La Guia Definitiva: Progressa adequadament
Estem a ple estiu. Estic al meu estimat poble. He passat un cap de setmana ben bonic retornant a l’època del Renaixement, bevent vinet xafat amb els peus i recollit amb les mans, amb gent tortosina i valenciana. Fa uns quants dies que no vaig al cine per qüestions de localització. Tot i que em continuo informant. Informant-vos. I visionant aquelles pel·lícules (i sèries) que, per estranyes raons, encara no havia vist. Aquesta setmana, les estrenes ens han vingut de forma progressiva. En el primer cas, aquesta adaptació d’aquest espia que parla amb la seva sabata ens ha arribat en dimecres, dia que sembla ser habitual d’estrena per aquelles pel·lícules (nord-americanes, lògicament) que, amb el seu estatus de superproducció, estan destinades a fer xifres milionàries. En el segon, i com que en alguna que altra comunitat autònoma tenien festeta en divendres, s’ha optat per estrenar en la vespra del festiu (és a dir, dijous). En l’últim, dos d’aquelles pel·lícules anomenades minoritàries (a la vegada que increïblement interessants) han optat per estrenar-se el dia que toca, el divendres. Per a més informació... no em sigueu dropos i continueu llegint!
Amb tot això, començarem el nostre anàlisi habitual (i sempre definitiu) amb algun que altre comentari referent a aquesta adaptació (vegis com a adaptació, en aquest cas, el trasllat i renovació d’una mítica sèrie televisiva creada amb el vist i plau d’aquest geni anomenat Mel Brooks a una superproducció made in Hollywood) anomenada Superagente 86 de película (Get Smart). Aquesta nova versió a mode cinematogràfic està dirigida pe
r Peter Segal, un senyor que té en el seu haver algunes de les pel·lícules més insulses que ens ha donat el cinema en aquests últims anys. Per a mostra, només us cal observar parafernàlies diverses com ara Profesor chiflado 2: La familia Klump, Ejecutivo agresivo, 50 primeras citas o El clan de los rompehuesos. Però, tot i que les crítiques s’han quedat en un terme mig tirant a desganat, un servidor és probable que la vagi a veure amb un únic i exclusiu motiu, Steve Carell, aquest geni protagonista de la millor sèrie còmica de la televisió actual, The office. Afegirem, a més a més, que també hi apareix Alan Arkin (l’avi de Pequeña Miss Sunshine) i que, en el fons, sempre és necessari el visionat d’una d’aquestes típiques pel·lícules buides destinades a l’evasió estiuenca. Obviarem, això sí, el director i els co-protagonistes (Anne Hathaway i Dwayne Johnson) per tal de quedar-nos més tranquils.
El dijous ens va arribar la segona i la tercera proposta. Per començar, observo la cartellera i aprecio el títol d’una pel·lícula anomenada Doomsday. El día del juicio (Doomsday). Em pica la curiositat. Intento esbrinar que coi és això. Veig que el director és Neil Marshall (el mateix de Dog Soldiers o The Descent). I que, entre els protagonistes, ens trobem amb la chica cañón Rhona Mitra, amb Bob Hoskins o amb Malcom McDowell, que sempre serà recordat pel seu paper protagonista a La naranja mecánica. Continuo llegint i em topo amb un argument que barreja tots i cadascun dels gèneres amb una trama a base de virus mortals, àrees infectades, morts a dojo, e
quips d’elit, recerques de vacunes i malsons diversos. Em pregunto si això m’agradarà. Veig que existeixen bones pel·lícules actuals que toquen aquest tema (Planet terror o 28 días después en són un bon exemple). Però davant alguna que altra reacció, m’estalviaré passar pel cinema a veure plagues i més plagues. El que també m’estalviaré (més que res, perquè mai vaig arribar a ser seguidor de la sèrie, molt al meu pesar) és aquesta segona part cinematogràfica d’aquest fenomen catòdic que va ser Expediente X. Aquesta segona pel·lícula ens arriba amb el títol d’X-files: Creer es la clave (The X-files. I want to believe), compta en la direcció amb el mateix creador de la sèrie (Chris Carter) i significa el retrobament dels agents Mulder i Scully (David Duchovny i Gillian Anderson) després d’anys d’absència. ¿Aconseguiran fer-nos creure amb alguna cosa, aquest cop? La solució, com sempre, al cinema.
I acabarem amb aquestes dos pel·lícules estrenades en divendres, a les quals hem de penjar la inevitable etiqueta de minoritàries, que intentaran fer-se un lloc en una cartellera plena de tonteries. Per començar, un documental nord-americà anomenat Líbranos del mal (Deliver us from evil, dirigit per Amy Berg) és probablement la millor i més interessant estrena d’aquesta setmana, a l’hora de tractar amb rigor i afany de denúncia els casos més llefiscosos i horripilants en relació als escàndols sexuals de l’església catòlica nord-americana en els últims anys. Per
fer-ho, el documental narra la història en primera persona d’Oliver O’Grady (amb les seves pròpies declaracions, així com amb comentaris inclosos de les víctimes), un dels sacerdots pedòfils més esgarrifosos que hem conegut en els últims anys. El monstre en qüestió es va dedicar a violar dotzenes i dotzenes de nens catòlics durant més de 20 anys. Però... ¿que creieu que va fer l’església (sí, aquests que encara dominen el món) durant tots aquest anys, sabent les activitats clandestines d’O’Grady? ¡Ho heu encertat! Amagar-ho tot, protegir al capellà, desprestigiar als que gosaven desacreditar-lo i fer veure que allí no havia passat res. ¡Glòria dalt del cel! Posem punt i final a La Guia Definitiva d’aquesta setmana amb la ressenya en relació a aquesta pel·lícula anomenada Sueños del desierto (Hyazgar), provinent de Corea del Sud i dirigida per Lu Zhang. Un drama intimista arribat de la Secció Oficial del Festival de Berlín, que ens narra les vides d’alguns dels habitants d’una ciutat propera a la frontera entre Mongòlia i la Xina (entre ells, un soldat, un granger o una fugitiva de Corea del Nord) en la seva lluita diària contra un desert, en una zona del tot àrida, que cada cop s’apropia de més i més terreny.
La setmana que ve, si no hi ha imprevistos vacacionals, torna La Guia Definitiva amb una esclava, un àngel caigut i moltes moltes mòmies...
Amb tot això, començarem el nostre anàlisi habitual (i sempre definitiu) amb algun que altre comentari referent a aquesta adaptació (vegis com a adaptació, en aquest cas, el trasllat i renovació d’una mítica sèrie televisiva creada amb el vist i plau d’aquest geni anomenat Mel Brooks a una superproducció made in Hollywood) anomenada Superagente 86 de película (Get Smart). Aquesta nova versió a mode cinematogràfic està dirigida pe
r Peter Segal, un senyor que té en el seu haver algunes de les pel·lícules més insulses que ens ha donat el cinema en aquests últims anys. Per a mostra, només us cal observar parafernàlies diverses com ara Profesor chiflado 2: La familia Klump, Ejecutivo agresivo, 50 primeras citas o El clan de los rompehuesos. Però, tot i que les crítiques s’han quedat en un terme mig tirant a desganat, un servidor és probable que la vagi a veure amb un únic i exclusiu motiu, Steve Carell, aquest geni protagonista de la millor sèrie còmica de la televisió actual, The office. Afegirem, a més a més, que també hi apareix Alan Arkin (l’avi de Pequeña Miss Sunshine) i que, en el fons, sempre és necessari el visionat d’una d’aquestes típiques pel·lícules buides destinades a l’evasió estiuenca. Obviarem, això sí, el director i els co-protagonistes (Anne Hathaway i Dwayne Johnson) per tal de quedar-nos més tranquils.El dijous ens va arribar la segona i la tercera proposta. Per començar, observo la cartellera i aprecio el títol d’una pel·lícula anomenada Doomsday. El día del juicio (Doomsday). Em pica la curiositat. Intento esbrinar que coi és això. Veig que el director és Neil Marshall (el mateix de Dog Soldiers o The Descent). I que, entre els protagonistes, ens trobem amb la chica cañón Rhona Mitra, amb Bob Hoskins o amb Malcom McDowell, que sempre serà recordat pel seu paper protagonista a La naranja mecánica. Continuo llegint i em topo amb un argument que barreja tots i cadascun dels gèneres amb una trama a base de virus mortals, àrees infectades, morts a dojo, e
quips d’elit, recerques de vacunes i malsons diversos. Em pregunto si això m’agradarà. Veig que existeixen bones pel·lícules actuals que toquen aquest tema (Planet terror o 28 días después en són un bon exemple). Però davant alguna que altra reacció, m’estalviaré passar pel cinema a veure plagues i més plagues. El que també m’estalviaré (més que res, perquè mai vaig arribar a ser seguidor de la sèrie, molt al meu pesar) és aquesta segona part cinematogràfica d’aquest fenomen catòdic que va ser Expediente X. Aquesta segona pel·lícula ens arriba amb el títol d’X-files: Creer es la clave (The X-files. I want to believe), compta en la direcció amb el mateix creador de la sèrie (Chris Carter) i significa el retrobament dels agents Mulder i Scully (David Duchovny i Gillian Anderson) després d’anys d’absència. ¿Aconseguiran fer-nos creure amb alguna cosa, aquest cop? La solució, com sempre, al cinema.I acabarem amb aquestes dos pel·lícules estrenades en divendres, a les quals hem de penjar la inevitable etiqueta de minoritàries, que intentaran fer-se un lloc en una cartellera plena de tonteries. Per començar, un documental nord-americà anomenat Líbranos del mal (Deliver us from evil, dirigit per Amy Berg) és probablement la millor i més interessant estrena d’aquesta setmana, a l’hora de tractar amb rigor i afany de denúncia els casos més llefiscosos i horripilants en relació als escàndols sexuals de l’església catòlica nord-americana en els últims anys. Per
fer-ho, el documental narra la història en primera persona d’Oliver O’Grady (amb les seves pròpies declaracions, així com amb comentaris inclosos de les víctimes), un dels sacerdots pedòfils més esgarrifosos que hem conegut en els últims anys. El monstre en qüestió es va dedicar a violar dotzenes i dotzenes de nens catòlics durant més de 20 anys. Però... ¿que creieu que va fer l’església (sí, aquests que encara dominen el món) durant tots aquest anys, sabent les activitats clandestines d’O’Grady? ¡Ho heu encertat! Amagar-ho tot, protegir al capellà, desprestigiar als que gosaven desacreditar-lo i fer veure que allí no havia passat res. ¡Glòria dalt del cel! Posem punt i final a La Guia Definitiva d’aquesta setmana amb la ressenya en relació a aquesta pel·lícula anomenada Sueños del desierto (Hyazgar), provinent de Corea del Sud i dirigida per Lu Zhang. Un drama intimista arribat de la Secció Oficial del Festival de Berlín, que ens narra les vides d’alguns dels habitants d’una ciutat propera a la frontera entre Mongòlia i la Xina (entre ells, un soldat, un granger o una fugitiva de Corea del Nord) en la seva lluita diària contra un desert, en una zona del tot àrida, que cada cop s’apropia de més i més terreny.La setmana que ve, si no hi ha imprevistos vacacionals, torna La Guia Definitiva amb una esclava, un àngel caigut i moltes moltes mòmies...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada