Richard Hawley

El meu primer dia he decidit parlar sobre Richard Hawley. Un artista de grans dimensions, amb una carrera envejable, una classe digna de crooner i que tot just acaba d’editar un nou treball amb Setanta Records anomenat Lady’s Bridge, el qual, aprofitant que aquesta setmana estem parlant de debuts, es va iniciar com a compositor als 9 anys. On des del llit de la seva casa de Sheffield començava a compondre cançons per la que seria la seva primera banda, Longpics.

Richard Hawley va ser, per mi, un gran descobriment al Primavera Sound de fa dos anys, quan després de fer-se les deu de la nit va sortir a l’escenari Rockdelux. Els que aleshores només sabíem que havia formant part de la line up de Pulp durant una temporada, estàvem en posicions més aviat enretirades. Poc a poc, però, vam anar acostant posicions i un cop acabat el concert vam adonar-nos per què se l’ha anomenat el ‘crooner del segle XXI’, i per què el seu disc Cole’s Corner va ser qualificat com un dels millors del 2006.
Passat un temps vam ser molts més els que vam tenir un altre cop el plaer de poder-lo veure en directe a l’escenari del fòrum pel Primavera Club. Altra volta Richard Hawley va tornar a sorprendre amb la seva malenconia fosca inspirada en músics dels 50 i 60’s.

Bé, crec que després d’escoltar aquest tema ens podem fer una idea de per que a més de tocar en solitari, combina la seva carrera musical component per una banda de rockabilly, anomenada The Feral Cats. Richard Hawley en directe demostra que està bastant fixat en l’estètica rockabilly: fetichisme i atracció per elements estètics com les ulleres ray ban wayfarer, el tupé pentinat perfectament, la seva guitarra elèctrica, l’equip d’amplis i capçals. I sobretot de la banda que s’acompanya, on sempre hi ha present el contrabaix. La predilecció per artistes com el, també fetichista i iconoclasta, Morrissey, Elvis Costello, Buddy Holly... En directe és molt dinàmic i sap arribar al públic amb els moviments corporals, perfectament coordinats amb la seva guitarra. Suposo que aquesta fixació per la perfecció en terreny musical li ve de lluny. El seu avi tocava el violí, la seva mare i la seva tieta formaven part d’una banda anomenada Early Brothers. El seu tiet, Frank White, també freqüentava els locals de jam sessions de Sheffield. Però el seu pare, guitarrista que havia tocat amb músics de la talla de Joe Cocker, Eddie Corachan i John Lee Hooker, va ser el que realment el va influenciar.

Al contrari del que molta gent pugui pensar, aquest és el quart àlbum de Richard Hawley. Abans parlàvem del Cole’s Corner. Amb el que va sortir del quasi anonimat, gràcies a 'The Ocean', una cançó...o més ben dit un himne que té tot el que caracteritza a aquest personatge, Personalitat crooner cinquantera adaptada al segle XXI. El disc Cole’s Corner va ser qualificat com un dels millors del 2006 per Mercury Prize. Abans, però li segueixen 3 discs. La maqueta amb nom homònim (Setanta, 2000), que va grabar a l’estudi de casa seva, i que va servir per que el seu amic Jarvis Cocker l’animés a llençar-se en solitari. 2 anys més tard treu Late Night final. I al 2003 comença la trilogia de tribut a Sheffield. I pels que no ho sàpiguen, Lowedges, Cole’s corner, i l’actual Lady’s Bridge parlen sobre racons de la seva ciutat natal.

Així com Cole’s Corner fa referència a una mítica cantonada de Sheffield, on totes les parelles acostumaven a quedar quan encara no existien els telèfons mòbils. Lady’s Bridge parla sobre un pont d’aquesta ciutat. En aquest cas, però, Richard Hawley ha volgut utilitzar la figura del pont com una metàfora. Lady’s Bridge es tracta d’un pont que de més de 1000 anys i tot hi haver suportat guerres, focs...ha resistit. Acaba de fer els 40, i amb el pont, vol simbolitzar deixar enrera molts aspectes de la seva vida. La mort del seu pare que el va deixar trasbalsat, i un passat un tant fosc on es mescla la depressió amb l’addicció a l’alcohol i les drogues, les que va aconseguir deixar enrera gràcies a que va iniciar una gira mundial amb Pulp, i va poder oblidar per complet.

Un artista polivalent apte per tots els públics i situacions, des dels més erudits en música fins a gent que potser no li pren tanta atenció. Abarca gran quantitat de tendències, des dels indies del Primavera Sound fins als rockabillys i psicobillys, punks i demés personatges de la vida.