12.11.07

La guia definitiva: reines amb caràcter, torres plenes de simbolisme i alguna que altra intriga política

Ho confesso. L’estrès cinèfil acabarà amb mi! Aquesta setmana només he tingut temps (i ganes) de veure una simplement acceptable Cassandra’s dream i la sorpresa més destacada de l’any, Once, la pel·lícula que ja tothom hauria d’haver vist pel bé de la humanitat i la vostra felicitat personal. Les pel·lícules es van acumulant (ja siguin uns dibuixos animats francesos, una nena segrestada o un pistoler assassinat), i els dies no tenen tantes hores. Però bé, sort que aquest cap de setmana ha estat una mica més light cinematogràficament parlant. Passem, doncs, a analitzar totes les estrenes abans que el rei ens faci callar a tots.

I el plat més fort d’aquesta setmana porta el nom de tres de les stars més cotitzades de l’imperi de Hollywood. Tom Cruise, Meryl Streep i Robert Redford (també en tasques de direcció) protagonitzen el primer d’un seguit de pamflets necessaris (o pelis-que-serveixen-per-criticar-el-govern-Bush-i-conscienciar-els-americans-indecisos) que ens aniran arribant gota a gota a mesura que finalitza l’any. En aquest cas, Redford centra la seva mirada en la recent guerra d’Afganistan, mitjançant tres històries paral·leles que ens ofereix al preu d’una. Ja sigui a partir d’una conversa entre un congressista republicà (Cruise) i una prestigiosa periodista (Streep); un catedràtic idealista (Redford) que es dedica a conscienciar al seu alumnat; i dos soldats ficats de ple en una guerra absurda en contra del terror (o el que representa el concepte terror segons el conservadorisme del govern nord-americà, clar). La pel·lícula es titula Leones por corderos (Lions for lambs) i està esperant el vostre urgent visionat.

Ara, si la política internacional ni us va ni us ve i el que realment domineu són les monarquies clàssiques (de fet, us sabíeu el llistat de reis gods de pe a pa), esteu d’enhorabona. Torna una sempre perfecta Cate Blanchett a les pantalles estatals enfundada novament en el vestit d’una autoritària Isabel I d’Anglaterra en la segona part d’Elizabeth. En aquest cas, porta com a títol Elizabeth: La edad de oro (Elizabeth: The golden age) i torna a ser realitzada pel mateix director, Shekhar Kapur. Aquest cop, la pel·lícula centra la seva trama principal en les traïcions familiars i el cada cop més emergent canvi religiós a l’Europa del segle XVI en mans del rei espanyol Felip II. Entre els actors secundaris d’aquesta segona part hi destaquen Clive Owen, Geoffrey Rush, Samantha Morton o Jordi Mollà.

I de les pel·lícules parlades en la llengua de Shakespeare, passem ara a les tres propostes que ens arriben en la llengua de Cervantes (ja que estem clàssics, permeteu-me haver escrit aquesta frase tan sobada i casposa). Per una banda, la mexicana La zona, dirigida pel debutant Rodrigo Plá i que compta amb la presència de Maribel Verdú, ens endinsa de forma reveladora en una terrible història actual d’odi general entre diferents societats aparentment civilitzades, avisant-nos de tot allò que pot arribar a passar quan un grup en concret pretén utilitzar la justícia per compte propi. Però no tot són desgràcies, des d’Espanya ens arriba La Torre de Suso, dirigida per Tom Fernández (cultivat en sèries com 7 vidas). Amb Javier Cámara, Gonzalo de Castro, César Vea i José Luís Alcobendas agafant els rols principals, la pel·lícula funciona de forma tragicòmica com a al·legoria a l’amistat, els retrobaments i les absències gràcies a la construcció d’una torre en honor a un antic amic mort a causa de les drogues. L’última proposta espanyola es titula El hombre de arena, i sense saber ben bé com agafar-la, situa la seva acció en un manicomi extremeny i compta amb les interpretacions principals d’Hugo Silva i María Valverde.

I si no tenim suficients pel·lícules de terror al nostre abast, aquesta setmana ens n’arriba una dels creadors de Saw. Amb un títol un pèl confús, Silencio desde el mal (Dead silence), la història centra la seva mirada en la llegenda de Mary Shaw, una ventríloqua que va ser enterrada juntament amb els seus 101 ninots, i com un d’ells torna a la vida amb ganes d’organitzar un autèntic festival de sang i dolor. Sí, és un pèl surrealista... però cal donar gràcies al fet que la ventríloqua no sigui parenta de José Luís Moreno i vulgui eliminar a la humanitat amb una revisió encara més ridícula de les exitoses matrimoniadas. I acabem amb dos d’aquells documentals que tanta falta fan per a la nostra salut mental. Per una banda, la interessant proposta que ens presenta Los Estados Unidos contra John Lennon (The U.S. vs. John Lennon) i, per l’altra, la catalana Hermanos Oligor, la història de dos joves que van arribar a crear tot un món de fantasia mitjançant un seguit de marionetes i artilugis reciclats.

La setmana que ve, George Clooney es canvia de nom, ens arriba una interessant pel·lícula independent i De Palma carrega les tintes contra la guerra d’Iraq.

2 comentaris:

Eduard Gras ha dit...

Totalment d'acord. Cassandra's Dream és molt i molt regular.

(¬*_*)¬ sorro sombi ha dit...

alguien más nota un escalofriante parecido entre uno y el suso de javer cámara?