La guitarra ha deixat de plorar (o un modest homenatge als Beatles)
L'ésser humà és la mar d'hàbil i eficaç a l'hora de crear llegendes urbanes. A vegades, però, i com diuen els espanyols quan parlen de rius, sons, i aigua que porten els rius, alguna cosa hi ha de cert. Aquest és el cas de l'idili entre Marylin Monroe i el trenta-cinquè president dels Estats Units John Fitzgerald Kennedy. Norma Jean Mortenson va morir per causes que mai no han estat aclarides el 5 d'agost de 1962. Trobada per la seva criada, els rumors van arribar a apuntar el primer president catòlic de la primera potència mundial, que no va trigar a acompanyar-la, segons les seves creences. Poc més d'un any després, el 22 de novembre de 1963, Lee Harvey Oswald presumptament va disparar des d'un magatzem de llibres a Dallas, quan JFK i la seva dona circulaven entre la multitud en una limusina descapotada. Pocs dies després, Kennedy i Monroe es van retrobar, però no pas al cel catòlic, sinó en un lloc desconegut per la resta de mortals. Les males llengües diuen que una illa del Carib. O era a la Polinèsia?
En aquest emplaçament ignorat per tothom els esperava el que fou el pare del rock'n'roll. El 20 de desembre de 1957 les biografies oficials i no oficials i fins i tot wikipedia afirmen que Elvis Presley va ingressar a l'exèrcit dels Estats Units. No obstant, la realitat era que l'autor del rock de la presó havia escapat i no podem assegurar la identitat de qui era l'impostor que va començar a l'exèrcit i va acabar fent el ridícul davant de milers de persones, gras i totalment acabat a Las Vegas, per acabar morint el 16 d'agost de 1977, enterrat ara a prop de casa de l'autèntic Elvis, a Memphis, Tennessee. Lluny de la civilització, els nostres tres protagonistes seguien amb intensitat què passava al seu antic món. Poc després de l'arribada de John F. Kennedy, quatre peluts britànics havien començat a despuntar, primer, i a arrasar després. Eren els Fab Four, liderats per un antic teddy boy de Liverpool anomenat John Lennon. No entrarem en els perquès de la dissolució d'aquest grup, però tot sovint ha estat la vídua de John, una japonesa, acusada de crear zitzània entre els membres del grup i convertint l'antic John en un cremós personatge autor d'una cançó tan demagoga com 'Imagine'. A mitjans dels anys 70, després de recuperar el contacte amb els seus antics companys, en John va adonar-se de l'error, i incapaç de trobar una solució eficaç, totalment cremat, va començar a idear el pla. Ens estalviarem els detalls i anirem directes al gra. Va contractar un desgraciat sense futur perquè, a ulls de la resta del món, li disparés i l'assassinés davant de casa seva i després d'una sessió de fotos. Fart de la japonesa, John es prengué el requeriment de la fotògrafa Annie Leibovitz de despullar-se al costat de l'asiàtica com el darrer esforç abans d'una vida contemplativa i d'alliberament, on no hauria de rendir comptes a ningú més. Mai més. Era el 8 de desembre de 1980 i John Lennon va aconseguir escapar i va anar a reunir-se al costat de Kennedy, Morntenson i Presley a l'illa del Carib o de la Polinèsia.
Han passat gairebé 27 anys. És l'època de reunions. Des de les Spice Girls fins a The Police, passant per The Jesus and Mary Chain i Led Zeppelin, i els diaris, internet, les ràdios i les teles en van plens. Però ningú no ha parlat del més gran de tots els retorns. En un local putrefacte d'una antiga ciutat industrial del nord d'Anglaterra, tres homes grans es van trobar fa unes setmanes. En tot moment van invocar el record del més jove detots ells, mort ja fa uns anys. Just després del decés de l'autor de 'Something' i 'While my guitar gently wheeps', els baixista i el guitarrista del grup van plorar durant llargues i insòmnies nits, penedint-se d'haver ignorat tant aquell petit geni. En qualsevol cas, la nit en aquell petit tuguri de l'antiga ciutat industrial anglesa va ser una feliç nit de retrobament. Van tocar petits grans clàssics com 'She said she said', 'I'm looking through you' o 'Norwegian wood'. Fins i tot van atrevir-se amb 'The long and winding road' i 'Across the universe', tot i que inevitablement els dugué a aquells agres moments en què no van tenir més remei que separar-se. A tal punt havia arribat la felicitat i la generositat entre ells, que el guitarrista va gairebé exigir en públic al baixista que toqués aquella bonica cançó que el segon va escriure pel fill del primer. "Take a sad song and make it better", van cantar el guitarrista i el bateria, juntament amb el públic, mentre l'autor de la cançó l'executava brillantment en un petit i tronat teclat a dalt de l'escenari. El recital va durar unes tres hores i es va fer curt. Sense cap mena de pressió mediàtica, els tres que quedaven van permetre's el luxe, amb una perfecta entesa amb els oïents, passar de grans hits a cançons amagades i eclipsades de la seva brillant discografia.
Encara dura la ressaca de Police. Haver barrinat en com enfocar la crònica del concert, combinada amb una conversa amb un bon amic i escoltar la discografia dels Fab Four en mode aleatori a l'iPod provoca en la resta de mortals despertar-se un diumenge i trobar-se això a aquell bloc on parlen de música i noves tendències. Però els diumenges ja ho tenen això.
En aquest emplaçament ignorat per tothom els esperava el que fou el pare del rock'n'roll. El 20 de desembre de 1957 les biografies oficials i no oficials i fins i tot wikipedia afirmen que Elvis Presley va ingressar a l'exèrcit dels Estats Units. No obstant, la realitat era que l'autor del rock de la presó havia escapat i no podem assegurar la identitat de qui era l'impostor que va començar a l'exèrcit i va acabar fent el ridícul davant de milers de persones, gras i totalment acabat a Las Vegas, per acabar morint el 16 d'agost de 1977, enterrat ara a prop de casa de l'autèntic Elvis, a Memphis, Tennessee. Lluny de la civilització, els nostres tres protagonistes seguien amb intensitat què passava al seu antic món. Poc després de l'arribada de John F. Kennedy, quatre peluts britànics havien començat a despuntar, primer, i a arrasar després. Eren els Fab Four, liderats per un antic teddy boy de Liverpool anomenat John Lennon. No entrarem en els perquès de la dissolució d'aquest grup, però tot sovint ha estat la vídua de John, una japonesa, acusada de crear zitzània entre els membres del grup i convertint l'antic John en un cremós personatge autor d'una cançó tan demagoga com 'Imagine'. A mitjans dels anys 70, després de recuperar el contacte amb els seus antics companys, en John va adonar-se de l'error, i incapaç de trobar una solució eficaç, totalment cremat, va començar a idear el pla. Ens estalviarem els detalls i anirem directes al gra. Va contractar un desgraciat sense futur perquè, a ulls de la resta del món, li disparés i l'assassinés davant de casa seva i després d'una sessió de fotos. Fart de la japonesa, John es prengué el requeriment de la fotògrafa Annie Leibovitz de despullar-se al costat de l'asiàtica com el darrer esforç abans d'una vida contemplativa i d'alliberament, on no hauria de rendir comptes a ningú més. Mai més. Era el 8 de desembre de 1980 i John Lennon va aconseguir escapar i va anar a reunir-se al costat de Kennedy, Morntenson i Presley a l'illa del Carib o de la Polinèsia.
Han passat gairebé 27 anys. És l'època de reunions. Des de les Spice Girls fins a The Police, passant per The Jesus and Mary Chain i Led Zeppelin, i els diaris, internet, les ràdios i les teles en van plens. Però ningú no ha parlat del més gran de tots els retorns. En un local putrefacte d'una antiga ciutat industrial del nord d'Anglaterra, tres homes grans es van trobar fa unes setmanes. En tot moment van invocar el record del més jove detots ells, mort ja fa uns anys. Just després del decés de l'autor de 'Something' i 'While my guitar gently wheeps', els baixista i el guitarrista del grup van plorar durant llargues i insòmnies nits, penedint-se d'haver ignorat tant aquell petit geni. En qualsevol cas, la nit en aquell petit tuguri de l'antiga ciutat industrial anglesa va ser una feliç nit de retrobament. Van tocar petits grans clàssics com 'She said she said', 'I'm looking through you' o 'Norwegian wood'. Fins i tot van atrevir-se amb 'The long and winding road' i 'Across the universe', tot i que inevitablement els dugué a aquells agres moments en què no van tenir més remei que separar-se. A tal punt havia arribat la felicitat i la generositat entre ells, que el guitarrista va gairebé exigir en públic al baixista que toqués aquella bonica cançó que el segon va escriure pel fill del primer. "Take a sad song and make it better", van cantar el guitarrista i el bateria, juntament amb el públic, mentre l'autor de la cançó l'executava brillantment en un petit i tronat teclat a dalt de l'escenari. El recital va durar unes tres hores i es va fer curt. Sense cap mena de pressió mediàtica, els tres que quedaven van permetre's el luxe, amb una perfecta entesa amb els oïents, passar de grans hits a cançons amagades i eclipsades de la seva brillant discografia.
Encara dura la ressaca de Police. Haver barrinat en com enfocar la crònica del concert, combinada amb una conversa amb un bon amic i escoltar la discografia dels Fab Four en mode aleatori a l'iPod provoca en la resta de mortals despertar-se un diumenge i trobar-se això a aquell bloc on parlen de música i noves tendències. Però els diumenges ja ho tenen això.
2 comentaris:
Across The Universe és màgica.
(sí, és el mateix comentari però he de dir que no ha estat un copy/paste, sóc d'aquells que ho escriu tot)
sé que vaig tard, però m'ha encantat l'article!
:)
Publica un comentari a l'entrada