L'astre intercomarcal a Sidecar (22.11.2007)

Intel·lectuals, dissenyadors plàstics, aristòcrates, el clero i un treballador. Collage estrany descrit segons l'astre intercomarcal el que va omplir la sala Sidecar; apunt circumstancial perquè omplir la sala de la plaça Reial té un mèrit relatiu, sobretot si és el darrer concert d'una gira. Com a l'escola, era el darrer dia, amb les notes sabudes i la il·lusió de només disfrutar.

El que sí que té mèrit és aguantar tot un concert com el de Quimi Portet, dijous passat, en un lloc com aquell des de les últimes files. Imagineu-vos-ho: els dos sentits essencials per aquest tipus d'esdeveniments que és la música en directe totalment mutilats. 1) La vista. El músic és només a dos pams del nivell del públic i el concert no és al país dels nans. Res a veure. 2) L'oïda. Les PA són poca cosa, la gent en aquest país no sap callar, i l'acústica del local és la que és. Res a sentir. (Perdoneu que em faci tan pesat sempre amb els defectes de les sales de la ciutat, però és que em sap greu).

Malgrat tot, servidor va poder solucionar ràpidament els dos problemes. La solució per l'inconvenient visual me'l vaig endur de casa gràcies a l'alçada que Déu m'ha donat i l'altra per l'incovenient auditiu ho vam arreglar gràcies a uns quants "perdó", "disculpa", "em deixes passar", una estona abans que no hi pogués entrar ningú més allà".

Per fortuna, Quimi Portet és l'humorista oficial de Catalunya des que Andreu Buenafuente ens va abandonar per anar a fer les Espanyes. Ell les Espanyes i les Amèriques les havia fet abans, quan era el guapo d'El Último de la Fila i ara té tot el temps i la llibertat del món per dir animalades des de l'escenari i continuar aquesta genuïna tradició musico-surrealista que va inaugurar Jaume Sisa, dècades enrera. Es riu d'ell mateix, dels cantautors, del seu públic ("no m'enganyeu, sou els mateixos de tots els concerts. Hi ha algú nou? Un? Noi, em sap greu") i de la seva pròpia banda ("el guitarrista és el guapo del grup, però quan t'hi acostes veus tot l'engany").

Però no ens enganyem, a nivell compositiu, Quimi Portet pot arribar a ser força repetitiu, però des del meu ignorant punt de vista, la seva grandesa no rau tant en la música com en les lletres. Aquesta combinació permet, però, que el seu repertori contingui petits himnes com 'Progresso adequadament', 'La Terra és plana', 'Matem els dimarts i els divendres' i 'La Rambla'. Precisament quan aquestes cançons van ser interpretades es feia evident la comunió que artista i públic havien assolit després d'un estiu de gira. Els defectes de Sidecar es convertien llavors en virtuts, acostant encara més l'un a l'altre. Però per punt àlgid, de tendresa, art i perícia, el moment que amb una guitarra per tota instrumentació, Quimi i guitarrista van executar la bonica 'Em dius que el nostre amor' de Toti Soler, versió inclosa a Hoquei sobre pedres (Quisso Records / Chrysalis, 1997)

Tècnicament, Quimi Portet té sis discos publicats en solitari, però el repertori de la darrera gira s'ha basat essencialment en els dos últims, Matem els dimarts i els divendres (Quisso Records / Música Global, 2007) i La Terra és plana (Quisso Records / Música Global, 2004). Del celebradíssim, en el seu moment, Cançoner electromagnètic (Quisso Records / Chrysalis, 1999), cap notícia. Però és que dijous a la Sidecar, el repertori era una mica el de menys per veure un dels artistes més solvents i descarats de casa nostra. Sovint sentim a dir de certa gent que és el gendre que moltes sogres voldrien. En Quimi no, és més aviat el cunyat o l'oncle que tots voldríem tenir perquè els àpats familiars no fossin sovint tan pesats (apunt ara que Nadal és a la vista).