Feliç any 2007
Durant l'últim mes he comprat un grapat de discos de gent d'aquí tal i com l'Albert Puig no es cansa de dir que hem de fer des de la seva tribuna anomenada Delicatessen. De tots ells, Coser i cantar (Discmedi / Blau, 2007) ha estat la cirereta del pastís de la música d'aquest país d'aquest any que s'està acabant. La majoria de bandes i artistes catalans continentals i insulars que tenen coses a dir han publicat aquest any, amb treballs digníssims que subscriuen i donen la raó a certa anàlisi autofelatòria estival.
Tot va començar amb les primeres calors, quan Love Of Lesbian i Els Pets van enllestir sengles lp's, prenent el camí ascendent que van encetar amb Maniobras de escapismo (Naïve, 2005) i Agost (Discmedi, 2004). Tants els barcelonins com els de Constantí van agafar la mateixa recepta de l'anterior treball i han executat el plat d'una manera encara més precisa, si és que era possible.
Però ha estat aquesta freda tardor el que ha acabat d'instalar en aquest els nostres artistes en aquest particular Olimp. Pel camí, però, vam anar descobrint Mazoni, Sanpedro i Sanjosex, les promeses. Però a vegades un disc no mostra tota la capacitat de seducció de l'obra. Que ens ho preguntin a nosaltres si no. La lliçó magistral de Jaume Pla de Mazoni a l'Altaveu de Sant Boi ens va deixar amb la boca oberta de com de precís va sonar tot plegat.
Quan tot just ens descalçàvem les sandàlies i les xancles, Raül Fernàndez, Refree, ens va despertar de la calor amb el seu màgic Els invertebrats (Acuarela, 2007), que a nosaltres ens sembla jazz però com ell mateix diu, pels que escolten jazz, segurament encara els semblarà un disc massa pop. I no deixa de tenir raó, ja que les nostres orelles són tan ignorants i maleducades que d'una altra manera no xalaríem ni ens emocionaríem tant amb joies com 'El sud', 'Envejece' o 'Nana al niño que nació muerto'.
De myspace en myspace, a principis d'octubre vam descobrir que els tristos Mishima estaven a punt d'acabar de polir els detalls d'un disc que encara no sabien com es diria. Primer vam plorar amb 'Un tros de fang', i després els esdeveniments es van precipitar. Tres cançons més i encara sense temps d'haver-les digerit, teníem Set tota la vida (Sinnamon, 2007). La digestió de l'àlbum no ha estat, però, linial, sinó plena de sinuoses corbes. Primera reacció: ui, això és com el disc anterior però té alguna cosa estranya. Segona reacció: no és com el disc anterior, no. Reacció final: és que potser és millor que el disc anterior. No estem decebuts, al contrari! Era això el que necessitàvem sense saber-ho.
I el millor de tot plegat ha estat que també els nostres grups no favorits també s'hi han lluït. Facto Delafé y las Flores Azules han fet amb La luz de la mañana (Music Bus, 2007) un disc millor que Vs el monstruo de las Ramblas (Music Bus, 2005). Madee han tornat amb tota la força que semblava que no tinguessin abans. L'Antarctica (BCore, 2007) ha estat una molt agradable sorpresa per un servidor, que creia que els de Cabrils no li acabrien d'agradar mai. Sidonie també ha publicat al 2007 i ho ha fet amb un treball que dóna mil voltes al Fascinado (Sony BMG, 2005). Només una cançó com 'Giraluna' fa que tot el Costa azul (Sony BMG, 2007) valgui la pena.
I la cirereta del país. En Joan Miquel Oliver no podia presentar-nos un disc recopilatori per Antònia Font normal i corrent. No ens ho esperàvem i ens hagués decebut. I una mica perquè fan deu anys com a grup, perquè no tenien material nou o no volien publicar-lo, van decidir volar a Bratislava a gravar amb l'orquestra simfònica d'allí amb un director de Palma, en Miquel Àngel Aguiló. Vint velles cançons rellegides per una orquestra. No us el perdeu.
Tot va començar amb les primeres calors, quan Love Of Lesbian i Els Pets van enllestir sengles lp's, prenent el camí ascendent que van encetar amb Maniobras de escapismo (Naïve, 2005) i Agost (Discmedi, 2004). Tants els barcelonins com els de Constantí van agafar la mateixa recepta de l'anterior treball i han executat el plat d'una manera encara més precisa, si és que era possible.
Però ha estat aquesta freda tardor el que ha acabat d'instalar en aquest els nostres artistes en aquest particular Olimp. Pel camí, però, vam anar descobrint Mazoni, Sanpedro i Sanjosex, les promeses. Però a vegades un disc no mostra tota la capacitat de seducció de l'obra. Que ens ho preguntin a nosaltres si no. La lliçó magistral de Jaume Pla de Mazoni a l'Altaveu de Sant Boi ens va deixar amb la boca oberta de com de precís va sonar tot plegat.
Quan tot just ens descalçàvem les sandàlies i les xancles, Raül Fernàndez, Refree, ens va despertar de la calor amb el seu màgic Els invertebrats (Acuarela, 2007), que a nosaltres ens sembla jazz però com ell mateix diu, pels que escolten jazz, segurament encara els semblarà un disc massa pop. I no deixa de tenir raó, ja que les nostres orelles són tan ignorants i maleducades que d'una altra manera no xalaríem ni ens emocionaríem tant amb joies com 'El sud', 'Envejece' o 'Nana al niño que nació muerto'.
De myspace en myspace, a principis d'octubre vam descobrir que els tristos Mishima estaven a punt d'acabar de polir els detalls d'un disc que encara no sabien com es diria. Primer vam plorar amb 'Un tros de fang', i després els esdeveniments es van precipitar. Tres cançons més i encara sense temps d'haver-les digerit, teníem Set tota la vida (Sinnamon, 2007). La digestió de l'àlbum no ha estat, però, linial, sinó plena de sinuoses corbes. Primera reacció: ui, això és com el disc anterior però té alguna cosa estranya. Segona reacció: no és com el disc anterior, no. Reacció final: és que potser és millor que el disc anterior. No estem decebuts, al contrari! Era això el que necessitàvem sense saber-ho.
I el millor de tot plegat ha estat que també els nostres grups no favorits també s'hi han lluït. Facto Delafé y las Flores Azules han fet amb La luz de la mañana (Music Bus, 2007) un disc millor que Vs el monstruo de las Ramblas (Music Bus, 2005). Madee han tornat amb tota la força que semblava que no tinguessin abans. L'Antarctica (BCore, 2007) ha estat una molt agradable sorpresa per un servidor, que creia que els de Cabrils no li acabrien d'agradar mai. Sidonie també ha publicat al 2007 i ho ha fet amb un treball que dóna mil voltes al Fascinado (Sony BMG, 2005). Només una cançó com 'Giraluna' fa que tot el Costa azul (Sony BMG, 2007) valgui la pena.
I la cirereta del país. En Joan Miquel Oliver no podia presentar-nos un disc recopilatori per Antònia Font normal i corrent. No ens ho esperàvem i ens hagués decebut. I una mica perquè fan deu anys com a grup, perquè no tenien material nou o no volien publicar-lo, van decidir volar a Bratislava a gravar amb l'orquestra simfònica d'allí amb un director de Palma, en Miquel Àngel Aguiló. Vint velles cançons rellegides per una orquestra. No us el perdeu.
3 comentaris:
facto delafé y las flores azules serà un dels teus grups no favorits, però si que és un dels meus favorits.
de totes maneres, és cert que aquest segon disc és millor que l'anterior!
bon article!
:)
M'ha sobtat molt el títol i de fet m'agrada comprovar que ja estàs fent la teva particular quiniela pel establir el top 5 de nacional
^^
molt bo l'article Edu!
Felicitats!
el disc de Mishima no m'ha agradat gens. Potser és que no acabo de pillar al grup, però provoca somnolència extrema escoltat just després de dinar. De moment seguiré sent un hooligan de Mazoni!!!
genial que es pugui destacar tants grups en català (segueixo esperant que Love of lesbian es decideixin a fer algo sense contar shiwas hawaians) fora d'Obrint Pas i coses d'aquest estil.
una abrçada!
Jordi
Publica un comentari a l'entrada