Bandes sonores intempestives

"Did I listen to pop music because I was miserable, or was I miserable because I listened to pop music?" (John Cusack a High Fidelity).

No deixem d'empatitzar amb la música i que la música signifiqui el que nosaltres volem. Trobar la frase perfecta en una estrofa de dos acords i venerar l'autor i acabar descobrint, anys més tard, que la frase és un homenatge a un artista de la dècada dels 70. Una nit d'hivern, de diumenge, fem-ho més dramàtic, i, acabem-ho d'adobar, ni tan sols hi ha hagut partit del Barça perquè aquest cap de setmana jugava la selecció. Han estat dos dies perfectes, però tot el que queda és un regust amarg que no se'n va ni a còpia de cigarretes. Aleshores agafes l'iPod i selecciones una llista de reproducció que ja vas fer per ocasions especials. Leonard Cohen i 'Seems so long ago, Nancy' i 'No et fas el llit' de Mishima, i al final, amb por, 'Un día en el parque' o 'Nana al niño que nació muerto'. Cançons tristes per fer encara més grossa la bola i que costi més d'empassar. Sense adonar-te'n ja t'has adormit i la somnolència del matí farà que fins al vespre de dilluns no tornis en condicions de repetir l'escena trista i musical. Però el pitjor ja haurà passat i com va dir Quim Monzó en la seva sèrie d'articles sobre la fira de Frankfurt, un sobre cada dia de la setmana, ja falta menys per arribar al cap de setmana. L'alegria dels pobres.

No pots estar menys d'acord amb la sentència de Cusack (mentida!, és de Nick Hornby). El pop és el gènere musical més trist. Les balades de desamor del rock sonen sovint forçades i a anys llum de la sinceritat enamoradissa dels grups de pop, que han vingut al món per fer la vida més fàcil de la gent, sense ànim de canviar la història, que per això ja va morir fa temps John Lennon. Dels altres estils, convindrem que ni el heavy ni el jazz ni el punk ni l'electrònica aconseguiran emocionar mai tant.

Però tot i que a la nit a dins del llit, la competència per triar banda sonora és estilísticament baixa, al matí a primera hora la tria és més difícil. Però mentre vas a buscar el tren o l'autobús quan encara és de nit i duus a sobre dues capes de roba que acabaràs arrossegant sota el braç la resta del dia, decideixes que millor començar de bon humor la setmana i demanes a Fran Healy que toqui 'Flowers in the window', i després busques Kate Nash i poses el single 'Foundations'. Arribes a la feina amb les mateixes poques ganes d'asseure't davant de l'ordinador de sempre, però mentre et prepares el cafè penses amb alegria que potser divendres algun concert hi haurà.

A tot això, Mishima han penjat un avanç del seu nou disc al myspace. La cançó es diu 'Un tros de fang' i, com tot l'anterior disc Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (Discmedi, 2005), entra dins de la llista de reproducció més trista del món. Però això Mishima és el diamant més preciós de tota la música d'aquest refotut país.