Crónica de Mazoni i Sanpedro a la Bikini

El (poc) poder (de convocatòria) del pop en català
Mazoni + Sanpedro
30 de juny. Bikini

La revista Enderrock de l’abril duia en portada quatre grups d’aquesta nova fornada de grups catalans de pop, Erm, Mishima, Sanpedro i Mazoni, sota el títol “El poder del pop català”. En qualsevol cas, el concert d’anit a la sala Bikini relativitza la contundent afirmació del titular de l’Enderrock. Quan Jaume Pla, líder, alma-mater, cantant i guitarrista de Mazoni va fer sonar el primer acord a la sala hi havia una vintena de persones i al cap de la nit vam arribar a ser un centenar a tot estirar. Mai la Bikini m’havia semblat tan grossa. I tan freda. Els de Bikini no han vist l’anunci que convida a posar l’aire acondicionat a 25 graus.

Així doncs, en família, els Mazoni van encetar la darrera convocatòria de Catàleg Sonor per a els grups novells de pop de Barcelona. Ajudats per la perfecció sònica de la sala de Les Corts, la banda de Jaume Pla va sonar amb molta més energia, una força que costa de trobar al disc Si els dits fossin xilòfons (Bankrobber, 2007). Van repassar gairebé tot aquest treball, el darrer, un disc amb altibaixos però amb uns punts àlgids impagables (i tant impagable, que l’Enderrock regalava el disc).

Va ser una llàstima la baixa entrada perquè en gairebé cap moment hi va haver una forta comunió entre públic i músics. Pla anunciava la cançó, Mazoni la interpretava impecablement (el teclista Jordi Rudé ho vivia especialment) i els quatre gats aplaudíem. De tota manera, en un moment aparegué un fil de llum de comunió a través de l’escletxa que va obrir el hit de l’anterior disc Esgarrapada (Bankrobber, 2006) ‘No tinc temps’ (visca la tornada no tinc temps per pensar que no tinc per pensar que no tinc temps, que ja em perdonareu, però és digne de sonar a un gran estadi amb 40.000 persones botant). Al final, no hi va haver bis però tot plegat acabà amb la ravera ‘Llampec/Ull de vellut’.

I Mazoni va baixar de l’escenari i hi van pujar els Sanpedro, amb l’enigmàtic cantant Oriol Canals i el tímid loveoflesbianer i sandstillenc Ricky Falkner al capdavant, que es va passar l’hora de concert d’esquena al públic. Potser per evitar que li passés el mateix que li acabava de passar a Mazoni, abans i tot de començar a tocar, Canals va convidar al públic a fer un passet endavant. “Aviam si no passem tant fred”. Gràcies Oriol, s’agraeix l’esforç. Cert és, però, que la parròquia era més nombrosa ara que feia una estona.

Sanpedro va repassar gairebé (vaig trobar a faltar la dolça ‘Focs artificials’) el darrer disc L’atracció monumental (Cydonia, 2007), anant enrere en no més d’una o dues ocasions per repescar alguna cançó antiga. Les sensacions amb el concert d’aquest quintet són oposades, però, a les de Mazoni. Amb un disc que com indica el títol és d’immenses magnituds, el context de Bikini se’ls va quedar un pèl curt. Tot creuant la porta de sortida no vaig ser l’únic que pensava que un lloc com l’Auditori els seria molt més adient.

Així i tot, Sanpedro busca clímaxs constantment, i per tant no és d’extranyar que ho aconsegueixin. Com també passa a L’atracció monumental, la tornada d’’El Caire’ va entendrir el respectable (perquè t’he vist venir, fent una aparició estel·lar i l’abisme ha deixat pas a un dia d’abril). I amb aquesta èpica melancònica, a mig camí entre Sigur Rós i Coldplay, la sala Bikini va ser testimoni que malgrat la tossuderia i ignorància del públic català, el poc pop en català gaudeix de fràgil salut de ferro.

I ara a esperar amb candeletes el nou disc de Mishima.

Signa aquesta crónica el Sr. Vermell o el que és el mateix Eduard Gras.