Antònia Font al Liceu. 30.03.08

El Gran Teatre del Liceu va obrir les seves portes, no per primer cop, a artistes pop. En aquest cas va ser per rebre els mallorquins Antònia Font, dins el marc de concerts que la promotora barcelonina Sinnamon Records i una coneguda marca de whisky escocès han organitzat per promoure concerts tant selectes com Nick Cave, Saint Etienne, Shout Out Louds i els mateixos Antònia Font.

Totes les entrades venudes. L'ocasió s'ho mereix. Poder anar al Liceu a veure música moderna no passa cada dia, amb perdó del sr.Bach. Bé, ni modern ni clàssic, poder anar al Liceu no passa cada dia i això es palpa en l'ambient. Cares de sorpresa, mirades curioses, expectació, i és que entrar per primer cop al gran teatre de les Rambles és impressionant, tal com ens va confessar Pau Debon, cantant d'Antònia Font. L'emplaçament era el perfecte per acollir el pop de cambra del seu últim treball Coser i Cantar (Discmedi, 2007), un pur divertiment després de 10 anys de carrera, avalat per l'experiència dels músics de la banda i pels components de l'Orquestra de Bratislava. En la cita d'ahir però, fou la New Royal 4 Quesos Philarmonic Orchestra l'encarregada de redefinir la electrònica amb la que sovint treballen aquests músics surrealistes per transformar-la en la sinfonia de les cordes i dels vents. En directe es va demostrar que aquest experiment els ha sortit perfecte. L'orquestra va servir per donar cos al pop fresc i optimista dels Antònia Font. El concert que va començar d'una manera més aviat seriosa i prioritzant el so orquestral al de la banda va evolucionar cap una convergència perfecta entre els components de totes dues seccions. S'anaven deixant pas els uns altres arribant fins al primer punt àlgit del concert, el hip hop de 'L'Astronauta Rimador' que va demostrar l'agudesa que han tingut en la reinterpretació d'aquest tema del Taxi (Discmedi, 2004), un tema que sempre creix en directe i aquest cop no va ser una excepció.

Arribats a aquest punt i després d'algun que altre ball una mica tímid, ja tenim al públic menys modat de tota la història del Gran Teatre dempeus. Ja no ens sentim cohibits per l'emplaçament, ara ja només volem ballar i aplaudir, i sembla que això els mallorquins ho han entès perfectament. L'orquestra marxa i després d'un llarguíssim aplaudiment ens quedem amb els cinc components d'Antònia Font que ens interpreten tres cançons no incloses al Coser i Cantar però imprescindibles en una vetllada com aquesta i és que ningú volia marxar sense cantar el lalalalalala de Love Song. A continuació, l'orquestra torna a entrar en escena, ens trobem en el terreny dels bisos i com si l'interpretació d'abans hagués estat una prova, Antònia Font torna a tocar 'Alegria', la discotequera 'Wa Yeah!' i l'extasiant 'Astronauta Rimador'. El públic, rendit i emocionat; és difícil no veure un somriure a la sala. Els components del grup i l'orquestra es miren entre ells i es dirigeixen aquelles mirades còmplices que són una barreja d'emoció i de la sensació de què alguna cosa ha sortit bé. Ha sortit rebé.

Antònia Font estan a punt de complir deu anys de carrera i es consoliden com un exemple de feina ben feta. Han demostrat al llarg de la seva trajectòria musical que la llengua és un vehicle que no tanca fronteres, tot al contrari, les obre. Si Sigur Rós no se les ha tancat cantant en un idioma inventat, per què sí a Antònia Font cantant en català. Després de deixar el Liceu sense cap lloc lliure se'n van cap a Madrid, on tocaran al Teatro Fernando de Rojas. Fet realment sorprenent en un Estat on la majoria de la població sembla tenir fòbia a simplement sentir música cantada en una llengua diferent a la dels imperis. Esperem que aquesta obertura de ments segueixi i poder veure a festivals de nivell estatal grups que canten en basc, català o gallec i que no tenen res a envejar a d'altres que ho fan en castellà.