Vic Chesnutt a Barcelona (Caprichos del Apolo, Dissabte 13 de Setembre de 2008)

Sembla que per la gent de l'Apolo l'estiu encara no ha acabat. Ens ho demostren amb el format estiuenc de les propostes en petit format que fins ara havien presentant durant els hiverns passats. Eclèctic és, segurament, l'adjectiu que defineix millor els Caprichos del Apolo. Del flamenc del francès, José el Francés al soul electrònic de l'amic Guillamino que ahir nit va presentar Les Minves de Gener (Bankrobber, 2008). No oblidem, però, la poesia amanida de jazz avant-garde de Laia Cacigal i Seabear + Borko + Anímic del pròxim 17 de Setembre.

He parlat de totes les propostes del cartell menys d'una, la que em reservo pel final. Vic Chesnutt va obrir els concerts el passat dissabte, 13 de Setembre de la millor manera possible. Elegància i emoció són dues paraules que detallen a la perfecció un folk intimista que trencava simpàticament entre cançó i cançó quan es dirigia al públic amb el tracte proper que feia del concert un recital entre amics. Chesnutt va aparèixer a l'escenari acompanyat dels membres d'Elf Power -que més tard tocaven a la [2]- i de la cadira de rodes on s'asseu des dels 18 anys va patir un greu accident de cotxe que el va deixar paralític. Amb les armes de sempre, una guitarra i la seva gorra característica, Vic Chesnutt va acaparar tota l'atenció. Des del cantó dret de l'escenari va interpretar peces del North Star Deserter (Constellation, 2008) i de Dark Developments (Orange Twin, 2008), un disc que data d'enguany i que precisament comparteix amb Elf Power. L'acompanyament que rep Chesnutt és suficient per que la seva música guanyi cos i textura. La seva guitarra i, sobretot, la seva veu són el que més destaquen per sobre de tot. Però l'acompanyament es necessari per que, a vegades, ens oblidem d'aquell intimisme post-rocker que va caracteritzar el seu pas per Constellation i que li va dur col.laboracions amb músics de Thee Silver Mt. Zion Orchestra & Tra-la-la Band. El concert va culminar amb un breu bis de dues cançons, encapçalades per Where Were You, a petició del públic present, assentat entre les taules que ocupaven la platea d'un apolo mig buit (o mig ple, tenint en compte que es tractava dels Caprichos del Apolo).
Vaig marxar amb una falsa sensació de tendresa pero amb la realitat d'haver assistit a un bon concert.