31.7.07

Round #1: FIB 2007. En el fotolog sales mejor


Sense temps d’haver-nos recuperat de la falta de son i de l’èxtasi després de veure Matt Bellamy en tot el seu esplendor, el Mai a la Vida ha tornat de Benicàssim per explicar què va passar. A la matinada de dilluns acabava la tretzena edició del FIB amb el déu sol torturant els ulls i la pell de tothom, com si es tractés de la prova final de resistència després de quatre dies d’excessos, insomni i molta, molta música.

La tretzena edició del Festival Internacional de Benicàssim va portar al poble castellonenc més de 150.00
0 persones durant els quatre dies, amb un 70% d’estrangers. No cal dir que la major part de tots ells eren anglesos àvids de cervesa i sol. Suposem que els grups eren un alicient menor ja que, per raons òbvies, excepte Los Planetas, Astrud i algun altre, la majoria toquen cada cap de setmana a sales britàniques. O a l’estadi de Wembley directament. Oi Matt?

Dijous 19

La tarda de dijous arrancava el FIBStart, aquesta mena de presentació-aperitiu del festival amb menys grups que els altres tres dies, però amb el millor cartell que recordem des
de fa anys. Iggy & The Stooges, Los Planetas, Bright Eyes i Mando Diao van ocupar durant prop de sis hores l’Escenario Verde deixant el llistó prou alt pels que vindrien els següents dies. Els suecs Mando Diao van ser els encarregats d’estrenar el monumental escenari amb un concert de dues parts diferenciades: la primera força bona, amb els hits del penúltim (i molt bon) disc Hurricane Bar, i una segona més descafeïnada, basada en el darrer Ode To Ochrasy. Cal destacar la diferència entre les veus gravades I en directe tot i que els dos cantants i guitarres van demostrar que són un dels millors grups de rock del moment.

En acabar el concert, les més de 20.000 persones que van omplir el FIBStart més massiu de la història del Festival es van dedicar a formar quilomètriques cues a les casetes de tickets de begudes, arribant amb el temps just (o directament tard) al torn d’Iggy Pop i els seus inseparables Stooges, una banda que sap estar a l’alçada del gran carisma del seu líder, tant és així que ell es va presentar dient “Nosotros somos The Stooges”. Amb els seus 60 anys (només?) Iggy es va mostrar en plena forma, saltant, corrent, fornicant amb els amplificadors i interactuant amb el públic fins a arribar a intentar demostrar la resistència de l’Escenario Verde fent-hi pujar una centena de fans de les primeres files per cantar amb ells ‘It’s No Fun To Be Alone˝. L’única cosa que li podem retreure és que amb l’immens repertori que ha anat completant la Iguana al cap dels anys, els nordamericans interpretessin el clàssic ‘I Wanna Be Your Dog’ dues vegades. Però això ho fem nosaltres, que som uns crítics. Els fans ho van agraïr àmpliament tirant litres de cervesa en la que fou la primera gran pluja de civada del FIB d’enguany.

I d’iguanes sexagenàries a emofolkkids com Connor Oberst i els seus Bright Eyes , o el que és el mateix, el primer gran concert del FIB 2007. Amb un quartet de corda i dues bateries femenines (a més de baix, guitarres i teclats), la promesa feta realitat del nou folk nordamericà va executar tot el Cassadaga. I és que Oberst tenia la feina ja mig feta després d’haver parit aquest gran disc, així qualsevol fa plorar a desenes de milers de persones sota la lluna de Benicàssim. El clímax, amb ‘Four Winds’ i una versió amb tota la banda de ‘First Day of My Life’, de l’anterior I’m Wide Awake, It’s Morning. A partir d’aquí i per poca estona, el FIB va semblar estar poblat només per espanyols, ja que tots els guiris en massa van posar-se a fer feina i a buidar els milions de barrils de cervesa (piensa en verde). L’esplanada de l’escenari principal es va buidar d’anglesos quan J and friends van sortir a fer dos concerts. En la gira de presentació de La Leyenda del Espacio, Los Planetas diferencien en dues parts els seus espectacles (per dir-ho d’alguna manera): en primer lloc les noves cançons i després, les antigues. Així doncs, amb regust de gintònic (per fer-ho anar avall), vam veure com els granadins tocaven ‘Ya no me asomo a la reja’ i ‘Entre las flores del campo’ entre d’altres noiseflamenco hits. Al cap d’uns minuts, s’acabaven de treure el vestit de sevillanes per executar la frontissa entre les dues parts amb els singles ‘Reunión en la cumbre’ i la immensa ‘Alegrías del incendio’. Mira que eres bonita, qué guapa eres. Després d’això, pam!, una darrera l’altra amb tot el públic saltant a ‘Un buen día’ i plorant d’eufòria quan just després l’Eric atropellava el bombo i la caixa de la bateria començant la emo ‘Segundo premio’. Per no parlar de ‘Corrientes circulares’, i de ‘Maniobra de evasión’, i de “Devuélveme la pasta” i de ‘David y Claudia’, i de ‘Santos que yo te pinte’, i de ‘Canción del fin del mundo’. I d’una immensa ‘De viaje’ per acabar. Un concert calcat al que van fer al Primavera Sound, excepte per la manca ‘Pesadilla en el parque de atracciones’ com a traca final, però que en conjunt sonà molt millor a Benicàssim.

Del fi de festa del FibStart se'n va encarregar Brazilian Girls un grup de Nova York en el que només hi ha una noia i és italiana. Els Brazilian fan música electrònica barrejant ritmes, textures i diferents estils, des del reggae al jazz. Cap novetat. Cal destacar el timbre de veu insinuant de la cantant que va mostrar un carisma sorprenent i va acabar posant-se el públic a la butxaca amb una versió musical de “Me gusta cuando callas” de Pablo Neruda.


Divendres 20

La tarda de divendres 20 començava a l’escenari Fiberfib amb dues de les millors veus britàniques del moment, Rufus Wainwright i Antony and The Johnsons. El primer va aparèixer acompanyat per banda, a diferència de l’any passat, on es va presentar en solitari. Rufus va mostrar durant l’espectacle la seva educació musical tocant guitarra, piano i cantant espectacularment, però sempre en la mateixa escala de notes. Com ja ens té acostumats el seu show no podia acabar de qualsevol manera, així que es va decidir sortir vestit amb un barnús que tot seguit es va treure per mostrar-nos un vestit de dona. Que és un showman I que és gay ho sap tothom.

En Rufus, però, tenia un problema, i és que a l’atra carpa, la petita Fib Club, era el torn dels nostres estimats The Unfinished Sympathy , amb la sorpresa de l’Oriol Casanovas a la guitarra. Els barcelonins van fer el concert que havien de fer. Res d’excedir-se amb l’irregular darrer disc We Push You Pull, tret dels hits, i recuperar les imprescindibles de Rock For Food, a més d’An In Investment in Logistics, del disc homònim.

I seguim, perquè la tarda de divendres no hi va haver lloc pel descans. Tornem a l’escenari FiberFib on era el torn de l’altra gran veu del dia, Antony and The Johnsons . Antony Hegarty acompanyat per un quartet de cordes ens va oferir un recital massa intimista per aquell lloc i aquella hora. A diferència d’en Rufus, l’Antony emana una timidesa que es fa patent per exemple quan toca el piano darrere de tota la seva banda, lluny dels ulls del públic, amb el que finalment va acabar conectant fent una versió de ‘Crazy in Love’ de Beyoncé. Des que Rockdelux ressenya els seus discos res no ha tornat a ser el mateix.

Pels que no els havíem vist al Primavera Sound, encara hi havia temps per veure Herman
Düne, un trio de folk suec amb facilitat per fer cançons simpàtiques (escoltada una, escoltades totes) ideals per descansar a la gespa davant de les pantalles gegants, això sí, si eres a primera fila llançaven samarretes.

A les 9 de la nit, ens trobàvem la sorpresa. El vol dels Klaxons, que havien d’obrir els concerts del divendres a l’Escenario Verde, anava amb retard i uns Who Made Who que passaven per allà i no tenien hora fins a quarts de dotze a la carpa Fiberfib.com, van ser els encarregats de substituir-los. Al seu torn, els Klaxons ocuparien el seu lloc a mitjanit. Si arribaven. Però van arribar. Sobre Who Made Who dir que van aprofitar el seu moment de glòria a l’Escenario Verde amb una proposta de rock electrònic ballable. A destacar: la versio de “Satisfaction” de Benni Bennassi i la seva disfressa d’esquelets. Tot i l’avís “We are not The Klaxons, we are from Denmark”, molta gent va sortir d’allà pensant que havia vist els Klaxons. Així doncs, abans dels britànics, teníem sobre la taula un parell de plats de receptes diferents però prou temptadores ambdues. La primera, Wilco, o com no equivocar-se ni en una sola nota durant una hora de solos. Jeff Tweedy i companyia van repassar essencialment el darrer Sky Blue Sky, a més d’apagar un pèl al personal.


Sort en vam tenir de The Rapture , per despertar-nos i obrir de totes totes la pista de ball del divendres. Van enganxar tant que més d’un que tenia la intenció d’anar a treure el cap a la Fib Club per veure què hi feien els Ok Go va canviar d’idea.
Llàstima, els anglesos sorprenentment van oferir un dels millors concerts del festival amb una divertida proposta de pop rock compacte molt diferent a la dels vioclips amb coreografia inclosa amb els que s’han fet coneguts i que no els fan justícia. I després de The Rapture, Klaxons. Lògicament, el canvi d’hora i escenari va provocar l’aglomeració més gran del festival, amb una concentració tal que les dutxes d’aigua de la carpa no evitaven la calor i que ens agafés nostàlgia dels concerts de PJ Harvey i !!! del Summercase. En definitiva, els nous ídols de masses britànics van ser els culpables d’un nou moment-pell-de-gallina amb l’execució de ‘Golden Skans’.

Però ens deixem un gran artista pel mig i podríem dir que també una de les extranyes però
també agradables sorpreses del FIB d'enguany. Kiko Veneno va convertir l'escenari petit, el Fib Club, en una verbena improvitzada i després de més d'una hora de concert el públic seguia picant palmes i demanant més. Kiko va presentar un repertori una mica extrany, ja que quasi tots els temes eren del seu primer treball conjunt amb els germans Amador “Veneno” però ens va deixar prou satisfets finalitzant el concert amb la seva famosa ‘Joselito’. La curiositat per veure Devo matava després de les bones crítiques pel seu pas pel Sònar de Barcelona. La veterana banda va oferir un concert en el que va demostrar que la seva música no està gens passada de moda, ja que malgrat no haver tret disc des de fa uns 15 anys guarden una frescor comparable a la de qualsevol grup de tendència. El vestuari i l’aparició interestelar del Bob1 (un nen amb ulleres de Nerd) cantant ‘Beautiful World’ van ser molt celebrades pel públic.


Tancant la nit a l’escenari Verd teníem Fangoria. Tal com al dia següent
va qualificar el Fiber (diari del festival) va ser un concert antològic (clar que segons el Fiber, el 80% dels concerts del Festival són antològics). Techno, bakalao, les immenses lletres d’Alaska, les col·laboracions de Chimo Bayo (esta sí, esta no), las Nancys Rubias i dues Drac Queen més masculines que Nacho Canut van fer l'espectacle que Benicàssim es mereixia.

Poc abans de les quatre, Digitalism ocupava la Fib Club per fer sonar el seu darrer àlbum Idealism, amb aquesta perla dels dancefloors que es diu ‘Pogo’. Calia practicar per donar-li la raó a l’Alex Turner, cantant dels Arctic Monkeys l’endemà.



Montse Casas
Eduard Gras



28.7.07

Harry Potter y su séquito de directores


Realmente era una cría cuando oí por primera vez el nombre de Harry Potter. Y de hecho, por aquel entonces, no me hacía ni pizca de gracia que todos los niños (véase también adolescentes) tuviéramos que estar leyendo las peripecias de este mago panoli. No. Porque para ese entonces, yo ya era adulta (puagh) y me encantaba fardar de que mi libro preferido era 1984.

En fin, quiero llegar al momento en qué veo a un tío con traje y corbata leyendo Harry Potter en el metro. En ese justo instante se desmontaron mis esquemas y tomé la decisión firme de investigar al susodicho mago y su séquito de fieles lectores, porque algo me había pasado por alto. Al poco tiempo fui al cine y vi la primera adaptación en la pantalla grande y decidí, al día siguiente, ir a comprar el segundo volumen. Así, con estas ansias que me caracterizan, es como entré en el mundo ficticio de J. K. Rowling.

Ahora, unos cuántos años después, tengo que afirmar que me siguen gustando tantos
los libros como las películas. Atención fans que flojeáis con el inglés pero queréis saber como acaban las aventuras de Harry Potter, os recomiendo visitar: proyectodh.blogspot.com Podreís encontrar la primera traducción no oficial de “Harry Potter y las reliquias de la muerte” La versión oficial la tendrán lista nuestros amigos careros de Anagrama hacia febrero del próximo año….

También recientemente Warner ha estrenado “Harry Potter y el Orden del Fénix” la quinta adaptación cinematográfica. Como buenos fans que somos, fui con mi hermano al cine, más que fanatismo por cierta tradición familiar. Y de camino a casa intentamos reflexionar sobre la evolución de las películas en paralelo a la evolución de público potencial que, evidentemente, ha crecido el protagonista. 7 años en los que la dirección de sus 5 films ha cambiado de mano 4 veces.
Hagamos por un momento un remember when para intentar aclarar estos números y para ver cuál ha sido la evolución de las adaptaciones hechas por el séptimo arte:

Chris Columbus fue el primero en hacerse cargo de la difícil tarea de dirigir el primer film del principiante mago Harry Potter en su búsqueda de la Piedra Filosofal. Guionista de los míticos “The Goonies” y “Gremlins”, entre otras muchas, se ganó la nominación a tres Óscar y tiene en su pedestal la placa en la que está escrito que “Harry Potter y la piedra filosofal” ha sido la tercera película más taquillera de todos los tiempos, después de “Titanic” y “El Retorno del Rey”. Chris Columbus sabe crear una película correcta con buenos efectos especiales aunque con actuaciones irregulares, que se mantendrán al largo de la saga. Por una parte destacan las actuaciones de Richard Harris, Maggie Smith y Alan Rickman como Abus Dumbledore, Minerva McGonagall y Severius Snape respectivamente, tres actores más que consagrados y que aporten solidez al proyecto. Ya que por la parte de los principiantes tanto el propio Daniel Radcliffe como Emma Watson dejan mucho más que desear (son realmente pésimos y apestosos a partes iguales, solo hace falta ver la campaña sadomaso que el no tan pequeño Potter se ha marcado) interpretando al huérfano Harry Potter y a la sangre sucia de Hermione Granger.

Pese a esto, el primer film de la saga nos transporta por completo al mundo del mago y supone una fiel adaptación del primer este primer volumen, cabe destacar por tanto, el gran trabajo de adaptación cinematográfica por parte de Steve Kloves como guionista.

El segundo film “Harry Potter y la cámara secreta” será recordado por ser la última aparición de Richard Harris, interpretando a Abus Dumbledore, ya que fallece a la edad de 72 años. Al ya establecido reparto que se mantiene en esta segunda película se añade el magnífico Kenneth Branagh como profesor Gilderoy Lockhart.

Mucho más oscura y terrorífica, el segundo film de la saga firmado, otra vez por Chris Columbus, pierde presencia respecto a la primera película. Algunos pasajes son un poco aburridos y pesados mientras que otros resultan no aptos para niños, dejando un poco de lado la parte infantil de la historia (algo ciertamente paradójico ya que el público infantil es el público potencial de las aventuras del mago). Destacan los efectos especiales a la altura de la superproducción que representa, sobretodo en la creación de Dobby, el elfo doméstico.

Harry Potter y el prisionero de Azkabán” es el tercer film de la saga y está dirigido por Alfonso Cuarón, con Chris Columbus a la sombra en la producción, para mantener unidad a la propuesta. Cuarón fue sugerido por la misma escritora que es fan de la adaptación cinematográfica que el director hizo de “La princesita”. Después de firmar este film, Cuarón estrenó “Hijos de los hombres” (uno de los mejores films del año pasado, según la que redacta) Al lado de las nefastas actuaciones de los personajes principales cabe destacar algunos actores que se incorporan al reparto como son Gary Oldman, Emma Thompson o Michael Gambon (substituyendo a Richard Harris) , como Sirius Black, profesora Sybil Trelawney y el profesor Abus Dumbledore respectivamente.

Entretenida y divertida, esta magistral lección de ritmo narrativo, consigue algo realmente difícil cuando hablamos de adaptar una novela, y es la importante tarea de crear una propuesta o historia a partir de los datos más importantes del libro. Cuarón sabe mantener al espectador enganchado en su butaca y demuestra que puede hacer frente a grandes proyectos como éste, aparte de anunciar a bombo y platillo lo estupendísimo director que es. Siguiendo la línea de su predecesora, “Harry Potter y el prisionero de Azkabán” contiene ciertos (o muchos) elementos más propios de las películas de miedo que las propias de un género más infantil. Des de los Dementores que aparecen en las primeras secuencias del film hasta el quidditch bajo la lluvia, corroboran este tinte oscuro que tiñe toda la propuesta.

En este film se empieza a debate la necesidad de relevar a los actores que entran ya en la edad adulta y no tan adolescente como les toca representar.
Bajo mi punto de vista, habría sido seguro, un éxito rotundo, cualquier actor habría dotado de más carisma a este Harry de únic
a expresión facial. Por no extenderme en hablar de la pésima actuación de Emma Watson que no consigue transmitir ni una pizca de la esencia de Hermione. Aún así, se decide por continuar con los mismos actores.

Con los mundiales de quidditch como escenario de fondo, se inicia la cuarta entrega “Harry Potter y el cáliz de fuego” dirigida por Mike Newel. Lo recordaran de producciones como "Cuatro bodas y un funeral" o " Donnie Brasco. Aunque "Harry Potter y el cáliz de fuego" es, sin duda, el mayor éxito de este director británico, que tiene la difícil tarea de condensar más de 600 páginas en poco más de dos horas. Y aquí es donde flojea la propuesta, Mike Newel se limita a enlazar los episodios más notables del libro sin llegar a crear una historia argumental de base fuerte ni de trama fluida y coherente, por tanto el espectador tiene la sensación de estar delante de una mera sucesión de hechos un poco superficial. Llegaría a rozar el aburrimiento sino fuera por la acción, fantasía y el humor que abunda en el film. Supongo que contentar a los fans que exigen una reproducción fiel tiene su consecuencias. Destacan en el reparto un malísimo (porque hace de malo de la película, no porque sea mal actor) Ralph Fiennes en el papel de Lord Voldemort, y Bredan Gleeson como Alastro "Ojoloco" Moody.

Y con esto y un bizcocho nos plantamos delante de la quinta película que continua con la saga de J. K. Rowling: "Harry Potter y
el orden del Fénix". Esta última adaptación ha sido dirigida por David Yates , mientras que el guión ha quedado en manos de David Goldenerg. Suponemos que después del nefasto trabajo de Kloves en “Harry Potter y el cáliz de fuego” han dado un voto de confianza a este guionista que ha aprobado el examen con notable.
David Goldenerg, quién ya adapto "Peter Pan: La gran aventura", nos podría dar una clase magistral de cómo condensar 900 páginas y dejarlas fluir en un guión de dos horas y algo más.

A estas alturas de la saga, el cambio de director no incide en el estilo muy definido que ha mantenido esta producción a lo largo de los años. Así, David Yates, saber mantener la compostura y firma un film entretenido, con cierto toques de humor, pero sobretodo oscuro y peligroso.
Se trata de un director que proviene de la televisión y sabe muy bien como adaptar los recursos televisivos en el film. Estoy hablando sobretodo de los planos cortos que abundan en ciertas escenas. Ejemplo blanco (sin spolier): Harry tiene una pesadilla de que están atacando al señor Wesley, la sucesión de planos cortos, centrados en la cara del protagonista junto con la música in crescendo compone una de las escenas más angustiosas de toda la película y no tanto por lo que vemos sino por la forma en qué nos lo están mostrando, a esto creo que se le llama “terror” psicológico, pero como yo no veo películas de terror, pues ahí lo dejo.

En “Harry Potter y el orden del Fénix” y como excepción, la acción y los efectos especiales quedan en un segundo lugar en pro del crecimiento de los personajes y de la historia.
Y aquí tenemos que hacer un punto y aparte para hablar de la gran estrella del film: Imelda Staunton que se mete en la piel de Dolores Umbridge. Esta actriz ha estado galardona en diversas ocasiones por su magnífico papel en El secreto de Vera Drake” y ha intervenido en capítulos de la exitosa “Little Britain”, aunque su carrera se escribe mayoritariamente con nombre de papeles secundarios o televisivos.

En este caso, Imelda Staunton deslumbra a los espectadores interpretando a la cansina, repipi e insoportable Dolores Umbridge nombrada por el Ministerio de Magia como la nueva profesora de Defensa Contra las Artes Oscuras en Hogwarts. No desvelaremos mucho más de la historia, sólo decir que estamos delante de una de las mejores actuaciones de toda la saga que eclipsa al mismo Harry Potter, aunque ya sabemos que no es muy difícil eclipsar a Daniel Radclife dadas sus artes dramáticas….

Otra de las nuevas incorporaciones es la de Helena Bonham Carter en el papel de la mortífaga Bellatrix Lestrange. Un papel ciertamente sobreactuado y bastante anecdótico.

Por lo contrario destaca una joven Evanna Lynch que se mete en la piel de Luna Lovegood. Se trata de una de esas pequeñas actuaciones que deslumbra por su naturalidad y por su gran parecido con el rol que J. K. Rowling desarolla en sus libros. Cuentan las webs que lo saben todo, que Evanna Lynch es una gran fan de Harry Potter que des del primer momento que apareció Luna Lovegood, también conocida como “lunática”.

A la espera de la pelnúltima pel·lícula también dirigida por David Yates programada para finales del año que viene os dejo leyendo la traducción no oficial…

Y con algunos videos divertidos, como la libre interpretación de Lindsay Lohan en el papel de Hermione en el Satuday Night Live.




O este video sobre la aparición de la autora en Los Simpsons, desvelando a Lisa el final de la exitosa saga:




Andrea Valverde


Primavera Sound # 2

Edu J. Montoya ha creat la segona i última part del tant esperat còmic del Primavera Sound. I així a mode de curiositat, us confirmem que si, que Edu és el cantant de Los Rotos, grup que actua avui mateix a la Sala BeCool. Mai a la vida amb el còmic de cantautors...

27.7.07

Més propostes interessants

Los Rotos + Aeropuerto


Després de molt de temps, i de molt girar, Los Rotos tornen a Barcelona. Han passat per diferents sales de concerts de Catalunya (Mollerussa, Sant Cugat, etc), València i Portugal. I han cregut que la millor manera de dir adèu a la temporada és fer un concert a la Sala Be Cool, i ni més ni menys que acompanyats d'una de les bandes que aquest 2007 ha tingut més repercussió: Aeropuerto, un dels grups finalistes del proyecto demo'07. El concert serà el proper dissabte 28 de Juliol a la sala Be Cool amb un preu de 5 euros.




Una proposta de cine: XXY de Lucia Puenzo


Continuem amb una estrena d'avui mateix.
XXY és una pel·lícula de l’argentina Lucia Puenzo , directora de “La puta y la Ballena”, entre d'altres.
Se’ns dubte la pel·lícula no ens deixarà indiferents ja que tracta la sobre un noi hermafrodita.
Aquest film és l'òpera prima de Lucia Puenzo i ha estat premiat en diversos festivals, recentment en el Festival de Cannes..




El film pot recordar a la novel·la de Jeffrey Eugenides “
Middlesex”, sols que el cas de la pel·lícula és el d’un noi: l’Àlex. El llibre de Eugenides és molt recomanable, i la pel·lícula encara no ho sabem, si ens ho vols dir tu, ja saps que sempre tens espai als comments de cada una de les entrades del blog. Aixi com a la direcció oficial, que no oficialista, del programa: maialavida@sants3radio.cat.


Més estiu i més cinema al CCCB!

Sembla que el cinema està de moda, sobretot a l’estiu. El CCCB també s’apunta a la dèria del cinema a la fresca amb el seu cicle Gandules, un cicle gratuït que es fa tots els dimarts, dimecres i dijous. La innovació del CCCB és que aquest cicle es farà durant tot el més d’agost, just quan s’acaba la sala Montjuïc i el cinema a la fresca de Les Cotxeres de Sants.

Així que els que no tenim vacances podrem gaudir de clàssics, novetats, films i curts sobre música, art, emocions i un llarg etcètera com, per exemple, Oskar Fischinger München i el seu Berlin Wandering i fins i tot de Jonathan Glazer amb Karma Police, el videoclip del gran grup Radiohead 1996.

A la pàgina a més a més podreu trobar informació sobre diverses exposicions i sales com l’anomenada “Un més un artista” on el ja imminent més d’agost es podrà veure Morrosko Vila-San-Juan. En aquesta ocasió podreu veure dos vídeos inèidts fruit de les més íntimes reflexions i del interès de l’artista per l'experimentació amb el mitjà audiovisual.


Cartells Moderns al MNAC

I ara ja sabem on trobarem als més “modernos” aquest agost… perquè el MNAC ofereix una exposició que no té preu: Es tracta d’una important selecció de cartells moderns que intenten desvetllar el llenguatge artístic modern i ens porta als orígens de la publicitat, us podeu fer una idea?
Entre aquestes “perles” trobareu també anuncis de marques de cigarrets o begudes de cacau.




Míriam Gomez

26.7.07

Seguint creixent

Arriba la darrera edició del Rebrot, l'aplec dels joves dels Països Catalans. Arriba però en un altre lloc, a Argentona (Maresme), després de sis anys celebrant-se a Berga. Quatre dies de música, lluita independentista i compromís social que comencen dijous i acaben diumenge. Com cada any, l'aplec compta amb música però també amb altres propostes: tallers, xerrades, i debats. I no es pot posar punt i final a l'entradeta sense recordar que els de La Ribera, Piperrak, fan la seva última parada en territori català al Rebrot!

El setè aplec de joves dels Països Catalans, organitzar per Maulets, arriba de nou i amb més força que mai. Unes jornades que, més enllà de la música, permeten als que hi participen a aprendre i a formar-se políticament des de l'òptica de l'esquerra independentista. Les temàtiques giraran al voltant de dos eixos principals: la defensa del territori i les drogodependències. Entre les activitats, tallers de programari lliure, agitació directa i autodefensa, una tarda internacionalista amb les brigades catalanes Ali Primera (Veneçuela) i Venceremos (Cuba), o dues activitats de cultura popular catalana: la pilota valenciana i les bitlles catalanes. Però... jejej, anem a parlar de la música. La plaça nova veurà passar pel seu escenari al grup de música i danses tradicionals Filibusters, al cantautor Cesk Freixas (que ja no penso presentar perquè ho he fet mil cops), i a En Belda i el conjunt Badabadoc, que refan, a ritmes caribenys, grans èxits de la música catalana, com L'Empordà o Que tinguem sort.

Al cartell de les nits de concert, que es faran a la pista esportiva, a més de Piperrak hi trobem perles com Pira'ts Sound Sistema (rap), Insershow (versions punk), Ràbia Positiva (punk), Obrint Pas (ska-punk amb l'estil propi de la doloçaina), Habeas Corpus (hardcore), Deskarats (ska). També, els tres primers classificats de l'Esclat, el concurs de grups, que actuaran dijous, divendres i dissabte. I els guanyadors són... (trrrrrrrrrrr): Croma, High Times i Un entre tants (aplaudiments). A més de les joves promeses i els de tota la vida, el Rebrot et dóna l'oportunitat de descobrir noves formacions que es podrien convertir en cançons segures dins el teu mp3. Per exemple Ariabàscia, arribats de Sardenya al més pur estil hardcore amb el seu disc Mi ni vogliu pisa! o Gadegang, un grup del Baix Camp que et transporta amb ritmes electrònics barrejats amb música folk. O a Los Draps, de la comarca del Matarranya i grup de referència a la Franja, i que ens porten el seu primer disc No mos fareu callar.

Tria el teu dia i passat per Argentona!

Més informació: www.maulets.org/rebrot


Laia Creus

25.7.07

1,2,3: No hay mucho más que decir


Standstill, los “triunfadores” del año (mejor disco nacional del año según Mondosonoro) presentaban el pasado 17 de julio por tercera vez en Barcelona su espectáculo 1,2,3. Esta vez en el inmejorable marco del Festival Grec.
Lo que la organización presentaban como una muestra teatral de su último disco Vivalaguerra, “Un espectáculo que parte literalmente de la nada y que lentamente nos lleva por un sencillo, crudo, irónico, muy honesto y sorprendente viaje de búsqueda” se quedó muy lejos de eso.

La primera sorpresa del espectáculo fue que la organización dejara que parte del público se colocara en el mismo escenario, aunque la gente, una vez acondicionada, tuvo que reorganizarse para que los propios Standstill montaran allí todo su equipo ( bateria, micros, chivatos, teclados, etc.) siendo (suponemos) esta una parte primordial de su espectáculo de aportación cero.

La segunda sorpresa, lo fue por su ausencia, ya que después de veinte apasionantes minutos viendo a la banda enchufar y desenchufar candelabros eléctricos, fluorescentes y demás unos Standstill con sus miembros desmembrados por el escenario y un Enrique Montefusco dando la espalda a las aproximadamente 100 personas que se quedaron en la grada, (bien por falta de sitio o bien por comodidad) se limitaron a tocar el repertorio íntegro de su último disco Vivalaguerra. Esto es el resumen de la obra teatral, performance y/o espectáculo que nos habían vendido.

Uno de los dos momentos más destacables fue cuando Montefusco cogío su silla de oficina (ver fig.02) y se colocó en el centro del escenario, esta vez de cara a los asistentes e interpretó El presidente de la escalera, una canción cuya letra entraría perfectamente en el fantástico repertorio de grupos como Astrud o Hidrogenesse. algo tan incongruente como lo fue el otro momento destacable, el de la canción del cierre del concierto ¿Porqué me llamas a estas horas? cuyo momento cúspide “mientras el universo ronca” fue acompañado del lanzamiento de confeti y unos pocos globos con los colores del parchís. ¿Que pensarán de esto los seguidores que aún mantengan de su época hardcore?



Después de los globitos y bajo la firma y dirección de Enrique Montefuscos/ Stansdtill (o sea de Enrique Montefuscos por partida doble) se nos mostró una especie de reportaje sobre los ex-miembros de la banda, de escaso interés para los que no seamos ni familiares ni amigos y que dada la gracia de los sujetos, nos pareció largo en exceso. La próxima vez, desde aquí les recomendamos que se dirijan a vender su reportage al "Entre Línies" de nuestra televisión catalana.

Por último, cabe decir que sonaron aceptablemente bien, lo menos que merecían los asistentes después de pagar los 22 euros costaba cada la entrada. Por cierto, aún nos seguimos preguntando dónde estaba toda la gente que sale en la foto de la promoción del espectáculo 1,2,3. (ver fig.01) Francamente inquietante..

Montse Casas
Eduard J. Montoya

24.7.07

“The Simpsons Movie”: la febre groga s’estén al cinema


Alguna vegada us heu creuat amb el Xavi Arnaiz pel carrer? No? Vaja, doncs us hauré d'explicar que es groc de naixament. Que duu pantalons blaus i sempre porta una horrible camisa blanca. Treballa en una central nuclear i de tant en tant ens aporta articles com aquest. De fet, alguns rumors d'aquests als que li dediques dos segons de la teva atenció..., bé, alguns rumors diuen que gràcies a ell mitja Barcelona està sense electricitat...si si, que no us enganyin pero Barcelona encarar funciona amb energia nuclear...Mai a la vida no pot funcionar sense electricitat. Tu amb que no pots deixar de funcionar? Amb la teva dosi diària dels Simpsons? Doncs gaudeix de l'article.


Dels vint minuts a l’hora i mitja, de la petita pantalla a les sales d’exhibició cinematogràfiques de mig món, de les trames surrealistes de tota la vida al que serà el seu gran salt al cinema! Ha plogut moltíssim d’ençà que es va anunciar l’esperada notícia que la millor sèrie d’ani
mació de tots els temps tindria pel·lícula pròpia. I és que tot això ha valgut la pena, ja que Homer, Marge, Bart, Lisa, Maggie i tota la immensa tropa d’Springfield per fi s’estrenen, aquesta setmana, amb “Los Simpson: La película”.

Dirigida per David Silverman (especialista en el camp de l’animació i director d’alguns dels capítols més memorables de “Los Simpson” o de pel·lícules com “La ruta hacia el Dorado” o “Monstruos, S.A.”) i amb guió i producció dels pesos pesats de la sèrie, des del seu creador Matt Groening, passant per Al Jean o James L. Brooks (productor de la sèrie des dels primers dies i director de pel·lícules com “La fuerza del cariño” o “Mejor...imposible”), la pel·lícula, que tot i que encara a hores d’ara continua mantenint un cert secretisme en relació a les situacions principals o als personatges que hi tindran més pes, s’iniciarà com a argument bàsic en el moment en què Homer haurà de salvar el món d’una catàstrofe nuclear que, evidentment, ell mateix haurà provocat.


El tràiler no ha volgut avançar gairebé res més de la pel·lícula. Esperem, però, que el film s’apropi molt més a l’essència de la sèrie de les primeres temporades (amb gags adults i humor àcid criticant tots els sectors possibles i intocables d’aquesta societat) que no pas a l’humor visual i potser més innocent dels últims capítols. En tot cas, Matt Groening ja ha deixat clar que el fet d’iniciar-se en el cinema fixarà, en la producció, uns límits morals molt més lliures que no pas en la petita pantalla (i més, tractant-se de la FOX de Rupert Murdoch). De moment, ja s’han anunciat nus integrals amb un Bart Simpson passejant-se despullat amb monopatí per la ciutat, Lisa enamorant-se d’un activista irlandès o bromes diverses sobre la religió catòlica i la hipocresia d’alguns grups ecologistes. Tanmateix, en relació a les estrelles invitades, el grup “Green Day” ja ha creat una cançó especial per a la banda sonora de la pel·lícula, i se sap que personalitats com Tom Hanks, Minnie Driver o l’autèntica Erin Brokovich hi tindran una breu aparició (gràcies IMDB!). De la resta de veus, tant en la seva versió doblada al castellà com en la versió original, es mantindran tots els personatges habituals incloent, a més de les veus principals, a Hank Azaria (mítica veu de Moe i altres personatges), Kelsey Grammer amb el seu actor secundari Bob o Joe Mantegna amb el mafiós Fat Tony).

Per tant, està ja tot preparat pel que serà un dels esdeveniments cinematogràfics i televisius més importants d’aquest estiu. De moment, la increïble promoció de la pel·lícula (des de CD’s amb la banda sonora en forma de “rosquilla”, un Homer gegant pintat al costat d’una figura sagrada o la reconversió d’un supermercat a mida real amb l’autèntic Badulaque), està donant tots els fruits desitjats que s’acabaran culminant en la seva estrena nord-americana d’aquesta setmana. Recordem que, als Estats Units, hi ha gairebé 20 ciutats i pobles amb el nom d’Springfield (per això, la població on resideix la família Simpson té aquest nom) i, entre elles, es va realitzar un concurs per a que una d’elles s’acabés convertint en la seu per dur a terme la premiere mundial de la pel·lícula. Doncs bé, l’elegit ha estat finalment l’Springfield de l’estat de Vermont, lloc on la premsa especialitzada de tot el planeta fixarà els seus ulls el divendres amb tot el que acabi succeint sobre la catifa groga (que no vermella).

Nascuts l’any 1987 com a curtmetratges de cinc minuts dins el mític programa nord-americà “The Tracey Ullman Show” i convertits en sèrie pròpia des del desembre del 89, “Los Simpson” s’emeten sense interrupcions des de fa exactament 20 anys i, amb més de 400 capítols al damunt, representen una icona clau dins la cultura popular contemporània a nivell mundial. Tanmateix, amb tots els premis Emmy haguts i per haver sota del braç, una estrella al Passeig de la fama de Hollywood, un rendiment impressionant en relació al merchandising, repetits per Antena 3 fins la sacietat i amb gags brillants que tots mantenim en la memòria, “Los Simpson” tenen ara una dura batalla en l’àmbit cinematogràfic. Esperem i desitgem que la pel·lícula aconsegueixi complir les altíssimes expectatives marcades (com ja va fer “South Park” al seu dia) i, sobretot, que no acabi defraudant als fans més incondicionals (entre ells, un servidor). L’essència i el prestigi de la sèrie es posen a prova.

De moment, ens podem esperar a l’imminent estrena recordant gags com el del “Senyor Thompson”, el “tipo de incógnito”, l’actor secundari Bob i els seus rasclets enemics, Maggie dient la seva primera paraula, Krusty sent enviat a la presó o amb el seu programa cancel·lat, Homer odiant la ciutat de Nova York, Flanders perdent a la seva dona, Mulder i Scully resolent misteris sobrenaturals a la ciutat d’Springfield, el flamejat de Moe, Maggie disparant a Burns, Homer caent per un precipici, la boda futura de Lisa, la ira de Marge al volant...

Llarga vida als Simpson!


Xavi Simpson
Evergreen Terrace, Springfield

Más Rehab y menos tonterias






Relax



Aquest article pren el nom d'una cançó del gran Mika, una de les debilitats d'alguns membres de l'equip del Mai a la vida. Dire ho sabem tot.
Com el títol indica el que trobareu a continuació són un seguit de propostes per tal de relaxar-se. Ofertes per tots els públics i per tots aquells que no tenim vacances o per els que acabeu d'arribar destrossats d'algun festival, o de molts festivals... o simplement perquè si, que tots ens mereixem un descans!

Sovint pensem que anar a un balneari, " flotàrium" o a un centre SPA, és tan sols possible per a persones d'alt "standing", però aquí estem per demostrar-vos que això no es cert i trencar mites.

No només "las mujeres desesperadas " o Victoria Beckam es mereixen, o es poden permetre, un d'aquests petits luxes.
Per això hem seleccionat les següents propostes, la decisió és vostra!

Apunteu!



A la calor, bona cara!

La opció més barateta és un massatge cerviocraneofacial, és a dir al que seria cara i coll, per menys de 10 euros.
On? A Premia't , Arenys de Mar.
Aquest massatge consisteix en descontracutar les cervicals, les principals castigades en el nostre dia a dia, sobretot si estem davant de l'ordinador!. A continuació el massatge s'estén pels músculs de la cara. Oferta vàlida fins a finals de juliol.

Per una mica més del que val la entrada a una disco de moda de Marina, Poble Nou, no cal donar gaires pistes més..., trobareu a Berga Resort un recorregut termal amb piscina, llits d'aigua, caldarium, sauna, fonts de gel, hamaques tèrmiques, entre moltes altres coses!


Flotar!

Si t'agrada flotar el teu lloc se'ns dubte és l'estrès Zero. Aquest és un centre situat a Badalona dedicat a la relaxació mitjançant la flotació i l'aïllament sensorial. Se'ns dubte una de les teràpies més innovadores per alliberar l'estrès acumulat durant l'any.


Shiatsu

Passem de flotar a l'art oriental del Shiatsu. "Shi" vol dir dit i " atsu" pressió, si ajuntem les dues paraules el que ens surt és pressió dactilar. I és així com els mestres orientals apliquen els tractaments sobre les zones nervioses del nostre cos per tal de relaxar-nos i alleujar el dolor muscular creat per les tensions.


On? A TSUBO, a Barberà del Vallès


La proposta més dolça La xocolata a part d'estar boníssima és una font de salut per preservar la bellesa i la suavitat de la pell. Ofertes a Huaira a Barcelona ciutat.

Moltes d'aquestes ofertes les trobareu al mateix link dels centres o a Atrapalo.



Relax! Take it easy



Miríam Gomez



22.7.07

Binomis: Za + Doble Cobra



Parece que de un tiempo a esta parte, multimedia se ha convertido en el nuevo abracadabra. Nuestra versión contemporanea del antiguo Arte total. Es dificil imaginarse ya una canción sin su videoclip, las películas se acompañan de su videojuego, y bueno, hasta un programa de radio puede tener su reflejo digital en forma de blog. Atentos a esta tendencia,Jordi Nicolau, Pablo Maffi y Max Porta han creado Binomis con la intención de dar un paso más allá y crear un nuevo modelo, un nuevo concepto de concierto. La idea es invitar a jovenes artistas de diferentes disciplinas, como pueden ser la fotografía, la poesía, la ilustración, el video, la música y juntarlos en un escenario con la ambiciosa idea que de esta fusión nazca un nuevo tipo de espectaculo.

Un claro ejemplo es la actuación que pudimos ver el miercoles, 18 de julio en el Caixa Forum. En el que los señores de Doble Cobra arrancaron de un fondo blanco un espectacular graffity mientras los Za desarrollaban sus canciones dadaistas.



Doble Cobra son un grupo de artistas del graffity que provienen de legendarios colectivos como 1980, Ovejas Negras, Pájaro en Mano, o Kunst 'n' Revolution. Consecuentes con la época en la que viven, son multidisciplinares: combinan el graffity con el collage juntando materiales reciclados e inmortalizan sus acciones en fotografías, única manera que han encontrado para que su obra perdure. Ya que la nueva Ordenanza del Civismo del muy honorable Ajuntament de Barcelona arrasa con todas las creaciones de los artistas callejeros. Incapaces de distinguir un borrón de una obra de arte.

En el artículo del Primavera Sound ya os dijimos que Za eran los tapados del festival y que dieron sopas con honda a muchos grupos con bastante más caché que estas bestias. El sonido del grupo recuerda a ese rock underground de los 90 y el hardcore, mezclado con la improvisación del Jazz. Todo con capas y capas de sonido y distorsión sobre una magnifica base rítmica, con pinceladas de sonidos africanos y una cantidad alucinante de instrumentos sorprendentes: trompeta, mandolina, armónica y otros que no sé ni como se llaman. ¡¡Chavales, sois geniales!!

Za han publicado un disco (bastante dificil de encontrar, por cierto) con el estrambótico nombre de "Eki Eki Eki Eki Kazaam!" editado por Rápido! Records en el 2006. Se dice que están a puntito de fichar por Acuarela Discos y que tienen un segundo disco en preparación. Primicia: junto al nuevo disco regalarán un DVD con el concierto de Binomis.
Al menos, esa es la intención.

Me gustaría poder contaros cuales son los próximos proyectos del Binomis, pero no encuentro información por ningún lado. Tanto multimedia y al final resultará que estos señores no se han currado una web presentable..


Toni Jiménez

Quique González :: Sala Bikini 12/07/07



Edurne Vega, la nostra reportera inquieta, altre cop marxa de concerts, aquesta vegada l'escollit és Quique González. Aquest cantautor madrileny de lletres culpidores continua girant el seu últim disc "Ajuste de cuentas" (Dro Atlantic, 06) tot i que ja es troba a estudi preparant el seu nou disc amb "La Aristocracia del barrio" la banda que l'acomanya en els directes. Mai a la vida recomana que escolteu la seva discografia si voleu que la vostra pell es posi de punta.




Després d’un juny replet de concerts m’esperava una proposta, en principi, més relaxada a la Sala Bikini. Quique González venia a presentar el seu recopilatori de grans èxits en directe “Ajuste de cuentas”. I aquest cop venia amb banda d’acompanyament, "La Aristocracia del Barrio".
No va decepcionar a la legió de fans que va abarrotar el recinte i que em va obligar a veure el concert des d’una sala annexa i a través d’una pantalla gegant (sospito que la organització va vendre més entrades que les que permetia l’aforament, però això és una altra història).
Així van sonar els seus grans èxits corejats amb ganes per la gran majoria de l’audiència.
Pel que fa a la part exclusivament musical se li pot donar un notable alt a la seva banda, que va saber acompanyar amb sutilesa i força les composicions senzilles i directes del cantautor madrileny. Vaig descubrir també un Quique inèdit per a mi, que jugava a ser rock star (tot i que no sempre se’n sortia prou bé), i la seva manera de moure’s i ballar em va sorprendre extranyament.
Tot i que va tenir el públic rendit des del principi, a mi no em va aconseguir commoure de veritat fins que va agafar la guitarra acústica i l’harmònica i ens va regalar un parell de bisos en solitari.
El rock està molt bé, però a Quique li queda millor el vestit acústic amb el que l’havia vist a la gira anterior.



Edurne Vega

21.7.07

Viatjar a preu jove!

Viatjar és dilapidar els estalvis de tot un any en quinze dies, o potser fins i tot menys, beure café aigualit, fer fotos desenfocades a monuments dels cuáls no ens enrecordarem després... trobar-se al pessat del veí del quart a la cua de l’Acròpolis, arribar a Florència i que les teves maletes marxin cap al Congo, barallar-se amb els companys de viatge i descobrir que fins al més remot indret del món va arribar l’Aserejé o idolaten a en Bisbal.

Tot i això viajar és somiar i és imprescindible .

Per a joves hi ha diferents opcions que poden resultar interessants quan sobren ganes i falten diners:

Interrail, Eurodominio

L’interrail és des de fa molts anys una de les opcions més barates per joves que volen recórrer Europa. Consisteix en una passi de tren que et permet utilitzar tota la xarxa ferroviària dels països que engloben la zona escollida, ja que en pots triar una o dues... o fins i tot, pots triar tota Europa. Hi ha diferents tipus de bitllet en funció al període de temps i de l’edat. El que probablement faci d’això una proposta més que interessant és el fet de poder fer l’itinerari desitjat.

Jo mateixa he estat d’Interrail amb la dire i recordo com hàviem de rentar la roba, les caminates i sobretot la gana que vam passar, ara bé, no canviaria l’experiència per res del món.

Més informació a RENFE.

Viatges a baix cost

Per programar la teva escapada et pot ajudar saber una mica més de les companyis de baix cost o dels albergs de joventut. Per tal de viatjar d’una forma econòmica aquí et deixem dos links que et seràn de gran ajuda.

Cal tenir en compte també, que molts cops, viatjar barat surt car. Has de valorar bé què t’importa més, o què és el que et priva més. Per exemple, si tens pocs dies de festa per viatjar, et recomano que paguis una mica més en el que seria el bitllet d’avió i estalviïs en hores, ja que sovint, moltes companyies low cost et porten des de ciutats secundàries a altres ciutats secundàries... i entre aquestes has d’agafar un autobús; o fins i tot dos, i com a conseqüència d’això el preu puja i també el número d’hores.

Albergs, Companyies low cost

Catalunya caps de setmana, viu la festa major!

Si només disposes dels caps de setmana la millor oferta es troba ben aprop teu. Catalunya ofereix un munt d’activitats per dur a terme durant l’estiu que es concentren principalment durant els caps de setmana.

No cal fer llargs viatges per fer turisme, a Catalunya durant els mesos de juliol i agost, els pobles celebren les seves festes majors. Aquest, doncs, és un moment ideal per a conèixer altres racons de la nostra geografia.

I acabar, perquè no, una mica torradets tot ballant un “paquito el chocolatero” o la nova cançó de l’estiu: “los micrófonos”...

Guia de festes i fires.

Esports d’aventura

Si t’agragrada l’aventura hi ha moltíssimes opcions per practicar-la. Podeu anar a Rialp a fer esports d’aventura com el Rafting, a fer tirolina, puenting, escalada.... o bé a les zones costaneres on per preus molt baixos us faran iniciacions al submarinisme, reocrreguts en Kayak i un llarg etcétera que no us podeu perdre.

Treiem suc a l’estiu, si us plau!

Míriam Gomez

20.7.07

“Fashion is everywhere”



El juliol 2007 passarà de ben segur a la història de Barcelona per la “revolució Scarlett Johansson”: carrers tallats, pàgines senceres als diaris i centenars de persones seguint les seves passes per la ciutat. Scarlett Johansson ha portat emoció i glamour al ja de per si monòton mes de juliol a Barcelona. Però és possible que amb la seva única presència, Scarlett hagi eclipsat un esdeveniment que no pot passar desapercebut per la gent “in” del Mai a la vida: 080 Barcelona , la nova passarel·la de moda internacional de la ciutat.

Ambientada bàsicament als carrers i places del multicultural i “modernobarri del Raval, la 080 Barcelona va tenir lloc del 9 al 11 de juliol i va incloure dotze desfilades, així com un homenatge al prestigiós dissenyador francès Thierry Mugler amb motiu del 30è aniversari de la seva primera col·lecció. Mugler va ser un pioner en la moda de finals dels 70 i principis dels 80 i a la desfilada del 080 va demostrar per què és un dels grans.

Més de 3.500 persones van poder veure en directe un repàs del millor de la carrera del mestre francès. A l’immillorable escenari de les piscines de Montjuïc, amb la ciutat de Barcelona de fons, Thierry Mugler va oferir tot un espectacle de música, llum, pantalles de vapor d’aigua, vídeos i, evidentment, disseny. Homes esculturals en banyador als trampolins, música vertiginosa i models pujades a uns talons impossibles. Una barreja de robots, insectes, extraterrestres i altres frikades, com per exemple una dona-moto amb retrovisors inclosos. Tot això sempre acompanyat d’una clara estètica dels tan enyorats 80, amb altes dosis d’espatlles amples, cintures estretes i malucs exagerats.

Amb aquest multitudinari i exitós homenatge a la trajectòria de Mugler, sembla redundant dir que els 80 tornen amb més força que mai. Que mai a la vida. Més enllà dels leggings, tornen els teixits ajustats, els vestits d’amazona, els “monos”, els colors llampants i els estampats complicats (per definir-los d’alguna manera). De fet, el públic assistent a la desfilada semblava tenir la lliçó ben apresa perquè oferien una exhibició paral·lela amb les seves boines, vestits i pentinats d’allò més “senzills”. En definitiva, que es notava que s’havien posat el primer que havien trobat a l’armari. Molt “casual” tot plegat.

El que està clar és que Barcelona es va rendir als peus de Thierry Mugler i el públic, en gran part estranger, va sortit extasiat de la desfilada. Un espectacle que va suposar el colofó final a la primera edició de la 080 Barcelona i que resitua la Ciutat Comtal al més alt del món de la moda. I és que sembla que ja sigui per la Scarlett, per Thierry Mugler o pels “modernos”, a Barcelona “fashion is everywhere”.
Míriam Pons Prada

19.7.07

Recerques barcelonines amb Woody Allen

Xavi Arnaiz, personatge episòdic, como cada setmana, ens acosta al millor del setè art. I aquest cop ens fa d'agent infiltrat 007 i ens espia d'amagat el nou projecte de Woody Allen. Una producció que, com ja sabreu està rodant per Barcelona aquest dies.
Mai a la vida es suma als patrocinis d'aquest film i està disposada a ser la ràdio oficial del rodatge. Woody, truca'm, demana-li el meu telf a la Scarlett que ens vam veure l'altre dia al Sidecar i li vaig apuntar el núm. a la mà.



La dèria col·lectiva s'ha instaurat a la ciutat de Barcelona! Que si ara estan rodant a la Barceloneta... que si potser han anat al Passeig de Gràcia... que si ara paren per Les Rambles... que si vaig veure a l'Scarlett Johansson a no se quin concert... I és que la notícia bomba d'aquesta última setmana és ja sabuda per tothom. Al senyor Woody Allen, entre sessió i sessió de clarinet, li agrada rodar (bones) pel·lícules i, en aquest sentit, deixa un cop més de banda la seva admirada Nova York per relatar la història d'una turista ( Scarlett Johansson) a la ciutat de Barcelona. El Born, la Barceloneta o la Catedral (amb correfoc inclòs) ja han estat alguns dels escenaris on han estat rodant aquesta última setmana. Per aquells que encara vagin desconnectats per la vida, és del tot necessari fer cinc cèntims del que està donant de sí aquest multitudinari rodatge i tot el que això comporta. ¿Sabem realment de què va el projecte? ¿Les setmanes que durarà? ¿Tots els actors que hi participaran? Benvinguts, per tant, al període de gestació de "Midnight in Barcelona" (by Woody Allen).


Tot i el gran i desmesurat excés d'atenció que està prenent aquest rodatge per tots els mitjans comunicatius (a més de sofrir les típiques pantomimes polítiques i del personal en general), el plantejament bàsic en relació a la narració de la pel·lícula és encara una incògnita absoluta, fins al punt que no és del tot sabut si el relat tirarà més cap a la comèdia, com seria el més habitual, o si acabarà tenint tocs dramàtics a l'estil de la recent i elogiada "Match Point". En relació als personatges principals, tampoc queda gens clar el rol que ha estat atorgat a cadascun dels actors. Per tant, l'únic que de moment sabem és del tot essencial, que el gran pes de la història girarà entorn a una jove turista del tot ficada en la cultura barcelonina i catalana (en tot cas, esperem no veure cap torero enmig de les Rambles).

En relació al repartiment actoral, el pes essencial de la pel·lícula torna a recaure en una Scarlett Johansson cada cop més en auge en la que serà ja la seva tercera participació en un film de Woody Allen després de debutar amb "Match Point" i mostrar la seva vessant més còmica amb les intrigues periodístiques i paranormals de la pel·lícula " Scoop". La quota espanyola la compleixen Penélope Cruz, imparable després de la seva nominació als Oscar per "Volver", i un Javier Bardem que no para d'encadenar rodatges internacionals amb directors com Mike Newell ("El amor en los tiempos de cólera") o els germans Coen (No Country for Old Men). De moment, l'únic que ha transcendit de la participació de la Pe en aquest rodatge és que a la pobra li va agafar un atac de pànic en un avió. En el cas de Bardem, el seu paper també continua sent una incògnita. Tanmateix, i tot i que la llista d'actors és prou extensa, sembla ser que pels mitjans informatius aquests són els únics que tenen interès a l'hora de redactar les seves cròniques. En tot cas, és necessari comentar i reivindicar a la quarta actriu en discòrdia, la gran Patricia Clarkson, una de les muses indiscutibles del millor cinema independent nord-americà (destacada per haver participat en produccions recents com "Retrato de April", "The Station Agent", "Dogville" o "Buenas noches, y buena suerte." i, sobretot, pel seu paper secundari de germana de Ruth Fisher a la magistral sèrie " A dos metros bajo tierra") a la qual esperem veure aviat per Barcelona. Entre els altres intèrprets internacionals que participaran en la pel·lícula de forma secundaria cal destacar a Kevin Dunn, Rebecca Hall, Pablo Schreiber o Carrie Preston, entre d'altres. Tanmateix, altres actors espanyols com Javier Cámara o Julio Perillán hi tindran una breu aparició.

En relació a la presència d'actors i actrius catalans en la pel·lícula, hi haurà papers secundaris per intèrprets com Joel Joan, Lluís Homar, Abel Folk, Lloll Bertran o la directora i actriu Mireia Ros, a més d'altres cares conegudes sobretot per la seva participació a la sèrie "El cor de la ciutat", com Sílvia Sabaté, Manel Barceló, Jaume Montané (que també apareixia a "El perfum: història d'un assassí") o Josep Maria Domènech. Com a apunt, cal destacar també que Woody Allen li ha reservat un petit paper a Joan Pera, actor teatral i televisiu prou conegut que, entre altres coses, exerceix de doblador habitual (tant en català com en castellà) del propi Woody Allen. La quota nacional es complementa també darrere les cameres en relació a la producció del film (amb Jaume Roures com un dels productors de la cinta) o pel que fa a la fotografia, amb el destacat Javier Aguirresarobe com a màxim responsable.

El rodatge de la pel·lícula, sota el títol provisional de "Midnight in Barcelona", tindrà una durada aproximada d'unes set setmanes íntegres a la ciutat de Barcelona, a més d'un dia de rodatge a Oviedo i un altre a Nova York. Cal recordar, però, que abans que "Midnight in Barcelona" arribi a les cartelleres de tot el món, Woody Allen té previst estrenar a finals d'any la seva penúltima pel·lícula, "Cassandra's dream", protagonitzada per Colin Farrell, Ewan MacGregor i Tom Wilkinson. Així, i fidel a la seva cita cinematogràfica anual, l'estrena definitiva de la seva pel·lícula barcelonina veurà la llum a finals del proper any.

Xavi Arnaiz Allen

18.7.07

Poble Sec però no vençut!


Així es presenta la Festa Major Alternativa de Poble Sec, tres dies de festa i compromís social de la mà dels Maulets i al centre de la ciutat comtal. Pels que siguin d’improvisar i anar fent sense masses plans, doncs podeN començar avui mateix, dimecres 18.

Cada vegada més, les festes majors alternatives es presenten com a una altra opció al cartell de festa major habitual. El funcionament assembleari, l’autogestió i la reivindicació de la cultura popular catalana són els trets que marquen la diferència amb les festes majors oficials. Festes sovint marcades pels conflictes i problemàtiques de seu poble ciutat, i que prenen, així, un aire crític i polític. L’objectiu, cobrir les mancances de l’altra festa, donar una alternativa al model d’oci més generalitzat (sobretot per al jovent) i, amb uns preus populars, fer que aquesta estigui a l’abast de tothom. El que hi podem trobar? Concerts, cercatasques, xerrades, manifestacions, àpats populars, concursos gastronòmics, teatre, tallers o activitats infantils. Algunes de més consolidades i d’altres més reduïdes, també es tracta de recuperar els carrers i els espais que, a poc a poc, els ciutadans han deixat de sentir-se seus.

La Festa Major Alternativa de Poble Sec comença avui mateix, dimecres. A dos quarts de nou del vespre es farà un concert del jove cantautor de Sant Pere de Riudebitlles Cesk Freixas, que està de gira presentant el seu darrer disc, "El camí cap a nosaltres" (07). Tot seguit, sopar jove i gimcana popular amb un sucós premi: dues entrades per al Rebrot (però d’això ja en parlarem la setmana que ve...). Serà a la plaça Setge 1714.

El dia següent, dijous 19, la nit comença a dos quarts de deu amb la xerrada antirepressiva, a càrrec d’Alerta Solidària, un col·lectiu antirepressiu de l’Esquerra Independentista, xerrada que anirà acompanyada d’una exposició fotogràfica. Una hora més tard, cinema a la fresca amb la pel·lícula Minority Report. Serà, com dimecres, a la plaça Setge 1714.
Hem de fer un salt i esperar fins a dissabte per a trobar-nos amb la nit de concert, però és que lo bo es fa esperar! A partir de les nou del vespre, al Camp de la Satàlia, les barraques del Poble Sec, sota el nom de Secasac, porten una nit de música amb
La Troba Kung – Fú, Ràbia Positiva i Hightimes.

Pasapalabra! (que vindria a dir que jo ja us ho he explicat i que ara és el vostre torn)


Laia Creus