Novetats i agenda de concerts
Silver Jews. Lookout Mountain, Lookout Sea (Drag City)
Més que el nou disc de Silver Jews, Lookout Mountain, Lookout Sea podria ser l'enciclopèdia dels orígens del rock'n'roll americà. Country, americana i bluegrass campen amplament per les deu cançons que conformen l'àlbum. S'hi troba a faltar un himne com 'Punks In The Beerlight' de l'anterior Tanglewood Numbers (Drag City, 2005) però realment, la sensació general és d'un treball molt compacte amb petites joies com 'Strange Victory, Strange Defeat', 'Candy Jail' o la que obre el disc 'What Is Not But Could Be If'. Lookout Mountain, Lookout Sea és, en definitiva, un viatge a tines de roure plenes de whisky en una bodega de Nashville. I dit així pot arribar a crear aversió, però és tot just el contrari: és un treball reposat i deixat madurar.
The Kooks. Konk (Virgin)
Els anglesos The Kooks van ser un dels últims de la gran fornada de hypes de fa dos-tres anys i també han estat un dels últims a presentar-nos l'examen de revàlida. Salvant les distàncies amb els companys generacionals, els de Brighton han repetit esquemes: han canviat de baixista i el nou disc de nom Konk no mostra grans novetats sinó una continuació del primer, en aquest cas Inside In, Inside Out (Virgin, 2006). S'agraeix, però, que hagin acumulat al principi les tres millors cançons de l'àlbum: la progressiva 'See The Sun', amb una magnífica tornada final, el single 'Always Where I Need To Be' i la més tòpica 'Mr. Maker'. A partir d'aquí el nivell es manté en una alçada més que digna tot i que a estones pot sonar un pèl pretenciós.
The Dodos. Visiter (Frenchkiss)
La capacitat de crear certa psicodèl·lia amb poc més que una guitarra acústica i una bateria és la principal atracció de The Dodos, duet californià de San Francisco. Visiter és la seva segona referència i hi exploren els canvis de ritme i les progressions partint d'unes estructures pop ben marcades. Els dos exemples més representatius d'aquesta definició els trobem a la sincopada 'Fools' i, sobretot, a la immensa 'Jodi', on l'agressivitat es converteix en tendresa en pocs compassos. Malgrat tot, però, The Dodos perden en comptades ocasions la lluminositat necessària per mantenir el nivell i, si no fos tan llarg, estaríem davant d'una sorpresa agradabilíssima.
Sr. Chinarro. Ronroneando (Mushroom Pillow)
Entre El Fuego Amigo (El Ejército Rojo, 2005) i El Mundo Según (Mushroom Pillow, 2006), amb prou feines sí van passar 20 mesos. Entre aquest darrer i Ronroneando, n'han passat encara menys. Si a això li sumem que al davant tenim el desè àlbum de Sr. Chinarro des de 1994, podem concloure sense peu a equívocs que Antonio Luque té una incontinència elevada. Així doncs, després d'haver cremat els cartutxos dels canvis a El Fuego Amigo, Ronroneando és la tercera part d'una col·lecció que no sembla tenir aturador. I això és dolent (alguns ja estàvem una mica tips d'El Mundo Según després de tant més del mateix) i bo (tres discos tan rodons seguits és complicat) alhora, per la qual cosa el senyor Luque continua formant part de l'estrellat indie espanyol.
The Kooks. Konk (Virgin)
Els anglesos The Kooks van ser un dels últims de la gran fornada de hypes de fa dos-tres anys i també han estat un dels últims a presentar-nos l'examen de revàlida. Salvant les distàncies amb els companys generacionals, els de Brighton han repetit esquemes: han canviat de baixista i el nou disc de nom Konk no mostra grans novetats sinó una continuació del primer, en aquest cas Inside In, Inside Out (Virgin, 2006). S'agraeix, però, que hagin acumulat al principi les tres millors cançons de l'àlbum: la progressiva 'See The Sun', amb una magnífica tornada final, el single 'Always Where I Need To Be' i la més tòpica 'Mr. Maker'. A partir d'aquí el nivell es manté en una alçada més que digna tot i que a estones pot sonar un pèl pretenciós.
The Dodos. Visiter (Frenchkiss)
La capacitat de crear certa psicodèl·lia amb poc més que una guitarra acústica i una bateria és la principal atracció de The Dodos, duet californià de San Francisco. Visiter és la seva segona referència i hi exploren els canvis de ritme i les progressions partint d'unes estructures pop ben marcades. Els dos exemples més representatius d'aquesta definició els trobem a la sincopada 'Fools' i, sobretot, a la immensa 'Jodi', on l'agressivitat es converteix en tendresa en pocs compassos. Malgrat tot, però, The Dodos perden en comptades ocasions la lluminositat necessària per mantenir el nivell i, si no fos tan llarg, estaríem davant d'una sorpresa agradabilíssima.
Sr. Chinarro. Ronroneando (Mushroom Pillow)
Entre El Fuego Amigo (El Ejército Rojo, 2005) i El Mundo Según (Mushroom Pillow, 2006), amb prou feines sí van passar 20 mesos. Entre aquest darrer i Ronroneando, n'han passat encara menys. Si a això li sumem que al davant tenim el desè àlbum de Sr. Chinarro des de 1994, podem concloure sense peu a equívocs que Antonio Luque té una incontinència elevada. Així doncs, després d'haver cremat els cartutxos dels canvis a El Fuego Amigo, Ronroneando és la tercera part d'una col·lecció que no sembla tenir aturador. I això és dolent (alguns ja estàvem una mica tips d'El Mundo Según després de tant més del mateix) i bo (tres discos tan rodons seguits és complicat) alhora, per la qual cosa el senyor Luque continua formant part de l'estrellat indie espanyol.
L'agenda de concerts, aquí!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada