9.3.08

Sidonie a l'Apolo (08.03.2008)

Després de fer el millor disc de la seva carrera, és normal que Sidonie omplís la sala Apolo de Barcelona sense massa problemes. La nit de la vigília electoral, el trio barceloní presentava per segona o tercera vegada el Costa azul (Sony BMG, 2007) a Barcelona amb una posada en escena a mig camí entre la broma general que són els concerts de Love Of Lesbian i l'estètica mod a l'estil més Bunbury. Val a dir, però, que saben de quina manera han d'escalfar el públic i com guanyar-se l'aplaudiment d'aprovació i que es respirés un ambient de gran ocasió.



Segurament, els Sidonie saben que el seu repertori de hits no dóna per un concert sencer d'hora i mitja i, potser per això, una vegada més van concentrar les cançons més corejades al principi ('Persona', 'Nuestro baile del viernes', 'Los olvidados' o 'Bohème') i al final ('Bla Bla Bla', 'Feeling Down', 'Giraluna', i per acabar 'Fascinado' i 'On The Sofa'). Just al començament del bis, Jesús Senra (baix i frontman principal) i Marc Ros (veu i guitarra) van baixar al mig de la pista de l'Apolo, equipats únicament amb sengles guitarres acústiques per interpretar sense amplificadors ni micros 'Todo lo que nos gusta'. Tècnicament la jugada va desvirtuar una de les cançons més boniques del disc però va fer les delícies dels fans. El que dèiem de posar-se el públic a la butxaca.

Com a nota negativa del concert, la incapacitat de mantenir el nivell durant tot el concert, com si l'objectiu és arribar tenir el públic tranquil fins al final. Les anècdotes principals van ser una avorrida versió de 'Dancing Queen' d'ABBA i una més afortunada de la cançó de Serrat 'Una guitarra'. I això sí, com sempre, l'espectacle que rodeja la interpretació de l'oriental 'Sidonie Goes To Varanashi', amb Senra tocant el sítar. I és una llàstima perquè es van deixar cançons que haurien amenitzat molt més la vetllada, com 'Sylvia', del Costa azul, o 'Joe', de l'anterior Fascinado (Sony BMG, 2005). La performance de la nit, però, va ser amb la interpretació de 'Giraluna', amb Marc Ros disfressat de rei dels gira-sols (sic), amb capa i corona incloses i els acompanyants teclista i guitarra solista amb caretes en forma de lluna. Més d'un va sentir una mica de vergonya aliena amb la cançó més original i commovedora del Costa azul.

5 comentaris:

Arnau Sabaté i Agustí ha dit...

no se si és mol agosarat dir això que el Costa Azul és el millor disc de la seva carrera...

Muntsa ha dit...

sisi,
jo crec q 'Fascinado' és un disc molt més rodó...

Andreä ha dit...

a mi el costa azul em va empalagar massa...massa bohemi pel meu gust xd

Arnau Sabaté i Agustí ha dit...

Fascinado=mainstream, costa azul=evolucion hacia el hedonismo puretilla

:p

Muntsa ha dit...

fa mandra aixo del hedonismo...