Primavera Sound 09: la crònica definitiva

Un Primavera Sound més i una crònica del festival més. Com que nosaltres som tan guais i indies, hem pensat en classificar la nostra insignificant aportació en les sorpreses, els grans, la festa i els bluffs. L’última són les onomatopeies. Cada capítol per cada dia, en el que és segurament el text més trepitjat i refregat en la història d’aquest blog. No en va, aquesta crònica que us disposeu a llegir ha passat per ordinadors diferents, amb resultats tan bonics com que, abans de la darrera correcció, Deerhunter aparegués tant a Els Grans com a Bluffs. Si voleu saber, en quin lloc han quedat, llegiu gossos.

Dijous 28 de Maig

Les Sorpreses

Cuzo van ser els encarregats d’inaugurar la nova ubicació de l’escenari Vice. Tot i tocar metal, la seva música va destinada a tots els públics i mesclen detalls de psicodèlia amb l’estructura matemàtica del metal. Naturalment, a aquesta hora, el percentatge de membres del programa al Fòrum era mínima, i alguns no van començar a arribar fins que a les 18:15 a l’escenari Pitchfork començava Women, el grup matiner que tothom esperava i que van agradar molt tant per la posada en escena com per la seva maduresa musical. Res a veure amb els seus homònims barcelonins, Women són al lo-fi el que Animal Collective han significat a la música pop. És a dir, una petita revelació de cal drapaire que una evolució encertada pot convertir-los en uns grans.

Més. Tot i que les comparacions que rep Andrew Bird amb el germà Wainwright són constants, la veritat és que l’espectacle del senyor Ocell és molt més atractiu –amb tots el respectes- que el de la màxima ICONA dels indies homosexuals. Bird va fer un concert perfecte. Loopejava veu i corda i ho llençava mitjançant un curiós sistema d’speaker rotatori que tenia al seu darrere en forma de gramòfon. Això, o els indies homosexuals, les noies maques i els mitjans generalistes ja poden començar a canviar d’ídol alternatiu. Com a anècdota, l’organització va enfilar-se per les parets quan va veure arribar Andrew Bird sol amb els seus trastos. Sembla que l’havien contractat amb banda i el noi no va avisar.

Una de psicodèlia. Magik Markers podrien ser els nous Sonic Youth, però l’agressivitat amb la que desconstrueixen el rock no es tan abrasiva com la que utilitzen els de Thurston Moore. Un concert molt agradable per descobrir les noves promeses del rock d’avantguarda. Si es quedaran aquí o aniran més enllà no ho sabem, però el sector inquiet del Mai a la vida farà una recerca per descobrir si tenen una col•lecció de cassets gravats amb un segell súper underground de Tucson i fer-ne un monogràfic a la càpsula de música.

El suec The Tallest Man On Earth (avisem que és ironia això de “tall”) va pujar a l’escenari i va aconseguir deixar-nos captivats per la seva poderosa veu (ja ho diuen que al pot petit hi ha la bona confitura) i la seva precisió amb la guitarra. Des d’aquí el nominem a la veu més graciosa del Primavera Sound 2009.

Els Grans

Després que Pete ‘Sonic Boom’ Kember abandonés la carrera com a músic a Spacemen 3 va crear Spectrum. Després de dos anys, el dia 28 de maig van tornar a la península i van oferir un concert suprem, excel•lent, fantàstic. Els fanàtics del drone pop i el rock còsmic van quedar absolutament satisfets amb el que van sentir a primera hora de la tarda. Naturalment hagués estat encara més apassionant veure Spectrum de nit, amb llums lisèrgiques i drogues a les venes (nosaltres no, però hi ha gent molt degenerada als festivals), però coneixent les aficions il•legals de Kember, l’organització del festival va preferir posar-lo d’entrada per assegurar-se que el Boomboom tocava.

Yo La Tengo, després de fer una intro distorsionada de més de 10 minuts, van encarrilar un concert de grans èxits que va durar poc més d’una hora i que es va convertir, segons bona part de nosaltres, en un dels millors del festival. I és que l’edició d’enguany del Primavera Sound era un homenatge encobert al soroll i al shoegaze, i per coronar la reina, era de calaix que el senyor Shields fes el pertinent acte de presència.

Allò de la barrera de so es fa una realitat quan t’adones que els de Kevin Shields toquen amb tanta potència que els acords d’'Only Shallow' se solapen amb les cançons que Jay Reatard està tocant, a la mateixa hora, a l’escenari Ray Ban-Vice.

La Festa

Tot i que tothom s’esperava que Lightning Bolt tocarien darrere les grades, entre el canyissar del costat de l’ATP o a dins de la barra, els americans van comportar-se i van tocar des de dalt de l’escenari. Va ser la primera festa de la tarda, sobretot pels que estaven a primera fila ballant pogo com uns desesperats. Segur que mai ningú s’hagués imaginat que un baix tingués tantes possibilitats. Un del nostre equip (preservarem la identitat del penjat) ha recuperat el seu baix polsós i porta dos dies intentant fer els solos de guitarra que el baixista de Lightning Bolt feia com si res.

The Bug va encisar a tots aquells que omplien el Pitchfork ben entrada la matinada amb sons provinents del dub anglès. Tota una sessió d’autèntica música rave que va semblar no agradar massa als tècnics d’escenari, que en veure que l’artista es sobrepassava li van tallar el so. Amarga relació la d’amor-odi entre artistes i tècnics…

Per la seva banda, Jay Reatard no deu tenir cap problema amb els encarregats del so perquè tan li deu fer com sona. No és que sonés malament, però tot i que el punk sempre va ser una mentida i que va morir fa temps, avui en dia encara arriben ecos. Ell n’és un. Va cancel•lar poc després de ser anunciat i després va reconfirmar, fa mesos. Fàcilment podria no haver aparegut per l’escenari, però ho féu, i a base de cops de guitarra, va escalfar el poc personal que no havia anat a veure My Bloody Valentine.

Aphex Twin és el rei de l’electrònica i quan el nu-rave i l’ed-bangerisme són les premisses que dicten els patrons electrònics actuals, Richard D. James va sorprendre amb una sessió de deep-house amb molta classe.

Meneo, complint amb el que van dir a l’entrevista que els vam fer com a prèvia del festival, van despullar-se posant de manifest que la talla del seu membre viril no va en proporció geomètrica de la festa que porten a sobre. Rigo i Raúl, som fans vostres.

Bluffs

Wavves són joves artistes que la fama se’ls ha quedat gran. Ho van demostrar a última hora de dijous, protagonitzant un concert penós on a més d’enfadar-se entre ells es van encarar al públic. Tot per culpa de mesclar èxtasi, alcohol i alguns narcòtics (segons la nota de premsa que el dia següent va publicar la banda). Podeu veure un video del que va passar aquí:



Divendres 29 de maig

Les Sorpreses

Sleepy Suns va ser la primera sorpresa del divendres ja que van demostrar-nos que són ells l’esperança de la nova psicodèlia de més enllà de l’oceà. Naturalment haguéssim preferit començar les sorpreses del divendres amb els xinesos Carsick Cars, el disc dels quals ha estat una petita revelació en l’habitació de molts nosaltres, però que els designis del Senyor Horari va fer coincidir mortalment amb The Pains Of Being Pure At Heart i les cues a l’Auditori per veure My Bloody Valentine.

Sabem que molts de vosaltres pensareu que tocar una nota sostinguda durant una hora seguida és quelcom pel que ningú donaria ni un euro, però veure monjos satànics tocant guitarres no té preu. Malauradament, Sunn O))) van patir el retard de Shields i companyia a l’Auditori i va privar-nos a molts de nosaltres d’introduir-nos en l’oceà drònic apocalíptic dels amos i senyors del soroll.

Tot i que ja els coneixíem, vam veure per primer cop The Extraordinaires a la passada edició del Primavera Club, on van encisar-nos amb el seu folk rock felicià de la talla de The Decemberists. Aquest argument va servir per tornar a veure’ls i quedar encara més enamorats d’ells.

Els Tokyo Sex Destruction no són una sorpresa, tot i això els col•loquem aquí perquè s’ho mereixen. Sempre donant la talla, però aquest cop acompanyats de Gregg Foreman, van donar un punt de vista més psicodèlic al seu punk de garatge d’essència negra.

Crystal Antlers es coronen com la petita banda més gran de les que van tocar a aquesta edició del Primavera. El fet que se solapéssin amb MBV a l’Auditori va fer que no puguéssim veure’ls des del principi. Però sens dubte, un dels millors i amb escreix.

Als festivals sempre hi ha un concert que recordes i, de divendres, ens quedem amb el de Fucked Up. Hardcore tocat amb tres guitarres i acompanyat de la veu visceral del seu cantant, Pink Eyes. The Chemistry Of Common Life va ser un dels discs de l’any pel Mai a la vida, el seu concert –excepte perquè es van despullar a l’escenari- també serà un dels millors del festival.

Els Grans

El primer gran concert va ser sota l’aclaparador sol d’un quart de set de la tarda a l’escenari Pitchfork. Jason Molina acompanyat dels seus membres de Magnolia Electric Co. van fer un concert excel•lent. Natural, sincer i agraït, així és el senyor Molina, un home que com a mínim hauria de tenir una plaça amb el seu nom al seu poble, Lorian, a Ohio.

Més d’un incrèdul pensaria que anar a veure un concert i posar-se taps a les orelles són dues coses una mica antagòniques. Tot i això, aquells que vam anar a veure els My Bloody Valentine a l’Auditori sabíem què era el que ens esperava dins. El recital va valdre la pena però segurament per l’alta expectació de veure’ls a un lloc com l’Auditori va fer que contra tot pronòstic no es convertís en el millor concert del festival. Abrasius, escoltar-los sense taps va ser una gosadia per alguns que, encabat, van estar una bona estona tocats per la tormenta sònica dels irlandesos.

Els que van superar totes les expectatives i amb escreix van ser Shellac. Steve Albini és el millor director de rock del món i no és una exageració. Math-rock, metal encobert, potència, ràbia i unes tonyines al davant que verge santíssima. Un de tants millors concerts del Primavera 2009.
Jarvis Cocker és sinònim d’elegància i bones formes. Amb camisa i corbata va omplir l’escenari Estrella Damm i va oferir un concert complet. Amb una pinzellada de tot el que conforma l’únivers del ex Pulp. ‘I Never Said I Was Deep’ i ‘Don’t Let Him Waste Your Time’ demostren que darrera de l’aparença de vividor hi ha un lletrista de cap a peus.

La Festa

The Mae Shi van ser la festa. No hi ha res més a dir. Recordant als Refused més passats de voltes i, en alguna ocasió, als The Rapture més agresius. El públic va saber respondre i ells ho van saber aprofitar. Fins i tot van arribar a desplegar una lona entre el públic tal i com fan els hooligans italians en els seus famososos tiffos.

Tot i que no ens en recordem massa, sabem que Michael Mayer, com sempre, va estar a l’alçada. Lluint les gales d’un dels grans del techno alemany, va començar la sessió fent un petit homenatge a l’electrònica industrial valenciana d’antany per encarrilar temes que deixaven el minimal de banda per decantar-se per ritmes més contundents.

No vam veure Dan Deacon. I si el vam veure no ho recordem.

Bluffs

Tot i que va ser un mig bluff, The Pains Of Being Pure At Heart podrien haver dut un directe més preparat. El cantant podria haver assistit a algunes classes de cant i nosaltres haguéssim sortit més contents. Llàstima que no fos així i que el seu primer disc homònim soni molt millor que el seu directe. Així i tot, el seu curt concert (de mitja hora) va ser una recopilació de les millors cançons del seu disc i el públic bé en va gaudir. Nosaltres som massa exigents.

Dissabte 30 de Maig

Les Sorpreses

Si hi ha alguna sorpresa del dissabte, sens dubte qui s’emporta el premi al petit gran grup és Ariel Pink, fent una de les actuacions més divertides del festival quan va compartir escenari amb la gent de Vivian Girls.

Herman Dune va ser l’artista que va escalfar motors just abans que tingués lloc l’actuació de Neil Young. Tot i no ser la primera vegada que assistien al festival, sí que ho era després de la nova formació. David-Ivar va obrir l’actuació amb una versió acústica i tot just després van començar a encarrilar el repertori de tota una vida de música. Felicitat, alegria i bon rotllo per seguir encarant la recta final.

Després d’haver tocat tres vegades seguides al festival, segurament aquesta va ser l’actuació on els de Bradford Cox van tenir més públic. Presentaven en directe el doble treball Microcastle / Wierd Era Cont i el resultat va ser extraordinari. Obrint amb el set list exacte que el tracklist de Microcastle l’actuació va derivar en una sessió d’autèntic pop còsmic. Deerhunter se situen com la promesa de la música d’avantguarda.

Quan un servidor no s’esperava gran cosa de l’actuació de Black Lips, puc assegurar que va ser una de les que més em van sorprendre. Amb una afluència multitudinària, Black Lips van tocar tant o més borratxos que el públic que omplia el Vice i ho van fer amb molt art, cal donar-los el mèrit. Però aguantar-se quiet a ‘Katrina’ o ‘Cold Hands’ era altament complicat.

Tota una familia a sobre un escenari demostrant que encara es pot fer música com abans. Els fills de Ingrid Weiss, bateria de The Raincoats, són Kitty, Daisy and Lewis i tots junts van oferir un concert de rock and roll per a treure’s el barret. I si The Shins es fusionessin amb Damien Jurado sortiria Chad VanGaalen i el seu agradablíssim concert al Rockdelux a mitja tarda. Quin goig i quina joia.

Els Grans

El dissabte era un dia de grans noms. Així que a la mateixa línia col•locarem als tres grans noms del dia, que van portar el festival a superar totes les expectatives més optimistes. 30.000 persones van ser les que es van aplegar dissabte per veure a Neil Young en el seu concert de dues hores i mitja. Tot estava a punt per aplanar el terreny a l’avi de la música americana. L’assistència més massiva en tota la història del festival.

The Jayhawks, tot i haver-se ajuntat de nou després d’una temporada de malentesos, van col•locar-se al Top 5 dels millors concerts del festival. A les 21:15 tot estava llest perquè Neil Young sortís a l’escenari i cal destacar la increíble imatge de massa humana que cobria tota la costa que abarcava l’escenari Estrella Damm.

Un cop superada la mitjanit, Sonic Youth van clausurar l’escenari gran del Primavera Sound i ho van fer amb un espectacular concert, situant-los encara més com una de les millors bandes de la història de la música contemporània. Algun però? Massa del darrer disc.

Més enllà de la Santíssima Trinitat que va tocar a l’Estrella Damm, The New Year són uns altres grans, tot i l’hora en què els van programar. A les quatre de la tarda, convertint-se en el concert més matiner de tot el festival, van tocar durant 45 minuts clavats, centrant-se en el seu darrer disc i els seus magnífics inicis i finals de ‘Folios’ i ‘The Idea Of You’. Els adorem.

Bluffs

Shearwater, el grup paral·lel de Will Sheff d'Okkervil River, va presentar-se a l'escenari Pitchfork, però la seva proposta no va tenir res a fer davant de les altres propostes d'aquella hora. I el mateix Sheff no hi era.

El concert de Jeremy Jay va ser el més castigat del festival. Va començar un concert que sense pena ni glòria es va veure truncat per uns problemes tècnics que van deixar sense llum l'escenari Ray Bay-Vice durant gairebé mitja hora.

La Festa

Dj /rupture va ser coronat com un dels millors discs del Mai a la Vida del 2008 gràcies a Uproot i al Primavera Sound va ser l’alternativa a la modernitat de Simian Mobile Disco. Ja us ho podeu imaginar, Mush’ups i bootlegs de dub, electrònica abstracta i hip hop deconstruït. Impecable.

Simian Mobile Disco ja havien vingut al festival, però són l’aposta segura per a un final de nit. Agraden tant als indies com als clubbers i al Primavera Sound sempre són benvinguts.

Tot i que tenim a Dj Coco més sobat que qualsevol altra cosa (cal recordar que és el resident de la [2], el nostre club preferit), el premi a la festa del dissabte se l’emporta la seva sessió, on no van faltar els clàssics de sempre juntament a un escenari inundat de gent i moltes cares conegudes entre el públic. Sens dubte la imatge més carismàtica del Primavera, i nosaltres hi vam ser.

Diumenge 30 de Maig

La ressaca més absoluta regnava entre les cares de tots aquells valents que diumenge a la tarda vam assistir al parc de Joan Miró. Sedaiós van ser els encarregats d’iniciar els concerts pels agosarats que van poder sortir de casa cap allà les 16h. Klaus and Kinski, per la seva banda, van sonar millor que el mes passat al Maremàgnum. La sorpresa de la tarda va ser, però, Angelo Spencer. No teníem ni idea de qui era i ell solet, amb un bombo la guitarra i els balls d’un homeless espontani va facturar el millor concert per l’hora i la situació. Karl Blau, el més esperat de la jornada, però, va voler centrar-se en el seu repertori més estrambòtic, deixant-nos amb ganes de la seva faceta més melòdica. Un crack, l’amic de Phil Elverum, que volem veure sense ressaca, palmeres i gronxadors.

Tot i que la gran decepció va ser la caiguda del cartell de Dj Yoda, el premi a la sorpresa se l’emporten Dutchess Says, un quartet de rock obscur i pinzellades d’electrònica industrial provinent de Canadà. La seva cantant és una desfassada i ho va demostrant tirant-se al públic, llençant cervesa a les primeres files i pujant entre els assistents. Tot un revitalitzant per a la ressaca dels que estaven allà. Tot al contrari que Stanley Brinks, acompanyat per Freschard i Ish Marquez, que tot i ser molt entranyable, la seva música pausada no era la més adient per aquelles hores.

El bluff del diumenge se l’emporten Merienda Cena i John Maus que, tot i intentar-ho, la seva proposta es va quedar allà. Tot i això, ara riem molt amb les seves bases trance, la veu distorsionada i els saltirons descompassats.

Fotos de Inma Varandela, Cristina del Barco i Chus Sánchez.