Faraday: el “locus amoenus” de la música independent

Vilanova i la Geltrú queda a menys de 50 km de la gran Barcelona (bé, en tren, que els del Mai a la vida som pobres i no tenim ni carnets ni cotxe, és aproximadament a mitja horeta si la renfe no et toca la moral) i aquest cap de setmana ha tingut lloc l'esdeveniment indie més interessant abans del, també gran, summercase (que si, vale és més mainstream). Blai Marsé vilanovenc de nacionalitat i futur promotor de concerts de professió ens relata el què, qui i com d'aquest Festival. Un aplaudiment i preneu lloc al ratolí per poder linkar bé totes les promesses musicals que ens anuncia el Blai. Preparats, llestos....Toma Faraday!

Al Segle XIX, un físic anglès anomenat Michael Faraday va demostrar que els fenòmens magnètics estan relacionats amb els fenòmens elèctrics. Poc es podia imaginar que al cap de 200 anys donaria nom a un dels festivals de música independent més acollidors de l’oferta musical estiuenca a l’Estat i arreu d’Europa. No és casualitat que el Projecte Listen Europe l’hagi inclòs entre els millors festivals d’Europa. Aquest cap de setmana s’ha celebrat la quarta edició del Faraday al Molí de Mar, un locus amoenus ubicat just a sobre de la Platja del Far de Vilanova i la Geltrú.


Els vilanovins The light brigrades van ser els encarregats d'encendre la llum del divendres, el primer dia de festival. La banda comandada per Pere Agramunt, director artístic del festival, va començar el recital cantant amb un estil i llengua pròpia de les cançons del cap de cartell Jens Lekman i va acabar fent-ho en la llengua de Pompeu Fabra sense renunciar al seu estil.

Tot just després, Nueva Vulcano pujava a l’escenari Stolichnaya per oferir la seva música sempre agradable i angoixant a la vegada. Al cap d’una hora, s’acomiadaven per donar pas als danesos I got you on a tape. Potser algú ha comparat als nòrdics amb bandes com The Arcade Fire, però la seva música està força lluny de la majestuosa i èpica posada en escena dels canadencs. Els nord-americans The Ladybug transistor eren el primer nom de lletres grans que pujava a l’escenari per oferir el seu millor pop-folk en un concert emmarcat en la primera gira de la banda després de la mort del seu bateria, San Fadyl, fa poc menys d’un mes.

Als voltants de la mitjanit arribava el torn del cap de cartell estatal, Antonio Luque o el que és el mateix, Sr. Chinarro. Just al contrari que fa un mes al Primavera Sound, el malagueny va sortir a l’escenari força tranquil i bromista, com si toqués a casa seva. Ell mateix va dir que “si algun dia deixava Màlaga, seria per anar a viure a Catalunya”. Luque va repassar els millors temes dels seus últims discos, parant més atenció al darrer “El Mundo según...”. En acabar, tothom va fugir com si fossin llops cap a l’altre escenari i, precisament, “Fuig, llop, fuig” era un dels temes més esperats d’Hidrogenesse, l’emergent banda de Genís, la meitat més provocadora d’Astrud. Mentre aquest duo català culminava l’èxtasi amb l’èxit “Disfraz de Tigre" (yo he venido de mi casa), el cantautor Jens Lekman actuava a l’escenari principal. La classe del suec va estar present en tots els detalls de la seva actuació, sobretot en la bellesa d’una banda exclusivament femenina que l’acompanyava i en el so d’aquelles melodies de pop melangiós en què no te n’adones i estàs ballant amb llàgrimes als ulls.

Tot el contrari provocava la música del saragossà El gran puzzle cozmico, en què era impossible ballar sense riure i riure sense ballar, al ritme de cançons com “Mi perro es del prica” o “Mamífero insectívoro”. Paral·lelament a l’escenari principal, el trio Neils Children posaven la part més fosca del Festival i demostraven perquè estan destinats a ser els nous The Horrors, un grup que van tocar a la darrera edició del Faraday quan pràcticament eren desconeguts. “You didn’t care” és un tema que recorda a la millor època de The Cure i que serà recordada per tots els que van disfrutar del directe dels britànics. Per culminar la vetllada de divendres, La 2 d’Apolo i els seus Dj’s Coco i Graham es van traslladar al Molí de Mar per tancar la Festa.


El segon dia del Festival es presentava amb dos clars caps de cartells: Luke Haines i The Teenagers. Inesperadament, les actuacions més celebrades no van ser aquestes, sinó les de bandes internacionals desconegudes com per exemple Sunny Day Sets Fire.

Cap a les vuit del vespre i encara de dia Evripis and his tragedies, la banda feta a mida per un grec barceloní d’adopció. Com ja va fer al Primavera, Evripidis i la seva banda de Tragèdia grega va confirmar que en Rufus Wainwright ja té el seu homòleg europeu que a més, fa ballar al públic i tot. Amb una mica de retard, la nord-americana Carla Bozulich sortia a l’escenari completament sola amb una guitarra elèctrica. Més endavant, s’hi va afegir el bateria de Cuchillo, a qui va demanar si volia tocar amb ella després d’haver-lo escoltat durant les proves de so. Carla Bozulich actuarà a Catalunya i a Madrid a durant aquesta setmana.

Ben diferent era la proposta que oferia a continuació el trio català Los Carradine, que van presentar una posada en escena molt ben aconseguida, convertint cada cançó que entonaven en un autèntic show. Fins i tot, es van atrevir a homenatjar a Mossèn Cinto Verdaguer i a traduir al català “I was dancing in a Lesbian Bar” de Jonathan Richman. Les cançons-acudit dels barcelonins van servir de teló pel que seria l’actuació del cap de cartell Luke Haines, l’ex-cantant dels The Auteurs. El músic anglès va sortir a l’escenari acompanyat d’una guitarra acústica, i va sorprendre a tothom qui s’esperava un directe semblant al so més aviat electrònic i festiu del seu darrer disc “Off My Rocker At The Art School Bop”, De totes maneres, Haines és bo igualment: en acústic o en elèctric, sol o acompanyat.

Cap a les dotze, la banda formada a Londres fruit d’una trobada entre un italià i una noia de Hong-Kong, Sunny day sets fire, van presentar un divertit i original directe, en què el públic no va parar de ballar. Va quedar vist per sentència que tenen molt a dir dins del panorama del pop internacional: que comencin a tremolar The Flaming Lips.

Els següents, These new puritans, també tocaven per primera vegada a Espanya i no van entusiasmar a la majoria d’un públic que sortia d’una gran actuació i n’esperava amb ànsies una altra (The Teenagers). Tot i això, la banda britànica va oferir un directe més que correcte, centrat en la força de les guitarres típiques de grups punk com The Fall. Poca estona després, el trio d’adolescents (mai millor dit) The Teenagers pujava a la plataforma amb ganes de gresca. Malauradament, les ganes no són suficients per satisfer a un públic que s’havia creat moltes expectatives escoltant autèntics hits al seu myspace com “Homecoming” o “Starlett Johansson”. L’absència de bateria, un cantant que no va estar a l’altura i un directe massa curt (encara que potser va ser millor així) són alguns dels motius que fan pensar que The Teenagers són una banda més aviat per sentir punxada que no pas en directe. A continuació, les quatres dj’s barcelonines Girls spin the hits van seguir la festa a força de temes ballables principalment femenins fins que el sol es va decidir a sortir.

Aquest paisatge tan idíl·lic s’afegia a la lluna plena i al far que s’havien encarregat entre tots dos d’il·luminar un mar aparentment tranquil durant els dos dies de festival. I tot aquest cúmul de poesia visual mesclada amb la bona música d’una vintena de grups crea un ambient agradable, sinònim d’un gran festival que s’ha consolidat definitivament i ha esdevingut una cita estiuenca indispensable per a tots els amants de la música independent.

Blai Marsé