Anàlisi sociomusical autofelatòria

Empalmo aquest article amb el darrer paràgraf de la crònica-denúncia del concert de Joan Miquel Oliver de dimarts, una mica perquè fer un article setmanal sobre música em resulta força complicat. Això es deu, sobretot, perquè m’agradaria donar motius per ser llegit amb interès i per arribar a tal objectiu, els temes dels articles han de complir cert requisits que per aconseguir sempre se n’ha de saber molt de molt. A més a més, entre que crec no tenir la facultat de fer-ho veure i que ja que qualsevol pot llegir-me (i qualsevol a internet i en català significa uns nou milions de persones arreu del món; fa vertigen vist així), ja que ens hi posem, fem que regni la seguretat, la sinceritat i la contundència. Temors d’aprenent, suposo.

En qualsevol cas, és la tercera o la quarta vegada en un mes que obro el meló de la música-en-català-ignorada, però una mica per això em van fitxar les del Mai. Aquesta vegada, però, no farem una denúncia (ho prometo) que dels nou milions lectors potencials em quedaré amb la meva mare i la meva àvia quan aprengui a fer anar l’ordinador. I per por de marejar massa la perdiu, abandono aquesta disertació entre psicològica i moral en aquest punt.

Mazoni, Rosa Luxemburg, Sanpedro, Sanjosex, Els Pets, Joan Miquel Oliver, Mishima, Whiskyn’s, Antònia Font i Guillamino són ara mateix els capdavanters del pop i del rock que es fa per això que diuen que són comunitats autònomes, on hi ha gent que parla una cosa que no és ben bé castellà i tampoc no és ben bé francès (italià, potser). És una llista totalment arbitrària i amb un criteri dubtós com és el meu, i dubtós com el de la majoria d’humans. Quan dic capdavanters no em refereixo a vendes (que també, que els que venen més discos són Els Pets, en tant que únics que venen discos), sinó a qualitat. Cadascun d’ells amb el seu particular subsubsubsubestil del rock (vist de manera molt (però que molt) àmplia, Déu em guardi de ferir sensibilitats o d’encetar debats infructuosos). Com deia, no vull fer una denúncia, perquè dir que els mitjans públics no els fan gaire cas i que no surten a la televisió també donaria armes a grans patriotes com Loquillo o Albert Rivera per contraposar la gana que passen ells amb el luxe en el que s’instal·la qualsevol catalanocantant que toca la guitarra. I no val la pena, oi que no? (I seguint amb la dispersió que em caracteritza, vull afegir que ningú no menciona mai els d’aquí que canten en anglès, neerlandès o islandès. Que també són persones!)

Si exceptuo el Taxi (Discmedi-Blau, 2004) d’Antònia Font o el Com anar al cel i tornar (Discmedi, 2007) i Agost (Discmedi, 2004) d’Els Pets, cap dels grups de la llista no ha fet discos completíssims de principi a final, però són grups joves que amb prou feines han publicat dos discos i tenir els ous pelats de girar per Catalunya no és el mateix que haver-ho fet per Anglaterra o la costa oest dels Estats Units. Així doncs, això no és important. El que sí que ho és l’actitud que es desprèn de molts d’aquests discos, i de l’autopromoció que internet brinda a qualsevol i que ells aprofiten abastament. Per sort o per desgràcia, això funciona pel boca-orella, i si no et dius Lily Allen, costa, nois. Els Rosa Luxemburg van arribar a la final de l’última edició del concurs de maquetes emparat pels poders públics (Loquillo tingues compassió) Sona 9 i no la van guanyar. Abans, però, amb tres parells d’òrgans sexuals intrínsicament masculins, havien gravat un disc de títol homònim que no és tant contundent com un Definitely maybe (Creation, 1994) d’Oasis, ni tant comercial ni mediàtic com un Whatever people say I am, that’s what I’m not (Domino, 2006) d’Arctic Monkeys. Evidentment que no. Però ‘Les fades també moren’ podria fer fàcilment un himne. És una cançó amb una tornada per cantar fins a quedar-se afònic, i que compta amb la fraternal col·laboració de l’Èric Fuentes de The Unfinished Sympathy i germà gran de Pol Fuentes, cantant dels luxemburguesos. També ‘1968-1998’ és una cançó de rock cru, visceral però no garatger, ni com diuen ells s’assemblen, per sort, a The Killers.

Les fades també moren

I és que en aquest país extrany i petit, on el sol torna a sortir perquè mai no està prou segur d’haver-lo vist (algun dia, o potser mai que no és indie, reivindicaré Lluís Llach), el talent en català és a molts pisets de barris barcelonins i a d’altres reductes indígenes al nord-est peninsular. Un disc emotiu, costumista però no rutinari, i urbà però que no peca de cosmopolitisme mal entès és Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (Discmedi, 2005) de Mishima. ‘Miquel a l’accés 14’, ‘Cert, clar i breu’ i ‘No et fas el llit’ fan plorar si t’enganxen en una depressió normal i corrent d’aquestes que fan estralls a la joventut occidental, postmoderna i mileurista, dit ràpidament i plana. Viva (Bankrobber, 2006) i Temps i rellotge (Bankrobber, 2007) de Sanjosex no fan plorar i tampoc no són made in Barcelona. Carles Sanjosé és empordanès, parla de Girona i de la Bisbal a les seves cançons i és un pèl menys costumista que Mishima i un pèl menys surrealista que Joan Miquel Oliver. Però ‘De Girona al Japó’, ‘Temps o rellotge’ i ‘Baix Ter Montgrí’ entren sense fer soroll i llisquen suaument per les orelles regant tot el sistema sanguini d’oxigen acústic.

Fa uns anys, creia que m’agradaven grups d’aquí per l’exclusiva raó que cantaven en català. Ara penso que tenia tota la raó del món i, afortunadament, he après a detestar coses com Relax (Música Global, 2007) dels entrenyables Lax'n'Busto, que és en la mateixa llengua que el ‘Cant de la senyera’. Fins i tot, adoro grups d’aquí que canten en la llengua de l’imperi i petites joies com Cuentos chinos para niños del Japón (Naïve, 2007) són la meva banda sonora. Amb això vull dir que tinc tota la llibertat del món per escriure pamflets inofensius com aquest. I la raó no me l’adjudico perquè és lleig i perquè puc arribar a entendre, si m’hi esforço i estic lúcid, que tot es redueix a una qüestió de gustos.