La Guia Definitiva: Progressa adequadament

Estem a ple estiu. Estic al meu estimat poble. He passat un cap de setmana ben bonic retornant a l’època del Renaixement, bevent vinet xafat amb els peus i recollit amb les mans, amb gent tortosina i valenciana. Fa uns quants dies que no vaig al cine per qüestions de localització. Tot i que em continuo informant. Informant-vos. I visionant aquelles pel·lícules (i sèries) que, per estranyes raons, encara no havia vist. Aquesta setmana, les estrenes ens han vingut de forma progressiva. En el primer cas, aquesta adaptació d’aquest espia que parla amb la seva sabata ens ha arribat en dimecres, dia que sembla ser habitual d’estrena per aquelles pel·lícules (nord-americanes, lògicament) que, amb el seu estatus de superproducció, estan destinades a fer xifres milionàries. En el segon, i com que en alguna que altra comunitat autònoma tenien festeta en divendres, s’ha optat per estrenar en la vespra del festiu (és a dir, dijous). En l’últim, dos d’aquelles pel·lícules anomenades minoritàries (a la vegada que increïblement interessants) han optat per estrenar-se el dia que toca, el divendres. Per a més informació... no em sigueu dropos i continueu llegint!

Amb tot això, començarem el nostre anàlisi habitual (i sempre definitiu) amb algun que altre comentari referent a aquesta adaptació (vegis com a adaptació, en aquest cas, el trasllat i renovació d’una mítica sèrie televisiva creada amb el vist i plau d’aquest geni anomenat Mel Brooks a una superproducció made in Hollywood) anomenada Superagente 86 de película (Get Smart). Aquesta nova versió a mode cinematogràfic està dirigida per Peter Segal, un senyor que té en el seu haver algunes de les pel·lícules més insulses que ens ha donat el cinema en aquests últims anys. Per a mostra, només us cal observar parafernàlies diverses com ara Profesor chiflado 2: La familia Klump, Ejecutivo agresivo, 50 primeras citas o El clan de los rompehuesos. Però, tot i que les crítiques s’han quedat en un terme mig tirant a desganat, un servidor és probable que la vagi a veure amb un únic i exclusiu motiu, Steve Carell, aquest geni protagonista de la millor sèrie còmica de la televisió actual, The office. Afegirem, a més a més, que també hi apareix Alan Arkin (l’avi de Pequeña Miss Sunshine) i que, en el fons, sempre és necessari el visionat d’una d’aquestes típiques pel·lícules buides destinades a l’evasió estiuenca. Obviarem, això sí, el director i els co-protagonistes (Anne Hathaway i Dwayne Johnson) per tal de quedar-nos més tranquils.

El dijous ens va arribar la segona i la tercera proposta. Per començar, observo la cartellera i aprecio el títol d’una pel·lícula anomenada Doomsday. El día del juicio (Doomsday). Em pica la curiositat. Intento esbrinar que coi és això. Veig que el director és Neil Marshall (el mateix de Dog Soldiers o The Descent). I que, entre els protagonistes, ens trobem amb la chica cañón Rhona Mitra, amb Bob Hoskins o amb Malcom McDowell, que sempre serà recordat pel seu paper protagonista a La naranja mecánica. Continuo llegint i em topo amb un argument que barreja tots i cadascun dels gèneres amb una trama a base de virus mortals, àrees infectades, morts a dojo, equips d’elit, recerques de vacunes i malsons diversos. Em pregunto si això m’agradarà. Veig que existeixen bones pel·lícules actuals que toquen aquest tema (Planet terror o 28 días después en són un bon exemple). Però davant alguna que altra reacció, m’estalviaré passar pel cinema a veure plagues i més plagues. El que també m’estalviaré (més que res, perquè mai vaig arribar a ser seguidor de la sèrie, molt al meu pesar) és aquesta segona part cinematogràfica d’aquest fenomen catòdic que va ser Expediente X. Aquesta segona pel·lícula ens arriba amb el títol d’X-files: Creer es la clave (The X-files. I want to believe), compta en la direcció amb el mateix creador de la sèrie (Chris Carter) i significa el retrobament dels agents Mulder i Scully (David Duchovny i Gillian Anderson) després d’anys d’absència. ¿Aconseguiran fer-nos creure amb alguna cosa, aquest cop? La solució, com sempre, al cinema.

I acabarem amb aquestes dos pel·lícules estrenades en divendres, a les quals hem de penjar la inevitable etiqueta de minoritàries, que intentaran fer-se un lloc en una cartellera plena de tonteries. Per començar, un documental nord-americà anomenat Líbranos del mal (Deliver us from evil, dirigit per Amy Berg) és probablement la millor i més interessant estrena d’aquesta setmana, a l’hora de tractar amb rigor i afany de denúncia els casos més llefiscosos i horripilants en relació als escàndols sexuals de l’església catòlica nord-americana en els últims anys. Per fer-ho, el documental narra la història en primera persona d’Oliver O’Grady (amb les seves pròpies declaracions, així com amb comentaris inclosos de les víctimes), un dels sacerdots pedòfils més esgarrifosos que hem conegut en els últims anys. El monstre en qüestió es va dedicar a violar dotzenes i dotzenes de nens catòlics durant més de 20 anys. Però... ¿que creieu que va fer l’església (sí, aquests que encara dominen el món) durant tots aquest anys, sabent les activitats clandestines d’O’Grady? ¡Ho heu encertat! Amagar-ho tot, protegir al capellà, desprestigiar als que gosaven desacreditar-lo i fer veure que allí no havia passat res. ¡Glòria dalt del cel! Posem punt i final a La Guia Definitiva d’aquesta setmana amb la ressenya en relació a aquesta pel·lícula anomenada Sueños del desierto (Hyazgar), provinent de Corea del Sud i dirigida per Lu Zhang. Un drama intimista arribat de la Secció Oficial del Festival de Berlín, que ens narra les vides d’alguns dels habitants d’una ciutat propera a la frontera entre Mongòlia i la Xina (entre ells, un soldat, un granger o una fugitiva de Corea del Nord) en la seva lluita diària contra un desert, en una zona del tot àrida, que cada cop s’apropia de més i més terreny.

La setmana que ve, si no hi ha imprevistos vacacionals, torna La Guia Definitiva amb una esclava, un àngel caigut i moltes moltes mòmies...

Crònica de Manel en una nit calurosa de Juliol (Universitat de Barcelona, 22 de Juliol de 2008)

Tot just encara no fa una setmana que Manel, anomenat així el grup català que té més escoltes al grup del last.fm de Mai a la Vida, va oferir a la fresca un d'aquests concerts que serveixen en comptagotes arreu de la geografia catalana. El lloc escollit va ser, ni més ni menys que l'acollidor jardí que la Universitat de Barcelona té a la Plaça Universitat vora la Gran Via.

El repertori no podia ser més que el tracklist del seu proper treball. Són un grup relativament jove i el recital, a hores d'ara, només pot allargar-se la durada d'aquest, exceptuant el bis que els va tornar a escena -tot i dir que no ho farien- per reinterpretar de manera magistral a la colombiana remenadora de malucs, Shakira. El grup desprén un cert aire tradicional, provablement fruit d'aquesta imatge corporativa utilitzada en el seu myspace, per l'ús de l'ukelele com a eix vertebral de la seva música i per les seves lletres mediterrànies que aconsegueixen emocionar-nos com si fossim nens petits escoltant una rondalla d'origen popular. De la mateixa manera que jo, Guillem Gisbert (veu, ukelele i guitarra) introduïa nerviosament cada cançó amb un petit relat. Els constants tocs al nas i a l'orella delataven el seu nerviosisme davant de l'atenta mirada del nombros públic que ocupava la platea improvitzada en el pati de grava. Aquest nerviosisme, però, es va anar superant desprès de 'Nit freda d'Abril', amb el que van començar el concert. La lleugera modificació que li van fer al tema va servir per americanitzar, al més pur estil Dylan, el so de la cançó. La resta de temes, coneguts i no, van anar desfilant mentre el públic tararejava les estrofes de tornada de cançons com 'Dona estrangera', 'Ceràmiques Guzmán' o 'Pla Quinquenal'. Sembla ser que la resta de cançons van satisfer d'escreix al públic amb el que el grup va mantenir una relació de proximitat bastant evident sobretot quan van fer-lo partícep de la última cançó abans del bis. Vam abandonar el recinte amb la sensació de que la música en català per fi es col.loca al lloc on li pertoca, que els complexes amb la llengua poc a poc els anem eliminant i que en Guillem Gisbert a vegades allargava massa les intros de les cançons.


la foto és de l'andreä.

Festivals d'estiu pel Mai a la vida

Mentre les altes temperatures caractertístiques d'aquests dies fan més patent que ens trobem a l'estiu, molts de nosaltres recordem amb amb enyor com ens ho hem passat de bé en els darrers festivals d'estiu. Pels que arribeu tard i pels qui encara no heu pogut llegir les cròniques d'aquests esdeveniments us deixem amb un seguit d'enllaços interessants

Mai a la vida va encetar la temporada de festivals amb dos dels clàssics: el Primavera Sound i el Sonar. A principis d'aquest mes alguns components del bloc, van agafar carretera i manta per assistir al PopArb, festival per antonomàsia de tot aquell que es defineix com a indie català. Set dies més tard ens plantàvem al Far de Vilanova per assistir al Faraday Stolichnaya. Dues setmanes després aproximadament, es lliurava la batalla de festivals de l'any entre el Festival Internacional de Benicàssim i el Summercase a Barcelona i a Madrid.

I ara, què ens queda, us preguntareu...Doncs, encara ens queden alguns concerts interessants per Barcelona i rodalies durant aquest mes d'agost...i per Setembre ens espera el Sintonitza a Santa Coloma i l'Altaveu a Sant Boi.

Ah! Per cert, nosaltres no tanquen per vacances, però això ja ho anireu veient durant aquests propers dies. Sense més, com cada any, esperem amb delit, que arribi l'agost feixuc i mandrós.

Foto: Arxiu FIB / Oscar L. Tejeda

Tema de la setmana: Somnis

El Mai a la vida d'aquesta setmana us acosta al món dels somnis. Descobrirem com i quan es produeixen els somnis i recorrerem les principals imatges oníriques i problemes que ens persegueixen més enllà de la nostra vida conscient.

Somniar és un procés fisiològic que duem a terme mentre dormim i no hi ha ningú que se n'escapi. Tot sovint no recordem el que hem somiat però no vol dir que no somiem i prova de que ho fem són les sensacions amb les que ens llevem. Al programa d'avui fem un recorregut pel món de l'inconscient, com diria S. Freud, i per tant dels somnis. Intentarem descobrir el significat d'alguns d'aquest somnis i coneixerem quins són els més freqüents i què simbolitzen.

A més, parlem de somnis recurrents que se'ns repeteixen durant alguna època de les nostres vides i donem algunes claus per intentar despertat la consciència mentre dormin i poder fer amb els nostres somnis el que vulguem. Us recomanem un llibre preciós: Sueños de David Fontana, Ediciones B, Grupo Zeta, ideal per somniadors d'arreu. I ara ja si, només dir que si en voleu saber més sobre el tema ens escolteu i que, com diria Albert Pla: tingueu els somnis més guapíssims que es poguessin tenir, us deixo amb la cançó Somnia d'Albert Pla, el Mai a la vida us desitja una molt bona nit.

Summercase 2008 Barcelona

El festival que es celebra simultàniament a Barcelona i Madrid, més conegut pel nom de Summercase, va arribar aquest any a la tercera edició amb un cartell marcat, bàsicament, pel retorn d'artistes d'antany que en el seu moment van fer història però que ara no són més que peces de museu de la història del rock i per la inclosió de tres grups que canten en català.

DIVENDRES 18 de Juliol (Parc del Fòrum)
Divendres va començar amb l'actuació del Guisante Mágico amb un Aldo Comas més seriós que de costum però que va saber encarrilar l'actuació amb molt bona nota. Els Pets van ser el següent objectiu de l'horari que molts en havíem marcat hores abans de l'inici del festival. Els de Constantí éren, si més no, una de les actuacions que més curiositat despertaven, ja que tal com va anunciar Lluís Gavaldà 'en directe no són un grup de festival indie' alhora de que es queixava de que 'és difícil resumir 25 anys de carrera en 40 minuts'. L'actuació va venir marcada per una actitut (premeditada) menys de festa major que de costum per mostrar una cara més 'seriosa', davant d'un respectable no tant jove al que estan acostumats i custodiats per l'atenta mirada de la crítica del públic indie, aquell al que no paraven de fer-hi referència. D'altra banda, es va notar que el grup no estava excessivament còmode per l'hora que els hi va tocar actuar. L'actuació, però, va ser de nivell. Hidrogenesse van sonar com sempre, amb els vocoder i amb els talons amb els que en Genís ens té acostumats. Al Walkman Stage començava puntual l'actuació de l'ex-Orange Juice, Edwyn Collyns, que des de la seva cadira va entonar cançons del seu solitari combinades amb les de la banda que el va fer famós amb una elegància absoluta i d'una manera molt professional. El públic, emocionat, va donar-li l'ovació final que mereixia. Glasvegas van ser l'entrant que vam escollir per fer temps abans de que arribés el gran Nick Cave i alguns dels Bad Seeds per mostrar la cara més esmolada del blues al que ja ens tenen acostumats. La màxima elegància de Nick Cave va servir perquè l'actuació que va guanyar electricitat amb el transcurs del concert es convertís en el directe més destacat del primer dia de festival. Una hora més tard, Blondie a l'escenari Walkman va apretar play al seu Greatest hits i va fer l'actuació que tothom esperava amb l'actitut i presència escènica que tothom imaginava.

L'horari del Summercase no donava treva i ràpidament al Movistar van començar Interpol. Van estar bé però millor o, si més no, més divertida va ser l'actuació dels Last Sensation of DFA Records, Juan McLean que van fer vibrar al públic de l'escenari Converse. The Verve era el següent objectiu i la veritat és que els anglesos van superar amb escreix les seves espectatives. Els de Richard Ashcroft van fer del seu retorn una bona actuació i potser van dissipar una mica els rumors de mal ambient entre els seus membres. Però el que va demostrar que tot i el temps segueix fort va ser Étienne de Crecy, des de dalt d'una estructura cúbica de llums va deixar anar una sessió d'electrohouse molt fina pels indies de tendència més electrònica. Primal Scream van ser els últims en guardar la guitarra per fer un concert sense solta ni volta basat principalment en temes del seu últim i inminent disc.

DISSABTE 19 de Juliol (Parc del Fòrum)
Pete & the Pirates van ser els escollits per obrir el segon dia de festival amb una proposta molt adequada pel moment de sol que queia damunt del cap de tots aquells que aguantaven la ressaca del dia anterior a rítme de pop electric i elegant. Mishima sembla que no es cansen de tocar, per això i per que són de Sinnamon, van fer acte de presència al Summercase. Tot i ser a primera hora, la carpa Levi's estava plena i ja des de l'entrada del recinte es sentia corejar tots els temes del 'Set tota la vida' (Sinnamon Records, 07). 'Com ahir a Madrid' va dir irònicament David Carabén, el vocalista del grup, que va acabar amb la camisa xopa de suor a causa de la gran xafogor. La següent proposta interessant de l'horari éren un altre grup en català (o mallorquí), els Antònia Font que els va tocar actuar en l'escenari Walkman sota un sol de justícia. Val a dir, que mentre anàvem a Antònia Font vam passar per l'escenari Movistar on hi tocaven uns tals Ragdog que així de passada ens van recordar força notablement a El Canto del Loco. Alerta! Potser fou primera impressió massa precipitada. Però seguim amb Antònia Font, els de Mallorca, amb la placa del Fòrum de fons d'escenari, van créixer un cop més en el seu directe. De l'actuació cal destacar a més de la sempre gran 'Astronauta Rimador', la interpretació d''Extraterrestre' cançó inèdita en directe per molts dels fans presents. Un altre cop ens va tocar córrer, aquest cop cap a The Kooks, potser uns dels grups més joves del festival i dels que van saber fer un concert amb més ritme, tot i això ens van deixar amb la mel als llavis a molts, i és que 40 minuts d'aquests púbers saben a poc i fan que trobem a faltar molts i molts temes. I vinga! A l'escencari Converse hi falta gent! Allà vam començar a veure asseguts Los Campesinos!, una banda que de moment són el hype de l'any, però que dissabte es van convertir en una de les sorpreses del festival. Els galesos van fer embogir a tot el públic amb el seu hit 'You, Me, Dancing!' que va agrair ampliament la frescor del seu so. A les 9 tocades, a l'escenari Walkman hi havia un altre dels esperats retorns, el dels Stranglers. D'ells cal dir que tant de bo la majoria dels grups punters actuals mantinguessin la forma i la salut d'aquests músics anglesos que a hores d'ara saben defensar el seu repertori amb molta dignitat. A més, va fer molta il.lusió poder tararejar aquell 'Girl I wanna be with you' que anys enrera van popularitzar els The Kinks. Després d'aquests i a falta de cap proposta més interessant vam anar a veure al converse a Biffy Clyro, els que per alguns són els successors de Nirvana, són un d'aquells grups que tenen pocs fans però absolutament fidels. Bé, ho deixarem en prometedors. A les antípodes s'hi situaven els escosesos Mogwai (MCM Studios, 07), una de les grans delícies d'aquest festival, tot i que només hi ànaven a interpretar el disc instrumentalt 'Young Team'. Els Mogwai, indubtablement, sempre estan bé. En aquest cas la seva grandil.loqüència va quedar una mica diluïda entre els bombos de la prova de so dels hooligans capitanejats per John Lydon de l'escenari gran i la mala educació d'alguns espectadors poc interessats en l'orfebreria post-rockera dels Mogwai. Després dels escocesos, els Sex Pistols van reunir gairebé tot l'aforament del festival davant el seu escenari. Amb la seva actuació van aconseguir mantenir la reputació de llegendes del punk dels setanta, es conserven prou bé, escolta. També vam fer una visita a Facto de la Fé y los Flores Azules, que contra tot pronòstic van aconseguir reunir una quantitat de gent considerable a la carpa Levi's. No ens vam poder resistir a ballar una mica allò de 'no nos menospreciemos', i és que una mica de sucre no fa mal de tant en tant. Amb Cansei de Ser Sexy vam tenir la dosi de pop ballable i petardo, tot i això, ens van sobrar alguns temes poc brillants del seu últim treball. De Kaiser Chiefs val a dir que malgrat molts dels seus temes són hits, aquella nit el seu vocalista no estava gaire inspirat. Com a traca final i fi de festa el Summercase Barcelona ens va preparar a Los Planetas que ens van oferir el concert força a l'alçada de les expectatives. Tot i això i ja que fa més d'un any de la sortida del seu últim disc, els de J. podríen haver preparat un repertori més festivaler i menys de gira de 'La leyenda del espacio' (BMG Airola, 07). Però bé, ja se sap que Los Planetas gaudeixen de total inmunitat per bona part del públic indie estatal i facin el que facin ja estarà bé. Amb raó, fou l'únic grup del festival a qui van permetre endinsar-se en el territori dels bisos. I a tres quarts de 5 del matí i amb l'afonia d'haver cantat a tot pulmó 'Pesadilla en el parque de atracciones' marxem cap a casa amb el desig de que l'any vinent no ens facin escollir entre Summercase i Fib.

Les fotos són de la Montse.

FIB Heineken 08 (17-18-19-20.07.2008)

Ja s'ha acabat la guerra de festivals i resulta que, poc o molt, tots i sense excepció han perdut públic. De tota manera, encara és d'hora per analitzar la magnitud de les ferides del conflicte. Per desgràcia, tot sovint hem oblidat el que és de debò important a tot això, la música, i en aquest sentit, el Festival Internacional de Benicàssim ens ha deixat moments per la història que la memòria col·lectiva dels fibers trigarà a oblidar. Amb un cartell d'una qualitat envejable, sense grans reclams mediàtics com a les últimes edicions i la coincidència horària criminal entre Leonard Cohen, Death Cab For Cutie amb el bo de Micah P. Hinson com a gran perjudicat, tot seguit teniu el balanç d'aquest FIB Heineken 2008.

EL ZUM-ZUM A LES ORELLES. Ja van dos anys seguits que el FIBStart dels dijous s'ha convertit en un dels dies més imprescindibles. Si l'any passat van ser Los Planetas i Bright Eyes els motius de pes per adquirir l'abonament pels quatre dies i no el de tres, enguany la força del FIBStart requeia en els islandesos Sigur Rós i els seus teloners de luxe, tals com Nada Surf o Black Lips. Amb el notable Með Suð í Eyrum Við Spilum Endalaust (EMI, 2008) sota el braç, els islandesos van brodar el seu concert d'hora i mitja reservant els cartutxos del nou àlbum pel final i anant a tocar la fibra des del principi, amb 'Svefn-g-englar', 'Glósóli' i 'Hoppípolla' sonant a la primera meitat del concert i deixant l'èpica pop de 'Festival', 'Inní Mér Syngur Vitleysingur' i, sobretot, 'Gobbledigook' per les acaballes. Estaven acompanyats per les inseparables Amiina i un quartet de vent metall que a 'Gobbledigook' van escenificar a dalt de l'Escenario Verde una festa de color i alegria. Potser Sigur Rós és camí de desenvolupar una nova cara allunyada de la foscor dels anteriors àlbums i acaben resolent l'equació pop més post-rock igual amb ells a l'altra banda de l'igual. I és que mai abans el marc d'un festival semblava tan ideal per un grup, però a ells la paraula els va com anell al dit.

FIRST WE TAKE BENICÀSSIM, LUEGO CONQUISTAREMOS BERLÍN. Malauradament no va tenir lloc la col·laboració més esperada de les 14 edicions de FIB. Leonard Cohen no va pujar a l'escenari a mig concert d'Enrique Morente i Lagartija Nick però, almenys, sí que ho va fer unes hores abans. A les 8 i cinc del vespre de diumenge 20 de juliol, Leonard Cohen va espantar tots les fantasmes de les cancel·lacions d'última hora que rondaven per Benicàssim des que es va destapar que el canadenc no tocaria al FIB. La cancel·lació no es va confirmar tot i que, per haver de marxar aquella mateixa nit cap a Niça, la durada habitual a la gira de Cohen de tres hores de concert va ser retallada a només una. Això va significar una concentració memorable d'himnes intergeneracionals, amb un final històric amb 'Suzanne', 'Hallelujah', 'I'm Your Man', 'First We Take Manhattan' i 'So Long, Marianne'. A aquella hora, el FIB semblava el Festival de Cap-Roig i no la concentració de hooligans sense samarreta a la que estem acostumats, sobretot pel silenci absolut que es va fer quan, sol amb una guitarra, el mestre Leonard va començar a tocar 'Suzanne'. Pell de gallina. Com la que van provocar després Enrique Morente i Lagartija Nick, reinterpretant el clàssic Omega (El Europeo - Karonte, 1996). El cantaor no es va cansar d'alimentar l'esperança de la col·laboració amb el canadenc, citant-lo constantment abans de cada versió que els granadins van fer de Cohen.

LA MURALLA SÒNICA. My Bloody Valentine va ser el primer gran cap de cartell confirmat per l'organització del FIB per l'edició d'enguany. Diuen que no es parlen entre ells, i a fe que tampoc no ho fan amb el públic. Algun tímid "thank you" i gràcies, però veient les cares després de l'actuació de divendres i comentant la jugada, això no va ser un impediment perquè My Bloody Valentine fes un dels concerts del festival fins i tot per aquells que encara no hem estat capaços de digerir la seva obra capital Loveless (Creation, 1991). Estàvem avisats de l'alt volum que els irlandesos apliquen als seus concerts i, encara que el Verde no és una sala i per sort no hi ha parets on rebotin les capes de distorsió i feedback, segur que no és agosarat afirmar que poques vegades abans el Verde havia sonat tan atronador. Els vint minuts finals del concert passaran sens dubte a la història del festival. Capes de guitarra que hipnotitzaven fins i tot a les camises de quadres de les ardilles que van allargar la seva més gran cançó, 'You Made Me Realise', per acabar enduent-se una de les ovacions més llargues de tots quatre dies.

BENICÀSSIM (TENNESSEE, USA). En un festival eminentment britànic com és el FIB, tant pel públic com per la línia musical a la que ens té acostumats, sorprèn i fins i tot s'agraeix (en un moment que la musica britànica es troba en hores baixes) que enguany les més grates sorpreses hagin vingut de l'altra banda de l'Atlàntic. El primer premi se l'emporten My Morning Jacket, que sense que ningú s'ho esperés, quan dissabte van encarregar-se de fer un dels concerts més emotius. Van desgranar una per una les cançons del seu recent disc Evil Urges (ATO - Rough Trade, 2008) en una línia lleugerament ascendent amb pics a 'I'm Amazed' i 'Smokin' From Shootin''. Per la seva banda, el dia abans, South San Gabriel van protagonitzar el concert entranyable del festival que té lloc cada any. Mentre els últims rajos de sol es colaven entre les muntanyes del desert de Las Palmas cap a dins de la carpa Fiberfib.com, el folk introspectiu i intimista del combo de Will Johnson, asseguts a dalt de l'escenari i la pista mig buida. Més irregulars van ser The Raconteurs. El projecte paral·lel de Jack White va ser la que més gent va concentrar a l'esplanada del Verde però tot i això i saber omplir l'escenari amb una força brutal a vegades aquest ímpetu es perdia en un amalgama de solos i distorsió. Problemes, però, van tenir American Music Club, amb un so de les guitarres que anava i venia però que no va privar-los de sonar molt més contundents que en disc. Cal destacar, sens dubte, que bonica va sonar 'All The Lost Souls Welcome You To San Francisco', amb tot el públic cantant la tornada i que va fer passar l'enuig pels problemes tècnics a la banda. Una mica ofès semblava també Micah P. Hinson que, irònicament, va preguntar al públic que arribava després dels concerts de Leonard Cohen i Death Cab For Cutie, si havien gaudit del canadenc. Suposem que ell també el volia veure. La gran víctima de la solapació històrico-criminal.

DO THE D-A-N-C-E. Per un servidor, el que també ha estat una sorpresa d'aquest FIB han estat els grups més ballables d'aquesta edició. Hot Chip, Yelle i El Guincho han demostrat que la seva música és per ballar-la i disfrutar-la, i molt, de nit i sota els llums de discoteca. Els dos primers van rebentar les carpes Fiberfib.com i Vodafone FIBClub respectivament, obligant a bona part del públic a ballar a l'aire lliure. El canari Pablo Díaz-Reixa, per la seva banda, va demostrar una vegada més perquè ha encandilat a la Pitchfork americana (i potser no tant als britànics, ja que a la Fiberfib.com s'estava sensiblement ample). Els que diuen que van avorrir una mica van ser Justice. Fonts amigues diuen que el duet francès va cremar el cartutx de 'D.A.N.C.E.' d'entrada i a la mitja hora ja va començar a punxar la sensacional 'We Are Your Friends', allargant-la fins al final del concert. A la mateixa hora, el que signa badallava amb Morrissey, que va començar molt bé ('Ask', que juntament amb 'How Soon Is Now' va ser l'única incursió al repertori de The Smiths, i 'First Of The Gang To Die' van ser interpretades d'entrada) i va seguir i acabar fatal, deixant-se la majoria de perles del seu repertori.

ESTA CARPA HABLA ESPAÑOL. Això és el que va dir dissabte Noni, el cantant de Lori Meyers, a la meitat del seu concert. Potser per la ressaca de l'Eurocopa, es respiraven les ganes de cantar tornades en castellà i els granadins van ser els principals encarregats de canalitzar-ho. Obligats, com tothom, a retallar el seu habitual setlist, els Lori Meyers van oferir un molt millor concert que el de la sala Apolo el passat abril, encadenant 'Tokio ya no nos quiere', 'Viaje de estudios' i 'Dilema' i fent saltar al públic com mai. És d'agrair que, per una vegada, que els Morán hagin donat més possibilitats als grups espanyols, traslladant-los a prime-time, no només als Lori, sinó també a La Casa Azul. Guille Milkiway es va marcar un recital, obviant els seus temes més reposats per donar més importància als més ballables. Va començar a per totes amb 'La Revolución Sexual' i 'No Más Myolastan', desencadenant l'eufòria que ja no va desaparèixer fins al final. Per a una propera ocasió quedarà gaudir de Manos de Topo i Gentle Music Men, els quals no van ser objecte de la magnanimitat de tocar més tard i van haver-se de conformar amb intempestius horaris a quarts de sis de la tarda. Ja sabeu que a Benicàssim les hores van al revés.

Fotos: Arxiu FIB / Oscar L. Tejeda (Jonsi de Sigur Rós, Leonard Cohen i Kevin Shields de My Bloody Valentine) i Liberto Peiró (El Guincho)

La Guia Definitiva: Servint l'elit cibernètica...

Internet em posa al dia. Obro els meus blogs cinematogràfics de referència i em trobo amb una notícia que l’únic que fa és augmentar les meves ànsies per tal d’acabar-me desesperant per complet. “El Caballero Oscuro fa història”. “The Dark Knight, la tercera millor pel·lícula de la història, aconsegueix batre el primer rècord de taquilla”. “Absolutament fascinant”. “La interpretació de Ledger és monumental”. “Captivadora segona entrega”. Continuo llegint i observo notes altíssimes, tant de la crítica com del públic. Als Estats Units (i algun que altre país més) ja han observat el nou Batman en tot el seu esplendor narratiu i visual. Un servidor s’impacienta. Només ens queda esperar. Esperar l’obra mestra definitiva de Christopher Nolan. El 13 d’agost s’apropa. Mentrestant, no ens podem queixar de la cartellera que se’ns ha presentat aquesta setmana. Amb una mica d’estrès fílmic, ens podem acabar muntant una marató cinèfila amb pel·lícules de tots els estils. Una espectacular tropa d’elit brasilera amb un Ós d’Or sota el braç. Un superheroi un tant estrany. Un thriller que segur que està a l’alçada. Un calfred patri. Un aparent cyborg coreà amb estrès mental. Un servent entre noies despullades i una mirada irlandesa a aquelles persones que intenten sobreviure tal com són. La cartellera va plena de propostes interessants i l’únic que podem fer des d’aquesta humil Guia Definitiva és seure davant d’una pantalla de cine, deixar-nos emportar i opinar conseqüentment. Comencem l’anàlisi.

Per començar amb tota aquesta parafernàlia cinèfila, un servidor s’ajup al terra per tal d’adorar aquesta nova joia (bé... deixem-ho en joieta) cinematogràfica que ens arriba, un cop més, des del Brasil. És l’estrena més destacada de la setmana. Ve acompanyada d’un Ós d’Or a al millor pel·lícula, aconseguit en el passat Festival de Berlín. Té a la crítica dividida entre la fascinació i el cabreig. Està dirigida per un senyor que es diu José Padilha (quedeu-vos amb el nom). I es titula Tropa de élite (Tropa de elite). Amb una violència més que explicita, una moralitat pel terra, una importantíssima falta de pudor fílmic, un atreviment necessari i una història sòlida a més no poder, la pel·lícula ens trasllada a les faveles brasileres (tal com ho va fer al seu dia la magistral Ciudad de Dios) des del punt de vista del BOPE, el Batalló d’Operacions Policials Especials de la ciutat de Rio de Janeiro, amb el capità Nascimento al cap. Un senyor que, abans d’abandonar el seu càrrec per qüestions personals, se n’encarregarà de buscar al substitut més adequat. Us demano que no us deixeu perdre aquesta pel·lícula, entreu preparats al cinema i us formeu una opinió posterior. Crec que m’ho agraireu. En tot cas, i com que al personal també ens interessa viure de l’entreteniment pur, dur i sense concessions, la maquinària de Hollywood s’ha inventat ara un estrany superheroi gens convencional anomenat Hancock, per a la nova pel·lícula de Peter Berg. Will Smith posa la cara i es torna a embutxacar una milionada. Charlize Theron i Jason Bateman també participen en el tema. I en relació a l’argument... el que jo entenc entre el que he llegit per aquí és que ens trobem davant un superheroi que, amb una personalitat entre caòtica, sarcàstica i conflictiva, compleix amb les obligacions del seu càrrec (l’avorriment de salvar vides), organitzant tot tipus de desperfectes al seu darrere. L’heroi atípic en el blockbuster de la setmana.

Si ara em poso a parlar de Bruixes... ens pararíem a pensar i algú em comentaria que a la ciutat nord-americana de Salem les solien cremar a dojo o que la Bruixa Avorrida és el seu personatge de ficció preferit (aiii... que dolenta que era amb les tres bessones!). Però si deixem els maleficis, les berrugues i les pocions diverses (perdó per aquesta entradeta més que fàcil) només ens quedaria parlar de la ciutat belga de Bruixes, lloc on precisament se centra l’acció adrenolítica principal de la pel·lícula Escondidos en Brujas (In Bruges, dirigida per Martin McDonagh), un thriller amb molt bona acceptació crítica, amb tocs còmics i dramàtics, sobre dos assassins a sou que, degut a una operació que acaba en desastre, acabaran exiliats durant un temps a la ciutat que dóna títol a la pel·lícula. Ells són Colin Farrell i Brendan Gleeson, i un Ralph Fiennes que també s’apunta a l’acció. I quan la vegi, us donaré (si ho recordo) la meva humil opinió. Passem ara dels thrillers apetitosos a una proposta espanyola que ens pretén fer por. La pel·lícula es titula Eskalofrío, està dirigida per Isidro Ortiz (compte, que és el mateix director de la fallida Somne) i, amb l’ajuda d’actors com Junio Valverde, Blanca Suarez, Francesc Orella o Roberto Enríquez ens atemorirà amb la història d’un jove solitari amb al·lèrgia a la llum solar que, amagat amb la seva mare en un perdut poble entre les muntanyes, acabarà sent el principal sospitós d’una sèrie de morts que s’aniran produint entre la població. Deixant el terror a banda, ¿ens atrevim a veure-la?

Mentre ens ho pensem, acabarem amb els pertinents comentaris dels següents tres peliculons. Començarem amb Park Chan-wook, aquell senyor coreà que al seu dia ens va portar, entre moltes altres pel·lícules i dins aquella trilogia de la venjança, aquesta pel·lícula de culte anomenada Old Boy. Ara torna a fer acte de presència amb una cinta totalment diferent, l’esperadíssima Soy un cyborg (Saibogujiman kwenchana... o, per acabar-nos d’entendre, I’m a cyborg, but that’s Ok), que en la última edició del Festival de Cinema de Sitges es va acabar emportant el premi al millor guió. Un guió que, navegant entre drama, comèdia, amor i algun toc de poesia, ens proposa una deliciosa història en relació a una pacient d’un psiquiàtric que es creu ser un cyborg, alimentant-se únicament de piles i bateries elèctriques. Un jove amagat darrere una màscara se li acabarà apareixent a la seva vida... i diríem que iniciaran una relació la mar de particular. Com sempre, el bon cinema continua mirant cap orient. Acabarem amb el comentari en relació a dos pel·lícules que ja he tingut l’oportunitat de veure i que, per la seva innegable qualitat artística, ningú s’hauria de perdre. En primer lloc, des de la República Txeca (que aixequi la mà qui hagi vist mai una pel·lícula txeca...) ens arriba Yo serví al rey de Inglaterra (Obsluhoval jsem anglického krále), una fascinant sàtira dirigida per Jirí Menzel que ens proposa observar la vida (començant per la dècada dels anys 30) d’un jove cambrer amb un únic i lloable objectiu: arribar a ser milionari. Per fer-ho, ho escoltarà tot i ho observarà tot. La seva escala de poder s’iniciarà en un simple pub, continuarà amb un bordell de luxe i com a primer cambrer d’un exclusiu restaurant, fins que s’enamorarà d’una alemanya orgullosa de la seva sang en el moment en que Hitler es fa amb el poder. Entretant, s'entrellaça una història simple i efectiva amb un sentit còmic immillorable (qui no rigui amb aquesta pel·lícula... és que directament ha perdut facultats) i amb una especial fascinació estètica pels cossos nus femenins en general i per les glàndules mamàries en particular. Imprescindible! Com també és absolutament imprescindible aquesta pel·lícula irlandesa anomenada Garage (dirigida per Lenny Abrahamson), que ens trasllada a la rutinària vida de Josie, un home amb un important grau de retràs mental que s’ha passat vint anys treballant en una gasolinera de mala mort en una petita població d’Irlanda. La pel·lícula s’inicia en el moment en que un jove de quinze anys comenci a treballar amb ell els caps de setmana. Josie intentarà redescobrir la vida, continuarà amb la seva recerca de la felicitat en un món on les persones com ell són directa o indirectament rebutjades per la societat i, de mica en mica i sense adonar-nos del temps transcorregut, acabarem assimilant un terrible sentiment de tristesa davant la història que el director ens ha plantejat. Sense dubte, cinema per a meditar i per a tenir molt en compte.

Sé que avui m’he passat amb l’extensió del text. La setmana que ve us prometo una sessió més light amb l’adaptació fílmica del Superagent 86 i la segona part cinematogràfica de la sèrie Expediente X.

Bye Bye Summer

A Mai a la vida ens agrada allargar els festivals. No en tenim prou ni amb el Summercase, ni tant sols amb el FIB. Estimem la música i estem atents a totes les actuacions de tots els Festivals. Ens emocionem amb les atmosferes de Sigur Rós i vibrem amb la intensitat de Mogwai i Grinderman. Ens mirem des de lluny actuacions com les de Kaiser Chiefs i Maximo Park. Cantem tots els hypes de The Kooks i fins i tot també gaudim de l'intimisme d'actuacions com les de Micah P. Hinson, Richard Hawley i Edwyn Collins. Pero quan arriba la festa estem disposats a donar-ho tot i suar la samarreta, posar-nos les xancles, una camisa de tirants i els pantalons curts per correr cap al Bye Bye Summer. Un after-festival que es celebrarà el proper Diumenge 20, gràcies a la iniciativa de Fiestas Plastidecor i els dj's Supercola, per tots aquells que no n'hagin tingut prou amb els festivals d'una temporada que ja s'acaba.
El lloc escollit serà la platja de Montgat, a deu minuts de plaça Catalunya, al mòdic preu de 0 € i de les 17:00 fins a les 3 de la matinada però amb la possibilitat d'allargar-se fins a les talúries.

Mai a la Vida s'ha sumat a un dels tres mitjans oficials, entre els quals es troben Mondo Sonoro i ScannerFM, per recomanar aquest event que ha escollit una line'up de primera línia per celebrar la seva primera edició. Totes les actuacions seran de dj's de qualitat i que acostumen a freqüentar les cabines dels locals de moda del país. Aquí us deixem la programació per que aneu fent boca del que suposarà aquesta festa a la platja....

Agenda de concerts

Com ja sabeu per aquest cap de setmana (començant en dijous) toca la guerra de festivals. I la majoria del equip integrant del Mai a la vida es troba ja de camí o en via d'assistir a algún d'aquestes esdeveniments. Per tant, la resta de el equip que no gaudirà d'aquests concerts ha decidit recomanar alguns concerts per aquestes dies, perquè, com sempre, hi ha vida més enllà de les aglomeracions mediàtiques.


Divendres 18

Vortice a la Sala BeCool.
Un grup canyero sempre va bé per començar el cap de setmana.


Dissabte 19 i Diumenge 20

Bruce Springsteen omplirà el Cam Nou.
Tot sabem l'amor que té aquest cantant i compositor cap a la nostra ciutat. De fet jo a vegades el considero més català que el Montilla. El cas és que assistir a un dels seus concerts és allò que has de fer alguna vegada a la teva vida.


Dimarts 22

Manel a Els Vespres de Juliol a la UB, als Jardins de Ferran Soldevila de la Plaça Universitat.
Amb ni tan sols el disc publicat, Manel és una de les sensacions d'aquest estiu. Un pop fresc i lleugerament folk d'arrels tradicionals. Pla Quinquenal és una cançó d'amor magnífica i tota la resta de hits a la llarga es fan estimar. No us els podeu perdre.

Doncs això, les novetats les tindreu fresques quan el señor Sally torni resacòs del Fib.
Fins aleshores, gaudiu del sol de l'estiu!

Tema de la setmana: Surf

Aquesta setmana tenim un tema molt estiuenc i molt esportiu: el surf. Un esport que es va començar a practicar a les illes de la Polynesia fa 500 anys fins que fou reprimit pels colonitzadors al segle XIX. Finalment va ser recuperat a principis del segle XX, com reclam turístic i exportat als anys 50 a les costes de l'Atlàntic, concretament a California. Fou allà on començà la cultura del surf, un moviment que va molt més enllà d'agafar onades amb una planxa de fusta i es troba estretament lligat a l'evolució del rock d'aquell moment.

Així, aquesta setmana hem parlat de Dick Dale, dels Beach Boys, de The Trashmen i també dels més actuals Tiki Phantoms i Born Losers.

Keep surfin'!

Només us diré una cosa sobre el Summercase...

A la redacció del Mai a la Vida ens hem jugat una mica a cara o creu escriure la prèvia del Summercase 2008. És difícil escriure alguna cosa més sobre 'El Festival' de Sinnamon, una cita que ha estat polèmica des del principi a causa de la seva coincidència en dates amb el Fib de Benicàssim i que ha aconseguit dividir el públic indie de l'Estat. Per tot això, aquest article serà una mica 'Mai a la vida recomana' amb l'objectiu de fer-vos un resum del bo i millor d'aquest festival segons nosaltres, en general, o segons jo mateixa, en particular.

Personalment tinc la tradició (bé, de fet ho faig des de l'any passat) de resumir el Summercase en tant sols un artista. Per tant, si l'any passat fou Mika, enguany només us diré una cosa: Cansei de ser Sexy (esperem que no cancel.lin, però). Si l'any passat la meva aposta era una mica agossarada, penso que aquest és prou ajustada. I és que, ja em perdonareu, però ens trobem davant d'un festival que és un cúmul dels darrers hypes. Al costat de les meves estimades CSS trobem noms com Kaiser Chiefs, Maxïmo Park, Mystery Jets, Pete and The Pirates, Los Campesinos!, El Guisante Mágico i els sempre prescindibles Dorian. Tot i això, també és de justícia dir que el Summercase 2008 també és el festival dels retrobaments inesperats. D'una banda i després de 8 anys de separació (i malgrat que les males llengües diuen que segueixen enfadats) torna The Verve, i de l'altra també tornen, i aquests gairebé de l'ultratomba, els més que mítics Sex Pistols. Una altre clàssic dels anys setanta que també hi tocarà és Blondie que juntament amb els dos anteriors i amb Interpol, Grinderman, Mogway, Kings of Leon, The Breeders, Primal Scream i Los Planetas, conformen el més destacat d'entre els caps de cartell. Sobre els grups amb lletres més petites a la programació cal destacar als púbers i gairebé fills adoptius de The Police, The Kooks, Etienne de Crécy com a proposta electrònica més que interessant i també als prometedors hardcore rockers Biffy Clyro. Per últim i tall de curiositat, cal destacar la presència de grups que canten en català i que van ser incorporats a última hora per Sinnamon per tal de rebre subvencions de la Generalitat. Mishima, Els Pets i Antònia Font seran presents tant en l'edició de Barcelona com en la de Madrid, un fet insòlit en la història dels festivals estiuencs d'aquests Estat i que esperem que es repeteixi en el futur.

Segur que ens hem deixat el grup preferit i imprescindiblie per algú de vosaltres, segur que alguns considereu als Mystery Jets més aviat un diamant en brut que un hype del moment, segur que per molts aquesta prèvia és molt menys del que us esperàveu. Doncs, ja sabeu, aneu al Summercase i deixeu-vos de prèvies, home!

La Guia Definitiva: butlletí informatiu via internet

Estimats, apreciats i/o il·lustríssims lectors del Mai a la vida en general i de La Guia Definitiva en particular. Un servidor acaba de tornar de Pamplona (aquella ciutat que sempre et fan dir quan tens un polvoró a la boca) i, tot i el cansament acumulat (és el que té dormir en plan rastrero), continuem al peu del canó (gran expressió) per tal de portar-vos tota la informació referent a les estrenes cinematogràfiques que, des de divendres passat (algunes amb moltes més còpies que altres), pul·lulen per les nostres cartelleres. La veritat és que, a priori, no és una de les setmanes més excepcionals que ens espera (com sí que crec que ho serà la setmana que ve), però sí que ens podem trobar amb alguna que altra joia al nostre abast. ¿Serà aquest panda de la Dreamworks amb aires a lo Karate Kid? ¿Aquestes cartes d’amor de Gerard Butler a Hilary Swank? ¿Els efectes de la marihuana en aquests dos penjats que intenten escapar de Guantánamo? ¿L’última promesa d’Emir Kusturica? ¿Un personal de dubtosa qualitat? ¿Una immigrant a la recerca de nuvi? ¿O els jocs interns d’una trista fàbrica? I el que és més important... ¿perquè en els meus articles faig un ús tant excessiu dels parèntesis? (crec que això no té remei). Amb aquesta pregunta sense resposta, comencem amb La Guia Definitiva número... (la veritat és que no ho he comptat mai).

Com bé he deixat anar en aquesta introducció excessivament llarga (i per aquells que no només llegeixen l’inici de l’article), començarem aquesta xerrameca escrita amb l’anàlisi en relació a aquesta nova producció animada de la Dreamworks (recordem Shrek o Madagascar) que, sota la direcció dels senyors Mark Osborne i John Stevenson, porta per títol Kung Fu Panda. ¿L’argument? Doncs des de La Guia Definitiva ens atreviríem a dir que tot aquest tinglado tracta d’un ós panda que... ¡practica Kung Fu! Més ben dit, un ós panda que vol practicar kung fu, tot i que el seu pes no li permet. Tanmateix, llegeixo per aquí no sé quina cosa d’una profecia, que tot vindria a ser una carta d’amor a l’essència cultural de la Xina, que a l’ós en concret l’acompanyen altres animalets com ara una serp, un mico o una mantis i que, en el doblatge original, ens trobem amb les veus (i gairebé el físic) de gent com Jack Black, Angelina Jolie, Dustin Hoffman, Ian McShane, Jackie Chan o Seth Rogen. Animació per a tothom que, segurament, ens entrarà la mar de bé. El que ja no sé si entra gaire bé (i un servidor ja ha tingut la desgràcia de veure-la), és aquesta nyonyeria absoluta titulada Posdata: Te quiero (P.S., I love you) i dirigida per Richard Lagravanese, una pel·lícula excessivament llarga, redundant, cansina i cursi on una recent vídua (Hilary Swank) anirà rebent una carta cada mes, que el seu antic amor (Gerard Butler, alias ¡espartaaaaaaanos!) li va deixar preparades abans de morir i en les quals l’aventura a refer la seva vida. Entre els actors secundaris, hi destaquen Kathy Bates, un sempre estàtic Harry Connick Jr., Gina Gershon, Jeffrey Dean Morgan o una Lisa Kudrow a la qual sempre acaben desaprofitant per a la gran pantalla. Tanquem el bloc nord-americà amb aquesta pel·lícula anomenada Dos colgaos muy fumaos: Fuga de Guantánamo (Harold and Kumar escape from Guantanamo bay) i dirigida per Jon Hurwitz i Hayden Schlossberg. Un servidor no ha vist la primera part (per tant, no m’atreveixo a dir si és esperpèntica o no), així que em limitaré a fer tres comentaris. En primer lloc, John Cho i Kal Penn (ara a la quarta temporada de la sèrie House) continuem com a protagonistes. En segon lloc, Neil Patrick Harris (el Barney de Como conocí a vuestra madre) els acompanya. I, per últim, seguim suposant que els dos protagonistes continuen ben penjats i ben fumats.

Iniciarem la darrera remesa cinematogràfica de la setmana tot comentant l’última estrena d’aquest home tan extraordinari i extravagant anomenat Emir Kusturica que, amb la seva última pel·lícula, la qual també he tingut oportunitat de veure, ens torna a regalar part del seu extremat imaginari popular (després d’altres obres com Underground, Gato negro, gato blanco o La vida es un milagro) amb una deliciosa pel·lícula titulada Prométeme (Zavet) on un jove vilatà de la Sèrbia més profunda se n’anirà a la ciutat a fer-se un home i a complir les tres promeses que li ha indicat el seu estrafolari avi. Així, haurà de vendre una vaca, comprar una icona religiosa i tornar amb una dona que es vulgui casar amb ell. Un divertiment made in Kusturica la mar d’estrident. No us la perdeu! Per últim, acabarem aquesta Guia amb tres propostes espanyoles. En primer lloc, Juan Cavestany (un dels directors d’aquella cosa tan anodina anomenada El asombroso mundo de Borjamari y Pocholo) debuta en solitari amb la pel·lícula Gente de mala calidad. Actors com Alberto San Juan, Maribel Verdú, Fernando Tejero o Antonio Molero ens intentaran fer reflexionar a base d’humor negre i realista en com la vida acaba transformant a les persones en gent de mala qualitat (o pura carronya, vaja). La pel·lícula Un novio para Yasmina, dirigida per Irene Cardona, compta amb el protagonisme de Sanaa Alaoui i José Luís García Pérez en un història que centra la vida amorosa entre un extremeny i una immigrant marroquí que pretén casar-se amb ell. I acabarem amb la intimista Nevando voy, una pel·lícula dirigida per Maitena Muruzabal i Candela Figueira en la qual els treballadors de la secció d’embalatge de cadenes per a la neu d’una rutinària fàbrica començaran a trencar les regles i prendre’s el treball com una mena de joc.

Postdata: La setmana que ve, La Guia Definitiva us parlarà d’uns cyborgs poc convencionals, un calfred nacional, un superheroi fora de la norma, uns criminals de turisme a la ciutat belga de Bruixes, un irlandès molt peculiar, un servent entre noies despullades i una tropa d’èlit entre faveles brasileres.

Novetats i agenda de concerts

Vincent Vincent and the Villains. Gospel Bombs (EMI)
Els més mal pensats veuran amb aquesta novetat l'intent de la multinacional EMI d'aprofitar l'efecte de The Rumble Strips al Regne Unit. Vincent Vincent and the Villains beuen de les mateixes fonts que els Rumble i, de fet, sense anar més lluny, el cantant dels últims, Charlie Waller, va formar part dels Villains en els seus inicis. A primer cop d'ull, però, sembla que Gospel Bombs és molt menys efectiu i comercial que Girls And Weather (Fallout, 2007) el disc de debut de The Rumble Strips. Això no vol dir que Vincent Vincent and the Villains tinguin més fons o més matisos sinó que senzillament un Mac sempre serà més fiable que un PC, salvant les distàncies, està clar.

The Ruby Suns. Sea Lion (Lil' Chief / Memphis Industries)
Ryan McPhun és un californià emigrat a Nova Zelanda on ha conegut molta gent i ha format un grup de nom The Ruby Suns, amb els que ha gravat dos discos, el darrer aquest Sea Lion. La conya de tot plegat és que a Nova Zelanda no hi ha lleons marins i no saben el que és, per la qual cosa el disc ha causat tota una commoció a l'arxipèlag austral. Pel què fa a la música, The Ruby Suns practiquen un pop psicodèlic certament curiós que es deu deure a aquestes coses que passen a l'hemisferi sud, com que els desaigües girin al revés que aquí i que acaben provocant discos com aquests o que facin versions d'El Guincho.

Micah P. Hinson. Micah P. Hinson and the Red Empire Orchestra (Houston Party)
La història de Micah P. Hinson és coneguda, que va estar a la presó per culpa de les dones i de les drogues, i que la música li va servir de catarsis. Fins ara, les seves composicions transmetien poc o molt les experiències d'una existència dura. Ara, però, el bo del Micah se'ns ha enamorat i amb The Red Empire Orchestra ens presenta el seu disc més lluminós sense perdre la capacitat de commoure, com bé aconsegueix a 'When We Embraced' o 'The Fire Came Up To My Knees'. Del disc destaca, sobretot, 'We Won't Have To Be Lonesome Tonight', un cant a la vida conjugal i a l'amor que diu que ara ha trobat.

The Ting Tings. We started nothing (Columbia)
Doncs evidentment The Ting Tings no han descobert res ni han començat res en especial, només es pugen a la onada de percussió i so vuitanta que tant agrada últimament. Si això hi afegim tornadas repetitives puc asegurar, i aseguro, que ens trobem davant d'uns d'aquests grups que haurem de soportar a discotecas mediàtiques de torn. "That's not my name" o "Great Dj" són els dos primers singles que ja estan sonant non stop a tot arreu. Si, noto que teniu por, al Mai a la vida també estem espantats, però tot sigui pel bé de les discoteques i de l'alcohol.


Agenda de concerts

Dissabte 12
Isabel Pantoja a L'Auditori al Festival Únicas
Després del Cas Malaya i la repercussió de l'encarcelament de la seva parella sentimental, la Pantoja es mereix una segona oportunitat, així que si mai vas estar temptat per unir-te al món de la copla, ara tens una oportunitat de veure a la segona més gran (Rocío Jurado solo hay una) en directe. Això si, nosaltres ja us avancem que no hi serem.

Nubla i Pantaleón a Músiques disperses del Heliogàbal
Jo del Heliogàbal me fio, com deia aquell anunci de quesitos tan molones. Així que si ells recomanen Nubla i Pantaleón doncs serà perquè valen la pena com grups que intenten innovar músicalment.


Diumenge 13

Sol Lagarto a la Fira Gran Via
Doncs jo crec que hi ha grups que guanyen tant en directe que et fan recordar que en algún moment de la teva vida no escoltaves tant folk o pop i que el rock i a sobre cantant en castellà t'agradava. Si, Sol Lagarto son la canya en directe i valen molt la pena.


Dilluns 14 i Dimarts 15

Tom Waits al Auditori
Primera visita del californià a Barcelona després de trepitjar Espanya per primer cop el dia abans a Sant Sebastià. No acaba de publicar cap disc, els rumors que ho faci no són gaire sòlids, però segur que Tom Waits encara podria omplir un tercer dia l'Auditori del Fòrum venent les entrades a 130 euros.

Miqui Puig presentant Impar a La [2]

Miqui Puig s'ha convertit amb els anys en un personatge públic estimat i odiat a parts iguals. I tot i que recentment hagi pujat com l'escuma arrel de programes a la petita pantalla i més enllà del showman que a vegades li paguin per interpretar (oju que vénen temps de crisi i tothom volem arriba a fi de mes), Miqui Puig és un bon músic i el que s'han de valorar son els seus discos. Desprès d'aquesta declaració d'intencions que crec que ha servit per contextualitzar tant la crònica com a una servidorä enceto el que serà un relat més aviat tirant a personal (és el que té ser una fan) i eufòric. I és que no tots els dies Miqui Puig presenta entre amics (jo sóc amiga d'una amiga, no amiga directe xd) noves cançons, de fet no tots els dies Miqui Puig toca amb El Conjunto Eléctrico programa un concert i per tant, quan hi ha un cita d'aquestes magnituds l'il·lusió i les ganes et poden. L'excusa era la presentació de la nueva web que podeu veure aquí, i que recomano no només perquè té un disseny força currat, sinó perquè també és força completa.

Impar és el nou disc que sortirà entre setembre o octubre, sota la discogràfica Sinnamon, i que suposarà el nové en la carrera d'aquest polifacètic artista de l'Ametlla del Vallès. Dilluns a la nit en va presentar 13 temes que segueixen una línea molt precisa que ja intuïem a Casualidades (Sinnamon, 2004) i a Miope (Sinnamon, 2007). De fet estic temptada a definir-lo com un melòman hooligan de Londres a mig camí entre l'amor i el desamor, entre el futbol i la bona cuina (això m'ho trec de la màniga pero té pinta que li agrada cuinar) i, com no, entre l'eufòria de l'amor d'adolescent i la depressió de la ruptura.

D'aquests 13 temes en destaco algunes perles pop de lletres melancòliques que segur que pujaran al més alt del meu reproductor musical, apunteu: Domingo Diesel, Polvos de talco o El sirviente. Mentre que hi ha altres temes més experimentals on el so juga amb distorsions extranyes (véase Entre cuchillos y UEFA) i ritmes molt més ballables i de caire festiu al pur estil festa major. Impar, així en una primera escolta eufòrica fusiona a la perfecció amb els temes antics com Drama, Revival o Amigos y conocidos, temes que mai poden faltar en el seus directes i que vam tornar a cantar amb un somriure de orella a orella.
I es que acabar un concert amb una cançó que es titula Te quiero si que és una declaració d'intencions.

Set list:
2 Hermanas (Impar)
Impar (Impar)
Drama
Miqui contra el Mundo (Impar)
Fenomenal (Impar)
Mal pero... (Impar)
Vincent Montana (Impar)
Amigos y conocidos
Revival
Domingo diesel (Impar)
Serio y bien plantado (Impar)
Londres (Impar)
El sirviente (Impar)
Polvos de talco (Impar)
Todo va bien
Entre cuchillos (Impar)
UEFA (Impar)
Te quiero

Tema de la setmana: Psicodèlia.

Avui els del Mai a la vida parlem de la Psicodèlia i es que com dirien els nostres amics d'Antònia Font, volem ser uns Pink Floyd!, igual és per això de tants festivals estiuencs i tantes substàncies al voltant, però una vegada més ens ho hem proposat i ho hem fet rebé.

Què és la psicodèlia? Quan parlem de psicodèlia o d'Art psicodèlic és quan ens posem àcids, i fora conyes, ens referim a l'art inspirat per l'experiència psicodèlica induïda per drogues com el LSD . Hi ha diferents artistes que defensen aquesta experimetació amb drogues per tal de plasmar allò que ens passa pel cap i d'això se'n diu psicoteràpia psicodèlica.
Però si en voleu saber més de tot això, millor ens escolteu i passeu una bona estona. A més parlem de música: The Doors, Pink Floyd, Pau Riba, i de pintors i altres artistes relacionats amb el món de la psicodèliacom: Yoshitaka Amano, Pablo Amaringo i Richard Avedon, entre d'altres.

I tu... que no faries Mai a la vida?, va proposa'ns una imatge psicodèlica!

Faraday Stolichnaya, un festival amb vistes

Que el Faraday Stolichnaya és un festival amb vistes ja us ho havíem comentat desprès d'entrevistar a Pere Agramunt, director artístic del festival, pero constatar-ho per nosaltres mateixos és una altre cosa. I és que ser un dels assistents al Faraday en realitat és com un petit luxe. Qui pot dir que ha estat a un festival estival amb el mar a dues pases i sense haver de patir de les aglomeracions i de la calor típica d'aquests events? Si has patit algún cop alguna d'aquests mals colaterals segur que saps dels que estem parlant, i per això i per cartell d'enguany des del Mai a la vida reivindiquem els festivals com el Faraday Stolichnaya. Festivals únics amb artístes que debuten per primer cop al nostre país i que s'enmarquen en emplaçaments també únics. Tot plegat concorda molt bé amb l'actitud de Vilanova i la Geltrú que res ha d'envejar a la urbe Barcelona.

Justament a les vuit del vespre pujaven les escales de l'escenari ADN la parella de vilanovins Fred Galvan & Frida Calo per inaugurar la cinquena edició d’aquest festival amb marca de qualitat. L’actuació, de curta durada, va deixar pas a uns Manos de Topo molt més encertats (i amb un violí) que al seu pas pel PopArb la setmana anterior. Lidia Damunt era una actuació si més no, molt esperada pels fans de la seva ex-banda Hello Cuca. L’aire de folk-country va dissoldre’s de seguida per que Francisco Nixon inundes de ritmes pop l’escenari Stolichnaya. L’ex-Australian Blonde i Costa Brava es va acompanyar de banda per donar forma al seu projecte en solitari. El que anava autènticament en solitari va ser Bart Davenport, la primer gran sorpresa del festival. Únicament amb una guitarra va fer gala de la seva autèntica capacitat vocal per deixar bocabadat un públic que admirava els seus canvis de registre i la seva habilitat per fer-hi fluir la seva guitarra acústica. Els Lodger van ser els següents en deleitar-nos amb la seva finura pop. L’actuació més esperada del divendres va saldar-se amb positiu per la major part del públic del festival. Els anglesos van recuperar repertori dels seus dos elepés deixant anar a la recta final, ‘The Good Old Days’, la cançó que per frescura i felicitat s’ha establert com la banda sonora de l’edició d’enguany del festival. Al prime time del primer dia s’hi va establir Robyn Hitchock que va començar el recital amb dos peces de piano, l’anglès va tenir un tracte molt proper amb el públic fet que li va comportar un feedback molt positiu per encarar una actuació amb la que es va acompanyar d’un guitarrista i que a mesura que va anar avançant l’actuació va anar guanyant en qualitat. Els que aquest cop no van estar tant encertats van ser els Mishima, Caraben & Co. van tocar les peces del Set Tota La Vida acompanyades de temes anteriors sense aquell virtuosisme que els caracteritza. The Violets van estar bé però tampoc van matar i Hatcham Social, en canvi, van endur-se tots els mèrits del final de la nit.

Dissabte el festival començava amb Gentle Music Men, guanyadors d'enguany del projecte Demo del Fib. Els vilanovins es van fer estimar i van deixar pas a una Russian Red en banyador i shorts que executa a la perfecció els temes del seu debut, tot i que també ens va regalar algunes perles noves en la mateixa línea que els temes del I lover your glasses. Jonston ni fu ni fa pero es deixa escoltar i a les 22h va arriba la sorpresa de la nit, vaja el que sería el personatge més freak i underground del festival, el señor Momus. Aquest escocès ens va deixa amb la boca desencaixada mentre tararejavem i ballavem les seves cançons (atenció perquè avui en dia pots fer un directe més que decent amb un iphone i un micro). Tachenko va plantar El mundo se acaba en poc més de 40 minuts mentre els fans ens quedavem amb ganes de més.
El segon cap de cartell del festival arribar gairebé a la mitja nit. Howe Gelb va demostrar que darrera les seves poblades celles i la fesonomia luciferiana s’hi amaga un gran directe i una gran habilitat per fer música. Sota la seva gorra de camioner i acompanyat d’un contrabaixista va ametrallar-nos amb una sessió de country-folk impecable amb moltes referències al grandíssim Johnny Cash i al paupèrrim Chiquilicuatre. I ara si, Get Cape. Wear Cape. Fly va sortir a l'escenari descalç i amb una guitarra sota el braç, l'acompanyava un baterria entregadíssim (si, ens tornem a trobar davant d'un altre prodigi de la tecnologia això dels concerts amb instruments pregravats). L'energia d'aquest noi desborda l'escenari i Postcards from Catalonia puja com l'escuma del mar que tenim a dues passes. Sam Duckworth agrada i molt desprès de directes com el que acabem vam presenciar.
Pel que fa a We Are Physics van portar directament d'Escòcia post punk del bo, guitarres esmolades i ritmes electritzats. El seu origen contrastava amb les referències americanes a les que ens remetien, d'una banda a The Faint i de l'altra una veu que recordava als clàssics Dead Kenedys. Finalment El Guincho va venir del món a Vilanova per dir adéu una bona temporada.

Fotos de l'Andreä.

La Guia Definitiva: el Xiqui Park del cinema

Tinc algun que altre dubte mental, tant a nivell moral com físic (o potencial). ¿Però, que hi hem de fer? Això és fruit de la meva indecisió crònica. En tot cas, i com que això ni us va ni us ve, ni tampoc és una cosa que em preocupi de forma excessiva, comencem d’una vegada aquesta Guia Definitiva de principis de juliol, després d’haver-me passat bona part de la tarda veient, observant i recordant (gràcies a aquesta gran eina anomenada Youtube) alguns dels openings i endings musicals, situacions, baralles, gags i personatges d’aquesta gran obra mestra de la humanitat anomenada Bola de Drac, així com d’altres grans mites de la infantesa. Ja veieu que, en certa manera, em continuo avorrint. Però, com sabeu, sempre ens quedarà el cinema per tal de pal·liar aquest símptoma entre estones mortes, lectures estiuenques, planificacions de miniviatges, recerques de feina, incerteses futures i aquestes llargues sessions a la platja mentre intentem posar-nos morenos. Avui, aquest humil xiqui park del cinema se servirà d’uns jocs molt divertits (i remakejats) a vida o mort mentre preneu tot l’aire necessari, tot imaginant-vos en un món paral·lel de fantasia. Llencem el txupinazo corresponent i comencem amb La Guia Definitiva.

Tot i que un servidor no ha vist la primera part (i sincerament, tampoc és que em vingui massa en gana), sabem que l’estrena més destacada de la setmana a nivell mundial / comercial / publicitari / juvenil ha estat aquesta pel·lícula d’aventures en móns paral·lels, dirigida per Andrew Adamson (el mateix de les dos primeres parts d’Shrek), i anomenada Las crónicas de Narnia: El príncipe Caspian (The chronicles of Narnia: Prince Caspian). En aquest cas, i també amb una durada considerable, la segona part d’aquesta saga iniciada amb El león, la bruja y el armario comença en el moment en que els quatre joves germans protagonistes, un any després pel que fa a la primera aventura, tornen al fantàstic món de Narnia (on ja hi ha passat 1300 anys narnians) per tal de portar a un jove príncep cap al seu poder legítim en un món dominat per un rei increïblement tirà. Evidentment, tot això probablement no passaria si alguna ment mig desenvolupada s’animés a proclamar una república enmig de tot aquest ambient màgic a base de substàncies al·lucinògenes (un que deixa entreveure el seu tarannà polític). Entre els actors protagonistes, a més dels seus ja habituals teen idols protagonistes, hi destaca l’italià Sergio Castellitto, en una pel·lícula que també compta amb la participació de l’espanyola Alicia Borrachero.

Però... ¡oju peligru! Aquesta setmana ens arriba una pel·lícula esperada i temuda a parts iguals. El senyor Michael Haneke s’atreveix a fer un remake de la seva pròpia obra amb la versió nord-americana (made in Hollywood) d’aquesta gran obra mestra austríaca anomenada Funny Games. La nova versió, deu anys després i amb el mateix títol, torna a plantejar la mateixa història i copia al mil·límetre cadascun dels plans de la pel·lícula original. Els protagonistes, en aquest cas, són Naomi Watts, Tim Roth, Michael Pitt i Brady Corbet i, per a aquells que encara no sabeu res de l’argument i teniu intencions d’anar a veure la pel·lícula per primera vegada (cosa gens recomanable sense haver vist abans la cinta original), us puc dir únicament que us agafeu ben fort a la butaca i us disposeu a viure una de les sensacions més fortes de les vostres vides dins una sala de cinema. Mitja dotzena d’ous, uns quants pals de golf, unes vestimentes blanques i una família atemorida són alguns dels ingredients bàsics. Els joves protagonistes són macabres i tenen ganes de començar el joc. Un joc que, tal com veureu, també us implica a vosaltres, senyors espectadors. Tanmateix, seguint la mateixa estela sàdica, La Guia Definitiva se’n fixa també en l’estrena de la pel·lícula colombiana Satanás (Perfil de un asesino), dirigida per Andrés Baiz, un realitzador que ens porta una història en relació als efectes col·laterals que una macabra acció determinada pot portar en la vida d’un seguit de persones. Entre ells, una estafadora, un sacerdot enamorat i un professor que manté una relació sentimental amb una de les seves alumnes. Això sí, si el que busqueu és una d’aquelles històries alegres, femenines, dinàmiques i amb un segell tirant a independent, passeu pel cinema i compreu-vos una entrada per aquesta pel·lícula anomenada El viaje de nuestra vida (Bonneville), una road-movie a major glòria de les ja veteranes Jessica Lange, Kathy Bates i Joan Allen, les quals es disposen a emprendre un viatge turístic amb cotxe per les mítiques carreteres nord-americanes, en el qual s’acabaran retrobant amb elles mateixes i amb la seva pròpia amistat.

I acabarem aquesta Guia tot destacant les cinc últimes propostes. Unes propostes encapçalades per la pel·lícula Aliento (Breath), l’última producció del coreà Kim Ki-Duk, del qual recordem algunes de les seves delícies, com ara Primavera, verano, otoño, invierno... y primavera, Hierro 3 o El arco. En aquesta ocasió, i amb l’ajuda d’actors habituals com Chen Chang o Jung-woo, el realitzador ens porta una història d’amor i gelosia en el moment en que la protagonista de la pel·lícula, després de descobrir que el seu marit té una amant, començarà a visitar a un pres que ha estat notícia a la televisió a causa dels seus múltiples intents de suïcidi. Un pres que, amb sorpresa i admiració, s’anirà obrint cada cop més cap a ella. Tanmateix, la cartellera s’acaba completant amb la pel·lícula espanyola Bienvenido a Farewell-Gutmann, una dramàtica sàtira empresarial dirigida per Xavi Puebla i protagonitzada per Ana Fernández, Lluís Soler o Pep Antón Muñoz. Oh, Jerusalén, pel·lícula francesa d’Elie Chouraqui, adapta una famosa novel·la en relació a la creació de l’estat d’Israel. Per últim, l’argentina El visitante de invierno (dirigida per Sergio Esquenazi) ens intentarà atemorir entre episodis de bogeria, nens sinistres i cases abandonades. I el documental alemany Cómo cocinar tu vida (Wie man sein leben kocht, de Doris Dörrie) ens proposa alguna que altra classe culinària amb l’ajuda de la filosofia zen.

La setmana que ve, us prometo escriure una carta pòstuma mentre m’escapo de Guantánamo amb l’ajuda d’un panda expert en arts marcials.