31.8.07

Agenda!

I mentre que uns ens tanquem a casa per estudiar aquest cap de setmana, altres s’alliberen de la tornada de vacances i alguns es mentalitzen... us proposem un bon grapat de festivals, activitats culturals, entre altres coses per a que gaudiu del cap de setmana.


Apa... encetem l’agenda que mira que hi ha coses!

Començarem cronològicament:

Divendres 31, és a dir avui us presentem als Espiral Sounds, que tenen un bon pla nocturn per la tornada de les vacances. Desmond farà un recital del seu repertori d’indie folk.

La cita es a Equity Point Hostel, a les 20 Hores. Mes tard, a partir de la mitja nit la sala BeCool rebrà a Supercola, desprès de l'estada del grup al festival de Montreux Jazz FestPrimer.
On? A Passeig de Gracia 33, cantonada Consell de Cent.


SintonitZZa

Avui també comença el SintonitZZa, festival del qual ja us varem parlar.
El Festival es va obrir la festa presentació al bar Baremoto amb l'actuació dels F.A.N.T.A i Las Furias.

Avui podrem veure al festival en a partir de les 23:00 hores a Wallace y Extraños, Los Tiki Phantoms, Triángulo de Amor Bizarro i Standstill. La música continuarà a l’escenari Baremoto con Nosomos Novios dj’s i ElectroPutas.


Demà, dia 1 de setembre i per començar bé el mes, podrem veure a l’escenari SintonitZZa, a partir de les 23:00 hores: El Guisante Mágico, Big City, Sr Chinarro i Grupo de Expertos Solynieve. La música continuarà a l’escenari Baremoto amb TumordeDj’s, Lorena C i Gran Puzzle Cozmico.


Festival Acústica

I seguim amb festivals perquè no volem que descanseu aquest cap de setmana!
Ens situem a Figueres on des del 29 fins el dia 2 de setembre té lloc l’Acústica Festival. Aquest festival es conegut per ser un dels més importants a nivell català.
Del 29 d’agost al 2 de setembre el festival comptarà amb artistes com Raimundo Amador, que tocarà dissabte i La Cabra Mecànica que toca avui divendres.


Love of Lesbian és un dels més destacats del festival. El grup barceloní tocarà el dissabte a les 21 hores a la plaça del Museu Dalí, bona oportunitat per aquells que encara no heu escoltat el seu últim disc: Cuentos chinos para los niños del Japón.

El festival també aposta per la nova generació de l’escena pop catalana amb la presència de grups com Sanjosex, Mazoni i Le Petit Ramon. Tot això serà el dissabte a partir de les 22 hores a la plaça de l’església. I preneu nota, perquè el mateix dia i a la mateixa hora als Jardins Puig Pujades, tindrà lloc l’actuació Cesk Freixas, un jove cantautor que acaba de publicar el seu segon àlbum: El camí cap a nosaltres.

Per segona vegada, el festival comptarà amb la Fira de Menjars del Mon, un complement a la programació musical que va ser un gran èxit a la darrera edició.

Hi ha més grups, podeu clickar aquí per a saber els horaris.


VIII Jornada europea de la cultura jueva

I per fer-ho rodó, acabem el cap de setmana amb la Ruta jueva, que podreu realitzar el dissabte 1 i el diumenge 2 de setembre. Aquesta ruta pels carrers del barri jueu pretén aproximar-nos a les activitats quotidianes existents entre els segles XII i XIV. Durant el recorregut ens endinsarem en la història dels llocs més significatius (carrers de Sant Honorat, Sant Domènec...) per finalitzar en els espais on havia estat el Call Menor, al peu del Castell Nou.
Una proposta, si més no, interessant!

Nova declaració d'intencions

Com heu pogut comprovar aquests darrers dies hem estat realitzant alguns canvis en la imatge del blog. Aquesta nova imatge respon a la transformació (o mutació) que ens proposem fer en el programa radiofònic. Fem un balanç de la passada molt positiu, ja que creiem que el programa ha crescut i ha millorat, per això ens plantejem nous reptes per al proper any.

Tenim moltes idees noves, per començar mantidrem el nom del programa però canviarem completament el concepte i el format. De manera que l'ampliarem a dues hores i per tant, afegirem noves seccions i continguts. El sr. vermell, ideòleg i fundador del programa, es retira al seu castell de Ipswick província de Sufolk (Anglaterra) on podrà fer el fantasma en un ambient molt més propcici, així que comptarem amb la seva presència al programa mai més a la vida. Però tothom sap que en aquest món cal renovar-se o morir. A partir d'ara el programa serà conduït per l'Andrea Valverde i l'Eduard Gras i comptarà amb la participació a mode de col·laboració de tots els membres del Mai que podeu veure a les fotos de la dreta.

Aquest és un dels motius pels quals al nou logotip hi apareix un noi i una noia, perquè hi tindrem un conductor masculí i una de femenina. L'altre i principal motiu és el canvi de concepte que anunciàvem, ens volem basar en els grans errors de la humanitat al llarg de la història i què millor que el primer gran error, el d'Adán i Eva, per representar-nos.

L'altre repte per aquesta propera temporada és seguir mantenint aquest blog tant viu en quant a noves entrades com ara i aconseguir una participació i un nombre de visites cada cop més elevat. Volem que això deixi de ser tant sols per nosaltres i sigui també per vosaltres.

Estem molt contents de signar, aquesta, la nostra entrada número 100, gràcies a tots per fer-nos crèixer.



Ratatat, la confirmació

Ratatat va ser un dels grups que va causar major impacte al passat Summercase i aquest cap de setmana tornen a Barcelona per demostrar que no van tenir una gran nit aquell 14 de juliol, sinó que converteixen els seus concerts en grans nits.

Quan? El divendres 31 a les 2.30h
On? A Razz Club

Ratatat és un grup de Nova York, de Brooklyn més concretament, format pel guitarrista Mike Stroud i el programador i teclista Evan Mast. La seva història és la típica de dos companys d’institut fanàtics de la música que l’any 2001 decideixen unir-se i intentar fer alguna cosa decent i diferent.

El seu àlbum de debut va arribar l’any 2004, l’homònim Ratatat, un disc bàsicament instrumental i gravat a l’apartament de Mast. Poc després, la discogràfica XL Recordings els va publicar de nou el seu disc.

Tenen un estil molt peculiar que diverses revistes musicals han definit com “rock meets electronica”, però com acostuma a passar, en la seva música s’hi pot trobar funk, pop, rock, hip hop i, segons els més agosarats, metal.

Vénen a Barcelona a presentar (o refrescar) el seu últim àlbum Classics (XL Recordings, 06), però el cas és que si per alguna cosa són coneguts Ratatat és pels seus excitants i potents directes, que els han convertit en teloners de Mogwai, els nostres estimats Franz Ferdinand, Interpol o !!!.

Malgrat tot, l’èxit de Ratatat també es deu, en gran part almenys, als seus discos de versions d’altres artistes, sobretot en l’àmbit del hip hop, com poden ser Missy Elliott, Kanye West o Jay-Z. De fet, tenen dos discos autoproduïts on les recopilen, Ratatat Mixtape Vol.1 (04) i el recentment publicat Ratatat Mixtape Vol.2 (07).

Sigui com sigui, s'han de veure en directe i comprovar en persona si les expectatives generades al seu voltant estan ben fundades. Per desgràcia, el concert està emmarcat dins la sessió habitual del Razz Club, així que prepareu-vos per passar calor, estar apretats i envoltats de guiris. Segurament Ratatat s'ho valgui...


30.8.07

Caótico Medem


El pasado fin de semana se estrenó la última película del singular director vasco Julio Medem. Caótica Ana es como se titula el film y llega después de siete años de parón desde el documental La pelota vasca.

Empezaremos con un dato. Spiderman 3 ha recaudado lo mismo que todos los 16 estrenos de españoles en lo que llevamos de año. Se rumorea que en Francia, entrará en vigor una ley proteccionista para paliar este tipo de situaciones, que consistirá en programar sólo películas francesas los fines de semana. Si esta ley estuviera aplicada en el estado español este fin de semana en Barcelona únicamente hubiéramos podido ir a ver Caótica Ana de Julio Medem y la comedia El club de los suicidas de Roberto Santiago y protagonizada por Fernando Tejero. Gran dilema.

De todos modos y aún sin existir esta ley, el estreno de la última película de Medem era a priori uno de los títulos más atractivos de la cartelera. Si echamos la vista atrás y analizamos la filmografía de este director vasco, podemos ver como una serie de elementos y temáticas se van repitiendo en todas sus películas, excluyendo la pelota vasca al tratarse de un documental. Caótica Ana no es una excepción, historias corales, encuentros casuales imposibles, personajes superficiales con conversaciones tediosas sobre la vida y el amor, escenas gore con animales, sexo (la cantidad de pechos en sus películas es inversamente proporcional a su calidad), feminismo rancio y temática romántico-esquizofrenica.

Con un argumento basado en una interpretación muy personal
de la reencarnación, Medem construye una historia protagonizada por Manuela Vellés, Ana, una hippie ibicenca, educada por su padre, también hippie, que a juzgar por la película dejó de enseñarle muchas cosas sobre la vida, criando a una ingenua niña adulta que habla con un tono susurrador, odioso pasada la media hora de película. Al igual que sucede con su banda sonora, étnica hasta el aburrimiento.

Ana, la Caótica, es descubierta por una mecenas francesa e internada en una escuela de Madrid. Es aquí dónde Medem intenta nuevamente
contextualizar la historia en un ambiente que no le sienta nada bien, el transcendencionalismo barato, la pésima actuación de los actores masculinos y la incongruencia en la creación de situaciones y personalidades, hace de la actriz y el personaje de Bebe Rebolledo de lo más destacable y coherente del film.

Lejos queda ya el Medem de los ambientes rurales de Tierra, Vacas o la Ardilla Roja, obras maestras de su filmografía de las que, eso si, el director sigue manteniendo una agradecida obsesión por los detalles estéticos y en parte una originaladidad argumental y narrativa poco vista en el cine español. Digo en parte, ya que el traslado de personajes de las montañas, campos y campings vascos, a ciudades cosmopolitas, paraísos terrenales y ambientes artisticos deja a relucir sus defectos para hacerle caer repetidamente en un pastelismo y cursilería de la que ya no te despiertan ni un primer plano de unos cuervos comiéndole los ojos a un cadáver en el desierto.

Eso si en esta ocasión dota a la historia de una epicidad casi histórica y unas localizaciones bastante espectaculares, que acompañadas de un simbólico y redondo desenlace (sólo digno de él), auguran, esperemos, un nuevo cambio en el onírico universo de uno de los mejores y más personales directores de nuestro pais. Recomendamos que se queden hasta el final de los créditos no sólo por los dibujos de Ana Medem, si no también para descubrir a Antonio Vega en el papel de Antonio Vega.


28.8.07

Bocanadas de realidad


La primera vez que me preocupé por el medio ambiente, si mal no recuerdo, fue cuando tenia 4 ó 5 años. Un amigo, llamado Oscar, muy preocupado me dice que somos tantos en el mundo y seguimos creciendo tanto que tendríamos que comenzar a respirar cada vez menos porque el aire de la atmósfera acabaría gastándose… hasta que llegaría un momento que nos moriríamos de asfixia. Sí, imagino que los niños podemos ser crueles pero es que la realidad puede serlo aún más… ¿por qué digo esto?


No empezaré con el topicazo de que la realidad supera la ficción porque no la supera… aún. Cada vez se hace más eco de los cambios climáticos, cada vez son más famosos que se unen a energías verdes o que denuncian la polución mundial, también hay quienes sacan ventaja y tajada de esto, porque, señoras y señores, siendo sincero los humanos somos expertos en sacar ventajas de las desgracias… pero eso es otro tema.
Todos o los menos insensibles notamos que la meteorología, lluvias, olas de calor incluso las estaciones cambian; hace calor en invierno, demasiado en verano, incrementan los huracanes y su intensidad… etc. Por supuesto existen personas que aún viendo el evidente cambio se muestran algo escépticos… he oído muchos argumentos desde los que se escudan diciendo que las mismas temperaturas o condiciones ocurrieron también hace 50 años o que todo esto es la misma política que siguen los que mandan en las altas esferas para jugar c
on el miedo del pueblo.

Yo pienso que todo esto puede ocurrir y ser verdad, que tienen razón. Pero basémonos en hechos: sí que se han producido efectos parecidos en el pasado, es algo normal que las temperaturas sean oscilantes, pero lo importante no es que en el 2006 se hayan llegado a unas máximas increíbles sino el intervalo en el que se van produciendo a lo largo de los años. Son normales unas máximas tan altas cada, por ejemplo, 50 años, pero la denuncia mundial se basa en que estas puntas son cada vez más frecuentes…

Hoy por hoy, la mayoría de científicos han afirmado que con la tecnología actual el proceso de degradación de la tierra es irreversible, a esto cabe añadirle que las mas grandes, ricas e importantes potencias mundiales se resisten a desprenderse del oro negro, una de las principales fuentes de contaminación del planeta. La película Una verdad incómoda, documental que tiene como protagonista a Albert Gore, y dirigido por Davi Guggenheim, explica con hechos contundentes lo que ocurre en nuestro planeta, y como esta crisis medioambiental afecta a todo el planeta.

En mi opinión, lo más importante es que todo está conectado, todos los países se afectan unos a los otros sin importar distancias ya que cuando ensucias tu aire, éste acaba parando en el patio del vecino. Desde las corrientes marinas a los casquetes polares, la atmósfera, biosfera… Todo está conectado y vinculado de forma que cualquier efecto o daño va más allá de lo que podemos imaginar. Es evidente que el cambio se produce, es más, el cambio lo producimos y con cada paso menos que damos en este sentido el camino se hace más largo para volver, hasta que llegará un momento que nos podamos .

Bueno aunque esto no cambie nada yo por si acaso seguiré el consejo de mi amigo Oscar y respiraré lo menos posible. Gracias a todos los que hagan algo, aunque sea mínimo, para contribuir al descenso del deterioro planetario.


La ciencia de los superheroes


A modo de introducción, unas cuántas declaraciones de intenciones nunca van mal: no estudio ciencia, no profeso la Cienciología ni ninguna otra religión y esto tampoco pretende ser ningún tratado serio sobre el tema. Sólo son las reflexiones típicas de alguien que escribe para que linkéis unas páginas interesantes y que cree que en un futuro próximo podremos volar y esas cosas.

Como seres humanos hemos acabado con aquello tan bonito y tan "democrático" de la selección natural. Si os ponéis a reflexionar un momento os daréis cuenta que difícilmente alguien con miopía (si, Montse) hubiera podido divisar un jabalí a 300 metros de distancia en el paleolítico y por tanto no hubiera podido comer. Hemos ido contranatura y estamos alterando el curso natural de la evolución: ya no sobreviven los más fuertes, sino los más guapos, los más listos, los que heredan más dinero, o los que tienen el sexo más grande o en su equivalente más silicona.

Que utilizemos el 10% del cerebro o que sea mentira y utilizemos su máxima capacidad tampoco es ninguna prueba real de lo que podemos llegar a hacer, crear, o simplemente ser. De hecho algunas teorías reniegan de el mito de que solo utilizamos el 10% de nuestro cerebro, y lo atribuyen a las corrientes de pensamiento que intentan demostrar lo paranormal o extraterrenal.

Descartada la selección natural y las múltiples posibilidades de nuestro cerebro, sólo nos queda la genética y la aplicación de la ciencia. Así que no es de extrañar que afirme con tanta contundencia que actualmente el parámetro que hace avanzar más a la humanidad es, sin duda, la ciencia. Desde mi punto de vista deberíamos hablar de ella como la única madre natura en tiempos de cambios climáticos, carreras espaciales y eras atómicas.

Según la evolución natural clásica y proporcionada por Marvel, en la gran mayoría, la siguiente fase del Homo sapiens sapiens actual serian los seres humanos con superpoderes. No estamos hablando estrictamente de arañas mutantes pero si de poderes al estilo de la invisilidad o la teletransportación. Artículos como lo de Monica Salomé para El País, libros como el de La física de superhéroes de James Kakalios o blogs divulgativos al estilo de Física en la ciencia ficción son la muestra más real de la investigación que se lleva a cabo para demostrar que efectivamente es posible un futuro con superpoderes reales.


27.8.07

La casa d'Àsia i el Festival Àsia



El Pla Marc Àsia Pacífic 2000-2002 fou aprovat amb la voluntat d'un acostament entre el nostre Estat i els països asiàtics, es buscava una major presència en aquesta regió del món tant des del punt de vista polític i econòmic com social i cultural. La creació de la Casa Àsia és una de les mesures que es va adoptar respecte aquesta darrera matèria. Així des d'aquesta institució es promouen activitats que contribueixen a un millor coneixement entre Espanya i els països d'Àsia i el Pacífic.


Durant l'any a la Casa Àsia es fan conferències, exposicions, projeccions de pel·lícules, seminaris cursos d'idiomes i altres actes culturals, i a més un cop l'any s'otorga una beca d'intercanvi amb Àsia a dos estudiants. En definitiva, que empren totes les seves forces per destruir creences com el que menjar xinès de debò és el dels restaurants xinesos d'Occident i que Sri Jayawardenepura Kotte és la composició d'un xarop per a la tos i no la capital d'Sri Lanka.

També des de fa sis anys la seu de la Casa Àsia a Barcelona organitza el Festival Àsia, una de les mostres asiàtiques més complertes del nostre país, però no dir la més complerta, ja que dubto que n'hi hagi alguna altra de semblant. Perquè us en féu una idea, entre el 12 i el 16 de setembre podrem veure dins el Festival Àsia una intensa programació d'espectacles d'una quinzena de països d'Àsia i el Pacífic. Hi haurà concerts, performance, dansa, teatre, cinema, gastronomía, tallers i un llarg étzetera. És tan gran la voluntat d'acostament entre les dues cultures que fins i tot s'ofereix un servei de guarderia per a nens pesats amb pares sense paciència.


Enguany el país convidat és Corea del Sud, així que podrem aprofitar per veure pel·lícules originaries d'allà que no s'han arribat a estrenar a aquí com la comèdia romàntica Barking dogs never bite o el thriller àmpliament premiat Libera me. Destaquem i recomanem la secció de gastronomía per anar més enllà de l'arròs tres delícies i tastar plats realment diferents, i també el taller de escriptura i lectura de paraules coreanes (útil per llegir els components de fabricació d'algunes joguines i evitar disgustos amb la nostra canalla.). Bromes apart, el Festival Àsia val realment la pena, a més el preu dels espectacles ronda entre els 6 i 16 euros

26.8.07

Anàlisi sociomusical autofelatòria

Empalmo aquest article amb el darrer paràgraf de la crònica-denúncia del concert de Joan Miquel Oliver de dimarts, una mica perquè fer un article setmanal sobre música em resulta força complicat. Això es deu, sobretot, perquè m’agradaria donar motius per ser llegit amb interès i per arribar a tal objectiu, els temes dels articles han de complir cert requisits que per aconseguir sempre se n’ha de saber molt de molt. A més a més, entre que crec no tenir la facultat de fer-ho veure i que ja que qualsevol pot llegir-me (i qualsevol a internet i en català significa uns nou milions de persones arreu del món; fa vertigen vist així), ja que ens hi posem, fem que regni la seguretat, la sinceritat i la contundència. Temors d’aprenent, suposo.

En qualsevol cas, és la tercera o la quarta vegada en un mes que obro el meló de la música-en-català-ignorada, però una mica per això em van fitxar les del Mai. Aquesta vegada, però, no farem una denúncia (ho prometo) que dels nou milions lectors potencials em quedaré amb la meva mare i la meva àvia quan aprengui a fer anar l’ordinador. I per por de marejar massa la perdiu, abandono aquesta disertació entre psicològica i moral en aquest punt.

Mazoni, Rosa Luxemburg,
Sanpedro, Sanjosex, Els Pets, Joan Miquel Oliver, Mishima, Whiskyn’s, Antònia Font i Guillamino són ara mateix els capdavanters del pop i del rock que es fa per això que diuen que són comunitats autònomes, on hi ha gent que parla una cosa que no és ben bé castellà i tampoc no és ben bé francès (italià, potser). És una llista totalment arbitrària i amb un criteri dubtós com és el meu, i dubtós com el de la majoria d’humans. Quan dic capdavanters no em refereixo a vendes (que també, que els que venen més discos són Els Pets, en tant que únics que venen discos), sinó a qualitat. Cadascun d’ells amb el seu particular subsubsubsubestil del rock (vist de manera molt (però que molt) àmplia, Déu em guardi de ferir sensibilitats o d’encetar debats infructuosos). Com deia, no vull fer una denúncia, perquè dir que els mitjans públics no els fan gaire cas i que no surten a la televisió també donaria armes a grans patriotes com Loquillo o Albert Rivera per contraposar la gana que passen ells amb el luxe en el que s’instal·la qualsevol catalanocantant que toca la guitarra. I no val la pena, oi que no? (I seguint amb la dispersió que em caracteritza, vull afegir que ningú no menciona mai els d’aquí que canten en anglès, neerlandès o islandès. Que també són persones!)

Si exceptuo el Taxi (Discmedi-Blau, 2004) d’Antònia Font o el Com anar al cel i tornar (Discmedi, 2007) i Agost (Discmedi, 2004) d’Els Pets, cap dels grups de la llista no ha fet discos completíssims de principi a final, però són grups joves que amb prou feines han publicat dos discos i tenir els ous pelats de girar per Catalunya no és el mateix que haver-ho fet per Anglaterra o la costa oest dels Estats Units. Així doncs, això no és important. El que sí que ho és l’actitud que es desprèn de molts d’aquests discos, i de
l’autopromoció que internet brinda a qualsevol i que ells aprofiten abastament. Per sort o per desgràcia, això funciona pel boca-orella, i si no et dius Lily Allen, costa, nois. Els Rosa Luxemburg van arribar a la final de l’última edició del concurs de maquetes emparat pels poders públics (Loquillo tingues compassió) Sona 9 i no la van guanyar. Abans, però, amb tres parells d’òrgans sexuals intrínsicament masculins, havien gravat un disc de títol homònim que no és tant contundent com un Definitely maybe (Creation, 1994) d’Oasis, ni tant comercial ni mediàtic com un Whatever people say I am, that’s what I’m not (Domino, 2006) d’Arctic Monkeys. Evidentment que no. Però ‘Les fades també moren’ podria fer fàcilment un himne. És una cançó amb una tornada per cantar fins a quedar-se afònic, i que compta amb la fraternal col·laboració de l’Èric Fuentes de The Unfinished Sympathy i germà gran de Pol Fuentes, cantant dels luxemburguesos. També ‘1968-1998’ és una cançó de rock cru, visceral però no garatger, ni com diuen ells s’assemblen, per sort, a The Killers.
Les fades també moren



I és que en aquest país extrany i petit, on el sol torna a sortir perquè mai no està prou segur d’haver-lo vist (algun dia, o potser mai que no és indie, reivindicaré Lluís Llach), el talent en català és a molts pisets de barris barcelonins i a d’altres reductes indígenes al nord-est peninsular. Un disc emotiu, costumista però no rutinari, i urbà però que no peca de cosmopolitisme mal entès és Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (Discmedi, 2005) de Mishima. ‘Miquel a l’accés 14’, ‘Cert, clar i breu’ i ‘No et fas el llit’ fan plorar si t’enganxen en una depressió normal i corrent d’aquestes que fan estralls a la joventut occidental, postmoderna i mileurista, dit ràpidament i plana. Viva (Bankrobber, 2006) i Temps i rellotge (Bankrobber, 2007) de Sanjosex no fan plorar i tampoc no són made in Barcelona. Carles Sanjosé és empordanès, parla de Girona i de la Bisbal a les seves cançons i és un pèl menys costumista que Mishima i un pèl menys surrealista que Joan Miquel Oliver. Però ‘De Girona al Japó’, ‘Temps o rellotge’ i ‘Baix Ter Montgrí’ entren sense fer soroll i llisquen suaument per les orelles regant tot el sistema sanguini d’oxigen acústic.

Fa uns anys, creia que m’agradaven grups d’aquí per l’exclusiva raó que cantaven en català. Ara penso que tenia tota la raó del món i, afortunadament, he après a detestar coses com Relax (Música Global, 2007) dels entrenyables Lax'n'Busto, que és en la mateixa llengua que el ‘Cant de la senyera’. Fins i tot, adoro grups d’aquí que canten en la llengua de l’imperi i petites joies com
Cuentos chinos para niños del Japón (Naïve, 2007) són la meva banda sonora. Amb això vull dir que tinc tota la llibertat del món per escriure pamflets inofensius com aquest. I la raó no me l’adjudico perquè és lleig i perquè puc arribar a entendre, si m’hi esforço i estic lúcid, que tot es redueix a una qüestió de gustos.

25.8.07

SintonitZZa


I pels qui es pensaven que els festivals d'estiu s'havien exhaurit...us volem alegrar el dia d'avui perquè encara queda música independent a l'extraradi barceloní. Si, hi ha vida més enllà de la ciutat comtal, i a St. Coloma de Gramenet arriba el metro L1, per tant no teniu excusa possible.

El 31 d'Agost i l'1 de Setembre es celebra la tercera edició d'aquest festival anomenat F.M. SintonitZZa. Aquest festival ja té dues edicions a les seves esquenes on s'ha combinat la millor música nacional independent del país: Lori Meyers, Lula, Catpeople, The Pinker Tones....etc.

El Festival enguany compte amb la participació de 8 grups i d'un total de 4 djs. Standstill, Triangulo de Amor Bizarro, Los Tiki Phantoms, Wallace y Extraños, Grupo de Expertos SolyNieve, Sr Chinarro, Big City i El Guisante Mágico.

El lloc escollit és el Parc Europa a l'aire lliure, a partir de les 23h, d'accès gratuït i en rigurós directe.

La programació musical dels festival s'obre avui mateix amb la festa presentació al bar Baremoto amb l'actuació dels F.A.N.T.A i Las Furias. Punk-rock per via directa a partir de les 22h.

SintonitZZa és un festival obert a altres disciplines artístiques com el curtmetratge, còmic, fanzines i aquest any incorporen la primera mostra de documentals musicals. Del 26 al 29 d'Agost es celebrarà al Baremoto la I Mostra de documentals musicals.

Pels qui estiguin més interessats us podeu passar pel seu myspace.

24.8.07

MovieMobile

I els del Maialavida marxem de festival... però a un ben diferent!

La ciutat de Sant Feliu de Guíxols està d'actualitat perquè serà la seu del Festival Moviemobile, iniciativa creativa, que s’emmarca dins el Festival de la Porta Ferrada complementant amb cinema, la seva programació.

Moviemobile tindrà lloc entre el 24 i el 26 d'agost, és a dir que comença avui!

I us preguntareu... en què consisteix?

Doncs bé, el festival és la primera vegada que és realitza i tindrà dues categories principals:

La primera categoria, el MovieMobile, en la que es presentaran films de tot el món d’un minut de durada i que poden estar editats o retocats amb mitjans externs al telèfon.

En la segona categoria, la MovieMobileXpress, es proposa als concursants realitzar una espècie de marató. De fet és una marató de velocitat i enginy. Es tracta d’un concurs on els participants hauran de competir durant els dies del festival. Per participar ho poden fer presentant curts o fotografies. Les normes són les següents:

Curts:
Els concursants disposaran de dues hores per tal de gravar les imatges i muntar-les. Un dels requisits necessaris és que les imatges siguin de San Feliu de Guíxols i que estiguin rodades amb un sol pla-seqüència, per últim que també tinguin una durada d’un minut.

Fotografies:
En el cas de la fotografia, els participants tindran també dues hores per a realitzar cinc fotografies de San Feliu de Guíxols relacionades entre si. Un cop presentades podran tornar a fer més fotografies i tornar-les a presentar.

D’on surt aquesta brillant idea?
La iniciativa d’aquest concurs sorgeix d’un grup d’estudiants de Publicitat i Relacions Públiques de la Universitat de Girona que motivats, o això diuen ells, per un dels deus professors proposen aquest festival per a reivindicar la dificultat de fer cinema i la manca de recursos i ajuts que els joves tenim avui dia. Per això, amb aquesta iniciativa es pretén canviar el concepte de cinema i fer que tothom tingui l’opció de poder expressar-se mitjançant una eina a l’abast de tothom: el mòbil.


Jurat i premis
El jurat d’aquest festival està format per la Mercè Sampietro, la dolenta de Nissaga de Poder i Porca Misèria, el conegut director de cinema d’animació Jaume Balagueró, la ballarina i coreògrafa Sol Picó, l’actriu Lali Ramon i l’alcalde de Sant Feliu de Guíxols Pere Albó.

Pel que fa els premis, hem de reconèixer, no estan gens malament:


L’afortunat guanyador de la primera categoria, MovieMobile, se’n durà 500 euros i un mòbil.
En la segona categoria MovieMobileXpres els guanyadors a millor curt i a millor fotografia s’enduran 300 euros i un mòbil.
I per acabar, hi ha haurà un premi especial: Un mòbil pel curt més votat però... això no es tot, ja què, entre els votants també es sortejarà un premi... esbrineu el què?... (escrit anteriorment).


Totes les pel·lícules i fotografies presentades en aquestes jornades, que s'acaben el 26 d'agost, estaran disponibles a través d'Internet al web del festival, on també podreu votar. I mira qui sap... potser us endureu el mòbil!

Míriam Gómez

23.8.07

Restaurants amb encant

Sortir a sopar fora pot convertir-se a vegades en tota una odissea. En primer lloc, cal posar-se d’acord per escollir el restaurant, decisió ja de per sí sovint complicada i dura. Un cop superada la primera fase vénen les cues, els locals plens i les indecisions. Però no patiu, de cares al proper cap de setmana us proposem diverses opcions per a tots els gustos, colors, barris i paladars.

Gilda
El restaurant Gilda està situat al Barri Gòtic, més concretament al carrer Ample 34 i es caracteritza per una cuina creativa que barreja el millor de la cuina catalana amb la cuina italiana. Tot amb el toc oriental que està tan de moda últimament. Gilda està ubicat en un local petit, però amb encant. Amb bona música i exposicions de fotografia. El s
ervei és ràpid i atent, sempre disposat a fer alguna recomanació.

Curiositat: Als matins (10-16 hores) ofereixen el Menú Brunch per 8.50 euros, format pel plat brunch que prefereixis, beguda i cafè o te.

Recomanacions: Pappardelle amb filet de salmó i “Oriental Mix”, una sortit de salses per assaborir amb pa de pita.

Pressupost: 20-25 euros.


Samsara
Segur que passejant per Gràcia tots hem passat alguna vegada pel Samsara, però potser ens ha passat desapercebut. El Samsara és un local petit, sovint bastant atapeït, p
erò que destaca pel seu ambient informal i la seva excel·lent cuina de fusió (una altra paraula molt de moda). Està ubicat al carrer Terol 6 i serveix de bar alhora que de restaurant. Ofereix tapas i plats d’allò més creatius i originals i, el més important, assequibles.

Curiositat: És un local fosc, tranquil i amb bona música d’estil, sobretot, chillout. Les taules són baixes i seus en pufs. Solen haver-hi video-projeccions, a banda d’exposicions de fotos.

Recomanacions: El foie amb profiteroles o les brotxetes mar i muntanya. També tenen uns vins deliciosos. És aconsellable reservar taula perquè els caps de setmana sol estar bastant ple.

Pressupost: 20 euros.


Hello Sushi
Ens traslladem al barri del Raval per tastar el bo i millor de la cuina japonesa. Es tracta del Hello Sushi, situat al carrer Junta de comerç 14, un restaurant que barreja la cuina mediterrània amb la japonesa. I és que si per alguna cosa destaca el Hello Sushi és per la seva cuina de mestissatge, així com per la seva ambientació i decoració. Sol haver-hi música en directe a la nit i, tot i que s’aconsella reservar taula perquè és habitual haver de fer cua, l’atmosfera és relaxada i distesa. El servei és molt acollidor i personal i sol ser bastant ràpid.

Recomanacions: Amanida d’algues, tempura mixta o sopa de mijo. Tampoc us podeu perdre els còctels japonesos per a acompanyar l’àpat.

Curiositat: Si coincidiu amb alguna festa o happening tindrue la oportunitat de gaudir de menjars exclusius i exòtics en un ambient immillorable.

Pressupost: 12-18 euros. Menú migdia: 7.50 euros.


Lolita

I finalment, una proposta del barri de Sants. El restaurant Lolita és la millor proposta fresca i desenfadada de la zona. Preus assequibles, ambient agradable i plats creatius, però no massa sofisticats. Amb una decoració d’allò més senzilla, però cridanera, es tracta d’un local d’inspiració pop de color blanc i vermell. El local està presidit per un quadre de la mítica Audrey Hepburn i destaca també una gran nevera de disseny. Lolita es troba al carrer Tenor Masini 20 i ens ofereix cuina catalana, lleugera, sana i original.

Recomanacions: Alguna de les seves coques o, si ets més agosarat, algun plat de l’apartat “un par de huevos con…”.

Curiositat: La vitalitat que transmet el restaurant. Hi ha un racó semi-reservat per a grup de màxim 8 persones d’allò més original i acollidor.

Pressupost: 15 euros.

22.8.07

La gran mentida del bicing

Aquestes alçades de la pel·lícula gairebé tothom sap què és el bicing, en sigui usuari, o no. El servei de prèstec de bicicletes de l'Ajuntament de Barcelona funciona des del passat 22 de març i ha tingut des de llavors un èxit acaplarador, clar exemple n'és el gran desiquilibri entre bicicletes en servei – oficialment unes 1.500 – i el nombre d'abonats – més de 90.000 – que segueix creixent de manera imparable.

És increïble que des de l'Ajuntament no es pogués preveure el gran èxit que tindria aquesta proposta clarament electoralista, i que encaixava perfectament en una Barcelona cada cop més poblada de bicicletes però tant poc preparada per a elles com sempre. El bicing és un servei problemàtic ja com a concepte. No es pot pensar en un prèstec de bicicletes en una ciutat que no disposa d'una xarxa de carril bici suficient i que per tant no podrà suportar l'allau de nous usuaris. El fet que les bicis vagin per on bonament puguin és perillós per a tothom: peatons, cotxes i els mateixos biciclistes.

Però bé, el cas és que a Barcelona hi tenim el fantàstic bicing, que segons la web de l'Ajuntament ens permetrà combinar el transport públic convencional amb la bicicleta, “per anar on vulguis, quan tu vulguis, sense fums ni sorolls”. La realitat però, dista bastant de la promoció. El cas és que el gran desequilibri entre la oferta i la demanda provoca seriosos problemes als usuaris, de manera que actualment aconseguir una bici s'ha convertit en quasi en una loteria. Hi ha moments del dia en que fins a 32 de les 94 estacions de bicing es troben sense cap bici, mentre que una vintena més només en té una o dues disponibles. Les estaciones més castigades són les del barri de l'Eixample seguides per les del centre de la ciutat. La situació s'agreuja amb el bon temps i les ganes d'anar a la platja, on les estacions sempre estan plenes i fins i tot es forma cua per deixar bicis. Els treballadors del Bicing intenten compensar aquest desequilibri i portar aquestes bicis que s'acumulen a la platja a les estacions desavastides més properes mentre que les més allunyades gairebé no són avastides en tot el dia.

L'Ajuntament ha dit que a partir de setembre obrirà noves estacions de bicing i per tant hi haurà més bicis, però és clar, no cal ser un set-ciències per pensar que també creixerà el nombre d'usuaris. Potser és massa agossarat demanar més infrastuctures en el tema bicis en un moment en que a Catalunya no funciona bé ni el traductor simultani Casio del president Montilla. Pel bé de molts, esperem que les bicicletes només siguin per l'estiu i la febre del bicing baixi amb l'arribada del fred.

21.8.07

Polarkreis 18: El sueño hecho realidad

¿Qué pasaría si juntaras a Radiohead con Sigur Ros, e invitaras a The Postal Service para hacer las bases en algunas canciones?

Pues tendrías a PolarKreis 18.

Son alemanes (Dresde), con los veinte recien cumplidos, y al contrario de todas las nuevas tendencias guitarreras para hacernos bailar (leáse Arctic Monkeys, Franz Ferdinand, Kaiser chiefs…), nos han regalado ( porque no se puede describir de otra manera) una obra de arte titulada como ellos mismos, donde la belleza es la protagonista, donde los sentimientos se desbordan.

Si The Arcade Fire es el nuevo grupo de culto ( por méritos propios, sin duda), Polarkreis 18, debería ir el segundo en las listas. Escuchas y escuchas, y ¡caramba!, todas las canciones podrían ser su single. Una sensación de plenitud se apodera de ti, y cuando te das cuenta, el disco se acabó e irremediablemente lo vuelves a poner desde el principio. En su disco, homónimo, hay once canciones. Ninguna sobra, ninguna falta. Es un trabajo redondo. Empieza con una pequeaña intro con violines, y cierra el círculo con pianos.

El vocalista, te transporta a ese mundo imaginario lleno de flores de colores y de pronto lleno de oscuridad con ojos acechando. En la voz y en los violines es donde más se parecen a Sigur Ros, y son esos recortes sus mejores momentos. Las guitarras más plomizas de Radiohead, cuando parece que el mundo va a estallar, se introducen poco a poco, hasta que todo se une y te gritan al oído DREAM DANCER!!!.

Siempre imaginé a los alemanes rubios, duros, cortantes, pero Polarkreis 18, me hacen cambiar de opinión. Dulces y emotivos. Y llegan los ritmos tan, tan, tan similares a The Postal service, con las gemidos y las guitarras rascadas hasta el límite y surge Somedays Sundays. De nuevo los azotes guitarreros se abren paso poco a poco in crescendo, desde la dulzura de los primeros acordes, hasta la desesperación de los finales. Destacar el original corte ocho, titulado Look, donde toda la mezcla de sonidos de la que hablaba, se hace más palpable.

En un mundo, donde lo pasajero es lo actual, donde se mira más la pose, la ropa, los peinados que la propia música. Donde se encumbran a cuatro chavales de dieciocho años para dentro de un tiempo, dejarlos caer en el olvido, es un alivio, encontrar pequeñas piezas de arte, que se disfrutan toda la vida ( y no solo dos semanas) y que se escuchan por placer.

Polarkreis 18 ha llegado a la ciudad, para quedarse…


Let´s rock!



Ens encanta París

Que Jaume Sisa hagi estat un dels que omplia la plaça Rovira i Trias de Gràcia per veure el concert de Joan Miquel Oliver, guitarrista d’Antònia Font i líder espiritual casolà del Mai a la Vida, pot no voler dir res. Ara bé, si em deixeu especular, posaria la mà al foc que no sóc l’únic a aventurar que és simptomàtic. Jaume Sisa és un dels referents, així com també ho és Pau Riba, de l’escena alternativa a la Nova Cançó i els Setze Jutges dels anys 60 i 70 del segle passat. Després d’uns quants anys a la deriva com a Ricardo Solfa, a Madrid i cantant en castellà, va tornar pel (bon camí) i fa pocs mesos, K-Indústria va reeditar Qualsevol nit pot sortir el sol, publicat per primer cop el 1975 i que inclou himnes generacionals com ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’ o ‘El setè cel’. I posats a relacionar-ho, el que convidava tots els personatges de còmic a casa seva (si és que hi ha cases d’algú) té més d’un i de dos paral·lelismes amb l’amant en somnis de na Gretel (tot això amb un esforç inhumà).

En Joan Miquel Oliver va actuar ahir dilluns 20, doncs, en el darrer concert dels organitzats pel bar musical Heliogàbal a la plaça Rovira i Trias, després que dissabte 18 ho fessin Sr. Chinarro i Le Pianc, i diumenge 19 Estrategia Lo Capto! i Pascal Comelade i Enric Casasses, entre d’altres. Sense haver acabat de superar els problemes de so dels anteriors dies, l’alma-màter dels mallorquins Antònia Font, ha complert, ha gaudit i ha fet gaudir, i és que els seus són aquells concerts que costen massa de trobar i que provoquen sortir-ne feliç i amb ganes de convidar-lo a sopar cada dissabte per riure, beure i acabar versionant Pink Floyd amb una guitarra acústica desafinada i amb accent de Sòller. Llàstima de la poca potència de les PA.

L’acompanyaven a dalt de l’escenari el teclista Jaume Manresa i el bateria (i encarregat també del xilòfon) Pere Debon, tots dos companys d’Antònia Font. Sempre s’aprenen coses noves, i gràcies al teclista en aquest concert uns quants hem après que es pot fer música amb un transistor i amb la seva antena. És una llàstima que el YouTube no reculli les coreografies d’aquest home a dalt de l’escenari, ja que és la manera més extranya de ballar i fer música des que les teloneres de Sigur Rós al concert al BTM al novembre de 2005 feien sorolls amb una serra. Per la seva banda, en Juanmi ha recuperat els mateixos gags enregistrats al directe Live in Paris (Blau, 2005), a més d’oblidar-se d’una nova cançó (impagable “els avions no volen caure i no cauen perquè volen”) i tornar del bis amb ‘Hansel i Gretel’ en versió acústica ell tot solet amb la inseparable Fender blau cel.

Precisament amb ‘Hansel i Gretel’ (si Iggy Pop repeteix cançons, en Joan Miquel Oliver, també), però amb teclats i bateria, tal com està gravada al single Sa núvia morta / Hansel i Gretel (Blau, 2007), començava el repertori, que tal com s’ha preocupat de recordar un parell de cops durant el concert, ha estat curt perquè amb només un disc i un single no dóna més de sí (nosaltres també creiem que hauries de publicar un LP). Per aquest motiu han caigut totes les cançons que esperàvem. No han faltat ni ‘M’encanta París’ (i ja sabem que ell mai no hi ha estat), ni ‘Pallasso’, ni ‘Emerson Fitipaldi’, ni ‘Surfistes en càmera lenta’, ni ‘La mujer que mordió un piano’, ni ‘Sa núvia morta, … Com a regal inesperat, també hem visitat el piset amb ‘Inventari pis carrer Missió núm. 3r 2a’, un recull de tots els objectes d’aquest habitcle amb un passa-puré i 12 gots de vi, així com ‘Que rima’, plagi del cànon de Pachelbel. El concert ha acabat amb una versió en anglès d’un tema desconegut amb una lletra profunda i colpidora (feia una cosa així com “lalala, papapa, nanana”).
En definitiva, encetem des d’aquí la plataforma perquè Joan Miquel Oliver pugui actuar a Benicàssim i al Primavera Sound, com a símbol que el mainstream indie (perdoneu la contradicció) reconeix que en català també es pot fer música.

20.8.07

I tu, què no cuinaries Mai a la vida?


Part de l'equip del Mai a la vida us porta les millors receptes en aquests dies de Festa Major. Montse Casas i Andreä Valverde al servei dels fogons, la forquilla, cullera i el gavinet.
Postres, cuina rápida i molt més. Només cal que linkeu o copieu directament l'adreça que trobareu a continuació.
Mai a la via t'has de perdre aquestes receptes.

http://www.maialacuina.blogspot.com



Festa Major de Sants


Les Festes de Sants ens omplen de joia i satisfacció, però no només perquè són les festes del nostres barri (o barri fictici en el meu cas en particular) sinó perquè són la millor continuació a les Festes de Gràcia que acaban tot just avui amb l’actuació del segon líder del programa.

Tot i el pregó va ser divendres passat i de la mà del arxiconegut Joan Pera, no és fins avui que oficialment comencen les Festes a Sants. 12 carrers que es deixen engalonar pels seus veïns per fer crèixer la festa i també, no cal negar-ho, per guanyar el primer premi.
Alcolea de Baix, recrea l’antiga l’estació de ferrocarril de Sants; Alcolea de Dalt, ens fa viatjar fins al món fantastic de la Guerra de les Galaxies; Canalejas, recrea un gran hort; la Plaça de la Farga, ens trasporta mitjantçant un tunnel del temps fins a l’historia de la cuina; Finlàndia, enfila amb el llunyà oest americà de John Wayne i companyia; Galileu, que es transforma en un saló del Far West; Guadiana, profunditza en el fons marí; Robrenyo, que recrea un paisatge mariner; Rosés, que en stransporta als antics banys de la Barceloneta; Sagunt que també recrea un hort; Valladolid, que rendeix homenatge al món de la fotografia, i Vallespir, que s’engalona amb motius de magia procedent del mateix Harry Potter.
L’acte d’entrega de premis és avui mateix a les 20h a l’Espanya Industrial i suposo que el jurat tindrà en compte el remullat que han patit les guarnicions durant el diumenge.

Però en paral·lel a les votacions officials des de la radio realitzem la VIII Votació Popular de Carrers de la Festa Major de Sants. Només cal que truqueu al 93 298 19 19 o envieu un mail a festes@sants3radio.cat i voteu pels tres carrers que més us han agradat i també per quin sostreu vosaltres creieu que s’hauria de dur el primer premi.

Fins el proper dissate 25 ja us avisem que es un no parar d’actes als 12 carrers i als espais habilitats com l’Espanya Industrial o la plaça d’Osca amb les Festes Alternatives. Banys d’escuma, balls amb orquestes, discomòbils, xocolatades, castellers i sardanes: el millor còctel per acabar de passar aquest Agost passat per aigua. L’acte de clausura tindrà lloc, per tant, dissabte 25 a l’Espanya Industril amb la presència de la Núria Feliu com a artista santsenca en Joan Puigcercós com a Conseller de Governació i Administracions Púliques

Des del Mai a la vida recomanem el dijous 23 els boleros d’en Moncho i l’actuació de Quimi Portet, per dissabte la música de Pirat's Sound System a la Plaça d’Osca. I per avui mateix us recomanem que us passeu per la Plaça de la Farga i descobriu vosaltres mateixos quin grup està darrera de Les Pestanyes i la Loli….tot un misteri, tot just, aquí, al ‘nostre’ barri.

Fem Festa!


Andreä Valverde



19.8.07

La nova vida de Pete Doherty

Més o menys, els del Mai a la vida tenim tres líders espirituals. Això és sabut per les grans masses que cada dissabte deixen el que estan fent per escoltar-nos, així com també és de domini públic que els tres déus particulars vénen de cada part del món que ens influeix musicalment. En primer lloc, en Joan Miquel Oliver, com a representació de la música de casa nostra i l’enorme tonteria que sovint ens envaeix a mig programa (ens encanta París); en segon lloc, el ianqui Sufjan Stevens, que encarna la candidesa present a algun dels membres de l’equip i l’angelet (que diem) que tenim a dins; per últim, la rebel·lia i els excessos que protagonitzem anònimament a sales fosques de Barcelona o a festivals de sol i calor de la costa llevantina, el nostre estimat (i britànic) Pete Doherty. Així doncs, és de justícia retre-li un homenatge en forma d’article de novetat i semiprimícia al pare de la sintonia. Tot plegat perquè els seus Babyshambles estan en ple procés de creació del seu proper disc i ho han explicat a la NME britànica.

De tota manera, la hype-making NME no revela gaire cosa del nou disc. No sabem doncs com es dirà i entre petites anècdotes ens assabentem que que l’Albert Hammond Jr, el que es va quedar sense electricitat a mig concert de Benicàssim, col·labora en una cançó. Però, siguem sincers, a uns quants mesos del llançament del nou àlbum a ningú no li interessa en excés tot això, sinó saber què en pensa en Pete, com porta la ruptura amb la Kate Moss, quant es gasta en drogues cada setmana, i ja posats, que critiqui el seu excompany dels Libertines Carl Barât o l’exguitarrista dels Babyshambles Patrick Waldon, que deixà el grup després d’una “discussió”. Els excessos… Els de la NME ho saben tot això i, per tant, l’article intenta aprofundir en tots aquests temes amb una particularitat.

La premsa anglesa sensacionalista és molt sensacionalista (la NME entraria dins del paquet), però també molt amiga i respectuosa amb els seus ídols, i la veneració que la News Musical Express sent per a Pete Doherty és digne d’estudi (quasi tant com el fervorós culerisme i l’antimadridisme malaltís de la redacció d’esports de TV3, i ja està, ho volia denunciar). Així doncs, sense acabar de dir-ho del tot, Mark Beaumont i Anthony Thornton, els autors de l’article, anuncien a mitges que en Pete ha deixat les drogues, que no troba a faltar la Kate i que tot el que necessita és la música. Encara que no la trobi a faltar, la referència a la top-model present a cada disc del per alguns el successor de Jim Morrisson es manté al nou disc. No sabem, ni creiem, que hi hagi cap cançó que s’anomeni ‘What Katie is doing now’ (després de ‘What Katie did’ de The Libertines i ‘What Katy did next’ del Down in albion), però hi ha una cançó coescrita per Kate Moss. “Vaig mirar d’impressionar-la amb una cançó i ella va acabar canviant part de la lletra”.

Amb el pitet per les babes posat, els dos autors no tenen cap mena d’inconvenient en titular de manera ben grossa una cita que diu: “The new Babyshambles album is 10 out of 10 in the NME Christmas list”. Com que ja sabíem que en Pete no té àvia (se la va esnifar tota) li ho perdonem. No drugs, no police, no Kate, diu la portada de la revista sobre el nou poeta. Però una cosa és certa, ni The Libertines ni Babyshambles han esclatat per aquesta latitud nostra com ha passat a les Illes Britàniques, i això que en Doherty és assidu a la secció de Gente de les pàgines salmó de La Vanguardia… Jo començo a dubtar que arribi a ser tan important com, per exemple, els seus (i meus) idolatrats Oasis.



Eduard Gras

17.8.07

Mai a la vida aniria a les Festes de Gràcia sense passar per l’alternativa

És possible que els de la festa major alternativa de Gràcia també tirin la casa per la finestra. També és possible que els que llegeixin aquest article sí que estiguin interessats en les activitats que s’hi fan més enllà de la música, que no festes de l’escuma. Però aquí, la protagonista torna a ser la música, i com que és tard i vol ploure (esperem que no), comencem ara mateix i posem el xip dirigit al carrer Còrsega, que aquest any és l’espai de la Comissió de Festes Populars.

Ens plantem al divendres, no per res en especial, sinó perquè el dimecres i el dijous ja han passat, i amb ells Obrint Pas, Igitaia, Surfin Xirlas i la nit de música rap. Com dèiem, a partir de dos quarts de deu el punk-rock envaeix el carrer Còrsega... o millor dit, l’inunda. I és que el primer grup de la nit es diu Tsunami. Després vindran els K.I.L.L., sorgits del moviment okupa de Cornellà i amb moltes coses a dir. Els mítics Crits de Lluita no faltaran a la festa, uns clàssics del punk independentista que donaran pas als també coneguts per tothom, Insershow (. El millor grup de versions punk-rock del moment, amb un llarguíssim repertori de cançons on no hi falten grups com El último ke zierre, Piperrak, Inadaptats o KOP.

Dissabte canviem d’estil per passar a moure’ns a ritme de música mestissa, concepte que molta gent (per exemple, jo) no sap ben bé què vol dir. En tot cas, fan música mestissa grups com La Batukada del Barrio, formada per artistes de diferents part del món i on es mescla la rumba i la música llatinoamericana, entre d’altres coses. També passaran per l’escenari gracienc Meztuca, un fels habituals a la festa alternativa, i tancaran la nit Jaleo Real, que presenten el seu treball Pichica: rumba, flamenc, i una mica de tot el que els passa pel davant.

Suposo que alguns ja us havíeu espantat, però tranquils, que ha arribat la nit d’ska. Encetaran la nit els High Times, un grup de la vila de Gràcia que ja van tenir el seu lloc a la festa de l’any passat i que van actuar al Rebrot del mes passat per ser un dels guanyadors de l’Esclat, concurs de joves grups dels Països Catalans. Trikizio els hi prendrà el relleu vinguts des de Zegama, Euskadi. Els bascos ofereixen tot un espectacle on mesclen cançons tradicionals basques amb versions de grups com Negu Horriak o Su Ta Gar. Els darrers vénen d’una mica més a prop, de terres gironines, un dels grups més consolidats de l’escenari musical català en el seu estil: Deskarats.

I la proposta d’avui dilluns és l’última, però no per això pitjor que les altres. El cantautor a qui no li agraden les etiquetes, o sigui que millor que retiri això de cantautor. És Feliu Ventura, que sonarà al vespre i, amb ell, totes aquelles cançons i les seves dobles interpretacions, per agafar-les segons com depenent de si tens el dia tonto o no. Entrada la nit i amb regust de comiat, Afrika, que ens porta música reggae des de terres basques. I ja per finalitzar la nit i tancar aquesta edició de la festa major alternativa, DJ Merey, punxa discos dels Pira’ts Sound Sisetma, amb ritmes de Jungle, Drum’n’bass i reggae, i després DJ Jei, amb una sessió de funky i hip-hop.

Molt bona festa major... a tots :D


Laia Creus


16.8.07

Agenda!

No tot el que llueix és Gràcia, o potser si, però en definitiva, aquí estem els del Mai a la vida un dia més per destacar tot allò que passa a la nostra ciutat durant aquest cap de setmana.

Divendres, concerts destacats:

20:45h
Assemblage 23 presenten el seu nou àlbum Meta + Extinction Front a la sala 2 de l’Apolo.
Punts de venta: Revolver - Undead - Bibian Blue – Demonix per tan sols 20 euros.
Aquí us deixo amb un videoclip solidari que van fer per la desgracia del Katrina.


22:00h

MarBukowski (Rock-Psycho) al Big Bang Bar i per només 3 euros.

02:30
The Ripps a la sala Razzmatazz. The Ripps està format pels germans Patch i Raul Lagunas i una companya seva del col·legi: Rachel Butt. La seva música es defineix com un punk pop "escapista" amb un punt d'orgull desgarrador com The Libertines i un altre d'humor com Supergrass i Pánico.


I per últim, La Mala Rodríguez que presenta nou disc al parc del Fòrum. Amb
Lujo Ibérico la rapera andalusa va aconseguir fer-se un lloc en l'escena musical amb un estil personal i amb cançons plenes de lletres compromeses i polèmiques alhora. Ara, amb Malamarismo, la Mala Rodríguez torna a apostar pel hip-hop i el rap, combinant sons i ritmes i sense oblidar les seves arrels flamenques.



Expos d’interès:

La moda i la dona

Nosaltres, les dones, tant coquetes com sempre i al descobert al llarg de l’història de la moda. La Fundació Foto Colectania explora el món de la moda i la dona a l'exposició fotogràfica: Mujer, etcétera. Moda y mujer en las colecciones, que inclou imatges dels fotògrafs Karl Lagelfeld, Madame d'Ora, William Klein, Inge Morath i Henri Cartier-Bresson. La mostra també compta amb fotografíes de les guapes de sempre: Manrilyn Monroe Lauren Bacall i Marlene Dietrich entre d'altres.


Fins el 29/09/2007 a la Fundació Privada Foto Colectania, al carrer Julián Romea, 6

FotoPres'07

I si encara no heu anat a veure aquesta exposició, aquest cap de setmana és l’ideal perquè la mostra acaba aquest mateix diumenge. I a què esperes? La exposició és gratuïta. I la trobaràs al CaixaForum.

L’expossició es divideix en diferents autors i les seves obres:

Elisa González de Madrid ha obtingut el primer premi. L’autora ha fotografiat la seva àvia, Maria Canelo, que pateix alzheimer, en el seu entorn i amb els seus cuidadors. Records sense memòria són una sèrie de setze fotografies en color que retraten amb tendresa i por l'evolució d'aquesta malaltia.


Lorena Ros, Barcelona, ha obtingut el segon premi amb una sèrie d'imatges que porten per títol En aquell lloc... Històries d'abusos sexuals en la infància. La fotògrafa barcelonina presenta deu imatges en color de persones que van patir abusos sexuals quan eren menors. Cada personatge és retratat en el seu entorn habitual, però la imatge va acompanyada d'una fotografia del lloc on aquestes víctimes van patir els abusos.

El tercer premi del FotoPres'07 ha recaigut en el fotògraf Pep Bonet de Mallorca. El fotògraf aposta per una sèrie de fotografies en blanc i negre que porta per títol Third World Cup. El fotògraf va retratar, el febrer del 2001, un campionat de futbol entre 22 nois de Sierra Leone que havien sofert l'amputació de cames o braços a causa de ferides.



A part de poder veure l’obra dels premiats us esperen més fotògrafs amb propostes més que interessants.

A gaudir del cap de setmana!

Míriam Gómez