més esperada per mi. Ja que el senyor Haneke és un dels millors directors de la història del cinema.