Woke this morning and got yourself an Emmy

És diumenge. Les tantes de la matinada. Em desperto desorientat. M’adono que estic lligat de cap a peus. Immobilitzat dins el maleter d’un cotxe que, de cop i volta, es comença a obrir. Aconsegueixo distingir, pel que hi posa als típics cartells verds de la carretera, que estic molt a prop de New Jersey. Veig, al meu davant, la figura de Tony Soprano, un mafiós amb qui vaig tenir tractes molt fraudulents dies abans. M’apunta al cap amb una pistola, soltant infinitat de “tacos”, marca de la casa. Està a punt de disparar... De cop em desperto, comprenc que estic a casa i veig a Brian i Stewie de Padre de familia a la tele, actuant en un auditori ple de gent (una introducció genial, per cert). Són les dues de la matinada, i comença la 59ª edició dels Premis Emmy al millor de la televisió nord-americana. Una gala plena de mafiosos, metges, advocats, gent amb superpoders, dones desesperades, oficinistes, nàufrags, estrelles de Hollywood i productors televisius (ah...i una noia bastant lletja!) al voltant d’un escenari circular comandat per Ryan Seacrest, presentador d’American Idol.

Després d’aquesta introducció tan cool i anada de l’olla a causa dels bolets al·lucinògens que acostumo a prendre cada nit, passem a analitzar d’una vegada tot el que va donar de sí la gala d’enguany dels premis Emmy. Una gala que, si més no, va deixar estatuetes del tot merescudes per uns, mig acceptables per altres i alguna que altra sorpresa. Los Soprano, ja a títol pòstum, no va ser una de les sorpreses de la nit al guanyar, per segona vegada, el premi a la millor sèrie dramàtica amb la seva sisena i última temporada (els més sèrieadictes sabreu la polèmica que va originar l’última escena de la sèrie...), a més d’aconseguir el millor guió i la millor direcció per dos dels seus capítols. En tot cas, premis del tot merescuts per una de les obres mestres més importants de la petita pantalla, que es va imposar a les menors (però també atractives) Anatomía de Grey, Héroes, House o Boston legal. En relació a l’apartat còmic, ja va suposar una altra cosa, amb la original Rockefeller Plaza (30 Rock en el seu idioma original), creada per la còmica Tina Fey, sorgida del mític Saturday Night Live, que es va imposar a la que tenia més possibilitats de guanyar, Ugly Betty (o sigui, la Betty la fea nord-americana), a més de The office (guanyadora de l’any passat), El séquito i la més fluixa Dos hombres y medio. En tot cas, els premis de guió i direcció en l’apartat còmic, van anar a parar a The office i Ugly Betty respectivament.

I atenció, perquè hi ha gustos per a tothom en l’apartat interpretatiu. En relació a les sèries dramàtiques, tornem a veure premiat per tercera vegada a James Spader (l’Alan Shore de Boston Legal), un bon actor que li pren el premi al favorit de la nit, un James Gandolfini que s’hagués pogut endur el seu quart Emmy per la seva genuïna encarnació del protagonista de Los Soprano. En relació a l’actriu principal, merescut premi per Sally Field, la mare d’aquesta gran família plena d’ideologies de la sèrie Cinco hermanos. En aquest sentit, la Kyra Sedwick de The Closer (i senyora de l’oracle Kevin Bacon) es torna a quedar sense premi... tot i que no cal que es queixi, que ja té un Globus d’Or a casa!. En comèdia, cap sorpresa en acabar premiant America Ferrera per Ugly Betty, que li fot el premi a la meva preferida, la magistral Mary-Louise Parker de la sèrie Weeds. I sorpresa majúscula amb el senyor Steve Carell quedant-se una altra vegada a dos veles a la seva oficina, mentre Ricky Gervais s’alçava amb el premi al millor actor còmic per la sèrie Extras (curiosament, Ricky Gervais era el protagonista de la versió original britànica de The office i és un dels productors d’aquest remake nord-americà).

I entre els secundaris, el premi més merescut de la nit va ser (ALELUIA!) per Terry O’Quinn, el John Locke de la sèrie Perdidos, vencent al senyor Nakamura o a l’altre nominat de Lost, Michael Emmerson, que fa el paper de Ben. Altres premis es van repartir entre Katherine Heigl (la Izzie Stevens d’Anatomía de Grey), un premi menys merescut tenint en compte que s’enfrontava a Lorraine Bracco (la psicòloga de Los Soprano, que encara no tenia premi) i a una de les millors actrius del món sencer (perdó per l’exageració), la Rachel Griffiths de Cinco hermanos, més coneguda pel seu paper de Brenda a A dos metros bajo tierra. Per últim, en comèdia, Jamie Pressly (la sensacional Joy de Me llamo Earl) li passa al davant a la Pam de The office o a la deliciosament cabrona Celia Hodes de Weeds. Tanmateix, Jeremy Piven guanya per segon any consecutiu i demostra que continua sent el millor de El séquito.

Però no tot van ser sèries. A mesura que anaven apareixent estrelles per l’escenari (acabo de recordar el pentinat que portava Ellen Pompeo i torno a flipar...), s’anaven regalant premis. La millor minisèrie va ser pel western Broken Trail (amb més estatuetes per Robert Duvall i Thomas Haden Church). A més, Helen Mirren, amb l’Emmy a la millor actriu en una minisèrie per Principal Sospechoso: Acto final, continua intentant batre el rècord a la persona més premiada en menys d’un any. I, per últim, destacar entre d’altres que el reality The amazing race es torna a imposar al perdedor de cada any American Idol, o que l’impagable i boníssim programa nocturn The daily show with Jon Stewart s’emporta el seu cinquè Emmy consecutiu. Tanmateix, el propi Stewart o Steven Colbert van acabar perdent davant la vella glòria musical Tony Bennet, que ens va deleitar amb un estrany recital al costat d’una engalanada Christina Aguilera.

Amb tot això, i recordant que ja estem del tot ficats en la nova temporada de sèries als Estats Units, m’acomiado des de la catifa vermella... de l’entrada de casa meva.

PD: Al Youtube, posant Emmy 2007 surt casi tot el que va passar a la gala, així com els premis més importants. Alguns links tb es poden reaprofitar del top ten de sèries.