Sally can’t wait (We’ll bury it)

Hi havia una vegada un noi de Liverpool que tocava la guitarra en un grup de pop . Li direm G. Les cançons, però, no les escrivia ell, sinó l’altre guitarrista i el baixista, en J i en P. Potser per desfogar-se, en G va decidir anar-se’n a l’Índia i aprendre a tocar el sitar. En qualsevol cas, les males llengües asseguren que per culpa d’una noia (cal dir que les mateixes males llengües dubten de la feminitat del personatge) que en J va conèixer en una galeria el grup de pop es va separar. Aleshores en G va treure del calaix tot allò que mai no li havien deixat publicar. No sabem del cert si en G va ser feliç i va menjar anissos, però sí que sabem que va fer molts amics, els quals convidava a jugar amb ell.

Corria l’any 1988 i George Harrison havia enllestit el seu onzè disc d’estudi, el Cloud Nine. El single promocional escollit va ser aquesta versió antiga d’’Amo a Laura’ de nom ‘This is love’, però calia una cara b. Per fer-la va reunir-se amb Roy Orbison i el guitarrista d’Electric Light Orchestra Jeff Lynne a l’estudi que Bob Dylan tenia a Califòrnia. Però George Harrison devia ser un home despistat, ja que s’havia deixat la guitarra a casa d’en Tom Petty (el dels Heartbreakers), cosa que va significar que en Petty s’afegís a la festa amb el seu baix sota el braç. De la trobada en va sortir la cançó ‘Handle with care’, i entre els de la Warner Bros (els editors de l’exbeatle) i ells mateixos, van decidir que de cares b de ‘This is love’ ja en sortirien més, però que aquella trobada mereixia alguna cosa més. D’aquesta manera neixien els Traveling Wilburys. I ja posats, es van canviar el nom, seguint aquesta bonica tradició del món del rock que és posar-se el nom del grup de cognom i que als nostres dies l’han arrossegat els White Stripes (que bona que és ‘You don’t know what love is (you just do as you’re told)’, per Déu). El que a mi m’agradaria saber és perquè George Harrison es a passar a dir Nelson Wilbury. Per l’almirant Nelson? Trafalgar? El grup el completava Jim Keltner, que mai no fou un Wilbury de ple dret però que surt al videoclip de ‘Handle with care’.

L’octubre de 1988 va sortir al mercat, doncs, Volume I, el primer dels dos discos de la curta història dels Traveling Wilburys. A més de la frustrada cara b de ‘This is love’, del disc en van sortir fins a tres singles més, la festiva ‘Last night’, la bonica i tendra ‘End of the line’ i ‘Heading for the light’. Més enllà d’altres supergrups que han anat poblant el planeta Terra des que existeix el concepte, els Traveling Wilburys es caracteritzen d’entrada, com molt bé haureu notat, per cinc cantautors reconeguts per les seves habilitats com a solistes, el que significa que els Wilburys formessin una constel·lació d’estrelles. Un supergrup amb totes les lletres. Això fa que el disc no sigui un prodigi de la tècnica (això és un prodigi de la tècnica!) sinó una joia on gaudir en dotze talls com cinc de les veus que han marcat època a la música popular nordamericana a la segona meitat del segle XX es van estimant i solapant entre elles. Prova d’això és la lliçó que dóna Tom Petty a ‘End of the line’, deixant que els companys, liderats per Harrison, s’encarreguin de la tornada. El que tampoc no va passar és que tant de savoir-faire acumulat no es va eclipsar i per sort, tant ‘Handle with care’ com la mateixa ‘End of the line’ siguin himnes popfolkrockwhatever.

L’èxit de vendes de Volume I, que va arribar a la tercera posició del rànquing de vendes als Estats Units, va provocar que al cap de dos anys els Wilburys hi tornessin i publiquessin un nou disc, de nom Volume III, el qual “només” va arribar a l’onzena plaça dels més venuts als Estats Units. En qualsevol cas, el Volume III va néixer tocat, i és que Roy Orbison va morir abans que es comencés a escriure el material per aquest disc. Això, però, no és el motiu pel qual no hi hagué èxit de vendes al segon intent, sinó més aviat al fet que el disc Full Moon Fever de Tom Petty, debut en solitari després de deixar els Heartbreakers, hi col·laboraren (molt) activament els altres Wilburys. I és clar, tres discos (d’estudi, nous, res de recopilatoris i directes) en tres anys no hi ha grup mainstream que aconsegueixi mantenir-se a dalt de tot.

Al juny, després de 10 anys amb Volume I i Volume III descatalogats, la Warner Bros ha decidit publicar-los de nou, en una caixa, acompanyats d’un dvd amb coses filmades per George Harrison. Coses d’aquestes que fan mullar als fans de debò dels Beatles i no a aquests que porten samarretes dels Fab Four, que quan van néixer ja feia anys que John Lennon era mort .

Eduard Gras.