"In rainbows" i la indústria

Radiohead ha obert la caixa dels trons amb l'anunci que penjaran el nou disc a la seva pàgina web a canvi de la voluntat. Que cadascú pagui el que li sembli a partir d'un generós mínim de zero lliures. A través de Zona Música hem pogut saber que els managers del grup britànic estan fent mans i mànigues perquè Thom Yorke i companyia rectifiquin, renovin el contracte amb la discogràfica EMI i que qui vulgui escoltar In rainbows de franc se'l baixi de l'eMule. La notícia ha provocat anàlisis trascendentals que teoritzen amb un gran punt i a part a la indústria discogràfica. Tal afirmació és com pretendre com l'Espanyol pot guanyar algun dia la Lliga de Campions tot i que fa tres anys la guanyés el Porto. Que podria ser però abans han de passar moltes altres coses i no només que un grup decideixi regalar el seu disc. No és la primera vegada que això passa i, per tant, això no canviarà les coses. De tota manera, l'anunci de Radiohead té un parell d'aspectes nous.

U. És la primera gran banda que ho farà. Els antecedents de System of a Down i The Coup titulant respectius discos Steal this album no compta, que hi havia uns contractes signats la mar de sucosos. Que petits grups pengin els seus primers discos al myspace i permetin la seva descàrrega, tampoc. Que necessiten promocionar-se. Radiohead no. Dos. Els britànics han aconseguit fer la millor campanya (no parlem d'efectivitat) publicitària per conscienciar els consumidors. Nosaltres decidim quant val la música. Però des del meu humil punt de vista, el plantejament és equivocat. Sense entrar en qüestions filosòfiques de la igualtat dels homes, en tots nosaltres hi viu un esperit cleptòman que ens evita els mals de consciència en observar la taula de descàrregues del cada particular sistema de p2p. Si no hi ha lligams emocionals i personals massa forts, davant de l'elecció de pagar o no pagar, la gran majoria es decantaria per la primera opció sense cap mena de dubte.

No disposo dels termes de l'antic contracte entre EMI i Radiohead, però la conya de la història, amics meus reflexioneu, és que el grup no deixarà de guanyar gaires diners respecte altres discos. Dels 18 euros que sol valdre una novetat al mercat, la quantitat que rep el grup és mínima i m'atreviria a dir que molt per sota de la mitjana de 7,50 euros que pagarien els lectors de la NME. En definitiva, la suposada crisi de la indústria discogràfica està enfocada de manera errònia, tal com la presenten les pròpies empreses i els mitjans de comunicació no especialitzats (els especialitzats amb prou feines l'enfoquen). No és que els artistes es morin de gana perquè no venen discos sinó que els artistes es moriran de gana si les xifres de venda són baixes perquè les discogràfiques no signaran contractes amb grups petits, joves i desconeguts i se centraran a reeditar i inventar-se nous recopilatoris dels Beatles. A la llarga el problema és el mateix, però la indústria n'hauria d'aprendre i eixamplar-se verticalment per poder créixer horitzontalment. El futur més o menys semblant al present passa perquè l'empresa concentri des de l'edició del disc fins al management i l'organització de música en directe, per poder sufragar les despeses del primer i necessari pas amb la segona lucrativa activitat. Que els concerts no es poden piratejar és un fet.

A més, si la indústria promou el repartiment lliure d'arxius mp3 aconseguirà presumiblement una molt més alta difusió que alhora comportarà que els espectacles siguin més massius del que són ara. I ja sabeu, com més entrades es venen, més es guanya.