10.8.07

Hem de parlar


Tots sabem que res no és per sempre. De vegades però, no ho volem veure, sobretot quan estem enamorats d'una altra persona. L'amor ho omple tot i paralitza el temps com si el bo i millor de la relació (i la mateixa en sí) no hagués d'acabar mai. El problema arriba quan a un dels dos se li talla el subministrament d'amor, s'adona que no està enamorat de l'altre i vol finalitzar el que tenien entre mans. Aix! No us volgueu trobar en la situació del “deixat” que es queda sol amb tot l'amor, sense poder-lo compartir.


Fase 1: La fi

Un dels dos li diu a l'altre: “Et deixo”. Acte seguit al rebutjat sembla que el món se li esquinci en dues meitats, les estrelles caiguin del cel, es faci la foscor, no es pugui respirar per un gas tòxic que han llançat a l'aire, tornin els dinosaures, la fi del món esdevingui el futur més proper i, per tant, tot deixi de tenir sentit. Totes aquestes sensacions són fruit de la incapacitat sobtada de poder seguir compartint amor, que provoca una sobredosi d'aquest en el “deixat” que li fa deformar la realitat de manera vertiginosa.

Fase 2: Aclimatament

Al cap d'uns dies, s'accepta la nova situació, però no agrada, així que se segueix rebutjant el canvi físicament. Per exemple, podria haver una explosió nuclear a la Plaça Catalunya i el “deixat” seguiria amb el seu afany per crear les fonts d'un riu amb les seves llàgrimes al bell mig de l'Eixample esquerre. Aquest fenòmen pot anar acompanyat per una pèrdua de pes i una deixadesa de la imatge personal causada per les ganes de res.

Fase 3: Fustigació

Més tard i amb menys planys és el torn de la fustigació del penediment. Els fuets de l’“hauria pogut fer més” i/o “m'hi hauria d'haver esforçat” ataquen amb força la pobra consciència debilitada del “deixat”. En el cas que l’exparella tingui hagi començat una nova relació, apareix l’odiosa comparació “i què tindrà l'altre que no tingui jo?”. La desesperació es baralla durament amb la idea de que s'ha fet tant millor com s'ha pogut i/o sabut. I aquesta és l’única veritat.

Fase 4: Entre l'amor i l'odi

Abans de la fase 3 pot haver-hi un episodi de canvi de sentiment cap a l'odi més profund, mesquí i absolut cap a l’exparella. La rancúnia ho envaeix tot. Tot i això, aquesta fase (ni cap de les altres) mai no se li ha de retreure a una ex-parella, és una reacció natural per tal d'inflar els ànims que són a set metres sota terra des de fa una temporada.

Fase 5: Temps

Arribats a aquest punt és quan intervé el temps. Ho fa molt lentament, però ho fa en el 100% dels casos. La saviesa popular és totalment certa en aquest cas. La memòria és com un disc dur que el temps ens ajuda a buidar perquè entrin noves dades. Els records que ens quedem els veiem des d'una altra perspectiva que no fa tant de mal perquè no és tant idelitzada. No parlem d'oblidar, parlem d'aprendre a seleccionar, i això el temps ho fa molt bé.

Fase 6: Moralina o superació del “mono”

Un cop vaig llegir que l'enamorament consistia en què una persona es feia addicte a certa substància que desprenia l'altra persona. Així de fàcil, així de químic. Si us han deixat recentment consoleu-vos pensant que tan bon punt supereu l'addicció us trobareu molt millor. Si en canvi voleu posar en dubte aquesta teoria, penseu que encara que faci mal heu après que res no és per sempre i crec que estarem d'acord que això ja és molt valuós.


Montse Casas.

2 comentaris:

Synbios ha dit...

hay veces que nos gustaria que nuestra memoria fuera memoria RAM y no un disco duro. Así la información no deseada desaparecería con solo apagar el ordenador y no permanecería hasta que decidieramos borrarla ^_^'

mir* ha dit...

la paraula "rancúnia" semprem'ha agradat molt.
i l'Eixample esquerre també.

:)