Tot plegat segons Sr. Chinarro

Una de dues, o Antonio Luque estima Barcelona i Catalunya o els promotors d’aquí l’adoren. D’alguna manera s’ha d’explicar que Sr. Chinarro no pari de fer concerts ben a prop. Habitual del bar Heliogàbal, al barri de Gràcia, el músic andalús va començar el periple de concerts catalans al festival vilanoví del Faraday i l’acabarà, en principi, el proper divendres 7 a un altre festival català, l’Altaveu de Sant Boi, tot passant pel Summercase o per les festes de Gràcia (patrocinat aleshores pels seus amics de l’Heliogàbal). Ja se sap, coses dels artistes petits, les vendes no donen per gaire i és gràcies als concerts que es menja. Clar que el Chinarro serà petit pel què fa a repercussió, però gravar i publicar deu discos sense cap dissolució i reunificació pel mig té força mèrit.

Segons les cròniques de les seves repetides visites, una cosa està clara: l’objectivitat no existeix. Sr. Chinarro és capaç de despertar eufòria i avorriment amb la mateixa facilitat. I bona part de culpa que així sigui es deu, per un servidor, essencialment al seu repertori. Acceptem-ho, Antonio Luque no fa himnes i els seus discos són molt linials. No hi ha un accent fora de lloc ni un clímax a mig àlbum. I precisament aquest presumpte defecte es converteix en virtut en canviar el prisma de l’observador. Sr. Chinarro el·labora cançons amb una musicalitat delicada i reposada i això, maridat, amb les lletres paisatgístiques, iròniques i un pèl surrealistes és el que fa especial en una escena pop molt viciada. Clar que al seu directe també influeix l’estat de forma del nostre protagonista. Però tots som humans i li perdonem el grotesc espectacle al Festigàbal, durant les festes de Gràcia.

Malgrat tot, a Antonio Luque se li ha d’agrair el gir que va decidir fer el 2005, quan va adoptar una línia més pop, en l’accepció accessible de la paraula. Després de vuit discos amb la discogràfica Acuarela, el malagueny ha estat l’encarregat de fer dos dels millors discos de l’estat de la dècada, El fuego amigo (El Ejército Rojo, 05) i El mundo según (Mushroom Pillow, 06). Com a mínim així ho pensen els esnobs de la Rockdelux, que l’han coronat com a autor dels millors discos dels anys 2005 i 2006. Honor que ningú més no ha tingut. El que sembla clar, però, és que el Chinarro no repetirà enguany. L’andalús és humà. Tres discos en 36 mesos és excessiu i ja sabeu allò de la confitura i el pot petit.

De tota manera, ni El fuego amigo ni El mundo según són perfectes i la coherència deu ser una qualitat apreciada per Sr. Chinarro, i els espectacles segueixen la tònica. Una línia recta amb més desnivells inferiors que no superiors. Fent un exercici de mutació a seguidor prou assidu del nostre amic, cansat i saturat d’elements chinarros arreu, afrontaria l’hivern amb els dos discos mencionats ben endreçats a l’estanteria, i una vegada els arbres comencin a brotar i els abrics a desaparèixer, delicadeses com ‘Ni lo sé ni lo quiero pensar’, 'Del montón' ‘El cabo de Trafalgar’, La decoración’ i ‘Dos besugos’ seran la mar de ben rebudes.

En nada se queda el montón