"Encarreguem a Xavi Arnaiz un anàlisi exhaustiu de les millors sèries de manofactura nord-americana. Ell ens crea aquest top ten (o top eleven) de les sèries que Mai a la vida t'hauries de perdre"
A continuació el Top Five d'aquesta gran Guia Serièfila que Mai a la vida et
pots perdre. Gràcies altre cop Xavi.
5. MUJERES DESESPERADAS (DESPERATE HOUSEWIVES)
Ho he de confessar... m’encanta qualsevol producció audiovisual que se centri en les vides quotidianes de gent acomodada en un típic barri residencial nord-americà. En aquest sentit, i seguint una mica l’estela crítica que va deixar aquesta obra mestra cinematogràfica anomenada “American Beauty”, van acabar sorgint multitud de produccions del mateix estil, amb més o menys fortuna. “Mujeres desesperadas”, en aquest cas, compleix de sobres les necessitats bàsiques del gènere. Amb un repartiment d’actrius protagonistes en autèntic estat de gràcia, encarnant personatges amb personalitats úniques i diverses, la sèrie narra la vida de Gabrielle (Eva Longoria), una llatina exuberant i ex model; Bree (Marcia Cross), la típica dona perfecta als ulls dels altres, però imperfecta als ulls de la seva família; Lynette (Felicity Huffman), una estressada executiva i mare de quatre fills i Susan (Teri Hatcher), una divorciada que no acaba de saber mai com conduir la seva pròpia vida i les seves relacions de parella. Probablement, “Mujeres desesperadas” és la dramedy més convincent de l’actualitat en tota la graella televisiva, ajuntant situacions absolutament dramàtiques amb brillants intencions còmiques de la millor manera possible. Tanmateix, la intriga i el suspens també acaben formant part de les seves trames, ja des de la seva excel·lent primera temporada fins l’actual, on la sèrie ha ressorgit d’una manera espectacular. Lluny ha quedat ja l’enigmàtic suïcidi de Mary Alice o l’aterrador subterrani de la nova veïna... Recordeu que no tot són alegries darrere les portes dels seus luxosos xalets, on les situacions més sòrdides poden acabar veient la llum.
El + destacat: La ja comentada conjunció entre drama i comèdia i un sentit crític i irònic que la fa única. Tanmateix, el repartiment total és excel·lent (personatges poderosos com el de Bree Van de Kamp s’acaben menjant la pantalla), a més de les noves incorporacions com la de l’enigmàtic Orson Hodges (Kyle MacLachlan, l’inoblidable agent Cooper de la sèrie “Twin Peaks”).
El – destacat: Només un petit estancament en la segona temporada, ja del tot solucionat en aquesta última.
4. 24
El thriller policíac més ben parit de la televisió mundial no pot ser cap altre que “24”, una de les produccions més ben cuidades, originals, frenètiques, trepidants i tècnicament perfectes a nivell narratiu i estructural del moment, que centra les seves trames a partir d’un personatge protagonista absolutament poderós i perfectament perfilat, l’agent de la UAT (Unitat Anti Terrorista de Los Angeles) Jack Bauer, interpretat per Kiefer Sutherland. La sèrie presenta una estètica molt innovadora, ja que té moltes trames que s’uneixen entre sí, utilitza la multi-pantalla (una de les característiques originals de la sèrie, molt imitada en produccions posteriors) per ensenyar-nos com van passant els minuts dels diferents personatges i aposta per uns guions àgils, unes bones actuacions i unes trames que s’apropen al thriller polític. Amb unes situacions d’autèntic infart i prestigiosos premis acumulats, la sèrie destaca per construir un relat explicat cronològicament i a temps real. És a dir, cada capítol de “24” dura seixanta minuts exactes (comptant les pauses publicitàries) i equival a una hora dels successos que es van desenvolupant a la sèrie (ex: cada capítol té un títol equivalent a aquest: “6 p.m. – 7 p.m.”).
El + destacat: La força narrativa del personatge de Jack Bauer, una qualitat cinematogràfica excel·lent i una linealitat magistral que fa que la sèrie no decaigui en cap moment.
El – destacat: Que continuï havent gent que titlli la sèrie de fatxa només per alguns moments concrets (el tema de les tortures), sense haver vist ni un sol capítol sencer. Es demostraria la seva equivocació.
3. WEEDS
I continuem amb més barris residencials. Aquest cop passem de les dones desesperades de Wisteria Lane als habitants del barri d’Agrestic en una de les sèries revelació del moment, “Weeds”, on Nancy Botwin (una recent vídua i mare de família) acabarà venent marihuana als seus veïns per, així, mantenir un alt estatus de vida al que tant ella com els seus fills ja estaven acostumats. La sèrie, una comèdia àcida de mitja hora que se situaria a mig camí d’altres productes com “American Beauty” (ja anomenada abans) o “Happiness”, ens presenta el tema de la marihuana com a simple pretext per endinsar-se en les vides dels habitants d’aquest barri residencial a través d’unes situacions hilarants i uns personatges del tot impagables. Nancy (Mary-Louise Parker), la protagonista i veritable estrella de la sèrie; Celia (Elizabeth Perkins), probablement un dels personatges femenins més potents de la televisió; o Andy (Justin Kirk), el vividor cunyat de Nancy. A destacar els fills de la protagonista, Silas (Hunter Parrish) i Shane (Alexander Gould), el regidor de l’ajuntament i “porrero” empedreït Doug Wilson (Kevin Nealon), la criada llatina o els proveïdors de Nancy, encapçalats per una extravagant matriarca. A tot això, només cal afegir que la sèrie s’emet als Estats Units per Showtime (canal per cable). Com a tal, té aquesta etiqueta de sèrie alternativa o de culte, a més de gaudir d’una gran llibertat creativa sense censura alguna en relació al sexe o els insults.
El + destacat: El repartiment de la sèrie al complet, encapçalat per una excel·lent Mary-Louise Parker, l’agilitat de la narració en cada capítol i unes situacions còmiques d’una categoria suprema.
El – destacat: Absolutament res. Només caldria posar-li un però al final de la segona temporada que, tot i ser força correcte, implica una situació un pèl exagerada, però igualment irreverent.
2. NIP/TUCK
A les portes de l’èxit es queden els dos cirurgians plàstics més calents de Miami en el que vindria a ser la sèrie més transgressora i políticament incorrecta de la humanitat, “Nip/Tuck”, creada per Ryan Murphy. Amb un trio protagonista d’autèntic luxe (Dylan Walsh, Julian McMahon i Joely Richardson), la sèrie centra les seves trames mitjançant la intromissió en les vides d’aquests tres personatges i el seu entorn, que s’engloba en la clínica privada de cirurgia estètica que comparteixen els dos protagonistes masculins. Per una banda, tenim a Christian Troy (Julian McMahon), un addicte al sexe que s’aprofita del seu estatus dins una societat absolutament classista. D’altra banda, el contrapès el trobem en el seu soci, Sean McNamara (Dylan Walsh) que, en aparença, viu una “feliç” relació estable amb la seva dona Julia (Joely Richardson) i els seus dos fills, destacant al problemàtic i sovint odiós Matt (John Hensley). Amb una crítica brutal a una societat cada cop més fastigosament materialista i superficial, “Nip/Tuck” s’endinsa en els indrets més crus a partir de les experiències dels propis protagonistes i dels pacients que passen per la clínica (el títol de cada capítol fa referència al nom del pacient en qüestió). Tanmateix, l’èxit de la sèrie radica en unes intencions dramàtiques absolutament coherents, amb casos que poden arribar a ficar els pèls de punta, i amb tocs còmics del tot punyents. Al ser emesa també pel canal nord-americà Showtime, la sèrie no es talla en mostrar en utilitzar un llenguatge real i mostrar la sexualitat tal com és, des d’una vessant més light a una mostra més radical o provocativa (violacions, incest, transexualitat, escatologia... el que no es veu a “Nip/Tuck” no s’acaba veient enlloc). En certa manera, pot ser titllada com una sèrie del tot surrealista, prodigiosa, irònica, xocant, sense pèls a la llengua i, sobretot, deliciosament entretinguda, donant una visió única i sarcàstica dels plaers i les desgràcies de la vida.
El + destacat: Uns diàlegs i situacions úniques amb unes intencions narratives crítiques i, sovint, que no s’acaben de prendre seriosament a elles mateixes (aquí radica la seva genialitat). Destacar també algunes escenes ja mítiques, el maquillatge i l’impressionant elenc d’estrelles invitades.
El – destacat: Els alts i baixos típics entre capítols i algunes situacions (poques) un pèl exagerades.
1. PERDIDOS (LOST)
I el lloc d’honor, el número 1 indiscutible d’aquest rànquing, és per a una producció que barreja intriga, suspens, drama, sentiments, emoció, misteri i pànic com només una gran obra d’art d’aquesta magnitud sap fer. Evidentment, parlem de la gran sensació del segle en forma de sèrie, “Perdidos”. Sent la líder indiscutible, a anys llum per sobre les altres (...ho sento per ser tan exagerat, però és que “Lost” em supera...), ens acaba plantejant un seguit de situacions i enigmes diversos gràcies a uns personatges complexos i contradictoris, dels quals anem coneixent més coses gràcies als flashbacks que apareixen en cada capítol, en un clima desconegut, aparentment paradisíac i amb una factura cinematogràfica del tot impecable. Tot va començar a la ja llunyana primera temporada (ara acaba de finalitzar la tercera), amb un terrible accident d’avió que va originar la situació actual dels nàufrags en l’entorn d’una enigmàtica illa. Per aquells que encara no han començat a veure la sèrie, és millor no comentar absolutament res de la trama o els personatges (en van sortint de nous i altres ens van abandonant) per no acabar soltant algun spoiler involuntari. Només cal indicar que la trama general de cadascuna de les temporades, simplement, ratlla la perfecció absoluta. Amb uns personatges fascinants com ara Jack (Matthew Fox), Kate (Evangeline Lily), Sawyer (Josh Holloway), Hurley (Jorge Garcia), Locke (Terry O’Quinn) o Sayid (Naveen Andrews), per citar només aquells que puc nombrar sense desvelar res de la narració, la sèrie sorgeix de les ments pensant de J.J. Abrams (creador d’altres sèries com “Felicity” o “Alias”) i Damon Lindelof (“Crossing Jordan”) que fan que “Perdidos” acabi sent la sèrie per excel·lència de l’actual graella televisiva. En definitiva, una sèrie coherent i amb un rumb fix (ja ens podem preparar per tot el que anirà venint) i d’una gran intel·ligència. A destacar l’increïble capítol final de la tercera temporada (en totes les lletres, PERFECTE) i la capacitat per fer-nos trencar el cap al personal amb múltiples teories. I es que cal recordar que res és el que sembla i, com diria Locke... no estem sols en aquesta illa!!!
El + destacat: Seguir la sèrie implica un èxtasis desmesurat i, de tant en tant, et pot agafar algun infart gràcies a una estructura ben definida (mitjançant el que passa a l’illa i els flashbacks dedicats a un dels personatges en cada capítol), girs argumentals inesperats, moments d’una tensió dramàtica del tot frenètica i un guió únic i irrepetible. Tanmateix, té els finals i inicis de temporada més innovadors i perfectes per damunt de qualsevol sèrie (especial menció pel final de la tercera).
El – destacat: Absolutament res. Només fallen els extres de l’illa, que són del tot innecessaris.
4 8 15 16 23 42
IN MEMORIAM
Algunes produccions encara en antena, com les comèdies “Scrubs” o “Todo el mundo odia a Chris” o els drames “CSI”, “Medium”, “Los 4400”, “Smallville” o la nova “Cinco hermanos” no han pogut ocupar un lloc exclusiu en el rànquing, però es necessari fer-los-hi una petita menció. Tanmateix, aquest punt “In memoriam” necessita reivindicar sèries que fa poc que ens han deixat i que, ara mateix, descansen en pau. Deixant de banda sèries més veteranes com “Friends” (la meva sèrie preferida per sobre de qualsevol altra), “Frasier” o “Will y Grace”, altres van veure la glòria durant anys. Començant per aquesta obra d’art suprema anomenada “A dos metros bajo tierra”, continuant per les desventures mafioses de “Los Soprano”, la immensitat de l’imperi romà a “Roma”, la majestuositat política de “El ala oeste de la Casa Blanca”, l’acció de “Alias”, aquesta obra d’absolut culte anomenada “Arrested development”, les fascinants vides en petits pobles com a “Las chicas Gilmore” o “Everwood”, el llunyà oest de “Deadwood”, les psicoanàlisis de “Huff” o els apassionants embolics juvenils de “The O.C.” fins acabar amb la recent finalitzada i estimulant “Veronica Mars”.
Tanmateix, cal mencionar algunes de les sèries estrenades en la última o últimes temporades que, per algun motiu o altre, encara no he pogut visionar i, per tant, valorar. Exemples com els de “Dexter”, “Battlestar Galactica”, “Como conocí a vuestra madre”, “Studio 60”, “The office”, “Jericho” o la única temporada de “Firefly” seran analitzats i suposadament gaudits properament.
