Crònica de l'Absolut Faraday

La sisena edició del Faraday, aquest any de nom Absolut, s'ha acabat amb un regust dolç i amable. Els que encapçalaven el cartell, The Lucksmiths i, sobretot, The Divine Comedy, han estat els responsables dels millors concerts del festival (i no és agosarat dir que de l'any), els grups nacionals han ofert el que s'esperada d'ells i les poques sorpreses i joies amagades s'han cristalitzat en la figura del japonès Shugo Tokumaru. L'emplaçament, la casa del Molí de Mar de la platja del Far de Vilanova, segueix sent el marc incomparable (sic) que tant airegen els organitzadors a l'hora de promocionar un festival que ha esgotat les entrades tots dos dies. Amb vistes al mar, l'entorn esplèndid i l'accés idílic a través d'unes escales a la paret de la roca que feien gràcia als primers quatre graons, a més d'un excés de zel per part dels treballadors, amb anècdotes desafortunades com concentrar el final de festa de dissabte en un sol escenari.

Divendres 3 de juliol

L'última hora de la tarda, a l'escenari ADN, el petit, es va revelar com la idònia perquè el tarragoní José Juan González, l'Espaldamaceta, repassés el debut Madera y poca luz i presentés noves cançons. Fa molta gràcia com el tarragoní es presenta en públic, adoptant un posat entre tímid i bromista que s'escapa diametralment de les sensacions que transmet en disc, tot i que quan s'introdueix de ple en les seves cançons, retorçant-se sobre la guitarra i movent els dits com si estiguessin maleïts vira cap a l'extrem oposat. A les madrilenyes Charades el so no les va acompanyar i tampoc no van presentar la frescor del seu darrer disc homònim que sí que van saber transmetre als vermuts de l'Heliogàbal ara fa uns quants mesos.

La presència de Bèstia Ferida al cartell del Faraday és de les coses més marcianes que el festival vilanoví ha fet mai. En un certamen clarament de línia pop, l'avantguarda i la improvització del súper-grup format per Adrián de Alfonso (guitarra, Veracruz), Arnau Sala (bateria, Les Aus) i el novaiorquès Mark Cunningham (trompeta) certament no encaixava. Per això, poc públic hi havia al petit jardinet de l'escenari ADN que realment entrés a la proposta que molts titllen de farsa. És digne d'elogi, però, veure com tres músics s'arriben a compenetrar a dalt d'un escenari per tocar peces que s'allunyen del format tradicional de cançó i que no és més que una mescla estranya de sorolls que els tres instruments arriben a fer. No com The Leisure Society, un grup de pop-folk anglès que per primera vegada trepitjava el país. Set persones a l'Absolut, escenari gran del Faraday per presentar les boniques tonades de The Sleeper, llur disc de debut que conté cançons que massa vegades s'enlairaven perquè massa vegades queien en la monotonia. Concert d'altibaixos en una clara línia ascendent i sensacions agradables en acabar.


A partir d'aquí, els dos caps de cartell de la nit. Primer el maresmenc Ramón Rodríguez al capdavant del seu projecte de cantautor The New Raemon. A propósito de Garfunkel i, menys, La invasión de los ultracuerpos han proporcionat al líder de Madee més popularitat com a Raemon que amb el seu grup de tota la vida, i com a cap de cartell va comportar-se. El Ramón Rodríguez semblava conscient de l'efectivitat instantània d'algunes de les seves cançons ('Hoy estreno', 'El cau del pescador', 'El saben aquel que diu') perquè tot va anar sobre rodes. El seu va ser un concert bonic, agradable i sense gaire cosa més, no gaire més que un bon escalfament per The Lucksmiths, que van facturar el millor concert de comiat que un grup que ho deixa ha de fer. En plena gira europea abans de l'última per la seva Austràlia natal, els Lucksmiths van presentar uns grans èxits amb forta presència de cançons de Warmer Corners, el seu millor disc. Lluminositat, alegria, tornades memorables i comunió total amb el públic. Impossible era resistir-se a 'The Chapter In Your Life Entitled San Francisco', 'Sunlight in a Jar', 'Good Light' o 'The Music Next Door', raons suficients per erigir-se com a triomfadors indiscutibles de la nit.

Abans d'anar a dormir, encara quedaven Half Foot Outside, Joe Crepúsculo i Biscuit, però només el segon va aconseguir posar del revés l'escenari. Una vegada més, el Crepus va fer gala de la seva poca habilitat cantant, magnificant la incògnita de com ho va fer per gravar els discos i tenir els sants nassos de cantar de la manera que canta en directe. Gairebé sense veu i totalment passat de voltes, el Crepúsculo sort en té d'haver-se inventat cançons com 'Baraja de Cuchillos', 'Suena brillante' o 'La canción de tu vida'. I sí, hi va haver un pogo majúscul a les primeres files.

Dissabte 4 de juliol

Poques vegades és tan fàcil comparar un grup amb un altre, però és que en Borja, cantant d'Extraperlo, devia aprendre a cantar escoltant discos d'Orange Juice, perquè les semblances són moltes i esfereïdores. Per això Extraperlo són la versió tropical dels escocesos, que segueixen sense arribar a la plenitud del debut Desayuno Continental en directe. Tot i així, bon concert dels barcelonins, que mica en mica van assentant-se com una de les millors joves bandes de la ciutat comtal, que van comptar amb la presència de Gary Olson (de The Ladybug Transistor), qui tocaria l'endemà a la platja a la festa de comiat i que ja havia pujat a l'escenari amb els Lucksmiths la nit abans. La perla de la tarda, però, va ser el japonès Shugo Tokumaru, que amb prou feines havia pogut provar el so de la seva banda a causa de la puntualitat extrema amb què es van presentar a Vilanova. Això no va ser un problema per desgranar Exit amb la gentilesa oriental característica. En un escenari com el Molí de Mar és realment molt fàcil entrar al joc de l'artista, amb la brisa bufant i la música flotant a l'ambient. Com a anècdota, però també com a motiu per posar-se tothom a la butxaca, el bo del Shugo va interpretar una versió de 'Video Killed The Radio Star' que va arrencar un karaoke que ni els Manel aconseguirien unes hores més tard.

Tot i que el nostre amor per Dorian no brilli en plenitud, i que no ens agradi massa el seu tipus de música i postura davant la vida, hem de reconèixer que l'acústic que dissabte van fer a l'escenari ADN no va estar gens malament. Amb un format mezzo acústic, a causa de l'acompanyament elèctric d'un orgue i una guitarra elèctrica, la mancança del sempre apreciat bateria i la nova incorporació de Pere Jou, van reinterpretar un repertori basat en la seva discografia -poc extensa- i plena de hits discotequers, amb la cirereta d'una versió del sempre apreciat Lleonard Cohen.


Una mica més tard de les onze de la nit, pujava sol a l'escenari Absolut el Neil Hannon, essència i ànima de The Divine Comedy, a qui venia representar en solitari. Era un repte veure com traslladaria el so orquestral del seu pop de cambra al so d'un piano de cua o d'una guitarra, però el Hannon en va tenir més que suficient. El seu concert va ser una lliçó de com transmetre tot el sentiment de les cançons, amb el punt àlgid només començar de 'If...' i 'Everybody Knows (Except You)' seguides. L'ovació generalitzada que es va endur el Hannon en acabar no era en absolut exagerada. Va tenir el detall de dir unes quantes frases en català, versionar 'Cheek to Cheek' i repassar bona part de la seva discografia amb petites excepcions al darrer Victory For The Comic Muse ('A Lady of a Certain Age' i poc més).

Molt felices se les prometien Manel, aquell grup català que ha fet la progressió de desconeguts, promesa, consolidat i clàssic en menys d'un any. El seu concert del Faraday va veure's tacat d'entrada per la fallada tècnica d'una de les pantalles de l'Absolut, que durant massa estona, al principi del concert, va tenir un so lamentable a causa de problemes tècnics amb una pantalla. Corre la brama que el proper disc dels barcelonins tirarà cap a l'experimentació i abandonarà la immediatesa d'Els millors professors europeus. Ves a saber què passarà si es confirma això. S'hauran acabat els públics sencers cantant totes les cançons de principi a fi i el Gisbert haurà de rumiar diferents bromes a la clàssica per introduir 'Nit freda per ser abril'. Al seu favor, cal dir que no van tocar la versió de la Shakira i sí 'No t'enyoro' d'Els Pets, que té la gràcia que 'El bròquil' va perdre a la quarta vegada que la van interpretar.

Van tancar el festival The Lions Constellation, en una situació física d'acord amb l'hora (cap a les quatre de la matinada) que els tocava pujar a l'escenari. Flashing Light és un gran debut i així va quedar palès. Tenen cançons instantànies ('The End Of Our Days', 'You're Everything') i efectives, i sàviament van deixar-se d'altres com 'My Girl', que si bé és una fantàstica rúbrica en disc no hagués encaixat al directe. Tot i que eren quatre gats els que se'ls miraven, el seu va ser el gran fi de festa que necessitava la música en directe per posar la cirereta al festival.

Fins l'any que ve.

Fotografies de Josep M Martí.