SALA MONTJUÏC

Un servidor recorda amb estima i malenconia aquelles boniques sessions estiuenques de cinema a la fresca, al meu benvolgut i apreciat poble. Tot era qüestió d’escollir una plaça qualsevol de la població. Posar-hi un seguit de cadires corcades de fusta. Com més incòmodes, millor. Muntar una pantalla de cinema. I projectar-hi la pel·lícula més exquisidament dolenta que tingueren a l’abast. Aquest era el cinema estiuenc de poble de fa més de quinze anys. El cinema a l’aire lliure on vaig veure alguns dels clàssic més memorables d’aquesta parella formada per Bud Spencer i Terence Hill. Telefilms cutres d’Spiderman. O a Madonna cantant-li a Juan Perón. Era bonic. Amb el pas dels anys, aquest cinema va evolucionar amb projeccions de pel·lícules de culte (ironia ironia) com De ladrón a policía, capítols de Pokémon o qualsevol de les parts d’Scary Movie.

A Barcelona, l’evolució definitiva va arribar l’estiu del 2003. Any en el qual va començar l’anomenada SALA MONTJUÏC en un envejable paratge al costat del castell. SALA MONTJUÏC ens ofereix, durant tot el mes de juliol, cinema de qualitat i pel·lícules de culte. En versió original subtitulada. A l’aire lliure. Amb música, picnic i projecció de curtmetratges abans de les pel·lícules seleccionades. La programació d’enguany, elaborada per l’associació MODiband i els cinemes Verdi, és altament recomanable. SALA MONTJUÏC s’inicia avui i estarà present tots els dilluns, dimecres i divendres del mes de juliol. Fins el mateix dia 31.

La programació ens oferirà, durant tot el mes de juliol un seguit de perles cinematogràfiques que cap ésser humà mitjanament decent s’hauria de perdre per res del món.

INFILTRADOS (The departed). Dilluns 29. Entretinguda i absorbent pel·lícula dirigida per Martin Scorsese. Guanyadora de quatre premis Oscar i protagonitzada, entre altres, per Leonardo DiCaprio, Jack Nicholson, Matt Damon i Mark Wahlberg. Digne remake nord-americà d’una pel·lícula hongkonesa.

CACHÉ. Dimecres 1. Una pura obra mestra dirigida per l’autor europeu per excel·lència, Michael Haneke. Angoixa quotidiana i temors personals en una pel·lícula apoteòsica. El final no us deixarà indiferents.

LOS PÁJAROS (The birds). Divendres 3. Una de les obres més importants del senyor Alfred Hitchock. Terror surrealista de la mà de Tippi Hedren.

NO ES PAÍS PARA VIEJOS (No country for old men). Dilluns 6. Dirigida pels germans Coen. Una genuïna i desèrtica proposta on la violència més desequilibrada farà acte de presència gràcies a un Javier Bardem pentinat a la última moda.

AL OTRO LADO (Auf der anderen seite). Dimecres 8. Segona pel·lícula de ficció del realitzador alemany d’origen turc Fatih Akin, després de la desesperançada i grandiosa Contra la pared. La pel·lícula se situa en les vides d’un seguit d’immigrants que, com ell, viuen una segona vida a Alemanya.

EL HOMBRE MOSCA (Safety last!). Divendres 10. Dirigida per Fred C. Newmeyer i Sam Taylor. Una de les primeres comèdies en blanc i negre, amb un Harold Lloyd penjat d’un rellotge en una de les escenes més famoses de la història del cinema. Oportunitat per veure la pel·lícula en tot el seu esplendor.

VOLVER. Dilluns 13. La penúltima pel·lícula de Pedro Almodóvar li va valer la primera nominació a l’Oscar per a Penélope Cruz. És, sense dubte, una de les meves pel·lícules preferides del director.

CELEBRACIÓN (Festen). Dimecres 15. Dirigida per Thomas Vinterberg. Considerada com la primera pel·lícula del moviment dogma. Celebración és el retrat de família més radical de tots els temps. Secrets perversos amb una estètica sense precedents.

LA NOCHE AMERICANA (La nuit américaine). Divendres 17. Una de les millors pel·lícules de François Truffaut i un homenatge al cinema en tota la seva grandesa. Brillant i preciosa.

ESCONDIDOS EN BRUJAS (In Bruges). Dilluns 20. Dirigida per Martin McDonagh. Una de les sorpreses de l’any passat. Comèdia negra absolutament lúcida. Per cert, Bruixes està a Bèlgica.

4 MESES, 3 SEMANAS Y 2 DÍAS (4 luni, 3 saptamini si 2 zile). Dimecres 22. Dirigida per Christian Mungiu. La millor pel·lícula projectada en aquesta edició de la SALA MONTJUÏC. Obra mestra absoluta. I una de les meves pel·lícules preferides de tots els temps. Un exemple d’estil, terror i drama amb l’avortament com a teló de fons en la Romania dictatorial dels anys vuitanta.

LAS TORTUGAS TAMBIÉN VUELAN (Lakposhtha hâm parvaz mikonand). Divendres 24. Complexa i necessària pel·lícula iraniana, dirigida per Bahman Gohbadi. Triomfadora, fa cinc anys, del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià.

JUNEBUG. Dilluns 27. Dirigida per Phil Morrison. Una altra mostra de l’excel·lència de l’anomenat cinema independent nord-americà. Preciosa pel·lícula indie de tall familiar.

WALL·E. Dimecres 29. Dirigida per Andrew Stanton. La revelació animada de l’any passat. Una pel·lícula exemplar, que conté uns quaranta minuts inicials d’autèntica i envejable lucidesa artística. Una joia.

Com ja és habitual, la última pel·lícula a projecció (el divendres 31) sortirà a votació popular. Enguany, amb col·laboració amb el Festival IN-EDIT, podreu escollir entre aquestes tres propostes de caire musical. JOY DIVISION. CSNY DÉJÀ VU. O LEONARD COHEN: I'M YOUR MAN.

Cada projecció s’inicia a les 21:00. Té un preu de cinc euros. I va precedida de concerts diversos. Jazz, chill-out, rumba, country, música indie, brasilera o africana. Per més informació, podeu consultar el seu complet lloc web AQUÍ.

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #29 XXX

Benvinguts a la Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial més explícita del Mai a la vida. Senyores. Senyors. Avui parlem de sexe. I l’excusa per posar-nos a parlar d’aquestes cotxinades és l’estrena de ¿Hacemos una porno? (Zack and Miri make a porno), la nova pel·lícula d’aquest cineasta més o menys de culte anomenat Kevin Smith. En aquesta ocasió, ens porta una comèdia romàntica, envoltada en el món del porno. El porno casolà. I gràcies a aquesta estrena, podem dedicar una càpsula sencera a parlar, critica i opinar en relació a totes aquelles pel·lícules de cinema comercial (quan dic comercial, vull dir no pornogràfiques) que s’endinsen en l’anomenada indústria cinematogràfica per adults o que, directament, inclouen escenes sexualment explícites en els seus arguments.

L’il·lustrat Paul Thomas Anderson ens va portar, al seu dia, una autèntica obra mestra centrada en l’èxit del porno a Los Àngeles dels anys 70, Boogie Nights. John Cameron Mitchell va excitar i emocionar al personal amb la seva explícita i destacable Shortbus. I Michael Winterbottom va experimentar com va poder i voler amb un sexe farcit de cançons a Nine songs. Entretant, a la càpsula d’aquesta setmana també ens entretenim amb produccions espanyoles com Lucía y el sexo, Torremolinos 73, Krámpack o Las edades de Lulú. Altres cintes que, com Ken Park, Soñadores, Lie with me, Intimidad o Y tu mamá también, contenen un alt contingut sexual. I escenes clau i extremades de pel·lícules com La pianista, Los idiotas, Irreversible, Monster’s ball o The brown bunny. Per acabar amb tota una oda al cinema calentot oriental, destacant dues pel·lícules com El imperio de los sentidos o aquesta raresa anomenada El sabor de la sandía.

Ja sabeu que per escoltar aquesta explícita càpsula només us cal clicar AQUÍ o fer-ho des del nostre perfil d’SCANNER CLUB. El que us vingui més de gust.

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #28 It's Showtime!

La Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial d’aquesta setmana està d’enhorabona. Fa exactament una setmana que es va estrenar, als United States of America, la cinquena temporada d’una de les millors comèdies que hi ha actualment a la televisió. El seu títol és Weeds. I és una puta obra mestra. Diguem-ho així de clar. Si sou d’aquells insensats que encara no heu vist mai ni un únic capítol d’aquesta extraordinària producció, disposeu d’un minut per fer el següent. Descarregar-vos ja la sèrie en versió original subtitulada (sigueu pirates). O anar corrent a una gran sufície a comprar-vos les tres primeres temporades en DVD. La quarta està en camí. Weeds és tot allò que no es pot dir. És la demostració de fins on pot arribar el que s’acostuma a definir com a políticament incorrecte. És la transgressió. És marihuana. És sexe. Són personatges únics i extremats. I, per sobre de tot, és Nancy Botwin (by Mary-Louise Parker). El millor personatge femení mai creat a la història de la televisió. Weeds mola. Mola molt. Ja us ho he dit.

Però, ja que hi som, no ens quedarem només aquí. Showtime és la cadena nord-americana per cable (aquí està el quid de la qüestió) que ens ofereix aquesta estimable sèrie. I com a cadena, s’atreveix a mostrar i insinuar el que altres canals no poden o no volen ensenyar. A la càpsula indefinida d’aquesta setmana fem un repàs d’algunes de les sèries que Showtime té o ha tingut en la seva particular plantilla. Californication. United States of Tara. Dexter. The Tudors. Huff. Queer as folk. The L Word. I Nurse Jackie.

Com ja sabeu, teniu dos opcions per escoltar aquesta interessant i educativa càpsula. Ho podeu fer AQUÍ o directament des del nostre perfil d’SCANNER CLUB.

It’s Showtime!

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #27 Trekkies, losties i dobles jotes

Senyores i senyors. Tenim el plaer de presentar-vos, un cop més, una nova edició de la Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial. I aquest cop us trobareu, possiblement, amb una de les càpsules indefinides amb més anades de bola de la història del Mai a la vida. ¿Vols dir? ¿N’hi haurà per a tant? Sí. Com veieu, jo em pregunto i em contesto a mi mateix. Aquesta setmana aprofitem l’estrena d’aquesta mastodòntica revisitació de la saga Star Trek per parlar de la vida i miracles d’un senyor anomenat JJ Abrams. ¿I aquest tema dóna per a tant? Us asseguro que sí.

Per aquells que s’estiguin preguntant ara mateix qui és el senyor JJ Abrams, cal explicar-ho amb un seguit de punts. Abrams és el director d’Star Trek. Va dirigir la tercera part de la franquícia Misión: Imposible. És el cap de la productora audiovisual Bad Robot, d’on han sorgit perles com Monstruoso. I ha estat guionista d’unes quantes pel·lícules mitjanament recordades. Fins aquí, tot normal. Però és la televisió la que se n’ha encarregat de posar a JJ Abrams i els seus col·legues (vegis Damon Lindelof o Carlton Cuse, entre altres) en un pedestal absolutament elevat. Ell és el creador d’aquesta sèrie anomenada Lost, que ha fet que mig món s’estigui tornant paranoic mentre intenta buscar un perquè a tanta palla mental. Lost és, des de ja, un dels mites més importants de la televisió. Però no només ha fet això. Seves són altres sèries com Felicity, Fringe o la genial Alias. Però a la càpsula d’aquesta setmana també parlem d’altres temes. La utilitat dels dits de la mà. Textures low-fi. Excursions escolars amb autobús. Falleres cremant sants. La nostra estimada ministra de cultura. Camionistes emprenyats. Baladistes que no volen tancar els ulls. Perruqueres que no saben escriure. I graus de separació amb el president Obama.

Però sobretot, a la part final, se’ns omple la boca mentre parlem de Lost. I ara és quan un servidor ha de fer un avís important. SI NO HEU VIST MAI LA SÈRIE I TENIU INTENCIÓ DE VEURE-LA, NO ESCOLTEU LA PART FINAL DE LA CÀPSULA, just quan en comencem a parlar, perquè revelem parts importants de la trama i deixem anar molts SPOILERS. Així que ja esteu avisats. La part inicial, però, la podeu escoltar sense preocupació.

Per escoltar la càpsula dedicada en exclusiva a la vida i obra del senyor JJ Abrams, només cal anar AQUÍ o fer-ho directament des del nostre perfil d’SCANNER CLUB.

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #26 La pèrdua

La Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial is back! I la veritat és que no torna amb un tema excessivament alegre. Aquesta setmana intentarem analitzar aquelles pel·lícules que, com a nexe en comú, tracten la mort (direm pèrdua per ser més fins) de familiars. És el tema que toca, perquè fa poques setmanes que es va estrenar aquí, a les nostres estimades contrades, la nova pel·lícula d’un senyor britànic que s’anomena Michael Winterbottom. La pel·lícula és altament recomanable, segons el meu (in)discutible criteri. I té nom de ciutat, Gènova.

I em direu... ¿I quina relació té Gènova amb la mort? Té relació amb la mort, perquè l’argument i la substància de tot plegat s’inicia en el moment en què una mare de família mor en un tràgic accident de trànsit. Això, que ja se’ns explica des del mateix minut u de la pel·lícula, els serveix al marit vidu i a les seves dos filles per intentar superar el trauma i marxar del seu Chicago natal per tal de passar un any a la ciutat italiana de Gènova, gràcies a un treball universitari del pare. Així, i partint d’aquesta base, a la Càpsula analitzem altres pel·lícules profundes com La habitación del hijo, Caos Calmo, Para que no me olvides o The door in the floor (Una mujer difícil), entre moltes altres. Evidentment, tampoc podem deixar de banda les sèries. El màxim exponent en tractar aquesta temàtica seria la magistral A dos metros bajo tierra (Six feet under), que ja ens ubica l’argument en una funerària. Però n’hi ha d’altres que també utilitzen la mort com a punt de partida. Trobem exemples clars en sèries com Everwood, Weeds, Huff o Twin Peaks.

Si escolteu la càpsula fins al final, tindreu premi. Al Mai a la vida encara estem traumatitzats per tres pel·lícules Disney que reflecteixen aquest tema. ¿Recordeu com va morir Mufasa a El rey león?

Ja sabeu que podeu escoltar aquesta càpsula AQUÍ o directament al nostre perfil d’SCANNER CLUB.

Preparad vuestro olfato de hienas, pronto habrá novedades aquí...

CANNES 09. Visions externes de La Croissette. Segona part. Haneke és el puto amo

En aquestes dues setmanes, motius personals de força major han fet que un servidor no pogués enregistrar les corresponents Càpsules indefinides de l’audiovisual mundial que us arriben, gentilesa del Mai a la vida, tots els dilluns. En aquest sentit, i aprofitant tot l’extraordinari rebombori mediàtic originat pel Festival de Cinema de Cannes (el festival dels festivals), hem decidit suplir la seva absència amb aquest article dividit en dues parts (clicar aquí per veure la primera part) en les quals us pretenem aclarir/explicar tot el que ha passat en aquesta emblemàtica localitat del sud de França. Tot allò relacionat amb el cinema, clar està. Si voleu analitzar la vestimenta de les estrelles internacionals, poseu el programa de l’Anne Igartiburu. Per a més informació cinèfila, però, llegiu atentament les següents instruccions.

I la gran pregunta és ¿què ha passat aquest any al Festival de cinema de Cannes? La pregunta, si més no, té múltiples respostes. El que ha passat, principalment, és que aquest any s’ha premiat amb la Palma d’Or la pel·lícula Das weisse band (The white ribbon) que, en català literal, s’hauria de traduir com La cinta blanca. I aquesta és una extraordinària notícia que m’omple d’alegria, ja que el director de la pel·lícula és l’autor europeu per excel·lència, Michael Haneke. Un dels millors realitzadors de la història del cinema mundial. Parlar de Haneke és parlar de la mestria feta cinema. D’unes visions esfereïdores de la raça i l’existència humana. D’un filòsof que ens ensenya, sense escrúpols ni mitges tintes, allò que els humans no ens atrevim a veure. Haneke fa cinema des de la més extrema i acurada saviesa i innovació. Ens ho va demostrar amb els seus primers treballs cinematogràfics, aquella trilogia on va sobresortir una obra absolutament adorada que s’anomena El vídeo de Benny. Va plantar cara al públic amb una esgarrifosa obra d’art titulada Funny games, de la qual va acabar rodant l’any passat un idèntic remake nord-americà. I va aconseguir més premis a Cannes i altres festivals amb pel·lícules tan magistrals com Código desconocido, La pianista o Caché (Escondido). Ara, el jurat (casualment presidit per la seva amiga i musa Isabel Huppert) no ha dubtat en atorgar-li el mèrit més gran del festival gràcies a una pel·lícula dura, rodada en blanc i negre, centrada en l’Alemanya rural de principis de segle XX, en la qual busca el perquè de la ideologia feixista i el futur moviment nazi a partir de les terribles situacions que han de viure un seguit de nens indefensos. Els nens que, posteriorment, aclamarien el règim. Està previst que la pel·lícula, ovacionada també per la crítica (amb premi FIPRESCI inclòs) i el públic del festival, s’estreni aquí a mitjans de setembre. Santa paciència.

Deixant de banda a Haneke i la seva merescuda Palma d’Or, caldria analitzar també els altres premis del palmarès de la secció oficial. El rival més dur de Haneke en la recta final del festival era un senyor francès anomenat Jacques Audiard que, amb la pel·lícula Un prophète, va entusiasmar gairebé de forma unànime a la crítica especialitzada. Així, el seu esforç ha estat compensat amb el Gran Premi del Jurat. El Premi del Jurat (a seques, sense la paraula gran al seu davant) ha anat a parar ex-aequo a la britànica Fish Tank i la coreana Thirst. Totes tres pel·lícules ja van ser comentades en la primera part d’aquest article, així com la xinesa Spring fever, que ha acabat aconseguint un mitjanament incomprès premi al millor guió. Com mitjanament incompresa o dividida per part de la crítica ha estat també la menció especial a Brillante Mendoza com a millor director per la filipina Kinatay. El veterà Alain Resnais, que presentava a competició la pel·lícula Les herbes folles, es va endur un premi especial del jurat per la seva trajectòria, creat específicament per a l’ocasió. I en l’apartat interpretatiu, destacar els guardons a la millor actriu per una intèrpret que s’anomena Charlotte Gainsbourgh (la recordareu, per exemple, per La ciencia del sueño) i que m’agrada especialment. Es comenta que el premi li ha estat atorgat, més aviat, per haver suportat les exigències de Lars Von Trier durant el rodatge d’Antichrist, pel·lícula que ha aixecat polèmica i que ha estat titllada per la major part de la crítica com una autèntica aberració humana. Ja ho veurem. Un premi que sí que ha rebut l’aprovació unànime ha estat l’atorgat al millor actor per Christoph Waltz, el secundari de luxe de la pel·lícula de Quentin Tarantino Inglourious basterds. Una pel·lícula que també es va presentar en aquesta segona meitat del festival i que, tot i alguna que altra veu divergent, ha deixat un bon regust de boca entre la crítica i el públic assistent. Inglourious basterds s’estrena aquí el proper mes d’agost. I el que ens espera és una nova mostra del Tarantino més extremat en una completa anada de la pilota sobre l’època nazi. L’aparició de Waltz en el seu paper de nazi caça-jueus ha entusiasmat de forma exagerada.

Un cop coneguda la decisió del jurat, aquesta segona meitat del festival també ens va deixar les següents pel·lícules en la Secció Oficial a concurs. El realitzador francès Gaspar Noé, que va esgarrifar al Festival fa uns anys amb la pel·lícula Irreversible i la seva mítica escena de la violació, va presentar sense sort Soudain le vide (Enter the void), una cinta amb plans seqüència, contrapicats i virgueries diverses made in Noé. Presència també del taiwanès Tsai Ming-liang amb la pel·lícula francesa Visage (Face), una mostra de cinema dins el cinema, amb Laetitia Casta. La única pel·lícula francesa que va obtenir premi al Festival va ser l’aclamada Un prophète, citada anteriorment, però dues pel·lícules més de la mateixa nacionalitat van intentar, sense sort, alçar-se amb algun premi important a Cannes. Per una banda, A l’originne (de Xavier Giannoli) tenia el seu punt més fort en la interpretació protagonista d’un inspirat François Cluzet, que era un dels seriosos candidats a millor actor. Per l’altra, The time that remains (d’Elia Suleiman), tampoc ha aconseguit res amb aquest relat històric i semi-biogràfic pel que fa al recurrent conflicte de l’Orient Mitjà. La presència espanyola a concurs va acabar marxant també amb les mans buides. Almodóvar, amb les seves abraçades trencades (que ja vam comentar en la primera part d’aquest article) no va triomfar tant com en anys anteriors. Per la seva banda, la catalana Map of the sounds of Tokyo, d’Isabel Coixet, va ser la última pel·lícula que es va presentar en la competició a concurs i va deixar molt freda a la crítica amb aquesta mena de thriller romàntico-sexual ubicat a la capital japonesa. Els seus protagonistes són el català Sergi López (tota una estrella a França) i Rinko Kikuchi, nominada a l’Oscar per la pel·lícula Babel.

Cannes també va exhibir altres pel·lícules fora de concurs o en altres competicions com ara la comèdia dramàtica gai, I love you Phillip Morris, amb Jim Carrey i Ewan McGregor. La nova cinta de terror hipotecari de Sam Raimi, Drag me to hell. O la pel·lícula pòstuma de Heath Ledger, The imaginarium of Doctor Parnassus, dirigida per Terry Gilliam. Podeu consultar els premis de les altres seccions a la mateixa pàgina del Festival de Cannes. Ara mateix, un servidor se’n va a celebrar el triomf de Michael Haneke.

CANNES 09 Visions externes de La Croissette. Secció Oficial. Primera part.

Estimats seguidors del Mai a la vida. No sé si ho sabíeu, però voldria informar-vos d’una cosa. Finals de maig representa l’arribada d’un festival internacional de cinema ubicat al sud de França (ja ho sabeu, el país dels mims, les baguettes, els palaus victorians i els presidents baixets, dretans i prepotents) en una suposem bonica localitat costera anomenada Cannes. En català s’acostuma escriure en una sola N, però m’agrada més fer-ho en dues. Si ho escrivís en tres o en quatre, potser ja em passaria. ¿I què està passant aquest any a Cannes? Doncs si llegiu l’article, us quedarà més o menys clar. Feu-ho de forma desinteressada.

Pel que fa a les dades mitjanament tècniques, caldria dir un seguit de coses per ubicar-vos a vosaltres, lectors, enmig de tot aquest xou mediàtic i cinematogràfic. El Festival Internacional de Cinema de Cannes es divideix en un seguit de seccions en les quals s’acaben projectant centenars de pel·lícules. Per explicar-ho i destacar tot el que allà s’està projectant, m’hauria de comprar un teclat nou i baixar a l’Starbucks a demanar un arsenal d’aquell cafè tan car. Per tant, no ho faré. Parlarem d’alguna que altra pel·lícula de la quinzena de realitzadors o de la secció alternativa del festival, però ens centrarem bàsicament en analitzar mínimament les pel·lícules de la Secció Oficial a concurs. Les que s’han pogut veure i les que es veuran fins el dia 24. Just quan es tancarà la paradeta. ¿Què més puc dir en aquesta preparatòria? Doncs que enguany tenim grans noms entre les pel·lícules a concurs i que el jurat oficial està presidit per Isabelle Huppert, una actriu absolutament excepcional, el qual s’acaba de compondre pel director coreà Lee Chang-Dong, el nord-americà James Gray, el guionista Hanif Kureishi i les actrius Shu Qi, Sharmila Tagore i Robin Wright Penn. Mentre m’imagino algun dia escrivint les meves cròniques, in situ, des de la pròpia ciutat de Cannes, plantegem què ens podem trobar, aquest any, al festival.

Cannes va donar el tret de sortida (visca les frases fetes) el passat dia 14 d’una forma més o menys atípica. Amb una pel·lícula d’animació. Però no una pel·lícula d’animació qualsevol. Els senyors crítics (aquells que van amb americana de pana, amb pegats als colzes i fumant amb pipa), i la resta de públic assistent, es van haver d’enfundar unes ulleres cools d’última generació per poder veure, en 3D, la última excel·lència cinèfila de la productora Pixar (no llegir com si fos un sinònim d’orinar), que s’anomena simplement Up i que ha entusiasmat de tal manera que, fins i tot, se la considera molt millor que la seva predecessora Wall·E. S’estrena aquí a l’estiu, i jutjarem en consistència. Però si ens posem de ple en la Secció Oficial a Concurs, i a jutjar pel que un servidor ha anat llegint per allí on ha pogut, sabem ja les primeres impressions de cara a una hipotètica Palma d’Or. L’obertura de les pel·lícules oficials va anar a càrrec de les pel·lícules Fish Tank, de la realitzadora britànica Andrea Arnold (que ja havia estat a Cannes amb la seva anterior cinta), i Spring Fever, d’un senyor xinès que es diu Lou Ye. Cal dir, en aquest sentit, que les dues pel·lícules van arrancar amb una certa indiferència. Veus a favor. I altres més discordants. Però sense arribar a destacar. Fish Tank ens transporta al United Kingdom dels suburbis industrials. Per la seva banda, Spring Fever ha donat les dosis necessàries de sexe que ha d’haver-hi en tot festival de cine. En aquest cas, de tendència homosexual. Però els plats forts del festival van començar a arribar un dia després. El director Park-Chan Wook ens agrada. I als moderns, encara més. Recordem que aquest senyor ha dirigit, entre altres, pel·lícules com Old Boy o Soy un cyborg. A Cannes es presenta amb una pel·lícula vampírica titulada Thirst on el sexe, la venjança, l’escatologia i la violència hi tenen una presència destacada. ¿El resultat? No ha agradat massa. La que sí que ha agradat bastant, i jo que me n’alegro, és la nova pel·lícula de la realitzadora neozelandesa Jane Campion. La primera dona de la història de Cannes en aconseguir una Palma d’Or. En aquell cas, amb l’extraordinària i esplèndida pel·lícula El Piano. Ara torna al festival amb la poètica Bright Star.

Ha agradat, i molt, la nova producció d’Ang Lee, Taking Woodstock, que aborda la revolució hippie en tot el que va donar de sí aquest conegut macrofestival musical de finals dels seixanta. ¿Una possible Palma d’Or? I encara ha agradat més el drama de presons Un prophète, del realitzador francès Jacques Audiard, a la qual ja han arribat a titllar com una autèntica obra mestra. Fins ara també hem pogut veure altres pesos importants com el del realitzador de culte Johnnie To que, aquest cop, presenta Vengeance a La Croissette amb un èxit molt més baix del que s’havia esperat. O la nova presència del sempre prolífic Ken Loach amb la seva nova comèdia dramàtica de caire social Looking for Eric. ¿Qui és l’Eric del títol? Doncs el senyor Eric Cantona. ¡Ojo al dato! Que la pel·lícula ha agradat bastant. Les sessions han continuat amb la pel·lícula italiana Vincere, de Marco Bellocchio, que analitza l’ascens de Mussolini al poder i que sembla ser que ha acabat avorrint una mica. Amb el thriller filipí Kinatay, de Brillante Mendoza. I amb la francesa Les herbes folles. Pel·lícula dirigida per un dels realitzadors més respectats de la indústria cinematogràfica francesa, Alain Resnais. La presència espanyola ha anat a càrrec d’Alejandro Amenábar, que ha presentat fora de concurs la seva mastodòntica superproducció històrica Àgora, amb fortes ovacions per part del públic assistent. I del senyor Pedro Almodóvar, amb la aquí ja vista Los abrazos rotos, que es veu que al país veí és tractat com si fos una absoluta divinitat. En tot cas, Los abrazos rotos és una pel·lícula correcta que em va deixar un regust d’indiferència bastant important. I ara sí, el moment que estava esperant amb més impaciència. ¿Quina ha estat la pel·lícula més polèmica d’aquest any? Antichrist. ¿Qui és el seu director? Lars Von Trier. No podia ser ningú més. La pel·lícula toca el terror més gore de la mà dels actors Willem Dafoe i Charlotte Gainsbourgh. I mostra escenes tan explícites com una penetració en primer pla, amputacions de clítoris i penis i diverses sessions de tortura extrema. La immensa majoria de crítics ja se n’han encarregat de vomitar damunt la pel·lícula i titllar-la com a gratuïta i nefasta. Però el millor de tot ha estat la resposta de Lars Von Trier, catalogant-se a ell mateix com el millor director del món (això ho ha dit ell, així exactament) i dient que només fa les pel·lícules pel seu propi plaer i sense pensar en cap moment en el públic. Visca l’egolatria. No sé si sóc masoquista, però tot això fa que encara tingui moltes més ganes de veure la pel·lícula. És així.

Pel que fa a altres pel·lícules fora de la Secció Oficial a Competició, cal destacar les seccions Una certa mirada, dedicada a les produccions més alternatives, la ja clàssica Quinzena de Realitzadors o les sessions de mitjanit. Entre les pel·lícules més destacades, s’ha pogut veure la nova proposta independent del mestre Francis Ford Coppola, Tetro, que compta amb el protagonisme de Vincent Gallo, Maribel Verdú i Carmen Maura i que no ha acabat d’entusiasmar. Les cintes japoneses Air Doll i Yuki & Nina. O les franceses Ne change rien i Ne te retourne pas, sessió nocturna amb Monica Bellucci i Sophie Marceau. La setmana que ve sabrem el Palmarès Oficial del Festival i analitzarem les altres pel·lícules a concurs que encara queden pendents.

Enter de Void, de Gaspar Noé
Vissage/Face, de Tsai Ming-Liang
A l’origine, de Xavier Giannoli
The time that remains, d’Elia Suleiman
Map of the sounds of Tokyo, d’Isabel Coixet
Inglourious basterds, de Quentin Tarantino
The white ribbon, de Michael Haneke. La pel·lícula més esperada per mi. Ja que el senyor Haneke és un dels millors directors de la història del cinema.

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #23 Visions documentals de la Nord Amèrica contemporània

La Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial d’aquesta setmana es posa seriosa. Bé, no és veritat. Ho intenta, però no pot. Els senyors que realitzem aquesta educativa i estimulant càpsula, per semblar encara més intel·ligents del que som, ens hem posat les ulleres de pasta per encarar un tema cinèfil del tot apetitós. Avui anem de llestos i parlem de documentals. ¿Documentals? ¿Així com així? No exactament. Centrem la nostra mirada en aquells documentals nord-americans que saben mirar-se el melic i parlar dels seus propis assumptes. ¿Què vol dir això? Doncs que intentarem esbrinar com es veuen els nord-americans a ells mateixos a partir de la seva pròpia filmografia documental contemporània. Vés quina cosa!

I com que veig que avui m’estic preguntant i responent tota l’estona, aquí llenço una altra pregunta amb resposta. ¿I tot això, a què ve? Doncs ve perquè el senyor Michael Moore va estrenar el passat divendres la seva nova pel·lícula, titulada Sicko, que ens mostra a mode de denúncia la lamentable situació del sistema sanitari als Estats Units. Això ens serveix també per dialogar en relació a la qüestionada postura de Moore en la realització dels seus treballs. La pel·lícula s’ha estrenat aquí en dos anys de retard, just quan tota persona sensata ja l’havia vist fa temps descarregada d’Internet. No sé que n’opinarà d’això la senyora ministra. Però com que aquest no és el tema, el deixo de banda i us dic el següent.

A més de les pel·lícules de Moore, a la càpsula hi podreu trobar comentaris enginyosos en relació a una altra de les estrenes documentals recents, Man on wire. I xerrameques diverses pel que fa a altres pel·lícules documentals interessants.

Podeu escoltar tot això AQUÍ o directament des del nostre perfil d’SCANNER CLUB. Així de fàcil.

Per cert, el tràiler de Sicko (doblat al castellà) s’equivoca. Michael Moore no va guanyar l’Oscar amb Fahrenheit 9/11. Ho va fer amb Bowling for Columbine.

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #22 I'm a vampire!

Aquesta setmana, a la Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial, tenim ganes de parlar de vampirs. Perquè? Doncs per que fa exactament una setmana que s’ha estrenat, a nivell estatal, una genial pel·lícula sueca anomenada Déjame entrar (Låt den rätte komma in, dirigida per Tomas Alfredson) que barreja el vampirisme amb conceptes tan amplis com l’amor, la necessitat mútua, la complicitat, l’assetjament escolar, la venjança i els assassinats. OMG!

Tot això ens serveix, a la vegada, per relacionar, recomanar o comentar algunes pel·lícules i sèries on els vampirs, diguéssim, hi tenen un pes especial. Pel·lícules com les ja famoses Drácula de Bram Stoker, de Francis Ford Coppola, els inicis cinematogràfics de Tod Browning, alguna que altra paròdia o els Nosferatus més famosos de la gran pantalla. Tampoc ens oblidem de El baile de los vampiros, de Roman Polanski o alguna d’aquestes cintes thrash dels vuitanta amb uns vampirs amb xupes de cuir. Entremig, també us alertem sobre alguna que altra merda monumental que toca aquesta mateixa temàtica. I alabem una sèrie anomenada True blood, que tothom ja hauria d’haver vist. Si, a més, aguanteu fins al final, us regalem un tall musical de tota una perla cinematogràfica.

Si teniu ganes d’escoltar la càpsula, heu de fer una cosa molt fàcil. Clicar directament AQUÍ o escoltar-la des del nostre perfil d’SCANNER CLUB.

Sóc el vampir més famós, més dolent i tenebrós que arriba d’ultramar...

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #21 Aquells meravellosos anys...

A la Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial d’aquesta setmana, aparquem momentàniament el nostre estimat cinema per tal de dedicar-nos íntegrament a elogiar algunes de les bondats d’aquest aparell tan útil (o inútil, a vegades) anomenat televisor. I ho fem, rememorant la nostra infància, mentre escoltem algunes de les sintonies d’aquelles sèries infantils mítiques que poblaven la graella televisiva a finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta.

Al Mai a la vida hem crescut amb la Nets, la Noti, el Petri i el Megazero. I amb les obres mestres més absolutes de l’anime japonès. Hem gaudit de l’espai exterior amb uns éssers creats aquí. Hem après a fer experiments amb un científic que no ens contestava les cartes. Hem patit amb les benintencionades sèries espanyoles. I hem après a reproduir-nos perquè, al seu dia, ens ho va explicar una sèrie sobre el cos humà. En aquella època, tots érem feliços. No hi havia problemes. Fèiem col·leccions de cromos. I jugàvem amb els tazos.

Sabem que les sèries infantils d’abans eren infinitament millors que les que es fan ara. Per constatar-ho, podeu escoltar la càpsula d’aquesta setmana AQUÍ o bé al nostre perfil d’SCANNER CLUB.

I ja ho sabeu. L’amor és fort i resplendent. Heu de ser valents.

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #19 The times they are a-changin'

En vint-i-vuit minuts seguits es poden fer moltes coses. Mirar la paret. Rascar-te la panxa. Intentar comprendre el perquè de la graella televisiva de Tele 5. Mirar el sostre. Netejar-te el melic fins a treure el borrissol més amagat. Fer abdominals mentre et menges un paquet sencer de galetes Príncipe. Enumerar els registres dramàtics d’Arnold Schwarzenegger. O comptar els dies que falten fins arribar a l’apocalipsi final. Però, com sempre, des del Mai a la vida et proposem un pla més o menys alternatiu.

A la Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial d’aquesta setmana hem decidit parlar d’adaptacions de còmics a la gran (i la petita) pantalla. Per això, hem decidit convidar a un senyor expert en còmics, anomenat Víctor Pascual, per tal que ens doni la seva particular visió de tot plegat. ¿I a sant de què toquem aquest tema? Doncs a sant de la recent estrena de la pel·lícula Watchmen, la qual ens servirà, a més, per parlar d’altres adaptacions de novel·les gràfiques d’Alan Moore, de Frank Miller, de superherois, de vampirs, alternatives, freaks o directament bizarres. I us prometem una càpsula políticament incorrecta, amb titoles de color blau, acudits a costa de Christopher Reeve i una explicació coherent en relació a l’origen de l’univers. Tanmateix, aprofitem l’avinentesa per tal d’aclarir dos conceptes importants. Maggie Gyllenhaal no té cara de vella. I els cangurs no trepen de la bossa fins als pits de la seva mare. Ho fan des de la vagina fins la bossa. Error meu. Escolteu la càpsula per tal de comprendre el que estem dient.

I ara us preguntareu... ¿on podem escoltar tot això? Doncs molt fàcil. Ho podeu escoltar AQUÍ o des del nostre perfil d’SCANNER CLUB.

No son mis latigazos lo que temen.

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #18 Eastwood

No us heu fixat en que, de tant en tant, us trobeu amb algú amb qui no us hauríeu de ficar? Aquest és Clint Eastwood. Al menys, és el Clint Eastwood que es posa davant i darrere les cameres per filmar la seva última (i esplèndida) producció, Gran Torino. Al Mai a la vida hem decidit anar al cinema a veure aquesta pel·lícula. Ens ha agradat. I, per això, decidim dedicar-li la Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial d’aquesta setmana a un dels pocs mestres del Hollywood clàssic que, per sort, encara queda en actiu.

Clint Eastwood ho té tot. És humil. Carismàtic. Brillant. En aquesta càpsula analitzem la seva figura a partir d’algunes de les seves pel·lícules més emblemàtiques. Les dues que té actualment en cartellera, Gran Torino i El intercambio. Els Spaghetti Western que el van donar a conèixer. La seva etapa més dura, amb Harry, el sucio. Les seves primeres pel·lícules com a realitzador. Els seus diàlegs més memorables. Les seves obres mestres més absolutes (vegis Sin perdón o Million Dollar Baby). I les seves innumerables facetes artístiques. De pas, aprofitem per analitzar girs fílmics inesperats. Ens preguntem si a Almeria hi corren boles de pols gegants. Si és habitual trobar-se algú pel carrer corrent amb un ganivet a la mà. I si ens hem de prendre alguna cosa per la memòria al no recordar una de les frases insígnia de la pel·lícula Mystic River.

Com sempre, podeu escoltar la nostra càpsula AQUÍ o al nostre perfil d’SCANNER CLUB. Al matí, a la tarda, a la nit o quan directament us vingui en gana.

Enterrem els nostres pecats. Netegem les nostres consciències. Ara sí!

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #17 Off Musicals

A la Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial d’aquesta setmana, estem contents. Estem contents perquè ens hem aixecat de bon matí, amb aquell fantàstic bon humor que tots tenim quan ens despertem, hem agafat el metro (on tothom fa bona olor) i ens hem posat a cantar i ballar com a desesperats. De cop i volta, l’intercanvi de la parada de Diagonal que s’ha de fer per l’exterior a causa de les obres (i que tanta ràbia fa), s’ha vist inundat de gent alegre i dansaire. Hem observat com els nostres músculs es rendien al so de la música, el nostre cos era posseït per un fenomen estrany i tots, en grup, ens hem posat a fer una coreografia perfecta que ens ha sortit de l’ànima.

No us estranyi, doncs, que aquesta setmana dediquem la nostra càpsula audiovisual al cinema musical. Però el cine musical que a nosaltres ens agrada (bé, hi ha excepcions...), l’Off Musical. En altres paraules, el cine musical més o menys alternatiu, amb alguna que altra llicència. Des de les indiscutibles cintes de culte Hedwig and the angry inch (a la foto) i The Rocky Horror Picture Show. Les revolucions socials que representen pel·lícules com Hair, Across the universe o les dos versions de Hairspray. Pel·lícules que analitzen la cultura musical, com Velvet goldmine o 24 hour party people. Una sèrie absolutament imprescindible, Flight of the conchords. I una frikada considerable, South Park: más grande, más largo y sin cortes.

Podeu escoltar la càpsula AQUÍ o al nostre perfil d’SCANNER CLUB.

Un cop escoltada la càpsula, us preguntareu què coi és això que heu sentit al final. La resposta (uncensored) la teniu aquí. Atenció a la coreografia.

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #16 Freaks, geeks and nerds

Freaks. Geeks. O nerds. Aquesta és la qüestió. La Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial d’aquesta setmana s’apunta a fer una radiografia exhaustiva d’aquests tipus d’espècimens que acostumen a pul·lular per algunes d’aquestes pel·lícules i sèries que ens acompanyen en el nostre imaginari popular. Ho englobem tot en una mena de síntesi en relació a la figura dels adolescents marginats en les pel·lícules (majoritàriament) de caire independent i en algunes de les sèries més interessants del panorama televisiu nord-americà.

I amb aquesta premissa, ¿que coi ens surt? Per començar, una de les càpsules indefinides més freaks (o nerds, o geeks...) de les que portem fetes fins ara. Així, i a ritme del Canned Heat de Jamiroquai (els experts entendreu el perquè), prenem atenció en tres mostres interessantíssimes centrades en la figura de l’adolescent com a marginat social. Ja sigui en clau de comèdia empanada, representada per Napoleon Dynamite (a la fotografia). En clau de tragicomèdia cínica, destil·lada magistralment per Todd Solondz a la pel·lícula Bienvenidos a la casa de muñecas. O en clau de paranoia terrorífica, amb la mítica Carrie. Tanmateix, enumerem alguna que altra pel·lícula imprescindible per entendre la visió que l’adolescent inadaptat té del món que l’envolta. Elogiem sèries del calibre de Freaks and geeks, Daria, Malcolm in the middle, The big bang theory o Kevin Spencer. I enaltim directament una de les obres més importants de la història de la televisió mundial (sí, ho dic seriosament). Una sèrie on el NERD és l’autèntic i extraordinari protagonista.

Si voleu saber de quina sèrie es tracta i escoltar aquesta bonica càpsula indefinida en la seva totalitat, ho podeu fer AQUÍ o al nostre perfil d’SCANNER CLUB.

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #15 Alcobendas Millionaire

Ja està. S’han lliurat els Oscar. S’acaben les apostes. Les eufòries. L’elegància. Les promocions. I l’ambient festiu. Als senyors de Hollywood ara només els queda tornar a les seves humils mansions, amb les rutines de sempre, les mateixes festes i còctels cada cap de setmana i les seves sessions de sexe tàntric. Quina vida més trista. Des del Mai a la vida no vam demanar acreditació per a la cerimònia (ho provem l’any que ve?), però sí que ens hem posat a analitzar tot detall ínfim que va succeir en aquesta bonica celebració cinematogràfica.

Va ser la nit triomfal d’una petita pel·lícula anomenada Slumdog Millionaire, la qual ens agrada, però de forma moderada. La nit de Danny Boyle, un senyor director que sempre ens ha caigut bé. I la nit d’una noieta anomenada Penélope Cruz, que va créixer en un lloc anomenat Alcobendas i que ara es passeja per les catifes vermelles més prestigioses de l’univers. La gala dels Oscar d’aquest any ens ha servit, a més, per elogiar els premis a Kate Winslet, Heath Ledger i Sean Penn, tot i que lamentem haver perdut l’oportunitat d’escoltar un discurs d’un Mickey Rourke que hagués estat certament freak i memorable. Ens serveix també per aplaudir a un dansaire Hugh Jackman, perfecte mestre de cerimònies. Per reivindicar pel·lícules oblidades. I per ficar-nos amb un desconcertant Joaquin Phoenix. Per si fos poc, no ens oblidem dels premis Razzies a les pitjors pel·lícules de l’any.

A mode de Who wants to be a millionaire? teniu diverses opcions per escoltar aquesta càpsula:

a) Escoltar-la AQUÍ
b) Escoltar-la al nostre perfil d’SCANNER CLUB
c) No escoltar-la i no valorar la nostra estimable feina
d) Passar de tot, sortir al carrer amb una escopeta i aniquilar la humanitat

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #14 Pel·lícules fetes amb quatre duros

Benvinguts a la quarta càpsula indefinida de l’audiovisual mundial. Sabem que la trobàveu a faltar. Aquesta setmana aprofitem la recent estrena de la pel·lícula Buscando un beso a medianoche (qui diu recent estrena, diu fa dos mesos) per tal d’analitzar un altre d’aquests temes indefinits que ens agraden tant, les pel·lícules fetes amb quatre duros. Tot i que dins l’equip del Mai a la vida odiem profundament aquesta pel·lícula (bé, el Xavi no, el Xavi s’apiada d’ella), és un molt bon exemple del que entenem per pel·lícula realitzada amb un pressupost ínfim. Rodar sense els permisos corresponents. Utilitzar tècniques d’enregistrament barates. Rodejar-se d’un equip format només per aquells membres que siguin indispensables. O comptar amb els teus amics de l’ànima per donar vida als personatges principals. Si és que, avui en dia, qui no fa cinema és perquè no vol...

Així, entre códigos maliciosos i virus diversos, analitzem pel·lícules tan emblemàtiques (i tan barates) com ara Clerks, Los perros dormidos mienten, Boys don’t cry, Antes del amanecer, El fin de la inocencia, Temporada de patos, Retrato de April o Once, entre moltes altres. I ens lamentem que, per culpa de la falta de temps, no hem entrat a parlar en profunditat d’altres baratijes mítiques com ara tota la filmografia del mestre John Waters, les pel·lícules dogma, el bizarrisme nacional o productes tan recordats com El ataque de los tomates asesinos o El proyecto de la bruja de Blair. Però, ara que hi pensem, cadascun d’aquests temes tenen una càpsula per sí sols.

Podeu escoltar la càpsula indefinida de l’audiovisual mundial AQUÍ o al nostre perfil d'SCANNER CLUB. No us trenqueu massa el cap i feu el que cregueu convenient. Mentrestant, aneu entonant el Falling Slowly...

LA GUIA DEFINITIVA Arròs amb llet

Tinc un conflicte. Quan menjo arròs amb llet m’agafen cagarrines. Però m’agrada bastant i no puc deixar de fer-ho. Sé que és un començament molt escatològic, però m’heu de perdonar. Així capto la vostra atenció. De pas, aquest concepte d’arròs amb llet el puc fer servir també com a títol. Sé que no té res a veure amb cap de les pel·lícules que comentarem. I a més a més, aquí mateix matarem el tema. Però mira, fa gràcia. El que sí que m’agradaria aprofitar per a dir és que l’art de fer entradetes amb substància és una tasca molt feixuga que em porta més de tres dies per tal de pensar la idea, allò que vull plasmar en el meu text, reordenar els conceptes i destil·lar brillantor (és broma, ho faig en deu minuts i, sincerament, tampoc n’hi ha per a tant), el que passa és que avui no sé que collons posar. Estic en sequera creativa. He estat tot el dia fora. He anat a conduir i he après a aparcar. He deambulat per Barcelona. He assistit a la primera sessió d’un curs de guió per a televisió. I he sopat a dos quarts de dotze de la nit. No tinc ganes de fotre res. Però com que em dec a la causa del Mai a la vida, us escric encantat aquestes boniques línies. Escriuria alguna cosa més, però és que realment no ha passat res interessant ni al món ni a la meva vida (això últim és més habitual), excepte un petit cas. Es va perdre una adolescent, la van matar i la van tirar al riu. Això no fa gràcia, més aviat fa fàstic. Però el que encara fa més fàstic és veure com els fills de puta de Tele5 fan diners a costa d’aquest succés amb programes tan pestilents com La Noria o Rojo y negro. Sí, tenim la televisió que ens mereixem. Ens hem de fer fotre. Per sort, sempre ens queda l’opció de baixar-nos sèries d’Internet i muntar-nos la nostra particular graella televisiva que, segurament, és molt més interessant. Això sí, prepareu-vos per a que els il•lustrats d’aquesta societat ens titllin de desgraciats, lladres i delinqüents per fer ús del BitTorrent. Prefereixen que mirem La Noria. Ara comentarem les pel·lícules que tenim preparades per aquesta setmana (que, la veritat, penso que valen bastant la pena), però abans voldria llençar una impressió personal. Crec que els eurofans són els éssers més mediocres i infeliços d’aquest planeta. I ells no ho saben. M’he passat? Let’s go.

I atenció, que aquesta setmana tenim material. A un servidor se li acumula la feina i no dóna a l’abast. Tinc moltes pel·lícules pendents. I encara ens n’arriben moltes més. De moment, avui podrem triar entre dos aspirants als Oscar, la favorita Slumdog Millionaire i la passionalment dramàtica The Reader. Dos perles indies bastant diferents entre sí, la cinta romantico-juvenil Nick y Norah, una noche de música y amor i un d’aquells documentals on el realitzador és l’estrella, La historia completa de mis fracasos sexuales. I unes dos últimes propostes radicalment oposades, la peruana La teta asustada, i un remake de matances adolescents, Viernes 13. Un servidor espera anar a veure de forma urgent aquesta Slumdog Millionaire per tal de completar els seus visionats d’Oscar, intentarà pegar-li una ullada a la història sexual i es baixarà la de Nick and Nora, més que res perquè no hi ha cap còpia en versió original a la ciutat de Barcelona. Però ara sí, comencem l’anàlisi profund (bé, no tant profund, que això ho enllestirem en dos paràgrafs) de les pel·lícules d’aquesta setmana. Slumdog Millionaire és el títol que porta la última producció de Danny Boyle, un director que, al moment d’anomenar-lo, és gairebé obligatori relacionar-lo amb aquella Trainspotting que va marcar precedents. També ens va portar La playa, 28 días después o Sunshine. Però si ens centrem en aquesta última pel·lícula (en la qual també hi consta Loveleen Tandan en l’apartat de realització), observarem perquè coi l’hauríem d’anar a veure. Jo ho faré perquè, en primer lloc, és la pel·lícula que triomfarà la setmana que ve en la cerimònia dels Oscar. No és que siguin uns premis molt fiables, però ...bé... li fan un favor. La pel·lícula ha arrasat per allí on ha passat. Li han plogut els premis. Les bones crítiques. I l’èxit popular. Té un argument, al menys, curiós. Un adolescent de Bombai (interpretat pel prometedor Dev Patel, conegut per la sèrie Skins) que es presenta a la versió hindú del ¿Quién quiere ser millonario?, guanya el concurs i acaba detingut acusat d’haver fet trampes. Tanmateix, tenim trama d’amor, denúncia social i aromes a Bollywood. ¿Que més podem demanar? Si us atreviu, podeu fer doble sessió amb The Reader, la pel·lícula dirigida per Stephen Daldry (realitzador de la interessant Billy Elliot i la brillant Las horas) que li servirà (suposem) per donar-li a Kate Winslet l’Oscar a la millor actriu en la seva sisena nominació. Un servidor ja ha vist la pel·lícula. No és res de l’altre món, però es deixa veure amb molta commoció i amb molt de sentiment. Té una primera part punyent i directa, un secret vergonyós i un personatge protagonista d’aquells que criden força l’atenció per la seva desconcertant personalitat. La pel·lícula té força, però falla en altres aspectes (per exemple, la trama de Ralph Fiennes). ¿Seran les presses per acabar-la a temps? No ho sabem. Aneu-la a veure i opineu.

Com ja he dit abans, La Guia Definitiva d’avui aprecia l’arribada a les nostres cartelleres de dos propostes amb aires indies. Per una banda, Nick y Norah, una noche de música y amor (Nick and Norah’s infinite playlist, dirigida per Peter Sollett) se serveix de la música i el romanticisme juvenil per tal de formar una d’aquelles històries poppies destinada a un públic més aviat cool. Jo no sé si entro al perfil, però m’interessa aquesta pel·lícula. La cinta està protagonitzada per Kat Dennings i Michael Cera (sí, el de Supersalidos, Juno i Arrested development), un actor al que sempre li fan interpretar el mateix rol però que, des d’aquí, creiem que funciona. I, pel que fa a l’argument, deixem-ho en que es tracta d’una història romàntica amb idèntics gustos musicals. L’altra proposta indie és un documental i també té un títol prou llarg, La historia completa de mis fracasos sexuales (A complete history of my sexual failures). Tota aquesta raresa està dirigida i protagonitzada per un senyor bastant grillat anomenat Chris Waitt, el qual a mode d’autobiografia exhibicionista ens relata les seves misèries sexuals, prenent com a concepte bàsic la desastrosa vida sentimental que ha tingut fins al moment. Entrevistes amb les seves ex-nòvies, humiliacions personals, sessions de sado i viagra a dojo són alguns dels ingredients que formen aquest curiós documental. Per acabar la xerrameca d’avui, La Guia Definitiva s’ha decidit a recomanar-vos una última doble sessió. Una barreja freak i explosiva entre cinema d’autor sud-americà i bajanada comercial nord-americana. El cinema d’autor (autora, en aquest cas) d’aquesta setmana té nom propi, La teta asustada, que és com es coneix popularment a un tipus de malaltia que es transmet a través de la llet materna de dones maltractades. La pel·lícula està dirigida per Claudia Llosa i ha estat la flamant guanyadora de l’Ós d’Or en aquest Festival de Berlín que va finalitzar ahir mateix. Per la seva banda, el cinema cutre-comercial d’aquesta setmana recau en el pes d’una sola pel·lícula, Viernes 13, remake innecessari d’una de les cintes de terror més memorables de la nostra humanitat. Aquesta nova versió està dirigida per Marcus Nispel (que, al seu dia, ja ens va portar el remake de La matanza de Texas) i, entre els seus protagonistes, hi destaquen un seguit de nois marcant múscul i unes noies terriblement atractives. Un servidor desconeix qui són els protagonistes, però destaca la presència de Jared Padalecki (conegut per sèries com Sobrenatural o Las chicas Gilmore), que torna a enllaçar cinema de terror juvenil després d’haver participat en les produccions La casa de cera i Cry Wolf.

Au. Ja estic. Tornem la setmana que ve amb una pel·lícula prometedora (Darren Aronofsky + Mickey Rourke) i una cinta d’animació per adults realment apetitosa. Tot això, després de la ressaca post Oscar.

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #13 Els biopics

Estimats amics i compatriotes. Al Mai a la vida som indecisos de per sí. Vam iniciar aquesta interessant càpsula fa tres setmanes sense un títol clar. Vam continuar amb un títol curt i bonic anomenat Opera Prima. I hem acabat per recuperar-ne un altre a l’atzar que se’ns va ocórrer a meitat programa. Definitivament (¿segur?), la cosa aquesta que un servidor us porta cada setmana passa a anomenar-se Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial. Sí. De veritat. Aquest és el títol. No volem queixes.

Aquesta setmana ens n’hem fixat en la recent estrena de la pel·lícula de Gus Van Sant Mi nombre es Harvey Milk (Milk) per tal d’aprofundir i divagar en relació a un gènere que sembla ser que cada cop està més de moda, els biopics. I alguns em direu, ¿i que collons és això dels biopics? Fàcil. Totes aquelles pel·lícules que centrin la seva narració en la figura d’algun personatge real que, per algun motiu o altre, hagi deixat empremta en la nostra societat. Si un bon dia, el porter de la vostra escala es dedica a violar i assassinar a sang freda a senyoretes joves i acaba empresonat en algun penitenciari turc, és possible que algun director consagrat vulgui fer una pel·lícula en relació a tot aquest assumpte. Però no us enganyeu, això no seria un biopic. Això seria una TVmovie de diumenge per la tarda basada en fets reals. Podríem trobar exemples de biopics famosos en pel·lícules com Las horas (centrada en la vida i mort de Virginia Woolf), American Splendor (Harvey Peckard), Amadeus (Mozart i Salieri), La vida en rosa (Edith Piaf), Ciudadano Kane (Randolph Hearst), Una mente maravillosa (John Nash), JFK (John Fitzgerald Kennedy), Ghandi, Ed Wood, Ali o Pollock.

De pas, intentem entendre algunes de les pel·lícules de Gus Van Sant, parlem de política nord-americana, insultem la memòria de Pompeu Fabra, gaudim amb la professionalitat de Natalie Portman i Scarlett Johanson, ens barallem amb Buscando un beso a medianoche i us informem de futurs projectes.

Tot això, de forma compacta, ho podeu escoltar aquí o al nostre perfil d’Scanner Club. Vosaltres decidiu.

LA GUIA DEFINITIVA Work in progress

He tingut dies conflictius. Són coses que, certament, ara no venen al cas. I tampoc estic d’humor per explicar-ho. El que sí que m’agradaria remarcar és una frase que vaig escoltar i que m’ha impactat tant o més que aquell dia que, fruit d’un interessant viatge temporal, em vaig passejar per l’antiga Roma i vaig sentir-li dir a Juli Cèsar allò d’Alea jacta est. Un cop acabada la meva classe de conducció d’ahir (que, tot sigui dit de pas, em va servir per matar uns cinc o sis vianants de cop), vaig entrar al metro per tal d’emprendre aquesta bonica i quotidiana odissea homèrica de tornar cap a casa. Apassionant. Un cop dins d’un d’aquests vagons indeterminats, una figura mística es va presentar al meu voltant en forma de nen. El xiquet en qüestió va exclamar-li a la seva mare tota una autèntica declaració d’intencions. “Quiero ser un niño que no muere. Y cuando mueran todos, estaré solo en la ciudad”. Després d’haver pronunciat tal reflexió filosòfica, digna de Sòcrates, Eurípides o Pablo Motos, es va posar a xisclar repetidament “No quiero morir! No quiero morir! No quiero morir!”. Podríem analitzar la primera frase amb complements directes, indirectes o adjectius, provar la força de la seva metàfora o quedar-nos indiferents. Però, certament, la meva ment no dóna per a tant. El nen és un místic, un bruixot, un succedani de Freud. Algun dia, potser, arribarà a ser immortal. De moment, ens queda l’esperança. En un altre ordre de coses, la setmana passada em vaig absentar de la meva tasca setmanal. Podria explicar el perquè. O donar alguna excusa. Però la veritat és que no me’n recordo. Tot i que aprofito ara l’avinentesa (s’escriu així?) per anunciar canvis importants. Els jefazos del Mai a la vida, sempre a l’aguait de tot, m’han suggerit un seguit de factors a tenir en compte per tal que aquesta bonica i necessària Guia Definitiva esdevingui més amena en els seus paràgrafs posteriors. Un servidor creu que és bona idea. I de pas, no es cansa tant d’escriure. Intentaré mencionar i destacar les estrenes d’aquesta setmana d’una altra manera. En dos paràgrafs. Tot barrejat. Concís. Directe. I demolidor. Ja veurem com surt. Això sí, l’entradeta es queda com està. Els agraïments, al final. I el dijous, la càpsula indefinida de l’audiovisual mundial. Bona nit.

Comencem La Guia Definitiva d’avui amb un agraïment càlid, amable i especial a totes aquelles persones que, després de llegir l’entradeta, s’armen de valor i tenen els sants nassos de continuar llegint aquest farragós text d’una forma íntegra fins al seu final. Us haurien de donar una medalla. Als altres, que us fotin (és broma, ¿continuem sent amics?). La cartellera d’aquesta setmana no ens ha donat massa feina. S’han estrenat quatre pel·lículetes, de les quals una crec que valdrà la pena, l’altra també (però menys) i, les dues últimes, podríem tractar-les com a casos particulars. Les afortunades són El desafío: Frost contra Nixon, El curioso caso de Benjamin Button, Dieta mediterránea i ¡alerta! Un chihuahua en Beverly Hills. Volia començar amb un petit comentari en relació a aquesta nova pel·lícula de David Fincher en la qual un sempre elegant Brad Pitt va morint a mesura que es va fent jove. Però, contra tot pronòstic, no crec que aquesta sigui la pel·lícula que més valgui la pena de les quatre que acabo d’esmentar. Un servidor no li havia fet massa cas a la nova producció de Ron Howard fins que, últimament, ha sentit dir que és la millor de les cinc nominades a Best Picture per a la propera cerimònia dels Oscar. I és ben possible que aquests comentaris no vagin massa desencaminats. He vist The Reader i m’ha semblat correcta (i prou). He vist Mi nombre es Harvey Milk i m’ha semblat correcta (i prou). He vist El curioso caso de Benjamin Button i m’ha semblat correcta (i prou). Amb El desafío: Frost contra Nixon (Frost/Nixon) hi pot haver una sorpresa. La intentaré anar a veure demà dimecres i, més endavant, us en donaré la meva humil opinió. De moment, quedeu-vos en que aquesta producció pot ser l’enaltiment necessari per tal que un director tan discutit com Ron Howard comenci a ser més ben vist dins els circuits crítics internacionals. Quedeu-vos també en les interpretacions principals d’un Frank Langella (Nixon) i un Michael Sheen (el periodista David Frost) en un dels enfrontaments televisats més impactants de la política nord-americana. Sí, ja hi tornem a ser amb Nixon, el Watergate i totes aquestes bajanades. Però crec, sincerament, que aquest cop valdrà bastant la pena. M’hi jugo la meva reputació. Tot i que, ara que hi penso, no és que en tingui massa...

I ara sí. Fixem-nos-en de passada en la pel·lícula El curioso caso de Benjamin Button (The curious case of Benjamin Button), dirigida per un sempre interessant David Fincher. La vaig anar a veure ahir mateix i ja tinc un veredicte. Com a producte cinematogràfic, crec que no hi ha dubte en comprovar que la pel·lícula és un exercici fílmic realment envejable. Una història sorprenent que vol ser commovedora. Unes interpretacions solvents. I una fantasia romàntica envoltada d’uns apoteòsics efectes visuals. La pel·lícula, tot i les seves gairebé tres hores de metratge, manté l’atenció en tot moment. Llàstima que, en el fons, tot acabi resultant tan poc emocionant. Tan pla. I certament insubstancial. Però no patiu, no és una mala pel·lícula. El curioso caso de Benjamin Button invita a la reflexió, fa gaudir a l’espectador i, en algun moment, aconsegueix transmetre la màgia que tota pel·lícula d’aquestes característiques hauria de tenir. Això sí, l’obra magna de David Fincher continua sent aquesta meravella anomenada Seven. Torneu-la a veure. De moment, acabarem La Guia Definitiva d’avui amb l’esment de dues pel·lícules que, sota cap concepte, aniré a veure. La primera és de casa, es titula Dieta mediterránea i està dirigida per Joaquim Oristrell. És una comèdia d’alta cuina amb Olivia Molina, un tal Alfonso Bassave i un Paco León que sempre fa d’ell mateix. I quin és el conflicte? Doncs el trio amorós entre els tres protagonistes. C’est fini. Per últim, cal estar alerta davant alguna que altra atrocitat que ens van enviant des de Hollywood. En aquesta ocasió, l’última de les estrenes d’aquesta setmana es titula Un chihuahua en Beverly Hills (Beverly Hills Chihuahua) i vindria a ser tot una mena de Mira quién habla, però amb gossos odiosos i perduts. I com que no tinc gaires ganes de parlar d’aquesta pel·lícula, només us donaré tres dades interessants. En primer lloc, el títol ja és suficientment insultant. En segon lloc, la pel·lícula va ser número u al Box Office USA durant dues setmanes seguides. Per últim, el director és un il·luminat anomenat Raja Gosnell que, al llarg de la seva trajectòria, ens ha portat merdes tan imprescindibles com ara Solo en casa 3, Nunca me han besado, Esta abuela es un peligro o Scooby Doo.

Tanco la sessió. Ho sento, m'ha tornat a sortir llarg. Tornem la setmana que ve amb milionaris indis, lectors alemanys, fracassats sexuals, enamorats musicals i joves esquarterats. Quina emoció!