Plouen catximbesNo ens enganyem, amb aquest nom semblen un grup d’institut que toca reagge i ska, però ni són de Jamaica ni utilitzen vents accelerats. Els Plouen Catximbes vénen de Manresa i la seva aposta musical passa pel pop, el rock i el grunge, tal i com hem pogut escoltar en el seu segon disc: Telescopi (Propaganda pel Fet, 2008). Aquest darrer treball ha estat el del pas cap al rock per dir adéu, definitivament, als ritmes caribenys. El que agrada als Plouen Catximbes és mesclar els gèneres moderns que han derivat del pop per aconseguir un ritme prou característic que han consolidat amb aquest Telescopi. Una estupenda “Peres” (cantada en francès), “El pianista” o “La Blanca” són bons exemples de la facilitat dels del Bages per fer bones cançons power-pop o grunge. Un dels fets que els allunya del públic indie és el fet de pertànyer a Propaganda pel Fet, discogràfica on publiquen bandes com Obrint Pas o At Versaris. Així doncs, els Plouen Catximbes es troben a terra de ningú, sense acabar d’entrar a l’escena pop però també fora de l’àmbit del rock radical o de les lletres polítiques. Seria una pena que només per aquest nom que genera evidents confusions us perdéssiu un disc que sorprèn per la seva qualitat.
La veritat és que el nom no agrada ni als mateixos integrants del grup, i des d’aquí, amb tota la humilitat del món, el Mai a la Vida els vol fer una proposta de nom per millorar sense perdre les arrels: “Plouen”.
L'Ana És Un Koala
Que Ricky Falkner et produeix el primer disc (
Basat en fets reals, Discmedi 2008) és sinònim de qualitat, però no de casualitat. La formació començava a tocar per allà al 2004, dos anys més tard la Rockdelux l'escollia com la maqueta de l'any i tocaven al Poparb 2006. Aquest mateix any quedaven finalistes del Sona 9 i els mitjans es feien ressò d'un grup de pop en català.
Un grup que veu de les fonts dels primer pop de bandes mítiques com The Smiths o The Beach Boys. Power - pop que et transporta a la felicitat momentania de cançons fresques i sinceres. A vegades fins i tot s'acosten als sons dels tant estimats Stars. Atenció a les semblaces entre
Cadena de ressentiments i
Ageless Beauty. Les lletres fugen dels tópics imperants del amor absurd i preseten situacions quotidianes banyades d'humor i nostalgia. Desprès de Manel, es tracta d'un dels hypes de la temporada, que fins i tot a aconseguit ser la nostra sintonia.
La pana t'escau és un d'aquestes temes que passaran a la historia del pop cantat en català. I no, no estic exagerant.
Els que cada setmana escolteu la càpsula d'Actualitat ja hauríeu de saber qui ens dóna la benvinguda amb els seus acords. Si no, o sou uns desagraïts i no feu cas del que ens ve a explicar la Montse Casas, que sapigueu que són L'Ana és un Koala, o el que és el mateix, l'Adrià Gonzàlez (veu i guitarra), el Roger Palacín (bateria) i, evidentment, l'Ana Andrés (baix, teclat i veus). L'Andrea Valverde va parlar fa uns dies amb els dos primers, que ens van explicar qui són, d'ón vénen i on aniran quan l'Ana torni de la baixa de maternitat. A la primavera del 2008, L'Ana és un Koala van publicar Basat en fets reals (Discmedi), onzè millor disc nacional segons la nostra llista.I a l'Andrea, com que li agrada molt el pop i pop és el que fan ells, també en van parlar una mica.
