30.11.07

Novetats i agenda de concerts


Novetats previsibles i d'altres imprescindibles:

Antònia Font. Coser i cantar (Discmedi).
Ja sabeu la història. Joan Miquel Oliver va dir: "M'imagin Robot amb orquestra!" Van parlar-ho amb un amic director d'orquestra a Palma, van veure-ho factible. Segurament volien anar a un lloc a prop i que els entenguessin per gravar l'orquestra. Van triar Bratislava, i el resultat el teniu en aquest doble cd amb cara de gos.
Escolteu-les totes.

Okkervil River. The Stage Names (Jagjaguwar).
A l'Eduard Gras li recorden a The Smiths i a Nightmare Of You i l'Andrea Valverde diu que li agraden força. Són d'Austin, Texas, com George Bush, però el seu nom és rus, tret d'un conte de l'escriptora Tatiana Tolstaya. La seva música no és en cap cas complicada com l'alfabet cirílic sinó de tornades glorioses.
Escolteu 'Our life is not a movie or maybe', 'Unless it's kicks' i 'A girl in port'.

The Thrills. Teenager (Virgin).
The Thrills no són adolescents però en deuen tenir mono ara que segurament ja tinguin fills. És per això que li han posat aquest títol al disc, un treball que no amaga en absolut l'origen d'aquests homenots. Són irlandesos, com dèiem, de la pàtria d'U2, Andrea Corr i la cervesa Guinness, però també dels ascendents de Noel Gallagher. Visca els tòpics i visca el disc de la maduresa de The Thrills.
Escolteu 'The midnight choir', 'Nothing changes round here', 'Restaurant'.

CocoRosie. The Adventures of Ghosthorse and Stillborn (Touch and Go)

Formen una de les parelles més famoses de la música i acaben de publicar aquest disc d'aquest nom tan llarg. Com sempre, apareixen els diferents punts de vista entre les veus del Mai a la vida, i mentre un veu un treball igual de bo i igual de dolent a Noah's Ark (Touch and Go, 2005), l'altra veu influència del hip hop. Ja sabeu, però, quin pa s'hi dóna: música narcòti
ca, tremendament naïf i una veueta que s'està a punt de trencar. Escolteu-lo amb les llums apagades i si us agraden les drogues toves sedants, no em fa pas l'efecte que hagi d'anar malament.

Llistat de concerts i festivals recomanats:


Divendres 30
Air + Au Revoir Simone al Razz
Two Gallants a la [2]
The Chemial Brothers a l'Espai Movistar

Dissabte 1

The Coral
a la Sala Apolo
Manos de Topo +
Don Simón y Telefunken a la [2]
Artic Monkeys a l'Espai Movistar

Diumenge 2
Festival Hipersons - Los Carradine a l'Apolo, a partir de les 20h.

Dimarts 4
Mishima al Fnac del Triangle

Dimecres 5
Múm a la Sala Razz

Dins del Primavera Club podreu trobar, per aquests dies, diversos concerts, tot i que des del Mai a la vida us en recomanem algunes en concret. Recordeu que el Primavera Club és el germà petit del Primavera Soud i es celebra a l'Auditori del Fòrum i a les dues sales que conformen la Sala Apolo, la gran i la [2].

Dilluns 3
The New Pornographers + Jet Lag
a l'Apolo a partir de les 21.30h

Dimecres 5
El Guincho [2] a les 23h
Lagartija Nick a l'Apolo a les 22.15

Dijous 6

Her Only Presence
a la [2] a les 21.15

Ainara Legardon també a la [2] a les 22.15


29.11.07

ADULTS ONLY


Aquesta setmana a Alta Fidelitat escoltarem For Adults Only, una recopilació de dos LP’s que surt l’any 1992 a mans del segell discogràfic britànic Trojan Records. Consta de més de 40 cançons d’artistes com Lee Perry & The Soulettes, Max Romeo, Clancy Eccles, etc. Temes de contingut sexual altament explícit. La marca del segell de ‘Parental Advisory for explicit lyrics’ que domina la portada dels dos volums del For Adults Only avala aquest contingut, que per molts pot semblar escandalós, però que a nosaltres ens sembla la mar de normal.
El disc For Adults Only ens serveix per començar a posar música a l’especial que comença aquesta setmana i que es diu Música i Sexe.



Les cançons que sonaran seran les següents:

Charly Ace & Mr. Fay. Punnany
Phyliss Dillon. Don't touch me tomatoe
Clancy Eccles. Open up!
The Inspirations. We Dreams
Max Romeo. Play with your pussy
The Soulmattes. Pussy catch fire!
Max Romeo. Sexy Sadie



Cadascú té la seva pròpia definició de sexe, jo hem quedo amb la que fa, el director, Adolfo Aristaráin a la pel.lícula Martin (Hache)...



28.11.07

Animalons

Avui, mascotes. Perquè tots en tenim una, l’hem tinguda, tenim un amic que en té o en voldríem tenir. Sigui com sigui, les mascotes tampoc es lliuren de ser un negoci, també són una moda, i no es lliuren ni dels estereotips.

Al Mai a la Vida hem fet una particular classificació de les mascotes, que comença amb les mascotes fashion. El millor exemple és el bulldog francès, que després de sortir a algun anunci i ara és el gos de moda. Les mascotes companyia es poden explicar amb poques paraules: una iaia, un gos minúscul, un llacet i un jersei caní de ratlles. Un bon exemple, el Yorkshire.
Llavors tenim les mascotes rares: aquí entra tot el ventall d’animals exòtics de tot tipus. Per exemple aranyes, serps, iguanes, etc. Finalment, les mascotes virtuals: la millor solució pels que no són responsables, estan molt ocupats o tenen alguna al•lèrgia. Perdut l’èxit dels tamagochis, actualment el que toca són jocs com el de la Nintendo DS, el Nintendo Dogz.

D’altra banda, hi ha mascotes que han passat a la història per diversos motius, com el floquet de neu (la mascota de Barcelona) o el conill obès Carlitos (la mascota Catalunya). El cas més clar, però, el de la gosseta espacial. Va ser un 3 de novembre de fa 50 anys quan un coet lla va enlairar al satèl•lit Sputnik, convertint-la en el primer ésser viu que viatjava a l’espai. La Laika era una gosseta de mida petita que vivia als carrers de Moscou, i els científics van pensar que un animal de carrer, acostumat a lluitar diàriament per sobreviure, era el gos adequat... però va morir poc després del llançament. Jo crec que aquesta és la gossa més coneguda i emblemàtica de tot el món, però n’hi ha d’altres.

Virtual o real, exòtic o no, totes les mascotes necessiten un nom. Des del Mai a la Vida fem una crida a la creativitat: no li poso ni Rex ni Boby al teu gos, siusplau.

Programa 28.11.2007



Aquesta setmana al Mai a la vida parlem d'animals, i no estem parlant de Magdalena Álvarez. Parlem dels animals de companyia, de les mascotes, i posem sobre la taula si s'han convertit en una tendència més. La Laia Creus, que té dos gossoos-scottex de nom Lira i Drum, s'ha passat una setmana al zoo de Barcelona per entrar en matèria i ens en parla. Per la seva banda, en Genís Segarra d'Hidrogenesse i en Santi Balmes de Love Of Lesbian ens expliquen la seva experiència animal. També tenim en J de Los Planetas, que no tenim gaire clar si parla d'animals o què, però que com sempre és a l'Amador per si apareixes. A la secció de música, com sempre, les últimes novetats, amb el Coser i cantar d'Antònia Font al capdavant, i els propers concerts a l'àrea metropolitana. Perquè nosaltres també volem el Quart cinturó i l'AVE pel litoral, i aquest és el nostra 200 entrada al blog, per qui ho vulgui saber.

Amb la conducció d'Andrea Valverde i Eduard Gras, la col·laboració de Laia Creus al Tema de la Setmana i el guió de Montse Casas.

Antònia Font. 'Alegria'. Coser i cantar (Discmedi).
Antònia Font. 'Wa yeah'. Coser i cantar (Discmedi).
The Thrills. 'The midnight choir'. Teenager (Virgin).
Okkervil River. 'Our life is not a movie or maybe'. The Stage Names (Jagjaguwar).
CocoRosie. 'Rainbowarriors'. The Adventures Of Ghosthorse And Stillborn (Touch And Go).
Au Revoir Simone. 'Stars'. The Bird Of Music (Moshi Moshi)
The New Pornographers. 'Myriad Harbour'. Challengers (Matador Records)

27.11.07

Tots Saben - Whiskyn's, 'Reus París Londres' (Música Global, 07)

O una parte de la escena del pop-rock català vista por un charnego totalmente subjetivo durante la semana de la final del Sona 9.

Crecí al lado del Llobregat y no lo hice escuchando rock en català, así que en cierto modo desconozco cuales son los motivos que han contribuido a crear alrededor de esta marca la etiqueta de las chirucas y la baja calidad, al margen eso sí, de las propias bandas. Quizás hayan sido sus nombres propios, que pese a tenerlos ya por la mano en el vocabulario popular no dejan de ser sorprendentes por sus referencias ya sean escatológicas o no; Els Pets, Lax’n'Busto, Whiskyn's (Collons), Sopa de Cabra, etc. Pese a ello soy de los me que enganché esta oleada en su mejor momento (y esto es totalmente subjetivo). Empezando por los últimos, y el Plou i fa Sol (Música Global, 01), un disco en el que la banda de Girona daba los últimos latigazos idealistas antes de la separación, o ya los más recientes discazos de Els Pets (Respira, Sol, Agost o Com anar al cel i tornar), en los que cdé tras cdé els de Contanstí sobresalen, y les invito a que encuentren una banda nacional (o estatal) que cante en el idioma que cante lleve cuatro discos seguidos superándose en cada nuevo lanzamiento; yo no la he encontrado.



El caso de los Lax’n'Busto también es bastante curioso ya que ya sea voluntaria o involuntariamente siguen manteniendo ese público del que hablábamos al principio, aún cambiando de vocalista y siguiendo la corriente de ir a las Américas a grabar con productores internacionales. Su último disco Relax (Música Global, 07) estuvo en su lanzamiento entre los 15 más vendidos en España (y no olvidemos que de entre las bandas que ahora nos atañen, es ésta sin duda la que representa el más puro y duro rock catalán de toda la vida). Damos aquí con la otra gran paradoja de la escena que es que si Catalonia is not Spain, Barcelona is not Catalonia, y los Lax, que llenan escenarios y Festes Majors allá donde vayan fuera del barcelonés, vienen a presentar disco a La Salamandra de l’Hospitalet. Tuve la ocasión de hablar con Pemi, Jimmy y compañía, en su estudio de la Casa Morada, dónde estaban dándole los últimos retoques al último disco de Whiskyn's (Reus París Londres, Música Global, 07), y reflexionamos entre otras cosas, sobre la actual cobertura mediática de Mazoni o Sanjosex (de los cuales me declaro también totalmente a favor) respecto a ellos mismos, en por ejemplo, las portadas del Enderrock, los conciertos en el 33 (ya sea en Ritmes.cat o en Loops) e incluso en el mismísimo Telenotícies, quizás sea esta una muestra de una sana transición generacional, pero está claro que eso tampoco significa que sea necesariamente un olvido, les invito a que escuchen su último disco.

Fíjense también en el típico concierto de Adría Puntí en el festival Poparb de Arbúcies de miércoles por la noche en el 33, y cuando la cámara haga un plano general cuenten las personas que hay en el público... muy pocas, pero eso también es otra historia, como lo es la marginación que sufren nuestras bandas en la programación de los festivales estivales de denominación indie. Véase por ejemplo el caso de Antònia Font en el FIB de hace un par de años, cuando con Taxi (Discmedi, 04) parieron el mejor disco pop que se ha dado en la península en lo que llevamos de siglo (y vuelvo aquí a ser lo más subjetivo que puedo) o a los festivales a los que invitaron a Els Pets con Agost (Discmedi, o4).

Vayámonos de Tarragona a Reus para volver a hablar dels Whiskyn's, que el pasado miércoles presentaron en la sala pequeña del Luz de Gas su nuevo disco (¿cuántos discos habéis visto presentarse en una sala con menos prestaciones que un local de ensayo?) La sala llena, el Cdé a 10 euros y el concierto cercano y ejecutado a la perfección, un concierto en el que Joan Masdeu y compañía demostraron que en lo que a british-pop se refiere también hay pocas bandas que tengan discos de la factura de este Reus París Londres (Música Global, 07) o incluso de su anterior Souvenirs (Tívoli, 05); singles bailables, secciones rítmicas que en alguna ocasión rozan el new wave, teclados estratosféricos, arreglos con vientos y cuerdas, canciones que podrían firmar los mismísimos Oasis, o los Blur, y una retahíla de temas pop de guitarra en mano que lírica y melódicamente no tienen nada que envidiar a los de, por ejemplo, los amigos de Sidonie, o (y nos vamos ya de Catalunya) los granadinos Lori Meyers. Pese a ello ya veremos a cuantos festivales van, cuantas páginas del papel couché ocupan y en cuántas festes de la Mercè los vemos…



Somos un país complicado, complicado y con bastantes más habitantes por metro cuadrado que Islandia (dónde podemos encontrar a bandas que pese a cantar en un idioma mucho más minoritario que el catalán són archiconocidas internacionalmente), y a veces nos vemos obligados a sufrir políticas culturales proteccionistas simplemente para defendernos del trato que nos da el resto de Espanya. ¿Realmente nos hace falta? Estas políticas son intrínsecamente dañinas ya que no olvidemos que somos un país bilingüe y seguramente por aquí hay tantas bandas que canten en catalán como en inglés y/o castellano. Quizás vaya siendo hora de que el peso de la calidad suba o baje por (redundantemente) su propia calidad, independientemente del idioma, como lo hace ya independientemente de su estilo musical, aunque lo que si que está claro es que los barceloneses, siendo tan europeos como somos respecto a los españoles y al resto de los catalanes menos urbanitas, comenzamos a quitarnos los prejuicios respecto al rock catalán, y eso es, gracias una vez más, a las propias bandas. Gràcies!



La lletra petita de cartells secundaris

Hi havia una vegada una ciutat, Barcelona, que tenia molts grups emergents i poques sales de concerts habilitades. A aquesta ciutat sempre se l'ha considerada un paradigma de modernitat i de qualitat, tot i que fa alguns mesos, per no dir anys, sembla que li costa traspassar al públic ras les petites joies que té amagades sota del mar. Des del Mai a la vida, no tenim altre pretensió que donar un cop de mà i un final feliç a aquest conte, així que ara mateix ens disposarem a repassar tot i el que eren petites lletres de cartells insòlits i hauríem de sonar en mode repeat, i ara mateix, en el teu reproductor musical, perquè en portem una bona varietat i de ben segur que algun grup s'ajusta als teus gustos.

Anem pels fets: divendres a la Sala Monasterio es van reunir tres bandes Dei Suoni, First Aid Kit i Waiting Room. Tot i que, sentint-ho molt no vam poder gaudir de la primera actuació degut a certs problemes d'horaris, sabem que Dei Suoni és una formació d'Alacant i pel que hem sentit al seu myspace es dediquen al pop suau de melodies tristes i ritmes d'aquests que en diuen penetrants.

El segons en aparèixer i els primers que van poder veure van ser First Aid Kit, una banda totalment desconeguda per una servidorä i que em va deixar la boca oberta durant una bona estona. Alguns diran que la seva música veu de les fonts de Lali Puna, Electric President o dels mateixos The Postal Service, el cas és que són una banda d'electrònica pop o pop electrònica i fins aquí no tenim dubtes. Tampoc tenim dubtes al afirmar que aquí a Catalunya hi ha poques bandes que avancin en aquesta direcció, per tant, són un grup a tenir en compte. De pop intimista que va sintonitzar a la perfecció amb els assistents, un públic realment entregat i que va omplir la sala. El seu primer àlbum First l'han editat fa un any tot just amb el segell madrileny Closer Records i els ha dut a participar al Primavera Sound o al Bread and butter entre d'altres. Entre febrer i març publicaran el seu segon llarga durada, la novetat?, l'inclosio d'un bateria. (La fotografia ens l'ha cedit voluntàriament el senyor Iván Montero)

Els últims, els
Waiting Room, van patir que els assistents anessin una mica perjudicats. Tot i això, van saber aplicar al combinació de bona música + bé tocada per fer un concert un tant surrealista (o psicodèlic, aplica l'adjectiu que més t'agradi), ple d'amics, coneguts, i acudits diversos. Postrock amb clara influència americana de dos guitarres, un baix, una bateria i un cantant de pandereta en mà. Amb moments sublims els Waiting Room van deixar clar que el postrock no és només una etiqueta més i que aquí, lluny de terres americanes, també pot sonar la mar de bé. Atenció perquè us podeu descarregar tot el que han publicat als diferents recopilatories i eps de rareses des del seu myspace, així que sinó saps com sonen es perquè no vols.

Dins el marc de Catàleg Sonor aquest divendres tenia lloc a l'esplèndida Sala Bikini un concert doble: Abraham Boba i Lek Mun. Davant la sorpresa d'alguns Abraham Boba va tocar primer i acompanyat de banda. Als seus temes es noten influències que van des de Nick Cave a Leonard Cohen i ja ens atrevim a dir que és un autèntic crooner dels nostres dies. Boba va acabar el concert amb una versió de l'Aleluya de Leonard Cohen cantada a duet amb la cantant de Lek Mun, potser un final massa agosarat per un concert que havia estat rodó. Lek Mun es va trobar amb una sala plena i satisfeta pel concert anterior però va saber mantenir aquest sentiment entre els assistents. Per a ells aquest concert era la presentació del seu últim disc Infraleve (SinLover Records, 07) i quasi també la seva presentació en societat. Ho varen amb molt bona nota i bon gust i volem posar atenció en això, perquè no tant sols toquen bé, sinó que ho fan amb elegància i personalitat. La veu de la cantant és magnífica i sap viatjar com poques entre el jazz, el soul i el pop. Un consell: recordeu-vos del seu nom.

Dissabte els concerts no s'acaben i entrem, altre vegada tard al concert de Sol Lagarto a la Sala [2]. Amb l'adrenalina a flor de pell després d'haver telonejat a Fito y los Fitipladis aquesta banda es creix en els directes i aconsegueix fer-se estimar i molt. Podríem especular sobre el perquè de tot plegat i de fet, al Mai a la vida, creiem que tot és causa i conseqüència del magnetisme o carisme del cantant, tot i que les lletres i l'energia de tot el grup valen molt la pena. Porten quasi 10 anys rodant el seu rock per tota Espanya amb més de 500 concerts a les seves esquenes i aix es nota. Sol Lagarto sap com ficar-se el públic a la butxaca amb tant sols un parapapaapa. Si encara no els heu escoltat, us recomanem el seu myspace perquè és una bona mostra de com sona el seu Prorrogado l'últim LP i amb el que han passat d'estar en una discogràfica independent a una de més gran, Music Bus i Warner Music Spain.




26.11.07

La guia definitiva: Herois de llegenda, princeses cosmopolites i reportatges terrorífics

Aquesta setmana, onze estrenes aguaiten desesperadament en les cartelleres catalanes. Si no moriu en intentar-ho i les aconseguiu veure totes... si us plau, aviseu-me. Al menys, sigueu conscients de tot allò que us espera. No us estranyeu, doncs, en veure a una Angelina Jolie digitalitzada, una reportera desesperada, princeses, cambreres, equips d’elit, danses, amor, intrigues... De moment, un servidor ja ha fet la seva feina i s’ha empassat unes molt interessants Michael Clayton i Redacted, una pseudoindependent Garçon Stupide que acaba grinyolant en les seves pretensions artístiques i una Matrimonio compulsivo que, tot i alguns gags acceptables en relació a una salvatge sessió sexual, no cal dir què més ens acaba oferint dins la seva pobra narrativa general. En tot cas, i per aquells que l’hagueu vist, només dir que el pèl púbic de la pobra Malin Akerman ja s’hauria d’incorporar en un fictici diccionari d’icones freaks del cel·luloide.

I acabant ja amb la típica xerrameca inicial, analitzem les estrenes de la setmana començant pel plat més esperat pels fans més acèrrims del terror en el seu estat més pur. Aquest cop té factura nacional, es titula [REC] i ens arriba un mes després d’acaparar el Festival de Sitges amb els premis al millor director (Jaume Balagueró i Paco Plaza), millor actriu (la també presentadora Manuela Velasco) i els premis de crítica i públic. La pel·lícula presenta una innovadora estètica amb l’ajuda d’un enregistrament càmera en mà (o càmera a l’espatlla, com es vulgui mirar) a partir de les desgràcies nocturnes d’una aterrida reportera mentre acompanya a uns bombers en una suposada missió de rescat. A partir d’aquí, i analitzant els instints de la por en tot el seu esplendor... ja us podeu agafar ben fort de les butaques. O al menys, això és el que espero, ja que friso per anar-la a veure amb urgència.

Quan hagueu acabat amb el terror quotidià, podeu canviar de sala sense que el personal del cine se n’adoni i entrar a veure una de les últimes cabrioles a nivell tècnic, Beowulf, dirigida per un cada cop més expert Robert Zemeckis (després d’iniciar-se en el tema amb Polar Express) i signada per l’escriptor Neil Gaiman i Roger Avary (sí, aquell que després d’unes quantes trifulgues amb Tarantino ens va regalar Las reglas del juego). Així doncs, i amb aquest interessant panorama, s’intenta portar a la gran pantalla la definitiva versió de Beowulf (un dels poemes èpics més antics de la literatura anglesa) de la mà d’uns digitalitzats Ray Winstone, Angelina Jolie, Anthony Hopkins, John Malkovich, Robin Wright Penn o un cada cop més estrambòtic Crispin Glover. Això sí, lamentem la no-presència de Christopher Lambert i us animem a visionar (o revisar) aquella atrocitat de l’any 99 anomenada Beowulf, la leyenda. I atenció, perquè La Maquinista de Barcelona (amb un preu més elevat) ofereix la producció de Zemeckis en tres dimensions.

I de poemes èpics passem a una princesa llegendària en la última i deliciosa frikada de la factoria Disney. Encantada. La historia de Giselle (Enchanted) està dirigida per Kevin Lima i en el seu cartell protagonista hi consten Amy Adams (indispensable a la pel·lícula Junebug), Patrick Dempsey (el Dr. McDreamy, o Macizo, de la sèrie Anatomía de Grey), Susan Sarandon o James Marsden. La pel·lícula, a més de ser un apoteòsic remix entre animació, aventures, fantasia, ficció musical i romanticisme, ens relata la odissea d’una típica princesa Disney que, per culpa d’una bruixa, acaba sent transportada des del seu regne de fantasia on tot és música i bones intencions (la part de la pel·lícula feta en dibuixos animats) al mig del Manhattan actual. I, evidentment, no hi ha res millor que gaudir dels indrets més coneguts de la ciutat de Nova York de la mà d’aquesta princesa desconcertada que busca el seu príncep blau. ¿Una pel·lícula edulcorada i infantiloide? Sí, i què? En tot cas, si us dol gastar-vos sis euros en això, sempre esteu a temps de quedar amb Sydney Bristow (perdó, amb Jennifer Garner) a La sombra del reino (The kingdom), la última pel·lícula de Peter Berg (Very bad things). Amb la participació, a més, de Jamie Foxx, Jason Bateman (Arrested development), Chris Cooper o el gran Jeremy Piven (Entourage), el film ens narra la història d’un grup d’elit governamental disposat a infiltrar-se i destruir una cèl·lula terrorista en plena Arabia Saudí.

Les pel·lícules indies també tenen el seu lloc aquesta setmana. Així, l’alternativa Adrienne Shelly (directora assassinada recentment) ens porta la comèdia dramàtica La camarera (Waitress) que, encapçalada per Keri Russell (la mítica Felicity), ens relata la història d’un embaràs no desitjat mentre la protagonista descarrega tots els seus sentiments a través de la creació dels seus propis pastissos. Tanmateix, França continua donant mostres de romanticisme amb la pel·lícula Juntos, nada más (Ensemble, c’est tout), una tragicomèdia dirigida per Claude Berri i protagonitzada per Audrey Tatou. En tot cas, si amb això no en teniu prou, podeu tornar a la vostra infància amb la pel·lícula holandesa The horror bus (De Griezelbus), una història de terror i intriga juvenil, dirigida per Pieter Kuijpers.

I acabem la selecció d’aquesta setmana amb les quatre propostes espanyoles que queden per analitzar. En primer lloc, Vicente Peñarrocha torna a dirigir (després de debutar amb Fuera del cuerpo) amb la pel·lícula Arritmia, que de la mà de Natalia Verbeke ens explica les conseqüències d’escapar-se de la presó de Guantánamo. A més, el ja consagrat Carlos Saura torna a les cartelleres amb el documental musical Fados, una coproducció entre Espanya i Portugal que analitza aquesta peculiar dansa portuguesa després d’haver fet el mateix amb les seves anteriors pel·lícules, Flamenco i Tango. Per últim, acabarem amb dos gerundis. D’una banda, José Enrique March debuta amb Escuchando a Gabriel, una història sobre un nen tancat en el seu propi món i protagonitzada per Sílvia Abascal. D’altra banda, Alex Quiroga ens porta una història de pèrdua de memòria sota el títol Buscando a Emma.

La setmana que ve, Seinfeld es transforma en abella i una tata urbana, un puticlub i una suposada habitació sense sortida donaran molt a parlar.

25.11.07

L'astre intercomarcal a Sidecar (22.11.2007)


Intel·lectuals, dissenyadors plàstics, aristòcrates, el clero i un treballador. Collage estrany descrit segons l'astre intercomarcal el que va omplir la sala Sidecar; apunt circumstancial perquè omplir la sala de la plaça Reial té un mèrit relatiu, sobretot si és el darrer concert d'una gira. Com a l'escola, era el darrer dia, amb les notes sabudes i la il·lusió de només disfrutar.

El que sí que té mèrit és aguantar tot un concert com el de Quimi Portet, dijous passat, en un lloc com aquell des de les últimes files. Imagineu-vos-ho: els dos sentits essencials per aquest tipus d'esdeveniments que és la música en directe totalment mutilats. 1) La vista. El músic és només a dos pams del nivell del públic i el concert no és al país dels nans. Res a veure. 2) L'oïda. Les PA són poca cosa, la gent en aquest país no sap callar, i l'acústica del local és la que és. Res a sentir. (Perdoneu que em faci tan pesat sempre amb els defectes de les sales de la ciutat, però és que em sap greu).

Malgrat tot, servidor va poder solucionar ràpidament els dos problemes. La solució per l'inconvenient visual me'l vaig endur de casa gràcies a l'alçada que Déu m'ha donat i l'altra per l'incovenient auditiu ho vam arreglar gràcies a uns quants "perdó", "disculpa", "em deixes passar", una estona abans que no hi pogués entrar ningú més allà".

Per fortuna, Quimi Portet és l'humorista oficial de Catalunya des que Andreu Buenafuente ens va abandonar per anar a fer les Espanyes. Ell les Espanyes i les Amèriques les havia fet abans, quan era el guapo d'El Último de la Fila i ara té tot el temps i la llibertat del món per dir animalades des de l'escenari i continuar aquesta genuïna tradició musico-surrealista que va inaugurar Jaume Sisa, dècades enrera. Es riu d'ell mateix, dels cantautors, del seu públic ("no m'enganyeu, sou els mateixos de tots els concerts. Hi ha algú nou? Un? Noi, em sap greu") i de la seva pròpia banda ("el guitarrista és el guapo del grup, però quan t'hi acostes veus tot l'engany").

Però no ens enganyem, a nivell compositiu, Quimi Portet pot arribar a ser força repetitiu, però des del meu ignorant punt de vista, la seva grandesa no rau tant en la música com en les lletres. Aquesta combinació permet, però, que el seu repertori contingui petits himnes com 'Progresso adequadament', 'La Terra és plana', 'Matem els dimarts i els divendres' i 'La Rambla'. Precisament quan aquestes cançons van ser interpretades es feia evident la comunió que artista i públic havien assolit després d'un estiu de gira. Els defectes de Sidecar es convertien llavors en virtuts, acostant encara més l'un a l'altre. Però per punt àlgid, de tendresa, art i perícia, el moment que amb una guitarra per tota instrumentació, Quimi i guitarrista van executar la bonica 'Em dius que el nostre amor' de Toti Soler, versió inclosa a Hoquei sobre pedres (Quisso Records / Chrysalis, 1997)

Tècnicament, Quimi Portet té sis discos publicats en solitari, però el repertori de la darrera gira s'ha basat essencialment en els dos últims, Matem els dimarts i els divendres (Quisso Records / Música Global, 2007) i La Terra és plana (Quisso Records / Música Global, 2004). Del celebradíssim, en el seu moment, Cançoner electromagnètic (Quisso Records / Chrysalis, 1999), cap notícia. Però és que dijous a la Sidecar, el repertori era una mica el de menys per veure un dels artistes més solvents i descarats de casa nostra. Sovint sentim a dir de certa gent que és el gendre que moltes sogres voldrien. En Quimi no, és més aviat el cunyat o l'oncle que tots voldríem tenir perquè els àpats familiars no fossin sovint tan pesats (apunt ara que Nadal és a la vista).

24.11.07

En Transició al CCCB


Avui s’ha inaugurat al Centre de Cultura Contemporània, En Transició, una exposició que té la voluntat d’ajudar a entendre el complex procés de canvi d’una dictadura a un sistema democràtic que va tenir lloc al nostre país fa relativament poc. Un pas més per a la conservació de la memòria històrica?


Els dies en què tindrà lloc En Transició no han estat escollits per casualitat. El dia de la inauguració és un 20 de novembre, data de la mort de Franco, i la clausura tindrà lloc el 23 de febrer, dia en què farà 27 anys del cop d’estat sense èxit del coronel Tejero i que va significar la consolidació de la, en aquell moment, jove democràcia.

No obstant, el protagonisme de l’exposició no recau en els actors principals de tot aquest complicat procés polític, sinó que vol posar de relleu els individus i col·lectius. En Transició relata els canvis que es van produir a tots els nivells de la societat espanyola durant els anys setanta i vuitanta. La mostra vol evitar la mirada retrospectiva i transmetre a l’espectador una sensació de canvi progressiu, fent-li reviure (si l’edat ho permet) la seva pròpia experiència durant aquells dies.

És tan gran la voluntat d’evitar l’unidireccionalitat, que es dóna la oportunitat als visitants de deixar els seus dubtes sobre la transició a una bústia a la sortida de l’exposició, on se celebrarà una taula rodona amb diversos historiadors.

Com ja hem dit, l’exposició tindrà lloc del 20 de novembre al 23 de febrer i l’entrada estàndard costa 6€. Existeixen descomptes per jubilats, estudiants i altres col·lectius precaris, cas en què l’entrada reduïda costa al voltant dels 3€.

23.11.07

Novetats i Agenda de Concerts

Les novetats després de Mishima

Stars. In our bedroom after the war (Arts & Crafts)

El món es divideix en dues classes de persones: els que ja els està bé que Stars vulguin assemblar-se a Arcade Fire i els que no. In our bedroom after the war és el quart disc dels canadencs, el segon des que van sortir de l'anonimat profund gràcies a la colla de singles potencials de l'anterior Set yourself on fire (Arts & Crafts, 2004). No paren de sortir a les bandes sonores de sèries americanes i el Mai a la vida, és a dir, nosaltres, no podíem ser menys.

Escolteu 'Take me to the riot', 'The night starts here' i 'In our bedroom after the war'.


Caribou. Andorra (Sinnamon Records)

La quota setmanal de Sinnamon al Mai a la vida (aviam si ens fan cas d'una vegada) ve de la mà de Caribou, que té tant d'andorrà com el J de Los Planetas. En tot cas, no és granadí sinó canadencs, com els Stars. Electrònica tal i com li agrada al nostre company Sabaté. La nostra experta assegura que Caribou desprèn adrenalina i et posa en bona sintonia alhora que la dominatrix Míriam Gómez ens recorda que Caribou és una cançó de Pixies. Però no, una cançó no fa altres cançons, sinó que Caribou és l'àlter-ego de Daniel V. Snaith.

Nosaltres hem escoltat 'Melody day' però és un disc d'electrònica, i per tant seria absurd recomanar tres o quatre cançons per apreciar la magnitud de l'obra.


Menomena. Friend and foe (Barsuk Records)

A nosaltres, en el fons, el que més ens agraden són les bateries acústiques i les guitarres endollades. Per això Menomena pren el relleu de l'electrònica com a raresa de la setmana. Són de Portland, com el ciment, i el seu darrer disc Friend and foe és de, diuen, pop experimental. A nosaltres ens sembla una mica TV On The Radio amb la diferència que un dels seus membres no surt amb Scarlett Johansson.

Escolteu 'Muscle'n flo', 'Boyskouts sweetboyskouts' i 'West'.


The Killers. Sawdust (Island)

El mormó de Las Vegas torna a la càrrega. Brandon Flowers publica nou disc amb els seus assassins i per demostrar-nos que no és una figureta moderna, Lou Reed col·labora en una cançó segurament de franc, sense haver cobrat res perquè és fan declarat i admirador profund dels del paradís dels casinos. Sawdust és un disc típic de Nadal: cares b, versions, rareses, i més llarg que un dia sense pa.

Escolteu 'Tranquilize' (pel senyor Reed), 'Shadowplay' (perquè és una versió de Joy Division) i poca cosa més.


Agenda de Concerts

Divendres 23
Cocorosie + Bunny Rabit a la Sala Apolo a les 21.15h
How I Become a bomb a la Razz dins la sessió de club a la Sala PopBar
Miqui Puig y el conjunto eléctrico al Auditori
Abraham Boba + Lek Mun a la Sala Bikini
Waiting Room + Dei Suoni + First Aid Kit a la Sala Monasterio a partir de les 21.30h

Dissabte 24
Explosions in the sky + Spoon dins del Wintercase a la Sala Razz a partir de les 19.30h
Josh Rouse a la Sala Bikini
Sol Lagarto a l'Apolo a partir de les 21.30h
Jay-Jay Johanson a la sala Salamandra de l'Hospitalet del Llobregat Dilluns 26
Bloc Party a l'Espai Movistar, situat a la Zona Universitaria

Dimecres 28
Alado Sincera + Carlos Cros + El Chico Con La Espina En El Costado a la [2]
Albert Pla al Harlem Jazz Club



22.11.07

apparat, mon appart


Durant 4 setmanes hem parlat de James Tamborello (Dntel), Jamie Lidell i del Sr. O'Connor (BrightEyes), aquesta setmana tanquem la paradeta electrònica, i l'encarregat de fer-ho porta per nom Sasha Ring, és alemany (como no...) i actua sota el pseudònim d'Apparat. Tot i fer anys que treballa, el seu nom és va fer famós arran de la mediàtica col.laboració amb Ellen Allien en el mític disc de l'Abril del 2006 Orchestra of Bubbles (BPitch Control, 06). Avui, però, escoltarem l'últim LP d'aquest senyor, s'anomena Walls (Shitkatapult: 2007). Per cert, Shitkatapult és el nom del segell discogràfic en que col.labora.
No cal deixar-se endur per la electrònica mainstream, a voltes si ens fixem en el subsòl d'aquest estil es poden descobrir ments brillants com la d'aquest alemany, sinó jutjeu per vosaltres mateixos.



Aquest és el video de la primera cançó de Walls (Shitktapult, 07), i la cançó que obra Alta Fidelitat...

21.11.07

Programa 21.11.07




Aquesta setmana el Mai a la vida aborda un tema o un adjectiu força oblidat i menyspreat: el kitsch. Què és kitsch i en quin context podeu utilitzar aquest adjectiu? La Míriam ens aporta les claus per ser un dominatrix del tema. A la secció d'humor, J de Los Planetas i els amics de Sidonie (que estan força constipats) ens explicaran què entenen per kistch. A la secció de música, algunes novetats interessants i aquells concerts que no us podeu perdre.

Amb el guió de Montse Casas, conducció d'Andrea Valverde i Eduard Gras i col·laboració de Míriam Gómez amb el tema de la setmana.

Stars. 'Take me to the riot'. In our bedroom after the war (Arts and Crafts)
Stars. 'The night starts here'. In our bedroom after the war (Arts and Crafts)
Caribou. 'Melody day'. Andorra (Merge Records/Sinnamon Records)
Menomena. 'Muscle'n flo'. Friend and foe (Sinnamon Records)
The Killers. 'Tranquilize'. Sawdust (Island Records)
CocoRosie. 'Rainwobs warriors'. The Adventures of Ghosthorse and Stillborn (Touch and go)
Bloc Party. 'Hunting for witches'. A weekend in the city (Wichita)


Kitsch

"Bailaoras" damunt de televisors, "topos" flamencs, gats japonesos que mouen la pota i porten sort, nans de jardí, "toreros", un quadre de la Virgen de Guadalupe... tot aquest parafernal de coloraines no us sona?


Aquesta setmana al Maialavida us acostem al Kitsch: una tendència, moda, o estètica que tenim una mica oblidada. I què és el kistch?, com podeu interpretar és una paraula alemanya... però què més en sabem?

Al programa us fem una fotografia sobre aquest art, a vegades menyspreat, però molt digne. Parlem de folklore de diferents països, de l'iconografia religiosa mexicana, d'artistes com Pedro Almodóvar i Frida Kahlo, de lo castizo i bizarro... i a més, us proposem una botiga on podreu trobar tota aquesta quitxalla i més: Fantastik.

20.11.07

La guia definitiva: un Clooney transformat, guerres absurdes, amor sense barreres... i uns matemàtics apurats!

El fred (o la fred, com diríem al meu poble) ja ha arribat, i jo que me n’alegro, ja que per fi em puc posar el meu bonic gorro de My name is Earl!. La gent, per entrar en calor, no té cap més opció que muntar una batalla campal enmig de Barcelona, amb participació inclosa dels mossos. Les llums de Nadal ja estan a l’aguait disposades a gastar energia. I ens comença a fer una mica de mandra sortir de nit per pànic a que se’ns congelin els mocs. Sempre ens queda l’opció, doncs, de menjar-nos uns xurros amb xocolata o entrar al primer cinema que ens vingui a mà i veure aquella pel·lícula que segons tenim entès és molt bona perquè un parent del nostre amic de l’ànima la va veure fa uns dies i va dir que li havia agradat. En el meu cas, aquesta setmana transitòria m’ha permès veure una genial Persépolis i una apoteòsica El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford. Però les setmanes passen ràpid, i des d’aquest divendres, 10 noves estrenes ens esperen amb impaciència.

Si la setmana passada el Hollywood més bel·ligerant es posava al servei d’un Robert Redford que canviava lleons per anyells, aquest cop és George Clooney l’encarregat en declarar-se antisistema i carregar les tintes contra les corrupcions
empresarials que, cada cop amb més insistència, emanen en les grans urbes nord-americanes. La pel·lícula més destacada de la setmana, doncs, es titula Michael Clayton, posa l’ull crític en el món del dret jurídic i ubica la seva acció principal a la gran ciutat de Nova York. Escrita i dirigida pel debutant Tony Gilroy (guionista, entre d’altres, de la trilogia de Jason Bourne), la pel·lícula compta, a més, amb Tom Wilkinson, Tilda Swinton i Sydney Pollack com a secundaris de luxe. Tanmateix, i també seguint l’estela crítica deixada per Leones por corderos, el director Brian De Palma (amb un Lleó de Plata sota el braç, aconseguit en el passat Festival de Venècia) ens proposa, al més pur estil documental, viure les terribles experiències que està deixant la Guerra d’Iraq mitjançant una truculenta i veritable història en relació a la violació d’una adolescent iraquiana i l’assassinat de tota la seva família per un grup de soldats nord-americans. Redacted, que s’anuncia amb un explícit eslògan advertint que és la pel·lícula que Bush no vol que vegis, deu el seu títol a aquells documents oficials que, generalment, han patit qualsevol tipus de censura governamental.

En aquest cas, De Palma ens presenta una pel·lícula necessària i amb una temàtica prou crua. Però la cartellera cinematogràfica d’aquesta setmana també té temps
per als bons sentiments, tal com demostra la proposta independent El juego del amor (Feast of love). Dirigida pel veterà Robert Benton (Kramer contra Kramer, Al caer el sol) i de la mà d’un repartiment coral entre els que hi destaquen Morgan Freeman, Selma Blair, Greg Kinnear o Radha Mitchell, la pel·lícula adapta una novel·la de Charles Baxter i ens proposa una nova visió del concepte d’amor mitjançant les diferents converses que es van succeint en una peculiar cafeteria. Ara, si no esteu per rollos sentimentaloides i el que us ve de gust és veure a Billy Bob Thornton fent el ganso, teniu una oportunitat d’or amb la pel·lícula Cuestión de pelotas (Mr. Woodcock) que, sense tenir res a veure amb el genuí dodgeball de Ben Stiller, ens explica la història d’un ja no tant jove Sean William Scott que ha de suportar veure com la seva mare (Susan Sarandon) comença una relació amorosa amb el professor d’educació física que, de petit, li va fer la vida impossible.

I el cinema espanyol ens torna a deixar tres propostes aquesta setmana. Per una banda, Luis Piedrahita i Rodrigo Sopeña deixen els trucs de màgia, els monòlegs i l’humor televisiu i ho canvien, a La habitación de Fermat, per un thriller d’intriga envers quatr
e matemàtics que, tancats en una estranya habitació, hauran de fer front a un enorme enigma si no volen morir de la forma més inhumana. En relació als actors, la pel·lícula compta amb les úniques interpretacions d’Alejo Sauras, Elena Ballesteros, Santi Millan, Lluís Homar i Federico Luppi. Però el cinema espanyol també beu dels seus grans clàssics i, en aquest sentit, el senyor que encara predica amb la grandiositat del cinema (o sigui, José Luís Garci) torna amb la seva ja habitual pel·lícula d’època. Aquest cop, es titula Luz de domingo, adapta una història de començaments del segle XX i, entre els seus protagonistes, hi destaquen els joves Álex González i Paula Echevarría, a més d’un Alfredo Landa en el seu últim paper cinematogràfic. La quota es tanca amb la peculiar La luna en botella, una aparentment original història que, de la mà del debutant Grojo, analitza el món dels somnis amb Eduard Soto i Bárbara Goenaga.

Acabem, però, amb les ja clàssiques propostes d’autor, aquest cop més internacionals que ma
i. Des de Suïssa ens arriba Garçon stupide (de Lionel Baier), o la història d’un jove de 20 anys que, tot i treballar de dia en una fàbrica de xocolata (res a veure amb les històries de Willy Wonka), per la nit es prostitueix amb homes de diverses edats per treure’s un sou extra. Des de França, Laurent Tirard fa una nova versió de Las aventuras amorosas del joven Molière (Molière a seques en el seu títol original), amb Romain Duris com a protagonista. Per últim, la Xina es torna a apuntar a les històries èpiques amb La promesa: La leyenda de los caballeros del viento (Wu ji).

La setmana que ve... Disney se’n riu dels seus clàssics, la protagonista d’Alias es torna a deixar veure per la gran pantalla i Balagueró i Plaza enxufen la càmera.

19.11.07

L'Alternativa, el Festival de Cinema Independent

Si d'una cosa es pot estar segur és que Barcelona compta amb un dels millors calendaris de Festivals de Cinema de Catalunya. Encara amb els ulls plorosos pels documentals musicals de l'última edició del In-Edit, L'Alternativa planta el seu programa de Cinema Independent de qualitat.

La 14a edició del Festival Alternativa s'emmarca dins de les activitats que organitza el CCCB i és aquest precisament la seu central on podreu veure els llargmetratges i curtmetratges de què consta el Festival. Però en aquesta edició també podreu trobar activitats programades als cinemes Maldà, l'FNAC, a la Casa Àsia, Institut Francès i Casa Amèrica.

Però anem al gra. L'Alternativa busca pel·lícules personals, originals (evidentment), experimentals i narratives que reflecteixin el món en el què vivim. Aquesta és la consigna que han establert per tal d'escollir
les 65 pel·lícules que es projectaran dins de les seccions oficials del Festival, una bona mostra de tot el bo i millor del cinema independent que s'està couent a la resta del món. Les diferents seccions són: Curtmetratges, Llarmetratges, Animació i Documentals. Tot i que també existeixen seccions paral·leles on els paràmetres per escollir les obres s'amplien i regeix més amplitud creadora.
Com activitats al marge de les seccions, podreu trobar tallers de formació, concerts audiovisuals i masterclasses, el lloc idoni per conversar i debatre amb els creadors i professionals.


L'imatge que ocupa l'eix central del Festival d'enguany pretén retre homenatge al precinema amb la figura d'
Etienne-Jules Marey el metge que, influenciat pels treballs d'Eadweard Muybridge, ideà aquesta escopeta capaç d'enregistrar les fases d'un cos en moviment sobre una placa de vidre. És famosa la seqüència del cavall en moviment, com un dels primers pares de l'enregistració del moviment.

El Festival va començar el passat divendres 16, així que si en teniu ganes us heu de començar a bellugar i regirar entre la
programació, on podreu trobar una bona oferta per tots els gustos. Teniu temps fins el proper dissabte 24.


18.11.07

Feliç any 2007

Durant l'últim mes he comprat un grapat de discos de gent d'aquí tal i com l'Albert Puig no es cansa de dir que hem de fer des de la seva tribuna anomenada Delicatessen. De tots ells, Coser i cantar (Discmedi / Blau, 2007) ha estat la cirereta del pastís de la música d'aquest país d'aquest any que s'està acabant. La majoria de bandes i artistes catalans continentals i insulars que tenen coses a dir han publicat aquest any, amb treballs digníssims que subscriuen i donen la raó a certa anàlisi autofelatòria estival.

Tot va començar amb les primeres calors, quan Love Of Lesbian i Els Pets van enllestir sengles lp's, prenent el camí ascendent que van encetar amb Maniobras de escapismo (Naïve, 2005) i Agost (Discmedi, 2004). Tants els barcelonins com els de Constantí van agafar la mateixa recepta de l'anterior treball i han executat el plat d'una manera encara més precisa, si és que era possible.

Però ha estat aquesta freda tardor el que ha acabat d'instalar en aquest els nostres artistes en aquest particular Olimp. Pel camí, però, vam anar descobrint Mazoni, Sanpedro i Sanjosex, les promeses. Però a vegades un disc no mostra tota la capacitat de seducció de l'obra. Que ens ho preguntin a nosaltres si no. La lliçó magistral de Jaume Pla de Mazoni a l'Altaveu de Sant Boi ens va deixar amb la boca oberta de com de precís va sonar tot plegat.

Quan tot just ens descalçàvem les sandàlies i les xancles, Raül Fernàndez, Refree, ens va despertar de la calor amb el seu màgic Els invertebrats (Acuarela, 2007), que a nosaltres ens sembla jazz però com ell mateix diu, pels que escolten jazz, segurament encara els semblarà un disc massa pop. I no deixa de tenir raó, ja que les nostres orelles són tan ignorants i maleducades que d'una altra manera no xalaríem ni ens emocionaríem tant amb joies com 'El sud', 'Envejece' o 'Nana al niño que nació muerto'.

De myspace en myspace, a principis d'octubre vam descobrir que els tristos Mishima estaven a punt d'acabar de polir els detalls d'un disc que encara no sabien com es diria. Primer vam plorar amb 'Un tros de fang', i després els esdeveniments es van precipitar. Tres cançons més i encara sense temps d'haver-les digerit, teníem Set tota la vida (Sinnamon, 2007). La digestió de l'àlbum no ha estat, però, linial, sinó plena de sinuoses corbes. Primera reacció: ui, això és com el disc anterior però té alguna cosa estranya. Segona reacció: no és com el disc anterior, no. Reacció final: és que potser és millor que el disc anterior. No estem decebuts, al contrari! Era això el que necessitàvem sense saber-ho.

I el millor de tot plegat ha estat que també els nostres grups no favorits també s'hi han lluït. Facto Delafé y las Flores Azules han fet amb La luz de la mañana (Music Bus, 2007) un disc millor que Vs el monstruo de las Ramblas (Music Bus, 2005). Madee han tornat amb tota la força que semblava que no tinguessin abans. L'Antarctica (BCore, 2007) ha estat una molt agradable sorpresa per un servidor, que creia que els de Cabrils no li acabrien d'agradar mai. Sidonie també ha publicat al 2007 i ho ha fet amb un treball que dóna mil voltes al Fascinado (Sony BMG, 2005). Només una cançó com 'Giraluna' fa que tot el Costa azul (Sony BMG, 2007) valgui la pena.

I la cirereta del país. En Joan Miquel Oliver no podia presentar-nos un disc recopilatori per Antònia Font normal i corrent. No ens ho esperàvem i ens hagués decebut. I una mica perquè fan deu anys com a grup, perquè no tenien material nou o no volien publicar-lo, van decidir volar a Bratislava a gravar amb l'orquestra simfònica d'allí amb un director de Palma, en Miquel Àngel Aguiló. Vint velles cançons rellegides per una orquestra. No us el perdeu.

17.11.07

Kawaii, l'última tendència japonesa

Kawaii és una paraula molt utilitzada pels joves japonesos que designa tot allò que és petit i infantil. Seria l’equivalent a “monada”. Kawaii és també el títol del cicle d’exposicions que organitza la Fundació Joan Miró sobre el Japó actual i que es podrà visitar fins al proper estiu. Pintures, animacions, pel•lícules, fotografies o instal•lacions d’alguns dels artistes japonesos joves més sorprenents i prometedors.

Aya Takano, Erina Matsui, Chiho Aoshima, Tomoko Sawada i Kowei Nawa bé podrien ser els noms dels personatges d’un manga o els protagonistes d’una novel•la ambientada a Tòquio, però realment es tracta de cinc artistes, de quatre noies i un noi, que protagonitzen el cicle de la Fundació Miró “Kawaii. El Japó ara”. El contrast entre tradició i modernitat, els problemes socials i econòmics, la recerca d’identitat o la relació amb la infantesa són alguns dels temes comuns en les seves obres. En especial, la nostàlgia per la infantesa. Una nostàlgia que s’expressa a través d’una enorme entusiasme per tot allò que és kawaii, que s’ha convertit en una manera de pensar i de ser.

En el nostre imaginari del Japó, de ben segur compartim imatges de noies amb faldilles curtes prisades i mitjons llargs pujats, a mig camí entre dones i nenes, entre col•legiales i femmes fatales, entre consciència i innocència. Se les coneix com a gyaru i són un clar exemple de la complexitat que suposa passar de la infantesa a l’edat adulta en una societat com la japonesa. És més fàcil negar el present i intentar tornar enrera, a ser nens.


Les golithes (Lolites gòtiques), barregen trets de la moda gòtica, com el color negre i el maquillatge excessiu, amb la moda Lolita, inspirada en la època victoriana, amb grans llaços, puntes i enagos. Són una altra mostra de l’extravagància en el vestir de moltes noies de Tòquio, sobretot dels barris de Shibuya i Harajuku. Busquen marcar la diferència en una societat que, tot i les grans diferències de classe, s’esforça en aconseguir la homogeneïtzació.

El rerafons del descontentament social al Japó està clar i l’intent dels joves per a mostrar el seu rebuig al sistema actual es fa notar a través de la roba i filosofia de vida o de l’art. És el cas de Takano, Matsui, Aoshima, Sawada i Nawa, que mitjançant les seves obres pretenen acostar-nos al Japó i ajudar-nos a entendre la seva complexitat social.


Fundació Joan Miró. Cicle: Kawaii. El Japó ara. Fins el 20 de juliol.

16.11.07

Novetats i Agenda de Concerts


Discos, cançons i coses boniques

Mishima. Set tota la vida (Sinnamon).

Sí. Teníem moltíssimes ganes d'aquest disc, i ara que el tenim i ja l'hem escoltat unes quantes vegades, com a mínim estem desconcertats. No decebuts. Desconcertats. A mesura que hem vist que 'Un tros de fang' no és representativa del so del Set tota la vida, hem après que el nou disc de Mishima és menys pop, més adult i més poètic. Ara només necessitem un concert de presentació com Déu mana, sense merders, cues i un lloc amb una acústica decent. Aleshores serà quan Mishima seran un dels grans. David Carabén presenta candidatura a líder espiritual del Mai a la vida.

Escolteu 'Qui n'ha begut', 'El temple', 'Llavors tu, simplement', 'Un tros de fang' i 'Alguna cosa em diu que sí'.


Mark Olson. The Salvation Blues (Hacktone Records).

Hi havia una vegada un cantant de pop que va deixar The Jayhawks, va muntar els Original Harmony Ridge Creekdippers i es va posar a fer americana. Ara fa poc, però, va dir-se "calla!, i si firmo amb el meu nom?". Mark Olson ha fet un gran disc americà, country i regat amb whisky de Tennesee per treure's el barrer. De cowboy, està clar.

Escolteu 'Poor Michael's Boat', 'Salvation Blues', 'Tears From Above' i 'Sandy Denny'.


La Casa Azul. La revolución sexual (Elefant Records)

Guille Milkyway no evoluciona, no madura, no canvia. La revolución sexual, nou disc de La Casa Azul, no aconseguirà ni de lluny fer canviar d'opinió els seus detractors. Només, com a molt, el fet que mencioni Deco, Mourinho i la Champions farà que alguns (ejem) els faci certa gràcia. Però sense passar-se. Això sí, a les fans els encantarà segur.

Escolteu 'El momento más feliz', 'La revolución sexual' i 'La nueva Yma Sumac'.


Bishop Allen. The Broken String (The Champagne School / Dead Oceans).

Tret de l'embotit, mai un bisbe no ens havia agradat tant. Si ens basem amb el que podem escoltar a The Broken String, Bishop Allen és un grupàs, uns mestres de la cançó vers-tornada-ver-tornada. Vindran al Primavera Club i alguns ja estem barrinant com ho farem per anar-hi de franc per veure'ls.

Escolteu 'Click, Click, Click, Click', 'The Chinatown Bus', 'The News From Your Bed' i 'Rain'.



Concerts de la setmana i afonia posterior

Fred i més fred, i cridar a un concert comença a tenir les primeres conseqüències en forma de mal a la gola. Els últims festivals de l'any i alguna perleta més tot just ara, a la secció d'agenda de concerts.

L'agenda de concert s'inicia divendres 16 amb l'actuació de Los Rotos a la Sala [2] en horari de tarda i junt amb altres grups de l'escena emergent barcelonina cm Cool Frog, Los chicos del sábado, etc.
Dissabte 17 la música continua amb The National presentant el seu últim dic Boxer (Beggars Banquet). El podreu veure a les 21h a la Sala Apolo, la gran, en aquest cas. El Festival Roig.Cat, organitzat pels Joves Esquerra Verda, presenta a la sala KGB a las Nancys Rubias i Chico i Chica. Per tant sols 3 euros si compreu l'entrada anticipada i 5 euros a la guixeta.

El Wintercase és el festival itinerant de la discogràfica Sinnamon Records i tot just diumenge engega motors aquí a Barcelona. Aquest proper 18 de Novembre si esteu avorrits simplement pel sol fet de ser diumenge, o sigui pel que sigui, només per 20 euros aproximdament podreu veure el directe de Ratatat, un dels grup revelació d'aquest últim any, i un altre ja més que consolidat, els Super Furry Animals. Evidentment la sala escollida es Razzmatazz ja que pertany al gran conglomerat musical. Dimarts 20 de Novembre Editors son els encarregats de continuar amb el festival, telonejats previament per How I Become The Bomb. El Wintercase continua la seva aventura per terres catalanes el proper dissabte 24 amb Spoon i Explosion In The Sky.

Però apart de festivals itinerats, la propera setmana es caracteritza per tenir bons concerts entresemana, d'aquells que et fan estar orgullos d'arribar mig adormit a la feina.
El dilluns serà moment de records de jovenetes perquè un altre d'aquests grups mítics d'adolescents torna a omplir concerts. És el torn dels nois de la part de darrera del carrer, que no de l'altre vorera....exacte els BackStreetBoys tornaran a fer-nos vibrar amb les seves tornades pasteloses i els seus moviments de cadera....Dilluns 19 a l'Espai Movistar.

Dimecres 21 és el torn de Marlango, el grup liderat per Leonor Watling readpta el millor del jazz i de la cançó d'autor per crear quelcom diferent, sofisticat. Vindran a presentar a l'FNAC de l'Illa Diagonal, en un d'aquest concerts gratuïts i en semi acústic.
Per dijous 22 Devendra Banhart desplegará el seu poder folk per tota la sala Apolo, una de les millors maneras de veure amb els vostres mateixos ulls si el folk existeix de veritat o és només una confabulació etiquetòria sense més. El mateix dijous també podreu veure en directe a José Gonzalez a la Sala Razz 2 junt amb Mike Wexler. I Quimi Portet al Sidecar.