31.1.08

The Cramps, B movies i Psichobilly

Aquesta setmana hem parlat de les pel·lícules de sèrie B, normalment associades a gèneres cinematogràfics de terror, en alguns aspectes una mica gore. Poc pressupost i molta autenticitat. Tanta autenticitat que a gent com a mi, aquest tipus de coses, li generen devoció.

Sovint es relaciona tot això amb el frikisme, però sovint també amb el psichobilly, un gènere musical que prové de l'erosió del rock’n’roll dels 50 i del garage rock. Pren, a més, arranjaments de producció d’estils com el surf i el punk dels 70....una mescla una mica estranya.

D’aquesta mescla en surten molts grups, de fet hagués pogut parlar de molts grups. Ara bé, molts m’haguessin trepitjat si no hagués parlat sobre els Cramps. Tot un grup de culte. Així que avui a Alta fidelitat ens deixarem de tonteries i ens tornarem bojos menjant cervells, fent sexe amb cadàvers, profanant tombes i posant el reverb al màxim a les nostres guitarres.

3, 2, 1....Off the Bone (Illegal Records,1983). You wanna join the legion of Cramped?



Programa 01.02.2008



Al Mai a la vida avui estem d'enhorabona perquè hem escollit un tema no abstracte. El tema de la setmana és l'interessant univers de les pelis de terror de sèrie B. Un cinema que compta amb una legió d’adeptes que desitgen sentir l’emoció i la por que només les situacions extremes són capaces d’oferir. Monstres, éssers deformats, assassins psicòpates, fantasmes i altres personatges creats del no-res o trets de grans autors de gènere com Lovecraft, són els protagonistes d’una llista interminable de pel·lícules classificades en infinitat de subgèneres que es reinventen dia a dia amb els nous directors i les noves formes de la por. Però si us sembla canviem de cançó i comencem pel principi.
Per això la Marta Margalef ens ha cedit el seu coneixement i la Laia Creus ens cedeix la seva veu i ens presenta el tema a l'estudi. Montse Casas al guió i Eduard Gras i Andrea Valverde a les veus.


A la secció de música ha sonat:

The Helio Sequence. 'Can't Say No'. Keep Your Eyes Ahead
The Helio Sequence 'Keep Your Eyes Ahead'. Keep Your Eyes Ahead
Los Campesinos. 'Don't Tell Me To Do The Math(s)'. Hold On Now, Youngster
The Teenagers. 'Starlett Johansson'. Reality Check
Xiu Xiu. 'Under Pressure'. Women As Lovers

29.1.08

Sweater + Carlos Ann al Bikini (26.01.2008)

Vam ser dos persones d'aquest programa els que vam anar el dissabte passat al Bikini. Vàrem trobar-nos de casualitat però hem el·laborat la crítíca per causalitat. Us hi deixo...

Els encarregats d'obrir la vetllada van ser els barcelonins Sweater, en un concert exprés en què van fer un repàs als principals temes del que serà el seu primer disc. Van connectar ràpidament amb el públic que omplia la sala, que va saltar i embogir amb el hit del grup 'New York', traduït, ara que s'han passat al castellà, per 'Nueva York'. Un concert ràpid i efectiu que ens ha deixat amb un bon gust de boca i amb ganes de tornar-los a veure.

Pel que fa, al també barceloní Carlos Ann em va decebre després d’assistir a la presentació del seu nou disc La Nada (Títere Records, 2008). Era ben poc el que coneixia d’aquest artista. Només que la ciutat estava inundada amb cartells amb la seva cara, que tenia afinitat a músics com Bunbury o Shuarma i que és molt amic de Jaume Balagueró, director de REC, per la qual va musicar els crèdits finals amb una fantàstica cançó al més pur estil psichobilly. La cançó es deia Vudu, i era un tema inclòs en el disc La Nada. Sabia que aquesta cançó no tenia res a veure amb l’estil habitual d’aquest artista, però vaig animar-me a descobrir el seu repertori.

El sentiment final no va ser el que ens esperàvem, així que intentaré ser el màxim de respectuós possible amb l’artista per no ferir la sensibilitat als possibles fans que llegeixin aquesta crítica, i resumiré el curs del concert sense tallar-me ni un pèl en dir que m’esperava molt més d’un artista del seu nom.

Carlos Ann va aparèixer sobre d’un escenari ben ambientat, amb espelmes i una ampolla de Jim Beam. L’acompanyaven quatre músics, que va presentar a la primera cançó, acció que em va semblar molt bé, ja que van ser ells els que van emportar-se tots els mèrits. Amb una actitud arrogant durant tot el concert, el músic Carlos Ann no va donar la talla. En cap moment va afinar amb qualitat la seva veu en cap de balades que va tocar. Únicament em va semblar una mica decent en temes més rockers, fet al qual no li trobo mèrit.

M’imaginava a Carlos Ann com un home amb classe, però va caure un mite. En tot moment, el músic va tenir uns gestos més aviat forçats. Va protagonitzar accions patètiques, dignes de principiant, com ara quan li va caure el micro al públic o quan se’n va anar al backstage entre tema i tema perquè , va dir, que a l'ampolla de vi que el va acompanyar durant tot el concert se li havia travessat el tap i no podia beure’. En fi, la veritat és que la meva parella i jo ens esperàvem molt més d’ell. Potser no va donar la talla perquè no era el seu dia o potser perquè l’estat amb el qual es trobava no era l'adequat.

La sala Bikini presentava una entrada bastant bona. Entre un públic, d’allò més variat, hi predominava molta gent, que al voltant de la barra es va passar tota l’estona xerrant entre ells sense parar atenció al concert, fet que em va cridar molt l’atenció.

La guia definitiva: alliberaments personals, avortaments en èpoques ràncies i el retorn de dos mites hispànics

Estimats i apreciadíssims lectors constants i/o eventuals d’aquest bonic blog. Avui, un servidor no es troba d’excessiu bon humor, així que La Guia Definitiva s’ha proposat alliberar la vostra ment com a objectiu principal de cara a aquesta última setmana de gener. ¿Sou víctimes constants de la llei de Murphy? ¿Encara no teniu ni prostituta idea de com encarar les vostres vides en un futur molt proper? ¿Heu arribat tard a les rebaixes i ara només queden les peces de roba més horteres? ¿Sincerament, n’esteu tips de la societat? La Guia Definitiva us proposa una sessió terapèutica al cinema gràcies a pel·lícules premiades, així com estupideses i curiositats diverses. Si teniu alguna pregunta, el senyor Sean Penn us contestarà de bon grat.

Per que un alliberament personal d’un cert nivell és el que ens ha proposat un Sean Penn en la seva faceta de director amb la pel·lícula Hacia rutas salvajes (Into the wild), adaptació d’una famosa novel·la de Jon Krakauer, inspirada en fets reals. Protagonitzada per un cada cop més sol·licitat Emile Hirsch (¡qui li havia de dir després d’haver protagonitzat La vecina de al lado!) i amb un repartiment secundari de luxe que inclou a Catherine Keener, William Hurt, Marcia Gay Harden, Jena Malone o un Vince Vaughn en un altre registre, la pel·lícula centra la seva atenció en Christopher McCandless, un jove universitari acabat de graduar que ho deixa tot (i a tots) per emprendre una aventura solitària i naturista amb destinació a Alaska. Atenció, a més, a la gran banda sonora d’Eddie Vedder i a l’espectacular interpretació de Hal Holbrook, nominat als Oscar d’enguany en la categoria d’actor secundari. Tanmateix, si us voleu deixar perdre aquesta excel·lent pel·lícula, sempre us podeu posar en mans de Miguel Bardem i la seva Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar la Tierra, la segona part cinèfila d’aquests mites del còmic patri. En aquest cas, Mortadelo (amb el cos i l’ànima d’Edu Soto) i Filemón (encarnat igualment per Pepe Viyuela) hauran de fer front a una amenaça internacional que pretén acabar amb les reserves d’aigua de tot el planeta.

És més recomanable, però, viatjar durant dos hores a Romania amb una autèntica obra mestra que va arrasar en el passat Festival de Cannes en emportar-se la Palma d’Or a la millor pel·lícula, a més de triomfar en aquesta i altres categories dels premis de l’Acadèmia Europea. La pel·lícula és l’esperada 4 meses, 3 semanas y 2 días (4 luni, 3 saptamini si 2 zile, de Christian Mungiu) i toca el delicat tema de l’avortament durant el final de l’era comunista dels 80, quan encara era il·legal, posant la mirada en dos estudiants universitàries. Amb l’ajuda d’unes actrius protagonistes en autèntic estat de gràcia (Anamaria Marinca i Laura Vasiliu), la pel·lícula mostra de forma contundent i amb un encertat estil narratiu els sentiments humans davant d’un assumpte d’aquestes característiques. Això sí, si sou més aviat morbosos i friseu per conèixer els draps bruts de la classe alta, Savage Grace (de Tom Kalin) és la vostra pel·lícula. Matrimonis desestructurats i sentiments de culpa amb incest inclòs entre mare i fill és el que acaba oferint aquesta adaptació amb conseqüències tràgiques. Julianne Moore, Stephen Dillane, Elena Anaya o Belén Rueda formen el repartiment principal.

I acabarem amb les cinc últimes estrenes que intentaran sobreviure en una cartellera repleta de novetats. En primer lloc, la japonesa Hula Girls (de Sang-il Lee) arriba en forma de sorpresa amb una narració dramàtica en relació a aquesta peculiar dansa. Tanmateix, el director Thomas Dunn ens porta Inhumano (The Ungodly), una coproducció entre Catalunya i Estats Units protagonitzada per Wes Bentley sobre un assassí en sèrie que acabarà sent, molt al seu pesar, l’autèntica estrella d’un curiós documental. I des d’Israel ens arriba, a més, la pel·lícula Mal gesto (Foul Gesture), dirigida per Tzahi Grad. Per últim, una estranya comèdia francesa amb l’extravagant títol OSS 117. El Cairo, nido de espías (OSS 117. Le Caire nid d’espions, de Michel Hazanavicius) intenta parodiar les pel·lícules de James Bond; i la nord-americana Una familia casi perfecta (Relative strangers, de Greg Glienna) tracta els malentesos familiars amb actors com Danny DeVito, Kathy Bates, Ron Livingston o Neve Campbell.

La setmana que ve tindrem uns dies monstruosos amb joves embarassades, jubilats atrevits, escafandres, papallones, estranys gossos superherois i el retorn d’un clàssic.

28.1.08

Midnight Travellers + Maika Makovski a La [2] (25.01.2008)

Tarda de rock’n’roll el divendres passat a La [2] amb dos bons ambaixadors d’aquest estil a la ciutat de Barcelona, Midnight Travellers i Maika Makovski. Als primers ja vam tenir l’ocasió de conèixer-los a la programació del carrer Mozart durant les festes de Gràcia, compartint escenari amb els malauradament desapareguts Freewheelin' Tornados. De la Maika Makovski nómes ens havien arribat bones recomanacions de boca orella, mètode que un cop més ens demostra la seva fiabilitat al marge dels ja clássics hypes d’ una o dues cançons.

Sense perdre de vista la clara influencia del rock clàssic de finals dels 50 i els 60, els Midnight Travellers es decanten més per les guitarres obertes i els riffs amb tendències al rock progressiu, aspecte que és reforçat per la mirada melòdica i lírica de la veu d'Omar, apropant-nos més als inicis del heavy i a bandes com Led Zeppelin o Guns N'Roses. La mallorquina Makovski, en canvi, ens regala unes composicions molt més nues, amb una tendència garage i, fins i tot, stoner acompanyada d' una interpretació vocal tan privilegiada i rica en matisos com encertada a les lletres.

En una sala gairebé plena, la de Mallorca, que vestia amb les seves millors gales, va aconseguir connectar perfectament amb un públic entregat. Molt riallera, va començar i acabar el concert sola, tot i que durant el nus del concert la seva faceta com a cantautora va quedar molt ben secundada per una secció rítmica amb una indumentària i sonoritat digna dels mismissims canadencs Danko Jones. El trío ens va regalar prop d’una hora d’un Rock’n’Roll d’alta influència americana, que a estones evocaba a bandes com a Social Distortion, PJ Harvey o Patti Smith. Entre el repertori s’hi va encabir material del primer (Kradiaw, PAE, 2005) i el segon disc (Kraj So Koferot, Wild Punk Records, 2007), el que presentava, i en en el que la artista s'acosta sense el recurs de l'electrònica a bandes com els neoyorquins Yeah Yeah Yeahs. Aproximació que Maika fa amb bon gust però que trenca amb la dinàmica de tot el recital. A destacar la col·laboració més que esperada de la guitarra de Joe Traveller, dos temes nous i fins i tot una versió d''Ace of Spades' de Mötorhead.

A mig camí entre Nova York i Barcelona la Maika Makovski tornava d’una gira a Barcelona i en unes quantes ocasions ens va fer recordar les ganes que tenia tornar a Casa. Pel que fa a nosaltres, que just després d’acabar el concert ens vam reunir en un cantó de la sala per recollir les nostres jaquetes de cuir i arreglar-nos els tupès despentinats durant el recital de les dues bandes, vam arribar a la conclusió que aquella noia realment valia tota la bona publicitat que portava darrera, i que a partir de divendres nosaltres mateixos ens encarregaríem de continuar escampant.

26.1.08

Vórtice a La [2] (25.01.2008)

Que una persona que no està acostumada al metal parli sobre Vórtice pot semblar que ho faci sense coneixement de causa, però la veritat és que quan entres a una sala on el primer que sona és Earth, et pots començar a fer a la idea del que s’està acostant. Vaig relaxar-me i decidir ficar-me a la pell d’un amant del metal, i quan va començar el concert de seguida m’hi vaig enganxar, com si tota la vida hagués estat escoltant Meshuggah, Moho o In Flames.

El passat divendres 25 de Gener dins la programació de La [2] del Nitsa, la banda catalana Vórtice, màxims exponents del metal català, van presentar el seu disc ‘Human Engine’ (Holy Cobra Society Records,2008) a la ciutat de Barcelona.

Parlar de Vórtice es parlar de màxima precisió i contacte d’habilitats entre els integrants de la secció rítmica, Llobet i Àlex. Ells dos tenen una connexió increïble, quadren de forma matemàtica tots els acords que creen la potencia del so que desprèn aquesta banda. Parlar de Vórtice és, a més, parlar de guitarres apocalíptiques que, de tant en tant, desperten entre la massa de so per crear l’element hipnòtic de la seva música. No n’hi ha prou amb això, sinó que encara hi falta l’últim afegit de David, vocalista del grup que arrasa amb la seva veu com si fos un huracà.

El treball de Vórtice esta editat pel segell discogràfic madrileny Holy Cobra Society Records, el qual edita un material que molta gent estava esperant des de fa temps. I és que la repercussió mediàtica que aquesta banda estava tenint aquests últims mesos havia de servir per alguna cosa. Bon concert, en família i bona companyia.

25.1.08

Novetats i Agenda de concerts

Vampire Weekend. Vampire Weekend (XL).
Aquest grup de Nova York està format per quatre xavals que es van conèixer a la universitat i, amants ells de ritmes africans, van decidir rescatar-los per la música popular. El resultat són deu cançons que, com dèiem fa uns mesos, quan us els vam presentar, fan que siguin frescos i vitals. Cançons com 'Cape Cod Kwassa Kwassa', 'Oxford Comma' i les veritables perles del disc, 'A-Punk' i, oh, 'Campus' converteixen Vampire Weekend en el primer millor disc del 2008. Apa.

Ladyhawk. Shots (Jagjaguwar).
Rock'n'roll. Ladyhawk són rock i blues. Aquest grup de Vancouver (Canadà) acaba d'editar el seu segon treball, Shots, amb la mateixa discogràfica d'Okkervil River. El disc compta amb tres punts àlgids, que s'encarreguen de mostrar les cares del grup, la canyera i l'emotiva. 'S.T.H.D.' (la canyera) i '(I'll Be Your) Ashtray' i 'Night You're Beautiful' són cançons amb arrencada, clímaxs i solos de guitarra marca de casa.

Nada Surf. Lucky (Barsuk).
El grup americà Nada Surf ha decidit que el seu nou disc Lucky no es vendrà a les botigues, almenys al nostre estimat estat, sinó que anirà de 'regal' amb les entrades dels concerts de la mini gira que faran per terres espanyoles. No sabem quanta gent anirà a veure'ls en directe, però dubtem que sigui més de la que es compraria el disc. 'See This Bones', 'Whose Authority' i 'Beautiful Beat' són cançons maques i no heu de deixar que aquest nou i estúpid intent de canviar les regles del joc us allunyi del disc. No cal explicar com, oi?

Voxtrot. Voxtrot (Playlouderecordings / The Beggars Group).
Els grups britànics sonen, en la majoria de casos, britànics. Els grups americans sonen alguns a country, altres a música ètnica de diferent tipus i alguns altres (cada vegada més) a britànics. És el cas de Voxtrot que, des de l'Amèrica profunda, es reivindiquen com a mereixedors de portades de la NME tant com The Wombats o The Enemy. El seu disc de debut és un disc irregular que no acaba d'explotar a excepció de les cançons 'Introduction' i 'Firecracker'. Aquesta última segur que us recorda a alguna nit d'excessos.


Agenda de concerts

Divendres 25 de Gener
Juliette and the Licks a l'Espacio Movistar
Albert Pla al Teatre Joventut d'Hospitalet
Maika Makovski a la Sala Apolo
Vortice a la [2]

Dissabte 26 de Gener
Carlos Ann a la Sala Bikini
Grande-Marlaska a la [2]

24.1.08

El freakfolk a Catalunya

Va ser amb aquella cançó de ‘yo no he tomaaaaao, pero me voy a tomar un traguito ahora…’ amb la que un servidor va veure que el folk començava a fer-se un lloc molt més important del que fins aleshores representava aquest estil en la tendència de la música independent. Evidentment aquesta cançó és de Devendra Banhart, del disc Cripple Crow (XL, 2005). Mediàticament, al principi hi havia persones com Ellioth Smith i una mica més tard Adam Green. Al mateix temps, Bonnie Prince Billy, Rufus Wainwright, Joanna Newsom, José González. I més tard, i sobre una mateixa línia Animal Collective, CocoRosie o Herman Düne. Fins i tot, amb Two Gallants, on folk i punk es fusionaven en una mateixa línea.

El folk era l’estil que s’imposava amb força davant de la falta d’originalitat en el desenvolupament musical i creatiu d’estils recuperats, com el postpunk (o com alguns últimament han batejat, casiopunk), el rock'n'roll o bé el pop britànic, dels quals últimament està perdent força.

El folk, fins i tot, ha aconseguit consolidar-se, en els últims dos anys, davant d’estils d’alta demanda i bona producció musical com el post-rock. Fins i tot en el cine, films com Once (2007) mostren que els cantautors estan a l’ordre del dia en terreny independent.

Així doncs la falta de creativitat va fer que la música es desenvolupés cap a altres horitzons i els crítics musicals es comencessin a fixar amb les propostes d’artistes com els que he citat abans, els quals contemporitzaven un estil que pioners com Bob Dylan, Nick Drake, Johnny Cash, Leonard Cohen, o Billy Bragg, van popularitzar a partir dels 60.

A dia d’avui ens pensem que per portar dos discs de la segona època de Bob Dylan i un de Bonnie 'Prince' Billy al nostre reproductor ipod som els més contemporanis i moderns. Però la veritat és que a Catalunya aquesta corrent ja ve de lluny, només cal veure noms com els de Sisa i Pau Riba, que durant els seixanta s’omplien d’àcids i imitaven els seus homònims anglesos i americans en terres catalanes.

El folk és un estil que sembla arrelar molt bé arreu del món, i Catalunya no pot ser menys. Després del 2000, la nova onada de grups indies catalans han desviat els seus estils cap aquesta corrent gràcies que el folk és un estil molt emotiu, fàcil d’escoltar, amb melodies dolces i, sovint, amb lletres quotidianes amb el qual és fàcil identificar-s’hi. Crec, a més, que el folk ha estat l’excusa clara amb la qual molts artistes catalans que abans utilitzaven el castellà o bé l’anglès, puguin haver passat a fer ús de la llengua catalana per expressar-se. El folk és sempre un estil que adapta millor la sonoritat d’aquesta llengua, i evita que soni a oferta musical barata, com havia passat anteriorment amb el 'rock català'.

Per veure un altre símptoma que evidencia el folk com un fenomen musical en expansió només cal fer una ullada als diferents festivals. Per exemple, la passada tardor, durant el marc de concerts que la revista Rockdelux va organitzar en el Rockdelux Music Weekend a les principals capitals de la península. Es va aprofitar l'ocasió per reviure velles glòries de l'underground català, com Sisa, el qual va actuar conjuntament amb Elvis Perkins. Un clar exemple de l'inici d'exportació del català més enllà de les nostres fronteres. El mateix va passar amb Pau Riba, que va estar actuant en el festival PopArb juntament amb la Banda dels Lladres.

A la meva opinió la música made in Catalonia començarà a guanyar bones crítiques gràcies a la nova onada de grups estan sorgint dins de la geografia catalana, els quals ja no es fixen tant en artistes d’antuvi per compondre la seva música, sinó que prenen les noves tendències de la fusió, la psicodèlia i, en alguns casos, l’electrònica, per crear els nous horitzons del folk experimental català.

És el cas de bandes com Cuchillo i El Guisante Mágico, que actualment han fitxat per Sinnamon Records. El Guisante Mágico és un projecte d’Aldo Comas que s’ajunta amb músics de grups com Le Pianc o Extraperlo per crear aquesta banda que s’acosta molt a una fusió entre Ellioth Smith i Herman Dune.

Cuchillo, tot i haver telonejat a Black Rebel Motorcicle Club en el seu últim pas per la península, també és un projecte de dues persones, i practiquen quelcom semblant a un folk ambiental al més pur estil pinkfloydià època Syd Barret.

De la òrbita d'E.G.M, Extraperlo i Le Pianc surt un altre duet folky, però que en aquest cas canvia l’anglès pel català. Em refereixo a albaialeix, els mateixos que van actuar en la passada edició del Primavera Club, que tot i no tenir cap treball entre mans sembla ser que aquesta realitat els evidencia com una nova promesa musical de qualitat.

Si rebusquem entre els amics del myspace d'albaialeix trobem el nostre Panda Bear d'adopció, afincat a Catalunya. És el cas d'El Guincho (el qual també va estar a la programació del Primavera Club). Tot i no ser una proposta estrictament folky, penso que és interessant ressaltar les qualitats d’aquest 'home orquestra', que amb l’ajut de diferents caixes de ritme i sintetitzadors crea una fusió entre música africana fruit de les seves arrels canàries, i Animal Collective.
Un altre home orquestra és en Desmond, un noi que sí que es basa en arguments estrictaments folkys per compondre la seva música. Les seves armes són un pedal de loops i una guitarra. Les seves arrels es troben una mica entre Sunny Day Real Estate i Johnny Cash, prenent nota d’artistes com Tom Yorke o Devendra Banhart. Grava en directe loops de guitarra que deixa anar consecutivament alhora que hi toca a sobre amb la seva guitarra, una melòdica o el seu xil.lòfon de joguina. Tot això dona vida al personatge imaginari del granger sobre el qual basa totes les històries. Cal destacar-ne, a més, la seva faceta il•lustradora amb la que combina el seu art.

Pol and Sonora és una altra proposta que vaig descobrir fa dos anys gràcies al recopilatori Made in Barcelona (Indie Rock All Stars Compilation) del segell K industries. Un quartet liderat per Pol Martin. Ex component d'Aina i Shell, un grup amb el que compartia line up amb Guillamino. Pol and Sonora és folk de qualitat, avalat per un viatge a Suècia on va telonejar al xilé José González.
Una altra proposta en solitari a destacar és la d’un personatge que n’he sentit a parlar però que la veritat en desconec una mica el seu passat i present com a artista. Tot i això sembla ser una proposta que tira endavant. És el cas de Pere Jou un component de la banda barcelonina Spröket.

M’agradaria no fixar-me només en la capital. És més, arreu de la geografia catalana s’hi ubiquen propostes de qualitat. És el cas de Lleida, on hi trobem dos noms destacables, Xavier Baró i El Fill del Mestre.

En Xavier Baró és el Nick Drake d’Almacelles, una petita població que es situa prop de Raïmat. Amb una carrera molt extensa, Xavier Baró es consolida com un dels màxims exponents de cantautor indie català. Apassionat per la poesia, sovint s’envolta de poetes on ell mateix musica la lletra. Un Nacho Vegas a la catalana.

Parlar d'El Fill del Mestre és parlar, igual com ho fèiem amb en Xavier, de parlar de cantautors de la vella escola, on el folk nordamericà dels 60, al més pur estil Neil Young o Dylan, es mescla amb l’onada de la nova cançó catalana. Sentiment emotiu a flor de pell, deixant de banda la modernitat sonora de la gran ciutat.

Si ens desplacem cap a la costa, concretament a les comarques de Tarragona, a Calafell, una petita població a mig camí entre la capital del Tarragonès i la del Barcelonès, s’hi troba Himson. Un curiós personatge que neix a l’avantguarda de les corrents de la capital, en un indret envaït per turistes durant la temporada estiuenca i on només hi ha un bar nocturn que hi puguis sentir bona música. Amb aquestes característiques es forja la personalitat de Himson, un home que lluita amb dues armes, l’acústica de la seva guitarra i l’acústica de la seva veu. El resultat sembla esdevenir de gran qualitat, si més no sales com el Niu i l'Heliogàbal de Barcelona han estat escenaris on Himson ha actuat recentment. Un servidor no l’ha vist mai en directe però ha escoltat la seva música al myspace. L'opinió? Molt bona veu, amb regust anglosaxó i melodies molt, molt indies.

Si sortim de Calafell direcció a Barcelona hi ha una parada obligada a la petita ciutat de Vilanova i la Geltrú. Lloc del qual han sortit algunes bandes importants de l'escena independent Catalana. Be doncs, dels que us vull parlar ara són els ex-The Light Brigade i actuals La Brigada. Una altra banda que va canviar de nom arran del canvi d'idioma de l'anglès al Català.
La Brigada factura un pop alta influència folk i country. Projecte de Pere Agramunt, un dels organitzadors d'un dels millors festivals de música a Catalunya, el Faraday.

A Girona no volien ser menys, i un home, Carles Sanjosé Bosch, crea Sanjosex, de la família del segell barceloní Bankrobber, que tot i prendre el nom d'una cançó de The Clash, aposta fortament per la música feta a Catalunya. Ens situarem més si diem que Guillamino, un altre dels noms forts dins de la folklore underground catalana, n’és un dels màxims representants. A Sanjosex se li sumen 5 o 6 músics més en el directe, sumant corda i secció de vents. Un projecte molt consolidat, i que vam poder veure en la passada edició del Primavera Club. Sens dubte el seu últim treball Temps i rellotge (Bankrobber, 2007) ha estat un dels discs de l’any.

Abans no ho he dit, però recordo llegir una entrevista a Devendra Banhart a l' EP3, tot just quan va sortir el Smokey Rolls down the canyon (XL / ¡Pop-Stock!, 2007), que va ser allà on es relacionava aquest artista i Cocorosie amb la nova corrent folk que s’està fent amb el mercat musical, el freakfolk.

Bé doncs, sembla ser que el freakfolk també existeix a Catalunya, i que han estat molts els artistes que s’han sumat a aquest carro. Així doncs espero que hagi servit una mica recórrer la geografia fent de caçatalents. I és que no fa falta ser un Elvis Perkins o un Damien Rice per ser una promesa del folk. Per mi només cal dues coses, esperit i una guitarra. Ara bé, feu-ho bé per no esgotar l’estil, si us plau.



23.1.08

Aquesta setmana no hi ha programa


L'equip del Mai a la vida avisem que aquesta setmana i a causa d'alguns problemes logístics d'última hora, aquesta setmana no hi haurà programa.

Entre llibres i tecles, el que sí que confirmem és que hi haurà novetats musicals i agenda de concerts, però això serà, d'altra banda com sempre, divendres. Us avancem que us espera algun regal extra musical. Demà mateix, a l'Alta Fidelitat i el nou folk català. I alguna crònica de concert important en breu.

Dibuix de Pepo Moreno.

21.1.08

La guia definitiva: enigmes matemàtics, memòries de guerra, amors malaltissos... i centres de bellesa

És 21 de gener. Estem ja a l’any 2008. Esperem que d’això en siguem tots conscients. Ha plogut molt des de la última guia definitiva. Però entre ressaques internacionals de Cap d’any, oblits inoblidables, preocupacions diverses i una melancolia permanent, un servidor s’ha permès el luxe de tenir unes mini vacances espirituals i imaginaries. Pot ser que tot sigui fruit de l’efecte Darjeeling o directament m’agradi delirar a marxes forçades. En tot cas, i després d’haver gaudit prèviament entre gàngsters americans, revoltes alternatives amb música dels Beatles o apassionants històries d’amor i expiació entre guerres mundials... ja us podeu agafar ben fort, perquè les següents setmanes garanteixen cinema de qualitat (Hacia rutas salvajes; 4 meses, 3 semanas y 2 días; Juno; La escafandra y la mariposa; My Blueberry Nights; No es país para viejos; Pozos de ambición; Sweeney Todd; La guerra de Charlie Wilson...). ¿Ho podrem resistir? De moment, aquestes sis estrenes és el que ens deixa la quarta setmana de gener.

Comencem per un internacional Alex de la Iglesia, que aparca el seu característic humor negre per relatar-nos en plan Cluedo una clàssica història d’assassinats, pistes, trampes, enganys i un bon assortit de sospitosos amb Los crímenes de Oxford. Inspirant-se amb figures com Hitchcock o a partir de les novel·les d’Agatha Christie, la pel·lícula compta amb el protagonisme (¿i el feeling?) d’Elijah Wood (... que no... que ja fa anys que va deixar de buscar l’anell únic...) i Leonor Watling, a més de Julie Cox, un plat d’espaguetis i un sempre perfecte John Hurt entre l’elenc secundari. Però si us pensàveu que després de Leones por corderos, Redacted o La batalla de Hadiza ja estava tot dit en relació a la guerra d’Iraq, ara ens arriba la que, segons sembla, planteja el tema amb més encert. Paul Haggis, després de dirigir Crash i participar en alguns dels guions més atractius dels últims mesos, es torna a posar darrere les càmeres i amb guió propi amb En el valle de Elah (In the valley of Elah), un metafòric títol bíblic que arremet contra els ideals patriòtics més rancis a partir de les seqüeles que ens ha deixat el lamentable conflicte bèl·lic. Tommy Lee Jones, Charlize Theron i Susan Sarandon formen el trio protagonista.

I mentre esperem veure la que en teoria ha de ser la interpretació més increïble de Javier Bardem gràcies als germans Coen, Mike Newell aprofita per estrenar la seva El amor en los tiempos del cólera (Love in the time of Cholera), l’adaptació nord-americana que es realitza a partir de la mítica i elogiada novel·la de Gabriel García Márquez. Protagonitzada per Javier Bardem i la italiana Giovanna Mezzogiorno, i amb el suport d’actors com John Leguizamo, Liev Schreiber, Benjamin Bratt o Catalina Sandino Moreno, sembla ser que aquesta adaptació no ha acabat comptant amb el beneplàcit total de la crítica. ¿Shakira, el maquillatge més que discutible i certes llicències narratives en tenen la culpa? Ja tindrem temps per jutjar-ho. En tot cas, sempre ens podem quedar amb el cinema libanès gràcies a la pel·lícula Caramel, dirigida i protagonitzada per Nadine Labaki que, en plan yo me lo guiso yo me lo como, també participa en el guió. La pel·lícula, que va ser una de les sorpreses del passat Festival de San Sebastià en aconseguir els Premis del Públic i de la Joventut, és una tragicomèdia que, lluny dels conflictes polítics, centra la seva mirada en un saló de bellesa i les històries que allí s’hi van relatant de la mà d’algunes clientes habituals.

Per últim, el director Glenn Standring posa al nostre servei (¿calia?) l’enèsima versió fantastico-terrorífica protagonitzada per vampirs en una coproducció entre Nova Zelanda i el Regne Unit. Amb el títol La criatura perfecta (Perfect creature) i amb la participació de Dougray Scott (l’Ian de Mujeres desesperadas) o Saffron Burrows, la pel·lícula ens transporta a uns ficticis anys 60 en la que vindria a ser una hipotètica i grandiloqüent guerra civil entre vampirs i éssers humans. I ja per finalitzar, la pel·lícula alemanya Nostalgia (Sehnsucht), de Valeska Grisebach, troba per fi un lloc en les pantalles espanyoles després d’haver guanyat el premi a la Millor Pel·lícula en el Festival de Gijón del 2006. Un relat dramàtic i caòtic a partir de les vivències d’una jove parella.

Ens veiem la setmana que ve amb l’esperadíssima pel·lícula dirigida per Sean Penn, la segona part de Mortadelo y Filemón i l’estrena de la triomfal pel·lícula romanesa que va arrasar en l’últim Festival de Cannes. I recordeu que demà ja es donen a conèixer els nominats als Oscar d’aquest any.

18.1.08

L'estrofa de dos acords. Refree a l'Auditori (17.01.2008)

Va ser quan Raül Fernández va sortir a l'escenari per tercera vegada que va arribar el clímax de la nit. Tot era al seu lloc i totes les ànimes estaven especialment educades després d'una hora i mitja de concert perquè comencés a ploure. En una entrevista, Refree admetia que 'Nana al niño que nació muerto', amb lletra del poema de Gloria Fuertes, havia fet plorar a més d'un. Per això, deia, havia afegit vint segons de silenci al disc abans que sonés la cançó, perquè l'escoltés qui realment vulgués. El dijous 17 a la nit, a la sala Tete Montoliu de l'Auditori de Barcelona, Refree va decidir a última hora, després del bis, sortir i tocar-la, per fortuna dels presents. Si no fos impossible, durant quatre minuts semblava que s'hagués aturat el temps.

L'acompanyaven dalt de l'escenari el trío de jazz (amb l'excepció del contrabaixista Manolo Cabras) que va gravar a Brussel·les Els invertebrats (Acuarela, 2007; quart millor disc estatal de l'any segons el Mai a la vida), disc que desprèn jazz per totes bandes a les primeres escoltes, però que després del concert de l'Auditori s'ha tornat més pop que mai. En té especialment la culpa el bateria Oriol Roca, que si a l'estudi sembla que va cenyir-se a una estructura de cançó clàssica, dijous va exagerar els canvis de ritme de manera que la cançó prenia vida pròpia i mutava respecte a la versió gravada. 'El sant sopar' va ser una de les 'víctimes' de les trapelleries de Roca, Di Domenico (al piano) i Mengual (substitut de Cabras al contrabaix), amb un final de cançó allargat magistralment, arribant al punt que era molt més plaent veure'ls tocar que no pas escoltar la música.

Tot i que el concert de dijous s'havia anunciat amb el subtítol d''Els invertebrats', el cert és que, tot i repassar totes les cançons del darrer disc, Refree va tocar molts temes de discos com Nones (Acuarela, 2003) i, sobretot, La matrona (Acuarela, 2005), totes això sí, reversionades per la magnífica banda. 'La invasión de los cuerpos' i 'El cumpleaños' van sonar molt aconseguides, creant algun petit dubte amb 'La reina de les neus'. Del darrer treball, majestàtica és la paraula per descriure 'El sud', impecable malgrat la tos. Està bé recordar que, encara que no ho sembli, tots som humans. Raül Fernández és molt humà i, en tot cas, són els altres que ho són menys. Amb els seus tics de fregar-se les mans i esbullar-se els cabells, somrient de vergonya i introduint les cançons de la manera més simple possible.

Potser sí que tenen raó aquells que el comparen amb el Serrat. Hi ha qui diu que Raül Fernández està descrivint una òrbita de cantautor imparable (en això sí que s'assembla a l'autor de 'Mediterráneo') a base de tics imperatius i mans ràpides. Aneu a saber, però, què importa tot plegat si, a la vida, el que compta són moments com el de dijous, quan, poc abans de mitjanit, Refree s'asseia al piano i feia trontollar amb el piano l'endins de tots els que se'l miraven embaladits.

Novetats

Thao Nguyen with The Get Down And Stay Down. We Brave Bee Stings And All (Kill Rock Stars)
We Brave Bee Stings And All és un disc fresquíssim de pop femení, entenent l'adjectiu com cantat per una dona, noia, nena, o femella qualsevol. 'Fear And Convenience', 'Geography', 'Travel', 'Bag Of Hammers' o 'Swimming Pools', per citar-ne algunes, són comprimits de cafeïna dolça al matí, a les fosques. Una deliciosa troballa que convé descarregar-se ja i acabar el disc i tenir poderosos desitjos de conèixer la Thao, demanar-li matrimoni, tenir-hi fills i, de vells, que et toqui la guitarra davant de l'estufa.

Dashboard Confessional. The Shade Of Poison Trees (Vagrant, 2007)
L'emokid número 1 de l'escena mainstream del gènere va publicar a finals de l'any passat el seu disc més pop i potser també menys emo de tots. The Shade Of Poison Trees és un disc molt acceptable, que no molesta, amb un punt (molt) àlgid ('Thick As Thieves'), seguit d'una lenta baixada fins que arriba la cançó que dóna nom al disc, una cosa ensucrada a més no poder. Però aquest noi, el Chris Carrabba, sembla bona persona. T'ho perdonem.

School Of Languages. Sea From Shore (Memphis Industres / Thrill Jockey)
Senyores i senyors, us presentem la darrera novetat britànica que, atenció, no acaba de ser una còpia descarada de ningú. Sí, d'acord, no canviaran la vida de ningú i difícilment tindran un club de fans més enllà de les nòvies i les mares, però només per la gràcia que fan als dos primers talls del disc ('Rockist Part 1' i 'Rockist Part 2', tota una tarda pensant el títol de la segona, eh?), val la pena que us en parlem. I potser apreneu idiomes, al final. És bo, eh?

Nisei. Continents (BCore Disc, 2007)
Teníem ganes d'escoltar aquest disc. Nisei deu ser el grup menys bcorià de la factoria del Llansamà, si és que el terme bcorià encara pot referir-se a una manera de sonar (bé, això sí, mentre hi hagi Santi Garcia entre nosaltres). No ens n'amagarem, el fet que el segon disc dels nostres paisans hagin canviat l'anglès pel català fa que ens l'hàgim mirat amb uns altres ulls. Això sí, la veu perd a Continents tot el seu valor melòdic per convertir-se en un instrument rítmic més. Corre la brama que en directe guanyen i força. Fem una juguesca? Ara que és època de confirmacions festivalaires estiuenques: serà Nisei la referència nacional del Primavera?

17.1.08

The Chameleons, a l'ombra de la foscor


Ja que la foscor és entre nosaltres, aquesta setmana a Alta Fidelitat escoltarem un dels màxims exponents del post punk, The Chameleons. El disc escollit és el 'Script of the Bridge' (Statik, 1983). Una banda de Madchester que es troba en la òrbita de grups com Joy Division, The Cure, Echo and The Bunnyment, Durruti Column...

Apadrinats de John Peel per les seves Radio 1 Sessions, produïts per Dave Allan (The Cure) i Steve Lillywhite (U2 i Psychedelic Furs). La seva és música plena de sentiments, on el lletrista Mark Burgess demostra que és capaç de captar tota mena d'emocions en les seves lletres.



Concerts de dijous

Ningú va dir que els dijous fossin el millor dia per programar concerts, però tal i com està el tema de les sales i de grups que es barrallen, literalment, per poder conseguir una, no ens estranya tant que avui sigui dijous i tinguem dos bons concerts a la vista.

En primer lloc, i a la sala Bikini, Unfinished Sympathy, repasarant els temes que els ha portat a liderar el panorama de rock a Catalunya. Spin in the rye (Subterfuge, 2007) és el nom de l'últim disc que els ha donat l'oportunitat de girar per tota Espanya gràcies a l'acord amb el nou segell madrileny.


Quasi a l'altra banda de la diagonal, Refree, o el que és el mateix Raül Fernández, presenta la seva proposta de cantautor i lletrista català dins del marc del BarnaSants. Els temes de Els invertebrants (Aquarela, 2007) que guanyaran presència, segur, gràcies a un trio de jazz de vanguardia. Serà a partir de les 22h a l'Auditori.


Culpa a mis circunstancias o Crónicas de Caprichos (Apolo)

Una taula rodona i menuda, un bon vi, tres ampolles d'aigua i un parell de guitarres. Aquesta és la situació que veiem dalt de l'escenari, a sota unes quantes taules de vermut i unes quantes més cadires que recreen un bon ambient de sobretaula. Foto by Diana Yuste.


Estem davant de la proposta de concerts acústics de petit format que els de la sala Apolo han volgut incloure dins del seu repertori de Caprichos de Apolo. Un format que els va a les mil maravelles al Santi Balmes, de Love of Lesbian, i al Rubén Pozo, de El Chico Con la Espina En El Costado. Dos dels millors músics del panorama autòcton que es reuneixen per tocar junts el millor de cada repertori.

Fins aquí la descripció més aviat formal o formalista del que objectivament (deixant clar que l'objectivitat no existeix) va ser aquesta trobada del passat dimecres 16 de gener.
La subjectivitat s'amaga darrera de la cadira del Santi per on sobresurt un petit piano infantil (- Papa, on està el piano que fa soroll? - Doncs el crio de ton pare te l'ha robat) i si ens hi fixem més la podem trobar a l'artilugi indefinit (mig teclat mit tauleta gráfica) que el Rubén es treu de la màniga i estrena en directe.

Com si es tractés d'un partit de tenis, els dos cantants van repassant el millor de cada una de les bandes en les que participen: 'No te puedo hacer feliz', 'Universos Infinitos', 'Carretera', i fins i tot una versió acústica de 'Marlene'. Senyors, tot un luxe de concert íntim, amb acudits ("Pobre Gallardón te han hecho la piruleta... vaya hijos de puta"), amb versions d'Antonio Vega, Antònia Font, i un especial tema extret de la banda sonora de Mary Poppins, el 'deshollinador'. El vi corre gola avall i les cançons es multipliquen en acords i dobles veus. Comencen els primers galls per part de la part lèsbica de la relació, i el pobre noi espinat s'emociona cada cop més amb els sons extrasensorials del piano de joguina.


Amb la perspectiva d'algú que acaba de veure un concert que l'ha fet feliç, no es pot anar gaire lluny, ho assumeixo, però les cròniques a vegades tampoc no tenen gaire perspectiva, perquè el que compta és el moment, l'instant i la casualitat de les circumstàncies. I de fet, anar a veure dos dels cantants que més t'emocionen ja ho té això, de sortir feliç de la sala.

Si voleu el cartell d'aquestes Caprichos, tan sols heu de visitar la pàgina oficial de la sala. Ens veiem aviat a la sobretaula de l'Apolo.

16.1.08

Tema de la Setmana: la foscor

En el tema de la setmana ens eclipsem en la foscor i intentem posar-hi una mica de llum. Sí, ho reconeixem, ens va tot allò que sigui abstracte. Parlem de la foscor relacionant-la amb el color negre, el pessimisme i el món dels sentiments. Però això no és tot, també parlem de literatura, cinema i, evidentment, de música.

Us proposem un interessant recorregut que engloba des de grans novel·listes addictes a certes substàncies com Edgar Allan Poe i Bukowski, passant per discos tristos com el disc debut Funeral de Arcade Fire i el suïcidi de Ian Curtis dels mítics Joy Division. A més a més, introduïm grups que no havien sonat mai a la vida al programa, com Nine Inch Nails i Gabinete Caligari, i fins i tot ens atrevim a parlar de David Lynch, però no de qui va matar a Laura Palmer... no som tan agosarats!

Tot això refregit amb humor i alguna anècdota curiosa de les que ens agraden... us donem una pista: us sona un gat còsmic?

Si voleu saber-ne més tan sols heu de clicar un botonet i escoltar-nos!

Aquesta setmana el Mai a la vida brilla en la foscor!


Programa 18.01.2008



Tornant al temes abstractes que tant ens caracteritzen, la Foscor envaeix al Mai a la vida. Repassem que engloba aquest concepte referit a la literatura, a la música i al cinema.
La Míriam en té les claus per poder fer una bona aproximació al tema i ens visita per explicar-nos els punts claus, la Montse ho guionitza i l'Edu i l'Andrea pregunten sobre què, qui i sobretot com.

La playlist d'aquesta setmana la formen:

Thao Nguyen & The Get Down And Stay Down. 'Fear and Convenience'. We Brave Bee Stings And All (Kill Rock Stars).
Thao Nguyen & The Get Down And Stay Down. 'Travel'. We Brave Bee Stings And All (Kill Rock Stars)
Dashboard Confessional. 'Thick As Thieves'. The Shade Of Poison Trees (Vagrant).
School of Languages. ' Rockist Part I ' Sea From Shore (Memphis Industries / Thrill Jockey).
Nisei. 'Tortuga' Continents (BCore Disc).

12.1.08

La gasosa porpra. Mishima a Luz de Gas (09.01.2008)

Abans d'escriure El món de Sofia, Jostein Gaarder va entrenar-se amb El misteri del solitari, que també té en la filosofia i (sobretot) els filòsofs l'eix principal. En qualsevol cas, la fantasia va més enllà i en aquesta història intergeneracional, d'avis a néts ens explica com es transmetien el secret de la gasosa porpra, beguda que despertava els sentits més amagats en qualsevol part del cos en només beure'n una gota. Només escampar-se aquesta irrisòria quantitat pel paladar provocava, a més, una necessitat per tastar-la una vegada i una altra com si d'una qüestió vital es tractés. David Carabén no deu haver llegit El misteri del solitari, però de la mateixa manera s'expressa la cançó més celebrada de la nit de dimecres passat a la barcelonina Luz de Gas, en un concert exclusiu, en teoria, pels socis del TresC.

És el cinquè concert, comptant els diversos showcases, que Mishima fa a Barcelona des que es va publicar el Set tota la vida (Sinnamon, 2007). Per si algú en tenia dubtes, els problemes de so de la primera cita, a Razzmatazz 3, es devien exclusivament a l'acústica de la sala. Prova d'això és l'embaladiment de més d'un davant de l'exquisitat amb què es complementaven els instruments a la sala petita de Luz de Gas. Potser a causa que cap d'aquests cinc concerts ha durat el mateix, el repertori sempre ha estat diferent (des d'aquí assumim que la segona cita a l'Heliogàbal va ser igual que la primera del 27 de desembre). El set-list de dimecres, com tots els dels altres concerts, donava tot el protagonisme al darrer disc, començant per 'Despertes l'inútil', tot i que, igual que a Gràcia, es van deixar 'Aguéev' i 'Llavors tu, simplement', com a principals delictes.

Amb aquest tema d'inici, però, Mishima demostra que domina perfectament l'art de començar els recitals sorprenent el públic, que ahir estava més xerraire que no pas a l'Heliògabal però no tant com a Razzmatazz. És curiós, però, que sigui 'Despertes l'inútil', la cançó més continuista amb l'anterior disc líricament parlant, sigui la primera de totes, quan a cada escolta més el Set tota la vida es revel·la oposadament optimista respecte el Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa. (Discmedi, 2005). Només cal fixar-s'hi. La conya d''El temple', la tendresa de 'La forma d'un sentit', les ganes de viure de 'La tarda esclata', la resignació narcòtica de 'Neix el món dintre l'ull'. Fins i tot peces objectivament tristes com 'Em deuria enamorar' i 'Aguéev' destilen d'alguna manera o altra cert optimisme i tranquilitat. Per no parlar de la de la gasosa porpra. Del Trucar a casa..., però, no es van descuidar les imprescindibles 'Miquel a l'accés 14' i 'No et fas el llit'.

Els barcelonins estimen també els seus primers discos, recuperant cançons com 'No tant' i 'Beautiful drunk' de The fall of public man (The rest is silence, 2003). És amb aquesta darrera cançó que David Carabén ensenya com ho viu als concerts, una vegada ha deixat la guitarra a terra i s'agafa al micròfon presentant-se com un altre jove, trist, solitari i formós borratxo. Abans del bis, però, encara hi va haver temps per una de les poques peces del Trucar a casa... que mira cap endavant amb il·lusió ("perquè demà ens pertany, i demà és per tu i per mi"), la monumental 'Sant Pere'.


Foto: Llop

11.1.08

Entrevista Waiting Room

Waiting Room ens rep al seu local d'assaig en un ambient relaxat i distès. Entre pregunta i pregunta, comprovem que és cert, que toquen perquè la música els apassiona, sense majors pretensions, i que s'ho passen bé. La seva música és difícil de definir i etiquetar, una barreja de post-rock amb molta, molta piscodèlia, tot i que ells prefereixen dir que es tracta de "tundra montornesina". Si voleu entendre a què ens referim, acosteu-vos demà a Montmeló, molt a prop de casa seva, perquè a les 21.30h participaran en el Rockmeló.

Novetats i agenda de concerts

The Magnetic Fields. Distortion (Nonesuch)
Stephin Merrit, líder de The Magnetic Fields, volia fer un disc i volia que no trigués gaire. Va pensar que si agafava el Psychocandy (Blanco y Negro, 1985) de The Jesus And Mary Chain com a base així seria. Pel que sembla, la gravació va durar ben poc, però la mescla de les guitarres més brutes i amb més refregits de fons del món va fer que tot plegat s'allargués més d'un any i mig. El resultat ha estat aquest agredolç Distortion, que recupera el noisepop dels escocesos més unes melodies marca de la casa Beach Boys altament efectiu, com demostren les peces 'California Girls', 'Please Stop Dancing' o 'I'll Dream Alone'.

British Sea Power. Do You Like Rock Music? (Rough Trade)
Tot sovint ens sorprenem de grups americans que sonen com si fossin de Manchester, Sheffield o Leeds. El que no passa tant és que grups britànics semblin americans. Tampoc no passa això amb British Sea Power, deixebles de la Union Jack fins al nom. Do You Like Rock Music? és el segon disc dels de Brighton, alumnes aventatjats de Morrissey, i que conté el digne successor de 'Let's Dance To Joy Division' de The Wombats com a single per les nits de dissabte, de nom 'Waving Flags'.

Versatile. La habitación de la luz (autoeditat)
Versatile són de Barcelona, han gravat un disc i l'han penjat a internet. Si es diguessin Radiohead, no sé què dirien de revolucions i històries, però no, senzillament s'han donat a conèixer i una mica com de rebot ens ha arribat a nosaltres. No és un disc fàcil, no és un disc de pop, i no tenen singles efectius. Desprenen, però, alguna cosa que la majoria de grups ni tan sols han arribat a sentir-ne l'olor. Segurament, de La habitación de la luz poc se'n parlarà, però amb dos talls extremadament contagiosos com 'El bar de la chica con hambre' i 'Love Is In The Kitchen', del cert que convé seguir-los el rastre.

Marah. Angels Of Destruction (Yep Roc)
Seguint el fil de "digue'm com sones i et diré d'on ets", Marah són tan americans que fins i tot s'afegeixen les sigles pàtries rera al seu nom a l'adreça del myspace. Angels Of Destruction és la darrera entrega d'una banda amant de publicar, i ves a saber per què, però als germans Bielanko, líders de la banda, el disc no els ha sortit tan rodó com If You Didn't Laugh You'd Cry (Yep Roc, 2005). Però amb padrins com Bruce Springsteen i Steve Earl i el fet que el seu darrer dvd sigui un concert que van fer a Mataró fa un parell d'anys, què voleu? Es fan estimar.



Divendres 11 de gener
Babyshambles a la Sala Apolo

Dissabte 12
Al Pavelló Municipal de Montmeló i a partir de les 21h de la nit podreu veure tot un seguit de bandes que fan fort el Rockmeló: Waiting Room , Muchachito Bombo Infierno, No More Lies i Arangu.
10 euros l'entrada anticipada i 12 a la guixeta.

Dillus 14 Gener
Iron and Wine a la Sala Apolo per presentar The Shepherd's Dog.
Raül Moya i el trio miniña seran els teloners de tan apreciada cita.

Dimecres 16
La Sala Apolo destaca els Caprichos de Apolo, una sèrie de concerts únics i irrepetibles. Com el duet format per Santi Balmes de Love of Lesbian i Rubén Pozo el Noi amb l'espina clavada a un costat.

Dijous 17
Refree al Auditori, a partir de les 22h.

"This Is England" i pel·lícules skinhead

El passat divendres 4 de gener es va estrenar als cinemes espanyols l'última pel·lícula del director britànic, Shane Meadows, This Is England.

El primer cop que vaig sentir a parlar sobre aquesta pel·lícula va ser en un fotolog. Em va cridar molt l’atenció la foto del cartell on hi apareixien uns quants skinheads i, instants després d’adonar-me que aquell cartell era d'una pel.lícula vaig preguntar-me si es tractaria, altre cop, d’una pel.lícula on s’utilitza la imatge skinhead per crear un argument dolent amb un repartiment irregular, una banda sonora mal feta i una fotografia i una estètica de 'zero patatero'. Celebro que, per un cop, algú hagi fet una pel·lícula amb cara i ulls sobre l’autèntic esperit de la cultura skinhead. Un esperit del qual molta gent en desconeix l’autèntica arrel i que crec que és molt interessant.

Els skinheads han estat un moviment contracultural molt castigat pels mitjants d’informació des del seu naixement, a finals dels anys seixanta. Tothom relaciona directament l’estètica skin amb l'ultradreta i això es pot veure en la major part de films que s’han dedicat a aquest moviment, la major part dels quals de mala qualitat. És el cas de Pariah, American History X o Romper Stomper de Russell Crowe. Tots utilitzen la figura de l'skinhead com a pilar principal de la pel·lícula, però en cap cas aprofundeixen en aspectes culturals del moviment, deixant enrera un argument ensucrat basat en la xenofòbia i la violència.

Existeixen altres pel·lícules que tracten el moviment skinhead des d’un altre punt de vista. És el cas d’un dels films de culte d’aquest moviment, Bronco Bullfrog. Una pel·lícula britànica que data dels anys 70 i que retrata perfectament l’estil de vida de la classe treballadora que vivia a l’East End de Londres, el bressol del moviment skinhead. Més actualment, en l'òrbita del moviment skinhead va sortir Oi! Warning. Un film que ens arriba des d’Alemanya, i que retrata molt millor aspectes del moviment, una peça que guanya en estètica però amb un fluix argument, caient sempre en la monotonia de l’espiral de la violència i el mode de vida.

Ja que parlem de pel·lícules sobre skinheads em sento obligat a parlar sobre una dels 70 que, a més de ser una de les glòries del cinema contemporani, també va ser molt important pel moviment skinhead. Em refereixo al film de Stanley Kubrick Clockwork Orange, on el director va basar-se en la novel·la d'Anthony Burgess. Estèticament, la pel·lícula està estretament lligada al moviment skinhead. Si més no, el modus vivendi que porten Alex i els seus drugos, directament i indirecta, es pot relacionar molt amb la vida d’aquest col·lectiu. L’amor per la música, la violència, els tirants, les botes, etc. En l'actualitat, molts grups de música punk i Oi! han adoptat estètiques semblants a la de la pel.lícula.

Abans d'entrar a This Is England, cal parlar sobre un subgènere dins de les pel·lícules skinhead. Són aquelles relacionades amb els hooligans com I.D Identificación, del 1995 parla d'un policia que es vol introduir en un gang de hooligans anglesos. Anys més tard, el 2004 va sortir Fotball Factory, de Nick Love. I d'aquest 2007 cal destacar The Raise of The Footsoldier.

És important ubicar-se en la matèria, més que res per apreciar el concepte que vol expressar Shaene Medows, el director del film que ens ocupa. No només enfoca perfectament el concepte dels skins a principis dels 80, sinó que retrata perfectament la realitat social tan complicada que vivien els anglesos durant aquell període. Una realitat social que va enfortir una classe treballadora descontenta. Gràcies a això, col.lectius suburbans com els punks o els skins van prendre força durant aquells anys, els anys gloriosos d’aquestes dues tribus.

L’autor també sap retratar molt bé la contaminació, que a partir dels 80, va patir el moviment skin amb la seva politització i relació amb el nacionalsocialisme. El director ho plasma a la pel·lícula amb la introducció a mig film de Combo, un personatge que acaba de sortir de la presó, on va ser adoctrinat per edils del National Front, partit polític nacionalsocialista que durant els 80 va tenir molt pes en la societat anglesa. Van ser ells qui van adoptar la estètica radical dels skins per imposar respecte.

Al meu parer, si analitzem la pel.lícula des d'un punt de vista psicosociològic, el director sap adaptar molt bé el complicat context històric que vivia la societat anglesa de l'època, liderat en aquell moment per la primera ministra Margaret Thatcher, la qual va pronunciar la mítica frase "penso crucificar tots els skins". D’aquí que molts d'ells, de forma irònica, es tatuïn un skin crucificat. La política conservadora, de fet, surt als crèdits de la pel·lícula mentres sona '54-56 Was My Number', de Toots and the Maytals, un grup d’ska i rocksteady, molt influent en quant a música skin es tracta. Aprofito ara, per senyalar que la banda sonora de la pel.lícula ha estat molt ben escollida.

La pel.lícula pren a Shaun (Thomas Turgoose) per protagonista, un jove de 12 anys que ha quedat orfe de pare i que a l’escola tothom se’n riu d’ell. Tot un conjunt de factors que fan que, sense amics, es vegi atret per un grup d’skins que coneix a la sortida de l’escola. Shaun troba en aquest gang d’skins el seu nou grup d’amics, amb els quals es sentirà respectat.

En definitiva, This Is England és una bona pel·lícula amb la que hom es pot fer una mica la idea del que és la cultura skinhead. Tot i que convé assenyalar que si es vol entendre el moviment en general, després d’haver vist la pel.lícula, cal que s’acudeixi a Internet o a llibres per poder conèixer la vertadera escència d'aquest moviment que té en els mods i els immigrants jamaicans les seves arrels. No s’ha de confondre com he vist jo, en alguns blocs d’internet, on es tracta als skins de la pel.lícula de neo-nazis. Si algú escriu això en un bloc és que no ha entès la pel.lícula.

10.1.08

Loveless is Lovely

Comencem aquest 2008 amb un disc de referència en quant a noise i shoegaze es refereix. És tracta de la obra postuma dels irlandesos My Bloody Valentine. 'Loveless' (Creation Records, 1991) és el segon i últim elepé de la banda que visitrarà per primer cop la península el proper Juliol dintre de la programació del Festival Internacional de Benicàssim.

Així doncs, el disc d'aquesta setmana serà 'Loveless', un àlbum que es va gravar en un període de dos anys en 19 estudis diferents. No només es tracta d'un mite musical que ha esdevingut un dels millors discs dels 90's segons algunes prestigioses revistes com Pitchfork i Rolling Stone, sinó que es tracta d'una obra d'artesania musical. On Kevin Shields, frontman de la banda, va voler dedicari molt d'esforç en l'enregistrament i post-producció. Loops de bateria, linies de guitarra sobreposades i veus obscures....Un enrenou que va costar més de 200.000 lliures i que gairebé arruina al segell
Creation Records, però que va aconseguir conmocionar un públic amb un so que fins aleshores mai s'havia sentit.


9.1.08

2008 a la xarxa

Què ens espera el 2008? Al Mai a la vida ens preguntem què ens espera durant aquest any a la xarxa.

Si parlem del futur de la música per aquest nou any hem de tenir molt en compte una iniciativa altruista que ha sorgit en la web fa relativament poc. Es tracta de les pàgines de descàrrega directe. Pàgines que a mode de base de dades t'enllaçen amb un servidor on està penjat cert disc que vols descarregar-te. Es tan fàcil i efectiu com seguir les instruccions dels servidor i en pocs minuts tens el disc fresc per sentir al teu reproductor habitual.

L’Internet, però, obre un món de possibilitats més enllà de la música, algunes de molt consolidades i d’altres que es van implantant. Per tal d’introduir-vos una mica en tot plegat hauríem de diferenciar entre xarxa social i comunitat social, totes dues virtuals. Una xarxa social és una eina per a compartir contactes amb altres persones, creant d’aquesta manera una interrelació entre contactes que fa que els meus contactes arribin a ser els teus i a la inversa. En canvi, una comunitat es tracta d’una cosa més específica: parlem de persones que comparteixen una afició, o que tenen alguna cosa en comú i s’agrupen per tal de parlar d’allò que els interessa. Hi ha moltes xarxes socials que permeten crear petites comunitats i fòrums de debat i etc., com per exemple el Facebook.

El myspace i el facebook són les xarxes socials on més fàcil resulta crear comunitats ja que disposen de més eines per a fer-ho. Al facebook només entrar tenim a la nostra pàgina amb totes les notícies que s’ha originat entre els nostres contactes. A més, et pots personalitzar la home amb aplicacions específiques que han estat creades per la plataforma, com calendaris, anotacions... etc. En això s’assembla al myspace, tot i que les aplicacions del myspace són més senzilles.

La grandesa de Facebook és la facilitat de crear comunitats i de participar-hi en moltes i d’aquesta manera conèixer més gent i fer més contactes. Per la seva banda, el myspace es caracteritza més per ser una comunitat oberta en la que el tema principal és la música. El myspace està ple de grups que pengen les seves cançons i informen sobre els seus propers concerts. Uns que ho van fer i ara són la mar de coneguts són els Arctic Monkeys.

Entre d’altres iniciatives ens trobem amb Last FM, una plataforma que permet, entre altres coses, escoltar música on-line sense la necessitat de descarregar-la.

Una cosa diferent és el popular fotolog, una comunitat virtual i no una xarxa social, ja que es comparteix la mateixa manera de comunicar-se, com sabeu, amb fotos i un petit text. Podríem dir que es una copia senzilla de Flickr.