La revolució de les classes

A mitjans de segle XIX a Espanya gairebé no hi havia sindicats i això que era quan els treballadors, la classe baixa, els pobres, eren més pobres del que han arribat a ser després. Durant la República, als anys 30, l'UGT i la CNT tenien centenars d'afiliats cadascun, i això que els pobres no morien de gana i, entre d'altres coses, havia nascut la música comercial de la mà de folklòriques (el personatge de Penélope Cruz a La niña de tus ojos no surt de la nit al dia) gràcies que la gent tenia aparells de ràdio a casa perquè aquesta classe baixa se'ls podia pagar. A partir d'aquest moment neix la cultura de masses i l'oci, un lloc on, tot i no cabre-hi tothom, cap molta gent.

La desaparició de la misèria física (si se'm permet l'expressió) però, no ha comportat la desaparició de la misèria moral i si bé la distinció de classes a Espanya és no gaire cosa més que anecdòtica (tothom té un dvd a casa), en certa manera l'oci manté una mica el sistema classista. D'una manera difusa i amb les fronteres primes i poc clares i que no entén massa de comptes corrents. Fins i tot i sobretot a la música pop, que ve de popular.

Seguint amb l'analogia, la misèria pren forma de los 40 Principales i la riquesa s'encarna amb iCat FM. Aquestes classes baixa i alta no es distingeixen pels diners, com deia, sinó d'inquietuds i dels inputs que provoquen en l'espectador. El primer ítem porta a la conclusió fàcil, però no per això falsa, que és culpar el consumidor de productes barats, que no treballa ni intenta anar més enllà i es conforma i segueix els dictàmens del Totpoderós. Tot i això cal ser benevolent i acceptar que tots no som iguals del tot (a la democràcia li falta saber matisar) i que la recerca de la perfecció artística no motiva en general i no és quelcom que es pugui relacionar amb la ineptitud sinó amb la manera de ser.

Tothom que mai hagi descrit l'Atenes de Pèricles com la ciutat de l'harmonia i la perfecció no hi ha estat mai, i com afirma no sé quin corrent filosòfic, el fet de no veure fa que dubtem de l'existència. Per tant, la condició humana obliga per força que a totes les societats hagudes i per haver no tots els individus tinguin les mateixes preocupacions i finalitats vitals. L'alta cultura mai no estarà a l'abast de la majoria perquè mai el gruix de la població buscarà la plenitud a través de vies més complexes. Però això genera un discussió sobre les plenituds personals que no em veig amb cor d'afrontar.

Aquest sistema classista, però, és necessari pel sol fet que si bé no tots som iguals, tots tenim aquest dret intrínsec a l'homo sapiens de rebre inputs que ens emocionin i ens arribin a fer plorar. Això i riure ens diferencien dels animals. I així serà fins que els gossos no vagin a actes culturals i els concerts de punkis no compten.

Vist així, és graciós pensar que els que busquen l'homogeïnització de la societat, els comunistes, són els que posseeixen els mitjans de producció. La revolució ja està feta i no ens n'havíem adonat.