La Guia Definitiva: Ferramenta multimilionària

Un sexagenari amb un fuet, un monstre verd la mar de cabrejat, un altre de vermell vingut de l’infern o l’esperadíssima segona part de l’apoteòsic Batman del senyor Christopher Nolan són algunes de les súper-ultra-produccions nord-americanes que ens aniran arribant amb ansietat i cobdícia els propers mesos, disposades a arreglar (econòmicament) una indústria cinematogràfica mig tocada després de la ja comentada i trillada vaga de guionistes de Hollywood (perquè, això, senyors... no va afectar només a les sèries). Així, i aprofitant aquest assolellat i sempre necessari pont de maig, les estrenes d’aquesta setmana es van avançar al dimecres passat amb molta comedieta yankee, thrillers plens de tòpics i alguna que altra pel·lícula intel·lectualoide, però amb un únic i indiscutible protagonista, aquest home de ferro interpretat per Robert Downey Jr. (aka la primera esperança monetària d’una indústria post-vaga).

Així doncs, aquesta Iron Man realitzada per l’actor i director Jon Favreau (seves són pel·lícules com Elf o Zathura, una aventura espacial) és la pel·lícula que centrarà totes les atencions comercials a nivell mundial abans que el senyor Indiana Jones faci acte de presència d’aquí tres setmanetes. Amb l’actuació principal de Robert Downey Jr. i les interpretacions secundàries de Terrence Howard, Gwyneth Paltrow o Jeff Bridges, aquesta nova adaptació d’un altre dels còmics de la Marvel que, fins ara, encara no havien vist la llum, centra la seva atenció en l’abans i el després de Tony Stark, un multimilionari fabricant d’armes que, en el moment de ser segrestat per uns terroristes afganesos, acabarà dissenyant i construint una armadura de combat que li permetrà escapar-se del seu propi malson i combatre, evidentment, el mal a nivell planetari. De fet, us podria continuar explicant l’argument principal... però certament és un rotllo bastant important que no em ve de gust posar-me a escriure. Tenim un nou heroi en qui confiar, un protagonista carismàtic, un repartiment solvent, uns efectes especials de colló de mico i una acceptació crítica prou bona. ¿Cal que us expliqui alguna cosa més? Si amb tota aquesta parafernàlia tan ben portada no en teniu prou, La Guia Definitiva us proposa el visionat de dos thrillers made in USA amb les seves pròpies peculiaritats. Per una banda, Jon Avnet (el mateix realitzador que ja fa uns anys ens va portar la recordada Tomates verdes fritos) col·loca a Al Pacino al capdavant de 88 minutos (88 minutes). En aquest cas, Pacino interpreta un professor universitari, que també treballa com a psiquiatra forense, en el moment en què rep una amenaça de mort via telèfon mòbil: sí... com haureu endevinat... aquests 88 minuts del títol són, precisament, els minuts que li queden de vida. Amy Brenneman, Leele Sobieski (¿què se n’havia fet d’ella?) i Benjamin McKenzie actuen com a secundaris en aquesta pel·lícula que, segons la crítica especialitzada, acaba sent del tot lamentable. La segona opció en forma de thriller és, d’altra banda, la pel·lícula Chantaje (Butterfly on a wheel), dirigida per Mike Barker i protagonitzada per Pierce Brosnan, Maria Bello i Gerard Butler (¡¡¡ espartaaaaaanos !!!). En aquest cas, la pel·lícula basa el seu argument principal en el segrest d’una nena per part d’un sociòpata amb... diguéssim... molt males intencions. I sí... el sociòpata és el senyor Brosnan.

Però tranquils! Hollywood també sap ser romàntic i/o còmic (o intent còmic) ocasional. Amb la pel·lícula Definitivamente, quizás (Definitely, maybe), escrita i dirigida per Adam Brooks i amb una crítica (¡oju!) del tot acceptable, se’ns mostren tres històries romàntiques pel preu d’una i amb un únic nexe en comú: Ryan Reynolds. En la pel·lícula, Reynolds interpreta a un pare a punt de divorciar-se. La seva filla, una nena de deu anys interpretada per l’Abigail Breslin de Pequeña Miss Sunshine, li començarà a fer preguntes sobre la seva vida d'abans de casar-se. Així, ell li acabarà contant les històries romàntiques dels tres amors de la seva vida. Tres amors amb els físics d’Isla Fisher, Elizabeth Banks i Rachel Weisz. Amb Mi novio es un ladrón (My mom’s new boyfriend, de George Gallo), un lladre d’art amb la fisonomia d’Antonio Banderas acabarà enamorant a una Meg Ryan que torna amb les seves comèdies romàntiques de sempre. L’inconvenient, en aquest cas, és que el fill de l’enamorada de Banderas és, precisament, l’agent federal que l’està buscant. Per acabar amb les estrenes d’aquesta setmana, aquesta guia tanca la paradeta amb tres propostes de caire més cultureta. En primer lloc, l’espanyola Un poco de chocolate (dirigida per Aitzol Aramaio) ens conta de forma paral·lela la història de dos germans ja ancians (Héctor Alterio i Julieta Serrano) destinats a creuar-se amb dos germans joves interpretats per Daniel Brühl i l’actriu més increïblement atractiva i solvent del panorama nacional, Bárbara Goenaga. En segon lloc, França torna a destil·lar un aroma clàssic amb sabor a cinema d’autor. En aquest cas, el veterà Jacques Rivette s’encarrega de dirigir La duquesa de Langeais (Ne touchez pas la hache), adaptació de la novel·la de Balzac i ubicada de ple en el període de la Restauració. Per últim, i també des d’Espanya, ens arriba la pel·lícula rara rara rara de la setmana. Amb Reencarnación, Salomón Shang (el mateix de La zona de Tarkovsky) ens explica, a base d’interminables plans seqüència en blanc i negre, el que representa l’angoixa humana en un context desèrtic.

La setmana que ve, La Guia Definitiva intentarà comprendre la nova frikada dels germans Wachowski, donarem resposta a tot allò que passi a Las Vegas i l’empresa ens pagarà una escapada al camp.