Primavera Sound 08: Dijous 29
L'espera per l'edició d'enguany del Primavera Sound s'ha fet llarga i, sense adonar-nos-en, ja ha passat el primer dia, amb dos dels a priori plats forts del festival. Era impossible veure i formar-se una opinió dels 30 concerts de sengles artistes (entre grups i djs) programats per aquest dijous 29, però la sensació, un cop acabada aquesta primera jornada, és d'una satisfacció prou alta com per, tot i l'esgotament, encarar els dos dies restants amb el cartell més atapeït amb energies renovades. Sempre i quan la metereologia segueixi tan benevolent com en aquesta primera jornada.
El Primavera Sound 2008 l'han inaugurat els saragossans Tachenko al també nou per ubicació escenari Vice (sota la placa fotovoltaica al costat del mar) i el seu pop costumista i, ja que eren els primers, deuen haver pensat "què carai" i han tirat dels seus dos singles més efectius per obrir el concert. Un cop passats 'El mundo se acaba' (del recent àlbum Esta vida pide otra) i 'Entrada de artistas (de l'anterior Las jugadas imposibles) era una àrdua tasca mantenir el nivell durant la resta del concert però tot i això els aragonesos han sabut mantenir l'atenció del poc públic congregat a primera hora de la tarda. Sabedors del rol secundari que tenien en aquest Primavera, Tachenko han sabut convertir el recital en una mena de reunió d'amics mentre saludaven companys de Grande-Marlaska i feien bromes de la seva procedència ("hola somos Tachenko y venimos de Cantabria"). Un altre que basa la seva música en bona part en l'humor és David Rodríguez, alma màter de La Estrella de David. El de Molins de Rei ha tingut la difícil papereta d'obrir el petit CD Drome i cobrir el primer espai mort creat entre els concerts de Tachenko i els novayorquesos MGMT.
Precisament els americans, situats al gran escenari Rockdelux, a l'amfiteatre del Fòrum, s'han convertit en la primera petita decepció del festival. Vestits de gala, amb el líder Andrew habillat amb una túnica hippy, ja a la primera 'Weekend Wars' han demostrat que la bona producció del seu debut Oracular Spectacular era difícil de traslladar en directe, i la primera meitat del concert ha generat més dubtes que no pas fans convençuts. Fins i tot el single 'Time To Pretend' ha sonat coixa i ha fet recordar a més d'un la màxima que, als festivals, la música mai no podrà acabar de sonar bé. A destacar del concert, el final amb el hit ultraballable 'Kids', "interpretat" a karaoke pels dos membres del duet, mentre la banda que els acompanyaven havien abandonat l'escenari. A la mateixa hora i vist el panorama, desplaçats a l'escenari ATP, Phil Elverum anava desgranant acompanyat per la seva guitarra temes dels seus dos projectes consecutius, Mount Eerie i The Microphones. Amb una òbvia i previsible menor força que no pas en disc (on és acompanyat per una instrumentació molt més complerta), Elverum ha aconseguit hipnotitzar l'audiència o si no ho semblava, vistes les petites ovacions que arrencava després de cada cançó.
Tornant a l'escenari Rockdelux, els alemanys The Notwist han ofert el primer gran concert del festival, basant el repertori en els dos darrers discos, el nou The Devil You + Me i Neon Golden. Precisament d'aquest darrer han sortit els temes per obrir i tancar el concert, la melòdica 'Pick Up The Phone' i la progressiva 'Pilot', allargada fins a triplicar el minutatge original de la cançó. Entre mig, una lliçó de com la indietrònica té del cert una posada en escena efectiva i que pot acostar-se una mica al que seria el rock de masses. Després dels alemanys començaven a aparèixer els grans caps de cartell de la nit, els veterans Public Enemy i Portishead, amb els British Sea Power traient el cap entre els dos.
Els rapers venien a interpretar l'incunable It Takes a State Of Millions To Hold Us Back, i així ho han fet, amb una posada en escena del que es podia esperar del hip hop, i que fins i tot ens ha sorprès als més ignorants en la matèria que la guitarra, el baix i la bateria no són patrimoni exclusiu de l'amalgama pop-rock. De tota manera, malgrat reconèixer la vàlua i la importància del concert de Public Enemy, la curiositat per veure com es defensaven els British Sea Power, sorgits en l'onada de nou britpop dels darrers anys. Amb el concert escalfadíssim, els britànics s'han marcat un final de concert efectiu i per alçar les masses, amb un dels guitarristes llençant-se al públic, carregant un company a coll-i-bè mentre aquest seguia tocant la guitarra i enfilant-se a les PA per acabar penjat amb la postura d'un simi mentre la seva cara mostrava cert descontrol de les seves habilitats sòbries.
I després d'això, el gran plat fort de la nit i del festival, amb permís de l'Auditori el divendres. Portishead havien tocat una vegada només a Barcelona abans, i ja feia més d'una dècada. Han vingut a presentar Third, el seu primer disc en anys i on obliden el trip-hop que van inventar-se i que els va catapultar a la fama i el reconeixement. Els de Bristol han demostrat estar en plena forma i el seu pas per l'escenari RDL ha servit per ensenyar el que poden ser capaços de fer i fer sentir en millors condicions. És per això que el seu concert de divendres a l'Auditori del Fòrum pot convertir-se en un dels concerts històrics en la vida del Primavera Sound, sempre i quan la violència no adquireixi matisos exagerats a l'hora d'aconseguir un seient al limitat aforament del teatre. I això que Chuck D de Public Enemy segurament no torni a sortir a l'escenari de l'Auditori com sí ha fet al del Rockdelux a mig concert dels de Bristol. La part negativa d'un concert de les característiques que els Portishead han ofert aquest dijous és la d'acabar mig anestesiats (alguns el bon sentit de la paraula i d'altres en el dolent). Però per solucionar-ho Caribou al CD Drome s'ha convertit en la gran sorpresa de la nit, demostrant que el seu darrer llarg Andorra, en la seva versió en directe, és descomunal. Amb dues bateries situades frontalment a davant de tot, la imatge constant del concert era el d'una simetria gairebé perfecta que afegia misticisme al concert, d'una canya absoluta.
Per acabar la nit de dijous, els Vampire Weekend han omplert la petita esplanada de l'escenari Vice i les immenses escales que hi conduïen, donant la raó al hype i l'expectació creada al voltant dels novayorquesos. El concert dels amos de l'upper east side soweto sound ha començat a per totes, amb els millors temes del seu debut 'Mansard Roof', 'Campus', 'M79' i 'A-Punk' en els primers compassos. Tot i això, tot i que fer decaure el ritme hagués estat normal i tot després de l'acumulació inicial, mirant de ser objectiu no és precipitat afirmar que Ezra Koenig i companyia no han fet decaure els ànims en cap moment. El moment estelar ha confirmat les previsions i ha tingut lloc amb el single 'A-Punk', que com si d'una premonició es tractés, ja era la banda sonora de l'anunci televisiu del Primavera Sound. Massa pilota amb el públic i rematadament poc original, l'Ezra ha tingut prou traça a l'hora de comunicar-se amb el públic tenint en compte la joventut i que amb prou feines aquesta és la primera gira mundial del grup. Llàstima que, després de tant esperar, en menys d'una hora s'havia acabat i en una llarga tarda ja han passat tantes coses.
El Primavera Sound 2008 l'han inaugurat els saragossans Tachenko al també nou per ubicació escenari Vice (sota la placa fotovoltaica al costat del mar) i el seu pop costumista i, ja que eren els primers, deuen haver pensat "què carai" i han tirat dels seus dos singles més efectius per obrir el concert. Un cop passats 'El mundo se acaba' (del recent àlbum Esta vida pide otra) i 'Entrada de artistas (de l'anterior Las jugadas imposibles) era una àrdua tasca mantenir el nivell durant la resta del concert però tot i això els aragonesos han sabut mantenir l'atenció del poc públic congregat a primera hora de la tarda. Sabedors del rol secundari que tenien en aquest Primavera, Tachenko han sabut convertir el recital en una mena de reunió d'amics mentre saludaven companys de Grande-Marlaska i feien bromes de la seva procedència ("hola somos Tachenko y venimos de Cantabria"). Un altre que basa la seva música en bona part en l'humor és David Rodríguez, alma màter de La Estrella de David. El de Molins de Rei ha tingut la difícil papereta d'obrir el petit CD Drome i cobrir el primer espai mort creat entre els concerts de Tachenko i els novayorquesos MGMT.Precisament els americans, situats al gran escenari Rockdelux, a l'amfiteatre del Fòrum, s'han convertit en la primera petita decepció del festival. Vestits de gala, amb el líder Andrew habillat amb una túnica hippy, ja a la primera 'Weekend Wars' han demostrat que la bona producció del seu debut Oracular Spectacular era difícil de traslladar en directe, i la primera meitat del concert ha generat més dubtes que no pas fans convençuts. Fins i tot el single 'Time To Pretend' ha sonat coixa i ha fet recordar a més d'un la màxima que, als festivals, la música mai no podrà acabar de sonar bé. A destacar del concert, el final amb el hit ultraballable 'Kids', "interpretat" a karaoke pels dos membres del duet, mentre la banda que els acompanyaven havien abandonat l'escenari. A la mateixa hora i vist el panorama, desplaçats a l'escenari ATP, Phil Elverum anava desgranant acompanyat per la seva guitarra temes dels seus dos projectes consecutius, Mount Eerie i The Microphones. Amb una òbvia i previsible menor força que no pas en disc (on és acompanyat per una instrumentació molt més complerta), Elverum ha aconseguit hipnotitzar l'audiència o si no ho semblava, vistes les petites ovacions que arrencava després de cada cançó.
Tornant a l'escenari Rockdelux, els alemanys The Notwist han ofert el primer gran concert del festival, basant el repertori en els dos darrers discos, el nou The Devil You + Me i Neon Golden. Precisament d'aquest darrer han sortit els temes per obrir i tancar el concert, la melòdica 'Pick Up The Phone' i la progressiva 'Pilot', allargada fins a triplicar el minutatge original de la cançó. Entre mig, una lliçó de com la indietrònica té del cert una posada en escena efectiva i que pot acostar-se una mica al que seria el rock de masses. Després dels alemanys començaven a aparèixer els grans caps de cartell de la nit, els veterans Public Enemy i Portishead, amb els British Sea Power traient el cap entre els dos.
Els rapers venien a interpretar l'incunable It Takes a State Of Millions To Hold Us Back, i així ho han fet, amb una posada en escena del que es podia esperar del hip hop, i que fins i tot ens ha sorprès als més ignorants en la matèria que la guitarra, el baix i la bateria no són patrimoni exclusiu de l'amalgama pop-rock. De tota manera, malgrat reconèixer la vàlua i la importància del concert de Public Enemy, la curiositat per veure com es defensaven els British Sea Power, sorgits en l'onada de nou britpop dels darrers anys. Amb el concert escalfadíssim, els britànics s'han marcat un final de concert efectiu i per alçar les masses, amb un dels guitarristes llençant-se al públic, carregant un company a coll-i-bè mentre aquest seguia tocant la guitarra i enfilant-se a les PA per acabar penjat amb la postura d'un simi mentre la seva cara mostrava cert descontrol de les seves habilitats sòbries.
I després d'això, el gran plat fort de la nit i del festival, amb permís de l'Auditori el divendres. Portishead havien tocat una vegada només a Barcelona abans, i ja feia més d'una dècada. Han vingut a presentar Third, el seu primer disc en anys i on obliden el trip-hop que van inventar-se i que els va catapultar a la fama i el reconeixement. Els de Bristol han demostrat estar en plena forma i el seu pas per l'escenari RDL ha servit per ensenyar el que poden ser capaços de fer i fer sentir en millors condicions. És per això que el seu concert de divendres a l'Auditori del Fòrum pot convertir-se en un dels concerts històrics en la vida del Primavera Sound, sempre i quan la violència no adquireixi matisos exagerats a l'hora d'aconseguir un seient al limitat aforament del teatre. I això que Chuck D de Public Enemy segurament no torni a sortir a l'escenari de l'Auditori com sí ha fet al del Rockdelux a mig concert dels de Bristol. La part negativa d'un concert de les característiques que els Portishead han ofert aquest dijous és la d'acabar mig anestesiats (alguns el bon sentit de la paraula i d'altres en el dolent). Però per solucionar-ho Caribou al CD Drome s'ha convertit en la gran sorpresa de la nit, demostrant que el seu darrer llarg Andorra, en la seva versió en directe, és descomunal. Amb dues bateries situades frontalment a davant de tot, la imatge constant del concert era el d'una simetria gairebé perfecta que afegia misticisme al concert, d'una canya absoluta.
Per acabar la nit de dijous, els Vampire Weekend han omplert la petita esplanada de l'escenari Vice i les immenses escales que hi conduïen, donant la raó al hype i l'expectació creada al voltant dels novayorquesos. El concert dels amos de l'upper east side soweto sound ha començat a per totes, amb els millors temes del seu debut 'Mansard Roof', 'Campus', 'M79' i 'A-Punk' en els primers compassos. Tot i això, tot i que fer decaure el ritme hagués estat normal i tot després de l'acumulació inicial, mirant de ser objectiu no és precipitat afirmar que Ezra Koenig i companyia no han fet decaure els ànims en cap moment. El moment estelar ha confirmat les previsions i ha tingut lloc amb el single 'A-Punk', que com si d'una premonició es tractés, ja era la banda sonora de l'anunci televisiu del Primavera Sound. Massa pilota amb el públic i rematadament poc original, l'Ezra ha tingut prou traça a l'hora de comunicar-se amb el públic tenint en compte la joventut i que amb prou feines aquesta és la primera gira mundial del grup. Llàstima que, després de tant esperar, en menys d'una hora s'havia acabat i en una llarga tarda ja han passat tantes coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada