Lori Meyers a l'Apolo (25.04.2008)

Encara que sembli mentida, n'hi ha que no som fans de Lori Meyers -en bona part per culpa de l'Hostal Pimodán (Houston Party, 2005)-, i el concert de divendres passat a la sala Apolo de Barcelona ens va servir per diverses coses: que el seu directe ha millorat; que la gran diferència entre les veus d'una cançó a l'altra del darrer disc es deu que el guitarra solista també canta; i que necessiten un percussionista en directe. És clar. Un percussionista i tres guitarres.

Bromes a banda, els de Granada venien a Barcelona per presentar el seu darrer disc, Cronolánea (Universal, 2008) que s'ha filtrat i publicat aquest hivern després de tres anys amb mal sabor de boca i la sensació que havíem perdut un dels grups més prometedors de l'indie estatal. El Cronolánea potser no ens els ha tornat del tot, però ens ha recordat que encara hi són, que no se n'havien anat. El concert, però, va ser com el disc: una muntanya russa amb els punts àlgids de connexió escenari-platea amb les poques incursions al debutant Viaje de estudios (Houston Party, 2004). Val a dir que van saber recuperar els millors temes d'aquell primer disc; van tocar 'Mujer esponja', 'Ham'a'cuckoo', 'Tokio ya no nos quiere' i una incommensurable 'Viaje de estudios' per acabar el bis i el concert.

Pel què fa a la resta del setlist, les noves sempre van funcionar millor que els mitjos-temps que tant abunden a l'Hostal Pimodán, a excepció de 'Dilema' i 'La pequeña muerte'. Però és clar que enganxant aquesta última amb els cors de 'Hey Jude' dels Beatles hom s'assegura l'aplaudiment del públic. L'aplaudiment se l'haurien pogut guanyar, però, ja d'entrada, si haguessin executat correctament la primera part d''Intromisión', la cançó que obre el Cronolánea. No obstant, al públic que omplia l'Apolo sembla que li va importar relativament poc i això que especialment comunicatius no eren els granadins.