La Guia Definitiva: Orfes, morts i remakes compulsius
Poseu-vos, en un moment, en la pell d’una soferta Belén Rueda. Entre pernils serrans i tapetes ibèriques, i després de beure-us un bon got de llet Puleva (combinació estranya, però efectiva), us entren ganes de comprar aquell gran orfenat on vau créixer de petits. No us preocupeu si el vostre fill malalt desapareix, si una vella catalana us ve a fer la guitza o si les portes i finestres s’obren i es tanquen perquè sí. Esteu davant de El orfanato, ha estat l’estrena més destacada d’aquesta setmana i qualsevol semblança amb Los otros és fruit de la vostra imaginació.
Dirigida pel debutant i format a l’ESCAC Juan Antonio Bayona i produïda per Guillermo del Toro (allò que queda tant bé per omplir les sales), El orfanato ens endinsa en una efectiva i clàssica història d’esperits en relació a traumes infantils, fantasmes del passat, terror maternal i cops d’efecte tal com dicta el propi gènere. Amb una més que acceptable Belén Rueda com a mestra de cerimònies, la pel·lícula ja va estar seleccionada en festivals com el de Toronto, Cannes o Sitges i, com segurament sabreu, és la candidata que podria representar l’Estat Espanyol en la propera edició dels Oscar. Però si passeu de veure nens amb màscares estrambòtiques o a una Geraldine Chaplin fent de medium espiritual, la setmana cinèfila ens deixa altres propostes.
Per una banda, la faceta com a director (i amant ocasional de Shakespeare) de Kenneth Branagh ens porta aquest cop un remake sota el mateix títol (ja veurem si necessari o innecessari) d’una de les pel·lícules més estimulants dels anys 70, La huella (Sleuth). Si aquell cop, Mankiewicz va comptar amb Laurence Olivier i Michael Caine com a pesos pesants del relat, Branagh ho intenta aquesta vegada a partir d’un guió de Harold Pinter i amb un sempre solvent Jude Law en el repartiment, a més del mateix Michael Caine intercanviant el seu paper original. Si sou dels que sempre guanyeu al Cluedo, aquest perillós joc entre un ric escriptor i un jove actor us farà estar en estat de xoc.
Això sí, també hi ha temps per riure a la cartellera amb Un funeral de muerte (Death at a funeral), la qual esperem que sigui una de les comèdies britàniques amb més mala llet de la temporada. Projectada en l’edició Zabaltegui dins l’últim Festival de San Sebastian, amb enterrament fictici incorporat, Frank Oz (director de pel·lícules com In & out, Bowfinger o The Score) ens porta aquesta comèdia negríssima sobre les tensions sorgides en una família anglesa en la preparació de l’enterrament del seu patriarca, el qual amaga un fosc secret que aviat surt a la llum. I de la comèdia negra cal passar al gamberrisme i l’escatologia dels cada cop menys graciosos germans Farrelly (Algo pasa con Mary, Yo, yo mismo e Irene), amb la recent Matrimonio compulsivo (The heartbreak kid), remake protagonitzat per Ben Stiller, Michelle Monaghan i Malin Akerman. A falta d’un bon diccionari, em continuo preguntant el perquè de la paraula compulsivo dins el títol en castellà. ¿Com és un matrimoni compulsiu? Aparquem-ho, millor, al calaix dels dubtes existencials.
Per últim, si el que voleu es retornar a les vostres arrels infantils i juvenils, David L. Cunningham ens porta Los seis signos de la luz (The seeker: the dark is rising), basada en una novel·la juvenil de Susan Cooper que, com tantes altres, beu d’altres produccions fantasioses recents amb guerrers immortals, forces del mal, foscor i futurs incerts. Protagonitzada pel jove Alexander Ludwig, la pel·lícula compta entre els seus secundaris amb els televisius Ian McShane (Deadwood), Frances Conroy (A dos metros bajo tierra) i Gregory Smith (Everwood). Per altra banda, la cada cop més fructífera animació espanyola ens ofereix Nocturna, una imaginativa i misteriosa pel·lícula que comença amb la caiguda d’una estrella a la Terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada