Nada Surf a Razzmatazz 2 (27.04.08)
El meu primer contacte amb Nada Surf va ser fa dos anys. Corria l'any 2006 i el Festival de Benicàssim tenia uns cartells d'aquells que et feia deixar de respirar. Entre els noms petits hi destacava Nada Surf i un colega em va dir, va anem a veure'ls que sé que t'agradaran. I tant que em van agradar. Va ser tornar a casa mig cremada pel sol i començar a descarregar disc rere disc. Diumenge passat els vam poder veure altre cop en directe ja que van venir a presentar Lucky, un disc que no s'ha distribuit aquí a España i que es va regalar als diversos concerts que van fer fa un parell de mesos per Bilbao y Madrid. Exacte, en aquesta ocasió no el van regalar però el van posar a un preu popular de 4 euros. Tot sigui perquè aquest grup continuïn venint de gira per un país on, per pròpia voluntat, no editen els seus discos. Tot sigui pel públic.
La presentació del Lucky (Barsuk Records, 2008) està duent a aquest trio a recórrer tot Europa i poc s'havien d'imaginar aquests nois de Nova York que amb poc més de 10 anys serien el que són: un dels màxims exponents del power pop de lletres i melodies enganxoses. La campanada la van donar al 1996 amb 'Popular', hit inclòs a High/Low (Barsuk Records, 1996), un single i vídeo que la MTV es va encarregar de promocionar més que la sopa. Conclusió? Que molts es pensaven que serien flor d'un dia, one-hit-wonder que en diuen els d'allà. Però amb The Proximity Effect (Barsuk Records, 1998) van fer-se forts, i el seguirien Let Go (Barsuk Records, 2002) i The Weight Is a Gift (Barsuk Records, 2005), produït per Chris Walla dels Death Cab For Cutie i el millor disc per una servidora. Lucky (Barsuk Records, 2008) reflecteix la maduresa del grup i cal escoltar-lo de principi a fi i sense gaire prejudicis perquè a la segona escolta tot sona molt millor, els acords i les lletres amb missatge et poden arribar a captivar força. Han comptat amb la col·laboració puntual de Ben Gibbard (el líder de Death Cab For Cutie), John Roderick (de The Long Winters) i Ed Harcourt entre altres.
Amb aquest vagatge han recorregut vessants més garageras, semipunks o el que són actualment, power pop en estat pur. I no ho dic jo, ho diuen les seves cançons que quan menys t'ho esperes et fan saltar (Oh, fucked, I'm going a have a party). El concert de diumenge passat va reunir totes aquestes arestes del grup, tot i que potser i ja a causa al cansament, van sonar més les cançons pausades i reflexives del Lucky ('Whose Authority', 'Weightless') i es van deixar pel final els grans temazos que tots voldríem haver ballat abans: 'See thes Bones', 'Always Love' o 'Blankest Year'. El cas és que no els ho tindrem en compte, perquè 'I Like What You Say' fa que ens quedem afònics baby, I only want make you happy. I tant si vam sortir feliços, més de una hora i mitja de concert dóna per cantar molt, fins i tot per perdre el metro. Potser es que podien haver-se estalviat els teloners, Bell X1 i així començar puntuals perquè la sala Razzmatazz 2 estava força plena. I de pas, podien haver fet més proves de so amb el baix que per moments creia que faria caure tot el sistema de ventilació (ja! us he pillat, us crèieu que Razzmatazz no en tenia d'això, eh?). No cal dir que la sala en qüestió deixa una mica que desitjar...
Tot i les possibles millores, el grup es va entregar i va fer vibrar al públic, non stop de saltirons i semibalades pop, es nota de lluny la llarga trajectòria que tenen a l'esquena. A destacar l'inserció de 'Love Will Tear Us Apart' de Joy Division dins de 'Stalemate', i la coreografia de cames i braços de 'Inside Of Love'.
La presentació del Lucky (Barsuk Records, 2008) està duent a aquest trio a recórrer tot Europa i poc s'havien d'imaginar aquests nois de Nova York que amb poc més de 10 anys serien el que són: un dels màxims exponents del power pop de lletres i melodies enganxoses. La campanada la van donar al 1996 amb 'Popular', hit inclòs a High/Low (Barsuk Records, 1996), un single i vídeo que la MTV es va encarregar de promocionar més que la sopa. Conclusió? Que molts es pensaven que serien flor d'un dia, one-hit-wonder que en diuen els d'allà. Però amb The Proximity Effect (Barsuk Records, 1998) van fer-se forts, i el seguirien Let Go (Barsuk Records, 2002) i The Weight Is a Gift (Barsuk Records, 2005), produït per Chris Walla dels Death Cab For Cutie i el millor disc per una servidora. Lucky (Barsuk Records, 2008) reflecteix la maduresa del grup i cal escoltar-lo de principi a fi i sense gaire prejudicis perquè a la segona escolta tot sona molt millor, els acords i les lletres amb missatge et poden arribar a captivar força. Han comptat amb la col·laboració puntual de Ben Gibbard (el líder de Death Cab For Cutie), John Roderick (de The Long Winters) i Ed Harcourt entre altres.
Amb aquest vagatge han recorregut vessants més garageras, semipunks o el que són actualment, power pop en estat pur. I no ho dic jo, ho diuen les seves cançons que quan menys t'ho esperes et fan saltar (Oh, fucked, I'm going a have a party). El concert de diumenge passat va reunir totes aquestes arestes del grup, tot i que potser i ja a causa al cansament, van sonar més les cançons pausades i reflexives del Lucky ('Whose Authority', 'Weightless') i es van deixar pel final els grans temazos que tots voldríem haver ballat abans: 'See thes Bones', 'Always Love' o 'Blankest Year'. El cas és que no els ho tindrem en compte, perquè 'I Like What You Say' fa que ens quedem afònics baby, I only want make you happy. I tant si vam sortir feliços, més de una hora i mitja de concert dóna per cantar molt, fins i tot per perdre el metro. Potser es que podien haver-se estalviat els teloners, Bell X1 i així començar puntuals perquè la sala Razzmatazz 2 estava força plena. I de pas, podien haver fet més proves de so amb el baix que per moments creia que faria caure tot el sistema de ventilació (ja! us he pillat, us crèieu que Razzmatazz no en tenia d'això, eh?). No cal dir que la sala en qüestió deixa una mica que desitjar...
Tot i les possibles millores, el grup es va entregar i va fer vibrar al públic, non stop de saltirons i semibalades pop, es nota de lluny la llarga trajectòria que tenen a l'esquena. A destacar l'inserció de 'Love Will Tear Us Apart' de Joy Division dins de 'Stalemate', i la coreografia de cames i braços de 'Inside Of Love'.
Nada Surf os llevamos en los corazones así que no tardeís en volvernos a visitar, por nuestro bien.
Pels més curiosos aquí us deixo el setlist que encara avui em fa posar la pell de gallina. Coses de fans...
- Concrete Bed
- Hi-speed Soul
- Happy kid
- Whose Authority
- What is your secret
- Weightless
- Killian's Red
- I like what you say
- Inside of love
- Fruit fly
- 80 Windows
- Stalemate
- Ice on the wing
- The fox
- Do it again
- Beatiful beat
- See these bones
____________
- Blizzard of 77
- Blonde on blonde
- Popular
- Always love
- Blankest year
Fotos by alterna2
2 comentaris:
jops
quines quatre últimes cançons tan genials...
quina enveja em fas Andrea...
:(
PD. Felicitäts
oh
moltes gràcies jg
;)
Publica un comentari a l'entrada