Crónica del Senglar Rock ’07

Edurne Vega altre cop ha marxat de concert, i aquest cop ens parla del Senglar Rock, un festival extrany per l'equip del Mai a la vida. Tot i que alguns dels grups presents no ho siguin tant. Amor (Els Pets) i odi (Sidonie) a parts igual pot generar aquesta crónica, tant entre l'equip com entre els fidels seguidors del programa i del blog, però com sempre diem, segur que no deixa indiferent. Si voleu veure la resta de fotografies clikeu aquí.

Després de 3 hores de tren vaig arribar al recinte del festival (Parc de les Basses, Lleida) amb 3 objectius : Els Pets, Sepultura i Sidonie.
La nit va començar amb la Companyia Elèctrica Dhama, que com cada any ens va fer ballar i suar molt amb l’inesgotable saxofonista i showman Joan Fortuny.
Tot seguit el plat fort de la nit, El Pets, presentant el seu nou disc “Com anar al cel i tornar”. Respecte al primer concert de la gira (al que vaig tenir la sort d’assistir) hi van haver algunes diferències notables i van prendre protagonisme les cançons de l’últim disc, destacant la cançó que li dona nom, una gran balada que si fos en anglès sonaria a tot al món sense parar.
Com a l’anterior gira, “Els Pets fan teatre”, els de Constantí van il·lustrar la seva música amb uns visuals molt cuidats que projectaven a la pantalla gegant de la part de darrera de l’escenari. Vam poder veure des de fotos del fill de Lluís Gavaldà fins a uns Pets amb “mala cara” quan van tocar aquesta cançó.
No van faltar els clàssics com “Jo vull ser rei” (amb tothom sense samarreta), “Una estona de cel”, “S’ha acabat” i l’inevitable “Bon dia” per acabar el concert.
Els Pets no van decepcionar i van deixar el públic amb ganes de més.

La gran incògnita d’un Senglar cada cop més eclèctic va ser Sepultura. L’obertura internacional del Senglar, contractant a grups de fora de Catalunya, va començar l’any 2002, quan van actuar Dover (no hi ha link, digueu que és censura, ens dóna igual) com a caps de cartell i també uns semi-desconeguts Sidonie,als quals vaig veure actuar per primer cop i em van cautivar amb la seva psicodèlia. En edicions posteriors han passat pel festival estrelles cada cop més conegudes, des de Los Planetas fins a Patti Smith, Ocean Colour Scene o Bad Religion.
Tots aquests grups es movien més o menys en la línia del pop-rock en que s’ha emmarcat sempre el Senglar. Els brasilenys Sepultura, en canvi, ens van mostrar un hard-metal sense concessions, només apte per les ànimes més dures presents a l’esdeveniment lleidatà.

Després de tanta energia venia de gust un plat musical més suau, i allà estava Sidonie per transportar-nos fins la “Costa azul”, el seu nou àlbum. Gairebé dues hores de retard va tenir el seu concert… per causes tècniques. Així, vam haver d’esperar fins les dues de la matinada per escoltar-los, però va valer la pena. Marc, Jesús i Axel també van fer repàs dels seus anteriors discos amb cançons com “Feelin’ Down”, “Sidonie goes to Varanasi” amb l’espectacular sitar de Jesús, “Bla, bla, bla” o “Bohème”. Per finalitzar el concert van tocar el seu nou single “Nuestro baile del viernes”, que sona a èxit des de la primera nota, i els grans hits dels seus 2 anteriors discos, “Fascinado” i “On the sofa”. Sidonie va demostrar un cop més que a casa nostra es pot fer música de qualitat sense deixar de divertir al públic i sense res a envejar a la música internacional.

Ara només queda esperar cap a on es dirigirà el Senglar Rock de l’any que ve. Tota una incògnita.