31.10.07

La próxima red

Podriamos empezar este artículo de veinte maneras distintas y enfocado con otros muchos puntos de vista diferentes pero como usuarios y parte implicada en la trasformación de la red, como el medio emergente por excelencia, no podremos ser ni objetivos ni moderados. En estos tiempos de cambio constante, al estilo de Heráclito, debes posicionarte y ya te aviso de ante mano que si lo haces en el lado de ignorar el presente, vas con todas las de perder.

Después de esta introducción un tanto confusa, pasamos al tema importante, y es que estos dias, del 25 al 28, de Octubre muy cerca de Sants, en el Mercat de les Flors de Montjuïch hemos podido asistir al Art Futura en su decimoctava edición. El Festival de nuevas tecnologias este año se ha titulado La próxima web en relación al debate que está generando (y nunca mejor dicho) la migración/evolución de la web 2.0 tal y como la usamos ahora mismo hacia la web 3.0 o web virtual.

El auge y boom del blog, podcast, broadcast y demás interficies enfocadas sobretodo a que el usuario sea al mismo tiempo, emisor de contenidos es una etapa a la que muchos ya han puesto fecha de caducidad, delante de los nuevos entornos virtuales que aparecen hasta debajo de las piedras. El más notorio y que más revuelo a creado en los medios ha sido Second Life. Este formato aunque basado en el formato del juego Sims no sigue la línea de su predecesor, ya que no se trata de un juego al no tener una finalidad fija. Second life, por tanto, se ha consolidado como una plataforma de encuentro social en su mayoría, aunque nos lo quieran vender como un espacio, también para la divulgación del conocimiento y la investigación. Cabe decir, que este programa supone un detrimento en frente a la actual posición de creación y creatividad que la web 2.0 aporta al usuario, y que en términos de evolución, actualmente, estariamos delante de la versión 1.5 del programa. Nuestra posición no es mucho más optimista ya que no creemos que un programa de estas características pueda evolucionar, tal y como está planteado actualmente, hacia una plataforma donde el usuario pueda tener el 100% del control. No, y más, cuando vemos que son las grandes marcas las que pueden comprar terrenos (si, la segunda vida, en definitiva sigue la línea del mundo real donde quien tiene el poder del suelo tiene riqueza) y edificar grandes edificios dedicados exclusivamente a su propia publicidad.

Así que mientras nos esperamos a que los creadores de la gallina de los huevos de oro adapten el susodicho programa a las necesidades de creación de los internautas, podemos repasar que han ido comentado algunos de los ponentes en las diversas conferencias a las que hemos asistido.

El viernes fué el plato fuerte de las conferencias al reunir a algunas de las mentes bloggeras más interesantes del mundo. En primer lugar Juan Freire tituló su aportación a la sesión Buscando la próxima red en los rincones del presente y vino a repasar los principales motores de cambios. Para acabar cuestionándonos que va a ser de la palabra creatividad cuando todo sea una remezcla de algo que hemos visto anteriormente (remezclar videos del youtube está al orden del día) o como vamos a querer construir las redes hiperlocales (combinación de local-global). Una exposición que constató que lo que anteriormente era la sociedad de la información estaba derivando a la sociedad del conocimiento, donde era más útil que tú readaptaras la información que te llegaba de A para que luego un B la pueda codificar a su manera, gusto o disponibilidad.
Sin más, os remitimos a su power point.



El segundo en subir al púlpito fue Hugo Zaragoza miembro del laboratorio de investigación que Yahoo! a asentado en Barcelona, como única sede europea. Una explicación un tanto técnica sobre las nuevas aplicaciones que están desarrollando para interpretar y seleccionar mejor los contenidos que navegan sin etiquetaje por la red. Saber o crear un método para etiquetar eficazmente estos contenidos meditante juegos "pilotos" para establer como responde la mente delante de ciertas imágenes y que palabras asocia para describir lo que está viendo.

Artur Serra de ICAT2 siguió con la conferencia abordando el tema de las conexiones culturales que se pueden establecer entre los diferentes puntos de Catalunya (teatros , en este caso, aunque existen otras redes aún sin explorar, como la que une América Latina con Europa. Conectó con Brasil dondé se lleva a cabo el proyecto Overmundo que se trata de una experiencia 100% colaborativa donde la validación de los contenidos se hace mediante la votación de estos por los propios usuarios. Su reflexión final hacia hincapié en como vamos a acabar colaborando en la web, ¿Previo pago? ¿Que vamos a hacer con la propiedad intelectual?

Enrique Dans
nos habló de los Escenarios tecnológicos del futuro, de como los cambios culturales, que ya anunciaba Freire, están teniendo consecuencias en la manera de consumir publicidad, de conectarnos entre nosotros entre otras muchas apreciaciones. El cambio como única constante que se mantiene, en una época donde es más barato lanzar un producto directamente a la red, que hacer un focus group para ver si la gente lo acepta o no. Una explicación que rondo más términos sociológicos y de evolución cultural que estrictamente tecnología informática.

Como apreciación final me gustaria remarcar lo que alguién dijo durante la larga sesión de casi dos horas, y es que en este momento o tienes RSS o no eres nada.

29.10.07

La guia definitiva: somnis, lladres de cossos, estrelles caigudes... i gent dolentota!

El món cada dia està pitjor! Digueu-me tiquismiquis, però ho estic notant... les vies del tren s’enfonsen, a la Sagrada Família li queden dos telediaris, Rajoy té un cosí mig catedràtic que es caga amb el canvi climàtic, a les sis de la tarda ja és de nit, Pepa i Avelino (grans artistes d’aquesta mediocritat suprema anomenada Escenas de matrimonio) se’n van a Antena 3 a cop de talonari i, a sobre, les televisions de tot el país no tenen cap més feina que llençar a l’estrellat a un degenerat mental que es dedica a apallissar immigrants pels ferrocarrils de Barcelona. Ho sé... tot aquest estrès mental aconsegueix matar ràpidament les poques neurones que ens queden. Però ja és hora de relaxar-nos, pensar en el pont que ens espera i, com sempre, intentar gaudir de les nou estrenes cinematogràfiques que, des de divendres, ens demanen clemència.

I una de les pel·lícules més destacades d’aquesta setmana té nom propi: és diu Cassandra, és un veler de segona mà, i un pre-
barceloní Woody Allen li dóna tot el protagonisme en la seva darrera estrena. Amb Ewan McGregor i Colin Farrell en els papers principals i amb un Tom Wilkinson com a secundari de luxe, Cassandra’s dream ens proposa la història de dos germans londinencs que, tot i les seves mancances econòmiques, decideixen comprar un veler que acabarà sent el centre neuràlgic de les intrigues dramàtiques de la pel·lícula. Uns personatges del tot enamoradissos, una jove actriu disposada a tenir tot l’èxit del món i un oncle milionari interessat en què els germans acabin sobrepassant la llei són els ingredients principals d’aquesta cinta que, d’alguna manera, tanca la trilogia londinenca del director després de Match Point i Scoop.

¿I què és d’una setmana cinematogràfica sense les típiques superproduccions nord-americanes? Aquesta vegada ens n’arriben dos. Per una banda, l’alemany
Oliver Hirschbiegel (director de la destacada El hundimiento), fa un salt a Hollywood de la mà de Nicole Kidman i Daniel Craig amb l’enèsim remake de La invasión de los ladrones de cuerpos, sota el títol Invasión (The invasion). Amb una filmació bastant accidentada, un productor descontent amb el resultat final i un altre director (James McTeigue) retocant algunes escenes, la pel·lícula ens acaba relatant com dos psiquiatres de Washington descobreixen una epidèmia extraterrestre que s’està apoderant de mitja humanitat. I deixant de banda les forces alienígenes, la segona superproducció de la setmana és de caire fantàstic, adapta una famosa novel·la i compta amb les interpretacions de Claire Danes, Charlie Cox, Robert DeNiro, Sienna Miller, Michelle Pfeiffer o Peter O’Toole, entre molts altres. Es titula Stardust i mitjançant imaginació, humor i uns efectes especials prou aconseguits, ens explica la història de Tristan, un jove que, per aconseguir l’amor d’una noia i amb tot d’obstacles malèfics pel camí, es llença a la recerca d’una important estrella caiguda.

I de la fantasia més fantasiosa és
moment, ara, de passar a un terror aparentment terrorífic amb dos propostes força diferents però amb un nexe en comú: els respectius protagonistes se solen cabrejar molt fàcilment. Per una banda, la factoria Saw continua fent pel·lícules com a xurros de la forma més oportunista, estrenant aquest cop la quarta part amb més trampes mortals, més sang, més gore i més connexions inesperades. En relació a la segona proposta de terror (o intriga terrorífica), s’estrena El hijo del mal (Joshua) després que Sam Rockwell aconseguís el premi al millor actor en el passat Festival de Sitges. El relat, amb un caire més independent que prové dels estudis Searchlight de la factoria Fox, ens endinsa en el sempre interessant terror quotidià de la mà d’un nen aparentment innocent que quan se li pugen els fums... pot arribar a ser totalment devastador. En tot cas, els seus soferts pares us en poden explicar tots els detalls.

I acabem amb les quatre propostes que us faran semblar més intel·lectuals del que realment sou. En primer lloc, i després de ser una de les projeccions més destacades del Festival de San Sebastian d’aquest any, s’estrena a nivell estatal l’espectacular documental Tierra (Earth). Amb més de cinc anys de producció i realització, la pel·lícula ens endinsa en un fascinant viatge per tot el planeta, de nord a sud, observant el món animal i la naturalesa més sobrenatural en tota la seva màxima
esplendor. Una delícia que, esperem, valgui molt la pena veure en pantalla gran. I per acabar de completar aquest periple més alternatiu, les últimes opcions cinèfiles ens porten a parlar de la pel·lícula 53 días de invierno, de la realitzadora catalana Judith Colell, i amb Mercedes Sampietro, Alex Brendemühl i Aina Clotet en el repartiment principal; la xinesa La boda de Tuya (Tuya de hun shi), que va ser la gran triomfadora en l’últim Festival de Berlín; i Sin destino (Fateless), la història de l’holocaust nazi a través dels ulls d’un adolescent de 14 anys que va ser enviat als camps de concentració d’Auschwitz i Buchhenwald.

I aquest cop sí, us prometo que tornem després del pont amb uns sexualment actius Monica Bellucci i Clive Owen, un western molt esperat i una nova anada de l’olla d’alguns dels creadors de la ja cèlebre Supersalidos.

27.10.07

Concerts a llocs estranys

Llums, proves de veu, de so, afineu els instruments i atenció que marxem de concert. On creus què és impossible fer un concert?, on maialavida el faries?, o on t'encantaria?. Atenció companys perquè el tema d'aquesta setmana està inspirat en una anècdota i tot plegat us sorprendrà.

Concerts al menjador: Live in the living

"Nunca el público ha estado tan cerca de sus ídolos", i es cert no... de concerts al menjador no se'n troben cada dia. Concentreu-vos.
Live in the Living és una iniciativa que va nèixer a Holanda; s'encarreguen d'organitzar concerts a cases particulars, els concerts que fan són de pop acústic per estalviar parafernals i els artistes que hi actuen poden ser tan nacionals com internacionals. Per a saber-ne una mica més a la pàgina web trobareu un apartat on surten els últims concerts que s'han fet, així com fotos d'alguns concerts, algunes molt recomanades...

LITL és l'abreviació de Live at the Living, per aquests concerts no s'utilitzen micròfons ni equip de veus: és el talent i la música al en viu i en directe. Tampoc hi ha escenari, així que la relació amb el públic és íntima i molt més directa ja que no hi ha barreres que et separin de l'artista. A cada concert actuen tres artistes: Cadascun ofereix un concert de 15 minuts separats per un descans que permet interactuar amb el públic. L'ideal és que participin els menys músics possibles, és a dir, solistes, cantautors o una representació reduïda de la banda, amb versions acústiques de les cançons. A més, les cases normals no solen tenir piano, així que el més senzill plantejar-se un concert sol amb veu i un instrument acústic.

Un concert tan especial implica certs requisits: necessitem un saló d'uns 25 metres quadrats, en el qual puguin asseure's còmodament 30 o 40 persones a gaudir del concert.
Si després de tot, creieu que la vostra casa és un lloc perfecte perquè se celebri LITL has d'enviar-li un e-mail a pilar@liveintheliving.es.
I si voleu participar com a gruo el que heu de fer es enviar la maqueta per correu ordinari a Live In The Living. C/Toledo, 45- 5º. 28005 Madrid, o un enllaç on poder escoltar les vostres cançons al e-mail anterior.


Altres

Però un concert no és estrany només si es fa al menjador... i si no, continueu llegint, que tenim exemples per donar i vendre, per expleme i sense anar més lluny The Police va tocar en plena selva amazònica.

Pink Floyd va tocar al ni més ni menys que a Pompeia, ciutat romana sepultada per la lava del Vesubi. La gravació es va anomenar Live at Pompeii,si, molt original, ho sabem. De fet aquest va ser el primer material visual publicat de Pink Floyd que va aparèixer originalment en 1972 en VHS. La tardana edició digital en format DVD es va llançar en 2003, amb una bona quantitat de material extra.

Els Beatles tampoc es queden curts, ja que van tocar al terrat dels estudis d'Apple Records l'endemà d'acabar de gravar Let it be.
Uns que impacten són els Sex Pistols. Els punk rockers britànics van tocar en un vaixell pel Tàmesi la seva famosa God save the queen el dia del 25 aniversari de la coronació d'Isabel II. Des d'aquí ens preguntem quina cara deuria ficar la reina...?
I acabarem amb un exemple sonat: The Cramps, ídols i exemple més clar del rockabilly van tocar a un manicomi, més concretament al psiquiàtric de Napa State, a Califòrnia. Van donar un concert gratis per als pacients. Com a punt friki, per si la resta no us ho sembla el concert va ser gravat amb una de les primeres càmeres de vídeo portàtils de Sony: en blanc i negre, amb una imatge borrosa i amb només un micròfon. El vídeo capta perfectament la increïble sinèrgia entre banda i públic, quan a partir de la segona cançó, els pacients es pugen a l'escenari per a cantar, ballar i cridar amb desenfrenament, recomanem que us mireu el vídeo, i que escolteu el programa, que tenim més anècdotes!






Bon cap de setmana de High Voltage!

Entrevista a La Colazione

Hi havia una vegada un grups d'amics que feien música i que tenien altres amics que també en feien. Un dia van decidir unir forces per a treure a la llum aquells grups anònims però de qualitat que passen desapercebuts dins l'escena underground de Barcelona. Parlem de bandes com Manos de Topo, Los Carradine, Las Dolores o Bedroom. Es van anomenar la Colazione, que vol dir esmorzar en italià, perquè només volien ajudar als grups fins que aprenguéssin a caminar per si sols, cal ser esmorzar abans de ser plat. També van decidir acostar la música dels grans als més petits, demostrant que són capaços d'apreciar melodies més enllà de "Sol, Solet". Ara el mini-música és una de les seves activitats amb més èxit. De tot això ja en fa dos anys i segueixen creixent i creixent.


26.10.07

Novetats i Agenda de Concerts

Novetats

Beirut. The flying cup club (Ba Da Bing!)

El club de la tassa voladora és el disc que més s'estima l'Albert Puig de Delicatessen i el que més ha sorprès els conductors del més modest Mai a la vida. Zach Condon, nom real que s'amaga darrera del nom de la capital libanesa, agafa la més arrelada tradició folklòrica dels balcans i una mica de pop, i ho barreja tot en un còctel de country texà. I a sobre només té 21 anys.

Escolteu 'Nantes', 'A Sunday smile', 'Forks and knives (la fête)' i 'In the mausoluem'.

The Good Life. Help wanted nights (Saddle Creek)

Quart disc del grup d'Omaha i primera vegada que servidor n'ha sentit a parlar mai. The Good Life fan gala del seu nom i no es compliquen gaire la vida a l'hora de fer música. Pop sense gaires pretencions que no molesta, no emprenya però malauradament tampoc no fa somriure. Són fàcilment accessibles i serveixi la menció com a homenatge per tots aquells grups que han nascut i desapareixeran sense que ni se'ls hagi acudit posar mai un peu per aquí. Ah, que tenim el Primavera Sound...

Escolteu 'A little bit more' i 'Heartbroke'.


Iron And Wine. The shepherd's dog (Sub Pop)

Sam Beam es va fer famós per versionar l'arxifamosa cançó de The Postal Service 'Such great heights' a la pel·lícula Garden State (on la gran Natalie Portman llançava The Shins directes a l'estrellat). Ara, aquest hippy publica The shepherd's dog, que consolida l'autor com un artista de culte, dels que tant detesta Lluís Gavaldà. Però hi ha d'haver gent per tot i no deixa de ser menys cert que és un disc raonablement bo i que fàcilment serà entre els deu millors de la revista Rockdelux al cap de l'any.

Escolteu 'Boy with a coin', 'White tooth man' i 'House by the sea'.


Vampire Weekend. Diversos singles (XL)

Encara no han tret disc, ho faran a principis de 2008, però amb una col·lecció de singles publicats amb el paraigües de la discogràfica XL, han recollit un feix de bones crítiques per allà d'on són ells, a Nova York, i a Anglaterra. Amb amb prou feines 20 anys, van a buscar els condiments pel seu pop normal i corrent a l'Àfrica, cosa que resulta en un estil que recorda el reagge que no és ben bé el reagge. Tenen una cosa molt bona: són frescos. Fresquíssims. Llàstima que ara ja és temps de mantes i calefactors.
Escolteu 'Oxford comma', 'A-punk', 'Cape cod kwassa kwassa'.


Les Savy Fav. Let's stay friends (Frenchkissed)

Ens agraden els estils amb noms poc comuns. Quan vaig llegir que Les Savy Fav feien artpunk vaig tenir-ho clar i vaig apuntar cap a ells la mula. Aquests també són de Nova York però tenen uns quants anys més que els Vampire Weekend. Let's stay friends és ja el sisè disc dels Les Savy Fav després de deu anys de grup. Tot un mèrit pels temps que corren, una època que res no dura massa tret de certa ministra de Foment.

Escolteu 'The year before the year 2000', 'What wolves would do' i 'Pots & pans'.

Concerts i més concerts

La primera proposta interessant ens ve
de la mà d'un exlíder espiritual del Mai a la vida. Ara ja fa casi un any que va sonar i molt el hit I wish I could see you soon de Herman Düne i la seva tropa folkclórica. El podreu veure demà dissabte dia 27 a la [2]. Mentre que a la Sala gran del Apolo Richard Hawley, que el vam tenir com a disc de la setmana ara fa un temps, estarà presentant el seu últim disc Lady's Bridge (Setanta Records, 2007).

Continuem amb les propostes per demà dissabte ja que el jazz man
Abraham Boba estarà a la Sala Castellò junt amb June et Jim. A la Sidecar, una mica més tard, Devastations vindràn directament des d'Australia per presentar el seu tercer àlbum d'estudi Yes, U (Beggars Banquet, 2007).

La música continua diumenge 28 d'Octubre amb Ainara Legardon que fara doblet. A la tarda al Minimúsica, organitzat per La Colazione al Centre Cívic Vil·la Florida i per la nit al Heliogàbal amb Her Only Presence, uns coneguts també del programa.

Per ja entrada la setmana ens esperem algunes propostes més, com la que durà dimarts 30 a tocar a la Sala Bikini als mítics ja
Sidonie. Los Olvidados, La Costa Azul i alguns hits més d'aquest últim disc sonarà junt amb els temes que han fet crèixer a aquest trio de Begues; On the sofa, Bla bla bla, i un llarg etcétera de bones cançons, tant en anglés com en la llengua dels conquistadors.

Dimecres també a la sala Bikini Electric Six junt amb Monö, faran vibrar a un públic que ha de venir disposat a passar-ho bé i a ballar de valent. Dos grups de rock que segueixen una trajectoria similar, salvant les distàncies evidentment. També dimecres, pero a la petita Heliogabal de Gràcia, el profeta Antonio Luque regalara una altre sessió, ens aventurem a predir que força similiar, a les que ens té acostumats. Pop aflamencat per via intravenosa. Gràcies Chinarro, ens fas recordar les nostres arrels de pares charnegos.

La "gràcia" d'aquesta última proposta és que es repetirà també dijous 1
de Novembre a la mateixa sala i també pel mateix mòdic preu de 8 euros. Tot i que sabem que el dia 1 de novembre, tots sants, la proposta per excel·lència és l'actuació de Marky Ramone un dels mítics integrants del grup de punk que més ha influenciat posteriorment a tota una década o més. Marky Ramone més Pell de serp a la [2], no us ho podeu perdre.

24.10.07

1.2 Ciutat vella: El Raval



Eclètic per definició, el Raval es sense dutbe el lloc de Barcelona on es parlen més llengües diferents per metre quadrat. Allà es celebra cada dia un Fórum de cultures de debò, sense maneres d'entendre el món de postal i sense esponsorització de cap refresc ni de cap companyia elèctrica.


Els inicis del Raval es remunten a quan fou envoltat per muralles al segle XIV, abans el barri era tant sols una gran extensió de camps de cultiu que proveïa d'aliments a la ciutat de Barcelona. El tancament de muralles va convertir als camps en una gran quantitat de sòl edificable on es van construir nombrosos convents, com els dels Àngels, actual Centre de Cultura Contemporània. A principis del segle XVIII es construiren diverses fàbriques entre els convents i entre 1770 i 1840 el barri quedà industrialitzat definitivamnet. L'aparició de les fàbriques féu que sorgís la necessitat de construir cases pels obrer, de manera que el Raval es va convertir en el barri més dens d'Europa, una altra mostra més de que la Revolució Industrial que es va produir a Catalunya fou molt similar a la d'Anglaterra, mentre que Espanya seguia tant atrassada com sempre.

A principis del segle XX, el Raval continava tenint una composició social treballadora i popular i fou, conjuntament amb el barri de Sants, on van aparéixer els primers moviments obrers de l'època. Aquestes característiques també fan que en els darrers vint anys hagi estat un dels barris més receptors de població immigrant, arribant a convertir-se en una autèntica cruïlla de cultures, que malgrat tot, conviuen força armoniosament. El fet de que l'Ajuntament hagi promogut una política de reforma i rehabilitació de molts habitatges ha provocat també un creixent interés entre la gent jove, sobretot artistes, creadors, bohemis i tots aquells que volen esdevenir una de les anteriors categories. A més, tothom sap que la por a la diferència provoca un descens del preu dels lloguers i els preus baixos són un punt que també atrau al públic jove. Tot i això, ja fa força anys que el Raval deixà de ser un barri marginal i poc a poc está més arreglat i aquí hem de reconéixer un notable tasca de l'Ajuntament.

Així que en l'actualitat tenim un barri que ha de donar resposta a les necessitat d'un teixit social d'allò més variat: veïns de tota la vida, acabats d'arribar, artistes emergents i pseudobohemis, i la veritat és que no ho fa gens malamet. Podem trobar en un mateix carrer del Raval un bar Manolo, una carnicería àrab, el bar més cool del barri i quatre pakistanesos disposats a vendren's cerveza-bier a un preu molt ajustat.

























El més destacable del barri és sens dubte el Macba, Museu d'Art Contemporàni, situat en un impresionant edifici racionalista de l'arquitecte Richar Meier, recull el bo i millor de l'art del segle XX sense caure en l'art-espectacle que tant de moda está avui en dia. Això sí, hem d'anar amb compte de que no ens atropelli un skater a l'entrar, perquè a la plaça del Macba es reuneix tot individu adicte a aquest esport que vulgui fer saber al món la seva afició. També resulta interessant pasejar-se per la Rambla del Raval inaugurada l'any 2000 també com a fruit de la volutat de renovació del barri, allà es troba el gat de Botero, l'escultura que més cops ha canviat de lloc en tota la història de Barcelona. I mira que es força graciós el gatet!

Llocs d'interès:

Un d'entrteniment: c/Tallers

És aquí on conflueixen més tribus urbanes per metre quadrat de tota Barcelona. Lloc molt interessant per trobar aquell disc que no está a cap lloc o per simplement observar el panorama.

Un per menjar: Sitges (C/ de les Sitges, 3)

Molt a prop del carrer Tallers, aquest Restaurant diu que fa cuina fusió. Sigui el que sigui aquest tipus de cuina aquí la fan molt bona, no és gens car i son molt amables. No es pot demanar res més!

Un de beure: Ámbar (C/Sant Pau, 77)

Al costat de la Rambla del Raval, aquest local té una decoració molt chic i uns sofàs molt cómodes. Estan especialitzats en còcktels i posen bona música normalment. Cal anar-hi aviat perquè sinó s'omple, sobretot els caps de setmana.




22.10.07

Cómo poner contenidos de audio en tu blog

Señoras y señores, la revolución del usuario esta a la vuelta de la esquina. Con un simple código puedes hacer y deshacer tus propios contenidos, opinar sobre el caos de transportes de Barcelona ciudad o difundir un rumor sobre la sexualidad de Marujita Díaz. Otra opción es crear tu programa de radio: bajándote un sencillo programa de edición (Audacity, por poner un ejemplo), enlazando un par de audios bonitos, una locución con cierta gracia y voilá ya tenemos una arma más contra el sistema. Ahora sólo te falta colgarlo en red. Así que pon atención y lee bien este bonito artículo que te hará la vida más fácil.

Suponiendo que ya tenemos el fichero que queremos colgar en formato MP3, los pasos a seguir son dos. Primero colgaremos el contenido en Archive.org y a continuación configuraremos el código del dewplayer para que funcione con nuestro fichero.

1. Subiendo a Archive.org

1.1. Accedemos a esta dirección: http://www.archive.org/create/

1.2. Nos solicita que nos validemos (log in) o, en su defecto, que nos registremos (register) para poder validarnos. Pincha en la imagen para ampliar.


1.3. Una vez validados, llegaremos a una página en la que nos pide que pongamos título a nuestro archivo. Pincha en la imagen para ampliar.


1.4. A continuación, tendremos q rellenar una ficha donde los datos realmente importantes (en rojo) son el título, la descripción, las etiquetas y, por supuesto, el fichero que queremos colgar, para ello nos permitirá explorar en nuestras carpetas locales. Una vez rellenados todos los datos, ya solo nos restará darle botón "Upload files". ¡Ya sabes lo que tienes que hacer si quieres ver la imagen!


1.5. ¡Tachán! Nuestro fichero ya está subiéndose a internet. IMPORTANTÍSIMO: durante este proceso de subida, NO cierres la ventana/pestaña de Archive.org, si no tendrás que volver a empezar. Un fichero de 100 megas tarda entre 15 y 60 minutos. Recomiendo cerrar emules, bittorrents, soulseeks, etc..


1.6. Una vez cargado, nos llevará a una página con un mensaje tal que:

Seleccionar el enlace nos conduce a la página donde encontraremos la información necesaria para colgar el contenido de audio en nuestro blog.

1.7. Ésta es la página final, recomiendo añadirla a favoritos para tenerla siempre a mano mientras haya que editar.
En el enlace marcado en rojo tenemos la dirección clave que usaremos más adelante en la configuración del dewplayer. Para conseguir el enlace seleccionaremos con el botón derecho del ratón y copiaremos la ruta del enlace en las opciones del desplegable. El enlace viene a ser algo así: http://www.archive.org/download/probax234/01-the_hives_-_tick_tick_boom-ysp.mp3
(Ups.., subí el nuevo single de los Hives)


2. Configurando el Dewplayer.

2.1. En esta página podrás generar el código de Dewplayer con solo poner la dirección (URL) de tu fichero mp3.


2.2. Una vez puesto el enlace seleccionaremos el botón "Générer le code".

2.3. Y ya tendremos el código listo para copiar y pegar en nuestro post. En la primera línea aparece la variable align="center" que nos pone el reproductor en el centro horizontal del post. Podemos modificarlo con left o right, según queramos posicionarlo (no te olvides las comillas ").

2.4. Seleccionamos la Vista previa y, si ha quedado como queríamos, ya podemos publicar. Nos quedará un reproductor así de chanante:


La guia definitiva: Joves sortits, escriptores amb futur i roses sense espines

Torna a ser dilluns. La mandra s’apodera de nosaltres. La ressaca diumengera està del tot solucionada. RENFE continua fent de les seves a Catalunya. És moment de pensar en tot allò que no vam arribar a fer durant el cap de setmana. I les oportunitats perdudes (o guanyades) per anar una mica massa beguts. Com veieu, tot ben normal. I, com cada dilluns, és el moment de posar-nos al dia i analitzar les estrenes cinematogràfiques que, des de divendres, ens pidolen insistentment el seu visionat.

Si la setmana passada Belén Rueda i el seu orfenat prenien gran part del protagonisme, a més de convertir-se en una de les pel·lícules espanyoles amb més ingrés de taquilla en el primer cap de setmana, una altra producció made in Spain, Las 13 rosas, acapara tota l’atenció actual. La cinta, dirigida per Emilio Martínez-Lázaro (Los peores años de nuestra vida, El otro lado de la cama) se centra en una de les èpoques més patètiques del franquisme (sí, aquella època que per Rajoy i companyia ha deixat d’existir) de la mà de les anomenades tretze roses, les noies afusellades el 5 d’agost de 1939 pel simple fet de pertànyer a les joventuts socialistes. Amb aquest panorama, i amb un repartiment femení estel·lar (Pilar López de Ayala, Verónica Sánchez, Marta Etura o Bárbara Lennie), torna la visió compromesa de la Guerra Civil a les nostres cartelleres. I molta atenció, perquè els meus espies m’han assegurat que a la pel·lícula podreu gaudir d’un cameo d’excepció, la reaparició d’una antiga musa infantil.

Ara bé, si teniu problemes per arribar a final de mes i no us podeu permetre comprar una bona caixa de kleenex, la segona opció cinematogràfica de la setmana ve de les ments pensants de la (quasi) obra de culte Virgen a los 40. Sota el més que directe títol Supersalidos (Superbad), aquesta comèdia dirigida per Greg Mottola ens torna a endinsar (esperem que de forma intel·ligent, irreverent i subversiva) al món de les clàssiques High School parties, les ànsies per anar més mamats del compte i la necessitat urgent de perdre la virginitat. La pel·lícula, que ha estat la revelació estival als Estats Units, compta amb les interpretacions principals de Jonah Hill, Christopher Mintz-Plasse i Michael Cera, el George Michael Bluth de la recordada sèrie Arrested development. I dels nous ídols juvenils, ara que els nerds estan tant de moda, passem a la que va arribar a ser princesa per sorpresa, Anne Hathaway, protagonista de La joven Jane Austen (Becoming Jane), la romàntica i tragicòmica història que ha dirigit Julian Jarrold a partir de la figura de la mítica escriptora. Una cinta que pren bona part de la seva atenció en l’apassionat amor que la pròpia Austen va viure amb l’irlandès Tom Lefroy (James McAvoy),un fet que va acabar marcant la seva evolució literària.

Si tot i aquestes tres propostes, sou afortunats i continueu tenint diners i temps lliure, altres films engloben la cartellera actual al complet. Per una banda, torna Anthony Hopkins en un paper que li va com anell al dit amb la pel·lícula Fracture. Amb un argument que pot recordar a les mítiques històries del senyor Hannibal Lecter, aquest thriller dramàtic dirigit per Gregory Hoblit compta, a més, amb l’indispensable Ryan Gosling després del seu elogiat paper a Half Nelson. Tanmateix, per acabar d’arrodonir aquest ambient d’intriga, aquesta setmana també s’ha estrenat First Snow, que compta amb un traumatitzat Guy Pearce després que un vident li comuniqui que morirà tant bon punt arribi la primera nevada de l’any.

I acabem amb les tres últimes estrenes de la setmana. En primer lloc, Ventura Pons s’apunta la seva habitual cita anual amb la pel·lícula Barcelona (un mapa), un drama que adapta la novel·la de Lluïsa Cunillé. La cinta, d’una ambigüitat sexual força remarcable, compta amb Núria Espert, Josep Maria Pou, Rosa Maria Sardà i María Botto entre el repartiment principal. Des d’Argentina ens arriba Quiéreme, comèdia amb Darío Grandinetti fent el paper d’un prestigiós cuiner argentí que es veu sorprès quan una nena espanyola al·lega ser la seva néta. Per últim, el gènere documental de factura espanyola es deixa veure a les cartelleres gràcies a la cinta Querida Bamako, un drama que analitza la situació d’un jove que es veu obligat a immigrar a Europa.

La setmana que ve, més cinema amb el nou Woody Allen i uns sexualment actius Clive Owen i Monica Bellucci.

21.10.07

És la bomba! La Guerra Freda al cinema d'animació

El Cinema arran del seu naixement se'l va considerar el setè art. Ara uns quants segles desprès podem apreciar l'importància d'aquesta premissa, ja que gaudim d'aquest art als museus. En consonància d'aquest fet, el MACBA, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona, porta uns anys endinsant-se en el món del cel·luloide i per aquest semestre ha programat el IV projecte de Petites histories del cinema.

Com molt bé heu pogut llegir al títol d'aquest article estem parlant de És la bomba! La Guerra Freda al cinema d'animació, un cicle que mostra com les autoritats van informar i desinformar als ciutadans i de com la indústria cinematogràfica ho va interpretar en nom de la conscienciació i l'entreteniment, sempre en el context de la Guerra Freda, evidentment. Petites històries del cinema neix amb la voluntat de juxtaposar dues propostes. En primer lloc, el petit assaig de Walter Benjamin, Petita història de la fotografia, un breu relat que als anys 30 sentava les bases sobre aquest nou paradigma basat en una càmara fosca. Cinquanta anys més tard Jean-Luc Godard escrivia les seves pròpies Histoire(s) du cinéma, una altra història del cinema.

Comissarat per Carolina Cabellero, el cicle consta de 5 sessions que van començar el passat 6 d'Octubre sota el títol de Els bons i dolents. Un seguit de 12 peces "políticament incorrectes" que van repassar des de Hitler a Popeye. Bàsicament estem parlant de curts o fragments de llargs basats en la progaganda durant i desprès de la Segona Guerra Mundial. La propera sessió està programada pel proper 20 d'Octubre i es basarà en La Rebel·lió dels animals, en la projecció de la primera pel·lícula britànica animada Animal Farm del 1952. Podeu llegir els resums per les properes sessions a la pàgina oficialista del museu.

La selecció de sessions és apte per tots els públics, tot i que potser, seran els més grans els que copsaran el doble sentit de moltes situacions i sabran com contextuar-les. Més enfocat als nens enre 6 i 12 anys i tots els dissabtes de 11 a 13 el museu programa un taller de cinema d'animació. El preu és de 4 euros i inclou un acompanyant adult. Si en teniu moltes ganes d'anar-hi jo llogo al meu germà per un mòdic preu a acordar.


20.10.07

Bicicleta, transport real?


Uns mesos després del boom del bicing i poques setmanes més tard que a Barcelona s’hagi instaurat la normativa de circulació sobre bicicletes, parlem de bicis. La nova normativa de l’ajuntament de Barcelona sobre la circulació per la ciutat amb bicicleta va finalitzar el seu període de proves (és a dir, que ara en comptes d’avisar et multen) el passat 17 de setembre. El problema? Prohibir les coses sense donar una alternativa. Per quin carril puc anar si ja no em deixen circular per la rambla Catalunya? Per cap altre. On deixo la bicicleta si no hi ha cap aparcament a la vora? Probablement esperen que ens la guardem a la butxaca.

Per ara, tot i que se suposa que es vol potenciar l’ús d’aquest mitjà com a transport real per a moure’s per la ciutat, tot són normes i obligacions, però que no van acompanyades dels recursos per a complir-les: coses tant bàsiques com carrils bici i aparcaments adequats. Fent un repàs per les notícies que van aparèixer els primers dies d’aquesta ordenança, si alguna cosa tenen totes en comú és el desconeixement entre els usuaris. La normativa s’ha posat en marxa però ni vianants, ni conductors ni els mateixos ciclistes saben de què va... perquè ningú els hi ha explicat. O sigui que anem a fer-ho nosaltres.
Atenció, que això és important. Entre les infraccions més greus de
la nova normativa, trobem passar-se un semàfor amb vermell, o portar l’mp3 mentre vas amb bici. També ho és el clàssic d’anar parlant pel telèfon mòbil. Per a circular per la vorera amb la bicicleta, aquesta ha de mesurar més de cinc metres d’amplada. Des del Mai a la vida ens preguntem si esperen que baixem de la bicicleta i traiem el metro de la butxaca cada cop de volem pujar amb la bici a una vorera... Això sí, Sergi Amposta, intendent de la Guàrdia Urbana al barri de l’Eixample, ha fet una crida a la calma: en aquest barri, on la majoria de voreres mesuren una mica menys de cinc metres (4,70 més o menys), s’hi podrà circular igualment. Quin descans.

La nova ordenança també prohibeix aparcar la bici en semàfors, bancs, papereres, o arbres i, en general, qualsevol lloc que no sigui un aparcament de bicicletes. I tranquils, que com que les bicis no tenen matrícula per a poder posar la multa, han trobat un altre sistema perquè el senyor agent no s’hagi d’esperar fins que torni el propietari. La solució serà retirar la bicicleta, si cal tallant els candaus, i deixaran un avís com quan la grua s’endú el cotxe. Però això no és tot, perquè si per a treure la bici han hagut de fer servir una grua, l’usuari haurà de pagar gairebé 50 euros de multa, a més de pagar els trenta euros pel mal estacionament. Però a més, el ciclista haurà d’aportar alguna dada fiable per a demostrar que la bicicleta és seva i poder-se-la endur. I si tens la típica del Decathlon i no li has posat cap enganxina? En fi.


La mentida del bicing

Segurament, a aquestes alçades de la pel·lícula tothom sap què és el
bicing. És un servei de préstec de bicicletes de l'Ajuntament de Barcelona i que funciona des del passat 22 de març. Tan sols podeu anar amb bici 30 minuts de forma gratuïta, si hi esteu tres hores pagueu un petit preu simbòlic per penalització; de totes formes sempre podeu anar a deixar la bici a una estació i agafar-ne una d'altra… feta la llei, feta la trampa. El bicing ha tingut un èxit aclaparador, sobretot al principi quan fer-se usuari tan sols costava 6 euros per tot un any.
A hores d'ara aquest servei compta amb més de 90.000 usuaris, número que segueix pujant; potser més lentament ja que abonar-se ja val 24 euros. Doncs bé, l'Ajuntament ens venia el Bicing com a un sistema de préstec per combinar el transport públic amb la bicicleta,

"per anar on vulguis, quan tu vulguis, sense fums ni sorolls"... això és el que ens deien. Altres titllen aquesta innovadora mesura com proposta electoralista, perquè ja recordeu el context... les eleccions municipals.El desequilibri fa que aconseguir una bici es converteixi en una loteria. Hi ha moments del dia en que moltes estacions del bicing es troben sense cap bici disponible, i és que actualment el nombre d’abonats supera els 90.000 per poques més de 1.500 bicicletes en servei. Les estaciones més castigades són les de l'Eixample i les del centre de la ciutat, o sigui que, pel vostre bé, esperem que visqueu a barris tan bonics com el de Sants.

Programa 19.10.07



19.10.07

Novetats i Agenda de Concerts


Què hauríeu d'escoltar a partir de ja


Radiohead. In rainbows

Thom Yorke i companyia van decidir revolucionar la indústria i han publicat el primer disc de la història pel qual el consumidor és qui decideix quant pagarà. Com tothom sap, el nou disc es diu In rainbows, i com tothom sap Radiohead no ha tornat a les guitarres i als pedals que van perdre quan van gravar l'Ok Computer (Parlophone, 1997). En definitiva, In rainbows és una molt bona continuació del Hail to the thief (Parlophone, 2003) i el Kid A (Parlophone, 2000). És un grup en estat de gràcia. I és que només així es pot llançar la primera bomba a les discogràfiques.

Escolteu 'Reckoner', 'House of cards' i 'Weird fishes / Arpeggi'.


Kate Nash. Made of bricks (Fiction)

A l'ombra de figures com Lily Allen i Amy Winehouse s'ha d'entendre el sorgiment de la nova nena dolenta anglesa. Amb 20 anys acabats de fer, Kate Nash ha aparegut amb un single com una catedral que es diu 'Foundations' i un disc que l'acompanya per omplir pàgines a diaris sensacionalistes i a la NME. Tan és així fins que més d'un i de dos titulars s'han fet venint a dir que "hi ha més Kate Nash darrera de 'Foundations'". En qualsevol cas, tot i que encara ha de demostrar molt, servidor confia en ella.

Escolteu 'Foundations' i 'Mouthwash'.


Jack Peñate. Matinee (XL Recordings)

Aquest mig espanyol és el company d'entremaliadures de Kate Nash, tot i que té una proposta musical una mica més el·laborada. Segons les cròniques dels nostres col·legues britànics, en Peñate s'ha fet famós gràcies als seus "energètics" directes. Ho tradueixo, que ho acaba destrossant i donant tot a dalt de l'escenari. Pop insuflat de rockabilly ideal per pujar els ànims tot anxovat al metro o a l'autobús cada matí. Per sort o per desgràcia, hi ha música agraïda que no fa pensar.

Escolteu 'Spit at stars' i 'Torn on the platform'.


Refree. Els invertebrats (Acuarela)

I de la mateixa manera per sort i per desgràcia també hi ha música que fa pensar, reflexionar i admirar matisos i colors. L'home-música oficial de Catalunya, productor dels seus companys de discogràfica Aroah i El Hijo ha tret nou disc. I com li agrada a El Periódico, bilingüe, i ja em perdonareu la comparació. Raül Fernández, Refree, utilitza indistintament el català i el castellà per les seves cançons. Ideal per a catarsis íntimes, Els invertebrats remou l'interior de qualsevol amb una mica d'ànima (un 15% de la població) amb cada una de les peces que formen el trencaclosques que és aquest disc, amb la solució final d'una adaptació d'un poema de Gloria Fuertes. Avís: aneu amb compte i saboregeu-lo. Com la cervesa, quan la tastes la trobes agre però, de mica en mica, acaba sent deliciosa i narcòtica.

Escolteu 'Envejece', 'El sud', 'Nana al niño que nació muerto', 'El sant sopar' i 'Buenos días por la mañana'.


Què hauríeu d'anar a veure aquests dies

L'Agenda de Concerts torna a cobrar força i per aquest cap de setmana i posant les vistes per a la propera ja us assegurem que tindreu allà on triar. Ahir mateix va començar el Rockdelux Music Weekend que com molt bé podeu extreure del seu nom es tracta d'un festival de música que organitza la ja mencionada revista junt amb la col·laboració de Houston Party.
Es tracta d'un Festival simultani que es celebrara a diferents ciutats del país: València, Mallorca, Madrid i, evidenment, Barcelona.

Els grups o solistes confirmats són d'aquells de treure's el barret i és que per aquesta edició tinc l'impressió que han fet una aposta una mica més arriscada. Però bé, serà més fàcil establir les coordenades per dies i artistes. Així que per avui mateix, divendres 19 a la sala Apolo podeu veure a Elvis Perkins, Sisa i Nacho Vegas amb Christina Rosenvinge. Elvis Perkins que tot just despega, Sisa que tot just fa vint anys celebrant el terme "nova cançó" i el Nacho i la Christina que s'ho monten plegats portant en directe el nou disc que han creat junts aquest Verano Fatal (Limbo Starr, 2007) una mescla més que explosiva. Per demà dissabte Eef Barzelay, Kurt Wagner, The Wedding Present tanquen el cartell també a l'Apolo.

Sé que a aquestes alçades ja esteu frissant per saber el preu, així que us aclareixo que estem parlant de 24 euros l'entrada anticipada i de 30 en taquilla. Els abonaments realment valen la pena perquè redueixen notablement el preu sobre l'entrada individual; 39 euros l'entrada dels dos dies per venta anticipada i 50 en taquilla.

Per els alternatius a les grans quedades musicals us podeu acostar avui mateix Divendres 19 a la sala Bikini i escoltar el més nou de la cantant barcelonina Murfila, si home si, aquell noia macarra que cantava loco loco loco, us sona? O sino us fa gaire el pes i sou seguidor del pop tranquil i pausat podeu anar al Espai Jove Boca Nord, situat al carrer Agudells, 37-45 i sentir als nois de El Chico Con La Espina En El Costado. Absteniu-vos sentimentals i els que estigueu convençuts que la tardar és depressiva. També avui mateix punxarà Dj Espiral al local Ambar, avall de la Rambla. Dj Espiral també conegut per ser la persona encarregada de repassar el disc de la setmana aquí al Mai a la vida.

I ja per acabar i pels que pensen que el dilluns encara és cap de setmana, si us acosteu a la sala Sidecar podreu gaudir del bo i millor rock versionat pels més fans de la capital, si si, estem parlant de les sessions d'antikaraoke muntades per la mateixa sala junt amb la amenització de la Rachel Areiff.

17.10.07

Sitges 2007 : Zombies y falsos documentales

Después de pasearnos un año más por el Festival Internacional de Cinema de Catalunya y sufrir ahora la típica depresión post festivalera, aún nos quedan fuerzas para contaros todo lo que hemos podido disfrutar en esta 40 edición plagada de muertos vivientes.


Un año más el Festival Internacional de Cinema de Sitges ha demostrado que el fantástico no ha muerto y que cada vez son más los espectadores que llenan sus salas y se agolpan horas antes de las proyecciones a hacer colas infinitas (esto no pasaba años atrás). Con las entradas agotadas para la ceremonia de inauguración y clausura, la programación prometía ser una auténtica locura de idas y venidas por la cantidad de películas interesantes que se pasaban este año. Rec, Diary of the dead, The Fall (ganadora del festival) o À l'interiéur, fueron las películas más aplaudidas por el público y la crítica, y no es para menos.

Jaume Balagueró y Paco Plaza abrían el festival con su nuevo proyecto Rec, una película de terror presentada como un falso documental protagonizado por la reportera de Cuatro Manuela Velasco. Balagueró y Plaza consiguieron meternos a todos el miedo en el cuerpo en ta solo 85 minutos, corto pero intenso, tan brutal como los mordiscos que reciben sus protagonistas, un grupo de reporteros de televisión encerrados en un edificio de Barcelona cuyos vecinos sufren una extraña infección que los vuelve altamente violentos. Rec es la muestra de que el cine español también es capaz de asustar. Bien merecido pues el premio a la mejor dirección que les otorgó el jurado del festival.

Otro de los platos fuertes del festival y una de las películas más esperadas era Diary of the dead, el nuevo film del maestro Gerorge A. Romero, quien se paseó por las instalaciones haciéndose fotos con sus seguidores en una actitud más que loable a sus 87 años. El abuelo que todos queremos tener nos dio una lección de cómo hacer una película de zombies con mensaje sin perder ese toque gore y cómico que arrastra desde La noche de los muertos vivientes. Sin duda, Diary of the dead fue una de las sorpresas anunciadas del festival, una producción independiente que demuestra que los buenos directores nunca mueren y que los muertos vivientes no corren.

Y precisamente los zombies volvieron a ser protagonistas de lo mejor del festival: los maratones. Los horarios imposibles programados por algún desalmado te hacen ir arriba y abajo a contrarreloj, sales de una sala y no llegas a la otra (ya no digamos si tienes que ir del Retiro al Auditori). Para eso la ¿magnífica? organización creó las sesiones de 3 o 4 películas non stop para los amantes de las emociones fuertes y con problemas para conciliar el sueño. Este año Flight of the living dead, Mulberry Street, Zombie Diaries y The Rage fueron las películas programadas para la sesión más freak del festival. A destacar únicamente la primera de ellas, una especie de Serpientes en el avión pero muchísimo más divertida, loca y gore hasta la saciedad, un despropósito para el cine de serie B que demuestra en esta película cuáles son las maneras más bizarras y eficaces de matar a un zombie a 4000 metros de altura.

De maratón en maratón llegamos a la reservada para Grindhouse uno de los platos fuertes del festival. Desde la 1 de la madrugada del viernes y hasta las 5 de la mañana del sábado el Auditori se llenó de fans de Quentin Tarantino y Robert Rodríguez que no tuvieron suficiente con ver las dos películas por separado cuando se estrenaron y volvían a Sitges a por más. En una sola dosis directa a la médula, los fake trailers eran la verdadera esencia de la sesión doble.Así Thanksgiving de Eli Roth, Don’t de Edgar Wright y Werewolf Woman of the S.S de Rob Zombie, fueron el aperitivo servido entre la tremenda Planet Terror y la trepidante Death Proof. Sin duda una proyección que no se volverá a repetir en nuestras salas, y mucho menos con la compañía de dos de las protagonistas del film, Zöe Bell y Sydney Tamiia Poitier quines aguantaron estoicamente la sesión íntegra.

Y ya tenía razón el director del festival cuando nos anticipaba que À l'interiéur era de lo más gore que había pasado por sus manos... La opera prima Alexander Bustillo y Julien Maury presenta a una mujer embarazada a punto de dar a luz la noche de Navidad, sola en una casa en la que se cuela una extraña mujer vestida de negro. Los directores franceses consiguieron hacernos pasar un mal rato mientras un escalofrío nos recorría la espalda emulando al Alexander Aja de Alta tensión. Absténganse todos aquellos con estómagos sensibles e instintos maternales.

Y para terminar el recorrido por lo más destacable del festival (aunque nos dejamos pelis como The Signal, Los Cronocrímenes o Wrong Turn 2) nada mejor que la ganadora del festival The Fall. Y aquí es cuando ya no quedan palabras para describir el trabajo que hace Tarsem Singh en esta película, realizador de la menospreciada La Celda. The Fall es una auténtica maravilla en todos los sentidos, una lección de fotografía, guión, interpretación y cualquier concepto que pueda hacer referencia a la belleza y grandiosidad del cine. Los protagonistas de la cinta, una niña de 5 años y un especialista de cine que ha sufrido un accidente que no le permite moverse de la cama de un hispital, nos acercan una de las historias más bonitas desde La princesa prometida. The Fall fue sin duda lo mejor de un festival que cerró su 40 edición como una de las mejores de los últimos 5 años, demostrando que la imaginación es un don inagotable al alcance sólo de unos pocos privilegiados.