Primavera Sound 09: la crònica definitiva

Un Primavera Sound més i una crònica del festival més. Com que nosaltres som tan guais i indies, hem pensat en classificar la nostra insignificant aportació en les sorpreses, els grans, la festa i els bluffs. L’última són les onomatopeies. Cada capítol per cada dia, en el que és segurament el text més trepitjat i refregat en la història d’aquest blog. No en va, aquesta crònica que us disposeu a llegir ha passat per ordinadors diferents, amb resultats tan bonics com que, abans de la darrera correcció, Deerhunter aparegués tant a Els Grans com a Bluffs. Si voleu saber, en quin lloc han quedat, llegiu gossos.

Dijous 28 de Maig

Les Sorpreses

Cuzo van ser els encarregats d’inaugurar la nova ubicació de l’escenari Vice. Tot i tocar metal, la seva música va destinada a tots els públics i mesclen detalls de psicodèlia amb l’estructura matemàtica del metal. Naturalment, a aquesta hora, el percentatge de membres del programa al Fòrum era mínima, i alguns no van començar a arribar fins que a les 18:15 a l’escenari Pitchfork començava Women, el grup matiner que tothom esperava i que van agradar molt tant per la posada en escena com per la seva maduresa musical. Res a veure amb els seus homònims barcelonins, Women són al lo-fi el que Animal Collective han significat a la música pop. És a dir, una petita revelació de cal drapaire que una evolució encertada pot convertir-los en uns grans.

Més. Tot i que les comparacions que rep Andrew Bird amb el germà Wainwright són constants, la veritat és que l’espectacle del senyor Ocell és molt més atractiu –amb tots el respectes- que el de la màxima ICONA dels indies homosexuals. Bird va fer un concert perfecte. Loopejava veu i corda i ho llençava mitjançant un curiós sistema d’speaker rotatori que tenia al seu darrere en forma de gramòfon. Això, o els indies homosexuals, les noies maques i els mitjans generalistes ja poden començar a canviar d’ídol alternatiu. Com a anècdota, l’organització va enfilar-se per les parets quan va veure arribar Andrew Bird sol amb els seus trastos. Sembla que l’havien contractat amb banda i el noi no va avisar.

Una de psicodèlia. Magik Markers podrien ser els nous Sonic Youth, però l’agressivitat amb la que desconstrueixen el rock no es tan abrasiva com la que utilitzen els de Thurston Moore. Un concert molt agradable per descobrir les noves promeses del rock d’avantguarda. Si es quedaran aquí o aniran més enllà no ho sabem, però el sector inquiet del Mai a la vida farà una recerca per descobrir si tenen una col•lecció de cassets gravats amb un segell súper underground de Tucson i fer-ne un monogràfic a la càpsula de música.

El suec The Tallest Man On Earth (avisem que és ironia això de “tall”) va pujar a l’escenari i va aconseguir deixar-nos captivats per la seva poderosa veu (ja ho diuen que al pot petit hi ha la bona confitura) i la seva precisió amb la guitarra. Des d’aquí el nominem a la veu més graciosa del Primavera Sound 2009.

Els Grans

Després que Pete ‘Sonic Boom’ Kember abandonés la carrera com a músic a Spacemen 3 va crear Spectrum. Després de dos anys, el dia 28 de maig van tornar a la península i van oferir un concert suprem, excel•lent, fantàstic. Els fanàtics del drone pop i el rock còsmic van quedar absolutament satisfets amb el que van sentir a primera hora de la tarda. Naturalment hagués estat encara més apassionant veure Spectrum de nit, amb llums lisèrgiques i drogues a les venes (nosaltres no, però hi ha gent molt degenerada als festivals), però coneixent les aficions il•legals de Kember, l’organització del festival va preferir posar-lo d’entrada per assegurar-se que el Boomboom tocava.

Yo La Tengo, després de fer una intro distorsionada de més de 10 minuts, van encarrilar un concert de grans èxits que va durar poc més d’una hora i que es va convertir, segons bona part de nosaltres, en un dels millors del festival. I és que l’edició d’enguany del Primavera Sound era un homenatge encobert al soroll i al shoegaze, i per coronar la reina, era de calaix que el senyor Shields fes el pertinent acte de presència.

Allò de la barrera de so es fa una realitat quan t’adones que els de Kevin Shields toquen amb tanta potència que els acords d’'Only Shallow' se solapen amb les cançons que Jay Reatard està tocant, a la mateixa hora, a l’escenari Ray Ban-Vice.

La Festa

Tot i que tothom s’esperava que Lightning Bolt tocarien darrere les grades, entre el canyissar del costat de l’ATP o a dins de la barra, els americans van comportar-se i van tocar des de dalt de l’escenari. Va ser la primera festa de la tarda, sobretot pels que estaven a primera fila ballant pogo com uns desesperats. Segur que mai ningú s’hagués imaginat que un baix tingués tantes possibilitats. Un del nostre equip (preservarem la identitat del penjat) ha recuperat el seu baix polsós i porta dos dies intentant fer els solos de guitarra que el baixista de Lightning Bolt feia com si res.

The Bug va encisar a tots aquells que omplien el Pitchfork ben entrada la matinada amb sons provinents del dub anglès. Tota una sessió d’autèntica música rave que va semblar no agradar massa als tècnics d’escenari, que en veure que l’artista es sobrepassava li van tallar el so. Amarga relació la d’amor-odi entre artistes i tècnics…

Per la seva banda, Jay Reatard no deu tenir cap problema amb els encarregats del so perquè tan li deu fer com sona. No és que sonés malament, però tot i que el punk sempre va ser una mentida i que va morir fa temps, avui en dia encara arriben ecos. Ell n’és un. Va cancel•lar poc després de ser anunciat i després va reconfirmar, fa mesos. Fàcilment podria no haver aparegut per l’escenari, però ho féu, i a base de cops de guitarra, va escalfar el poc personal que no havia anat a veure My Bloody Valentine.

Aphex Twin és el rei de l’electrònica i quan el nu-rave i l’ed-bangerisme són les premisses que dicten els patrons electrònics actuals, Richard D. James va sorprendre amb una sessió de deep-house amb molta classe.

Meneo, complint amb el que van dir a l’entrevista que els vam fer com a prèvia del festival, van despullar-se posant de manifest que la talla del seu membre viril no va en proporció geomètrica de la festa que porten a sobre. Rigo i Raúl, som fans vostres.

Bluffs

Wavves són joves artistes que la fama se’ls ha quedat gran. Ho van demostrar a última hora de dijous, protagonitzant un concert penós on a més d’enfadar-se entre ells es van encarar al públic. Tot per culpa de mesclar èxtasi, alcohol i alguns narcòtics (segons la nota de premsa que el dia següent va publicar la banda). Podeu veure un video del que va passar aquí:



Divendres 29 de maig

Les Sorpreses

Sleepy Suns va ser la primera sorpresa del divendres ja que van demostrar-nos que són ells l’esperança de la nova psicodèlia de més enllà de l’oceà. Naturalment haguéssim preferit començar les sorpreses del divendres amb els xinesos Carsick Cars, el disc dels quals ha estat una petita revelació en l’habitació de molts nosaltres, però que els designis del Senyor Horari va fer coincidir mortalment amb The Pains Of Being Pure At Heart i les cues a l’Auditori per veure My Bloody Valentine.

Sabem que molts de vosaltres pensareu que tocar una nota sostinguda durant una hora seguida és quelcom pel que ningú donaria ni un euro, però veure monjos satànics tocant guitarres no té preu. Malauradament, Sunn O))) van patir el retard de Shields i companyia a l’Auditori i va privar-nos a molts de nosaltres d’introduir-nos en l’oceà drònic apocalíptic dels amos i senyors del soroll.

Tot i que ja els coneixíem, vam veure per primer cop The Extraordinaires a la passada edició del Primavera Club, on van encisar-nos amb el seu folk rock felicià de la talla de The Decemberists. Aquest argument va servir per tornar a veure’ls i quedar encara més enamorats d’ells.

Els Tokyo Sex Destruction no són una sorpresa, tot i això els col•loquem aquí perquè s’ho mereixen. Sempre donant la talla, però aquest cop acompanyats de Gregg Foreman, van donar un punt de vista més psicodèlic al seu punk de garatge d’essència negra.

Crystal Antlers es coronen com la petita banda més gran de les que van tocar a aquesta edició del Primavera. El fet que se solapéssin amb MBV a l’Auditori va fer que no puguéssim veure’ls des del principi. Però sens dubte, un dels millors i amb escreix.

Als festivals sempre hi ha un concert que recordes i, de divendres, ens quedem amb el de Fucked Up. Hardcore tocat amb tres guitarres i acompanyat de la veu visceral del seu cantant, Pink Eyes. The Chemistry Of Common Life va ser un dels discs de l’any pel Mai a la vida, el seu concert –excepte perquè es van despullar a l’escenari- també serà un dels millors del festival.

Els Grans

El primer gran concert va ser sota l’aclaparador sol d’un quart de set de la tarda a l’escenari Pitchfork. Jason Molina acompanyat dels seus membres de Magnolia Electric Co. van fer un concert excel•lent. Natural, sincer i agraït, així és el senyor Molina, un home que com a mínim hauria de tenir una plaça amb el seu nom al seu poble, Lorian, a Ohio.

Més d’un incrèdul pensaria que anar a veure un concert i posar-se taps a les orelles són dues coses una mica antagòniques. Tot i això, aquells que vam anar a veure els My Bloody Valentine a l’Auditori sabíem què era el que ens esperava dins. El recital va valdre la pena però segurament per l’alta expectació de veure’ls a un lloc com l’Auditori va fer que contra tot pronòstic no es convertís en el millor concert del festival. Abrasius, escoltar-los sense taps va ser una gosadia per alguns que, encabat, van estar una bona estona tocats per la tormenta sònica dels irlandesos.

Els que van superar totes les expectatives i amb escreix van ser Shellac. Steve Albini és el millor director de rock del món i no és una exageració. Math-rock, metal encobert, potència, ràbia i unes tonyines al davant que verge santíssima. Un de tants millors concerts del Primavera 2009.
Jarvis Cocker és sinònim d’elegància i bones formes. Amb camisa i corbata va omplir l’escenari Estrella Damm i va oferir un concert complet. Amb una pinzellada de tot el que conforma l’únivers del ex Pulp. ‘I Never Said I Was Deep’ i ‘Don’t Let Him Waste Your Time’ demostren que darrera de l’aparença de vividor hi ha un lletrista de cap a peus.

La Festa

The Mae Shi van ser la festa. No hi ha res més a dir. Recordant als Refused més passats de voltes i, en alguna ocasió, als The Rapture més agresius. El públic va saber respondre i ells ho van saber aprofitar. Fins i tot van arribar a desplegar una lona entre el públic tal i com fan els hooligans italians en els seus famososos tiffos.

Tot i que no ens en recordem massa, sabem que Michael Mayer, com sempre, va estar a l’alçada. Lluint les gales d’un dels grans del techno alemany, va començar la sessió fent un petit homenatge a l’electrònica industrial valenciana d’antany per encarrilar temes que deixaven el minimal de banda per decantar-se per ritmes més contundents.

No vam veure Dan Deacon. I si el vam veure no ho recordem.

Bluffs

Tot i que va ser un mig bluff, The Pains Of Being Pure At Heart podrien haver dut un directe més preparat. El cantant podria haver assistit a algunes classes de cant i nosaltres haguéssim sortit més contents. Llàstima que no fos així i que el seu primer disc homònim soni molt millor que el seu directe. Així i tot, el seu curt concert (de mitja hora) va ser una recopilació de les millors cançons del seu disc i el públic bé en va gaudir. Nosaltres som massa exigents.

Dissabte 30 de Maig

Les Sorpreses

Si hi ha alguna sorpresa del dissabte, sens dubte qui s’emporta el premi al petit gran grup és Ariel Pink, fent una de les actuacions més divertides del festival quan va compartir escenari amb la gent de Vivian Girls.

Herman Dune va ser l’artista que va escalfar motors just abans que tingués lloc l’actuació de Neil Young. Tot i no ser la primera vegada que assistien al festival, sí que ho era després de la nova formació. David-Ivar va obrir l’actuació amb una versió acústica i tot just després van començar a encarrilar el repertori de tota una vida de música. Felicitat, alegria i bon rotllo per seguir encarant la recta final.

Després d’haver tocat tres vegades seguides al festival, segurament aquesta va ser l’actuació on els de Bradford Cox van tenir més públic. Presentaven en directe el doble treball Microcastle / Wierd Era Cont i el resultat va ser extraordinari. Obrint amb el set list exacte que el tracklist de Microcastle l’actuació va derivar en una sessió d’autèntic pop còsmic. Deerhunter se situen com la promesa de la música d’avantguarda.

Quan un servidor no s’esperava gran cosa de l’actuació de Black Lips, puc assegurar que va ser una de les que més em van sorprendre. Amb una afluència multitudinària, Black Lips van tocar tant o més borratxos que el públic que omplia el Vice i ho van fer amb molt art, cal donar-los el mèrit. Però aguantar-se quiet a ‘Katrina’ o ‘Cold Hands’ era altament complicat.

Tota una familia a sobre un escenari demostrant que encara es pot fer música com abans. Els fills de Ingrid Weiss, bateria de The Raincoats, són Kitty, Daisy and Lewis i tots junts van oferir un concert de rock and roll per a treure’s el barret. I si The Shins es fusionessin amb Damien Jurado sortiria Chad VanGaalen i el seu agradablíssim concert al Rockdelux a mitja tarda. Quin goig i quina joia.

Els Grans

El dissabte era un dia de grans noms. Així que a la mateixa línia col•locarem als tres grans noms del dia, que van portar el festival a superar totes les expectatives més optimistes. 30.000 persones van ser les que es van aplegar dissabte per veure a Neil Young en el seu concert de dues hores i mitja. Tot estava a punt per aplanar el terreny a l’avi de la música americana. L’assistència més massiva en tota la història del festival.

The Jayhawks, tot i haver-se ajuntat de nou després d’una temporada de malentesos, van col•locar-se al Top 5 dels millors concerts del festival. A les 21:15 tot estava llest perquè Neil Young sortís a l’escenari i cal destacar la increíble imatge de massa humana que cobria tota la costa que abarcava l’escenari Estrella Damm.

Un cop superada la mitjanit, Sonic Youth van clausurar l’escenari gran del Primavera Sound i ho van fer amb un espectacular concert, situant-los encara més com una de les millors bandes de la història de la música contemporània. Algun però? Massa del darrer disc.

Més enllà de la Santíssima Trinitat que va tocar a l’Estrella Damm, The New Year són uns altres grans, tot i l’hora en què els van programar. A les quatre de la tarda, convertint-se en el concert més matiner de tot el festival, van tocar durant 45 minuts clavats, centrant-se en el seu darrer disc i els seus magnífics inicis i finals de ‘Folios’ i ‘The Idea Of You’. Els adorem.

Bluffs

Shearwater, el grup paral·lel de Will Sheff d'Okkervil River, va presentar-se a l'escenari Pitchfork, però la seva proposta no va tenir res a fer davant de les altres propostes d'aquella hora. I el mateix Sheff no hi era.

El concert de Jeremy Jay va ser el més castigat del festival. Va començar un concert que sense pena ni glòria es va veure truncat per uns problemes tècnics que van deixar sense llum l'escenari Ray Bay-Vice durant gairebé mitja hora.

La Festa

Dj /rupture va ser coronat com un dels millors discs del Mai a la Vida del 2008 gràcies a Uproot i al Primavera Sound va ser l’alternativa a la modernitat de Simian Mobile Disco. Ja us ho podeu imaginar, Mush’ups i bootlegs de dub, electrònica abstracta i hip hop deconstruït. Impecable.

Simian Mobile Disco ja havien vingut al festival, però són l’aposta segura per a un final de nit. Agraden tant als indies com als clubbers i al Primavera Sound sempre són benvinguts.

Tot i que tenim a Dj Coco més sobat que qualsevol altra cosa (cal recordar que és el resident de la [2], el nostre club preferit), el premi a la festa del dissabte se l’emporta la seva sessió, on no van faltar els clàssics de sempre juntament a un escenari inundat de gent i moltes cares conegudes entre el públic. Sens dubte la imatge més carismàtica del Primavera, i nosaltres hi vam ser.

Diumenge 30 de Maig

La ressaca més absoluta regnava entre les cares de tots aquells valents que diumenge a la tarda vam assistir al parc de Joan Miró. Sedaiós van ser els encarregats d’iniciar els concerts pels agosarats que van poder sortir de casa cap allà les 16h. Klaus and Kinski, per la seva banda, van sonar millor que el mes passat al Maremàgnum. La sorpresa de la tarda va ser, però, Angelo Spencer. No teníem ni idea de qui era i ell solet, amb un bombo la guitarra i els balls d’un homeless espontani va facturar el millor concert per l’hora i la situació. Karl Blau, el més esperat de la jornada, però, va voler centrar-se en el seu repertori més estrambòtic, deixant-nos amb ganes de la seva faceta més melòdica. Un crack, l’amic de Phil Elverum, que volem veure sense ressaca, palmeres i gronxadors.

Tot i que la gran decepció va ser la caiguda del cartell de Dj Yoda, el premi a la sorpresa se l’emporten Dutchess Says, un quartet de rock obscur i pinzellades d’electrònica industrial provinent de Canadà. La seva cantant és una desfassada i ho va demostrant tirant-se al públic, llençant cervesa a les primeres files i pujant entre els assistents. Tot un revitalitzant per a la ressaca dels que estaven allà. Tot al contrari que Stanley Brinks, acompanyat per Freschard i Ish Marquez, que tot i ser molt entranyable, la seva música pausada no era la més adient per aquelles hores.

El bluff del diumenge se l’emporten Merienda Cena i John Maus que, tot i intentar-ho, la seva proposta es va quedar allà. Tot i això, ara riem molt amb les seves bases trance, la veu distorsionada i els saltirons descompassats.

Fotos de Inma Varandela, Cristina del Barco i Chus Sánchez.

Vic Chesnutt a Barcelona (Caprichos del Apolo, Dissabte 13 de Setembre de 2008)

Sembla que per la gent de l'Apolo l'estiu encara no ha acabat. Ens ho demostren amb el format estiuenc de les propostes en petit format que fins ara havien presentant durant els hiverns passats. Eclèctic és, segurament, l'adjectiu que defineix millor els Caprichos del Apolo. Del flamenc del francès, José el Francés al soul electrònic de l'amic Guillamino que ahir nit va presentar Les Minves de Gener (Bankrobber, 2008). No oblidem, però, la poesia amanida de jazz avant-garde de Laia Cacigal i Seabear + Borko + Anímic del pròxim 17 de Setembre.

He parlat de totes les propostes del cartell menys d'una, la que em reservo pel final. Vic Chesnutt va obrir els concerts el passat dissabte, 13 de Setembre de la millor manera possible. Elegància i emoció són dues paraules que detallen a la perfecció un folk intimista que trencava simpàticament entre cançó i cançó quan es dirigia al públic amb el tracte proper que feia del concert un recital entre amics. Chesnutt va aparèixer a l'escenari acompanyat dels membres d'Elf Power -que més tard tocaven a la [2]- i de la cadira de rodes on s'asseu des dels 18 anys va patir un greu accident de cotxe que el va deixar paralític. Amb les armes de sempre, una guitarra i la seva gorra característica, Vic Chesnutt va acaparar tota l'atenció. Des del cantó dret de l'escenari va interpretar peces del North Star Deserter (Constellation, 2008) i de Dark Developments (Orange Twin, 2008), un disc que data d'enguany i que precisament comparteix amb Elf Power. L'acompanyament que rep Chesnutt és suficient per que la seva música guanyi cos i textura. La seva guitarra i, sobretot, la seva veu són el que més destaquen per sobre de tot. Però l'acompanyament es necessari per que, a vegades, ens oblidem d'aquell intimisme post-rocker que va caracteritzar el seu pas per Constellation i que li va dur col.laboracions amb músics de Thee Silver Mt. Zion Orchestra & Tra-la-la Band. El concert va culminar amb un breu bis de dues cançons, encapçalades per Where Were You, a petició del públic present, assentat entre les taules que ocupaven la platea d'un apolo mig buit (o mig ple, tenint en compte que es tractava dels Caprichos del Apolo).
Vaig marxar amb una falsa sensació de tendresa pero amb la realitat d'haver assistit a un bon concert.

Ola! Festival, l'últim festival de l'estiu. Playa de Guardias Viejas (El Ejido) 15 d'Agost de 2008

Amb aquesta quedarà enllestida la tanda de cròniques -estivals- que Mai a la Vida ha anat oferint-vos en rigurosa actualitat sobre els festivals estiuencs. El festival Ola!, celebrat al Sur de la península, comptava amb unes instal·lacions de màxima qualitat. Guardas Viejas és una localitat situada a prop de El Ejido, a Almeria. La calor, les 'cañas y tapas' i les ulleres wayfarer van caracteritzar la primera edició d'aquest festival organitzr per la promotora catalana Sinnamon.

L'assistència davant de l'escenari Movistar quan el rellotge encara no marcava quarts de nou era suficientment delatadora per assegurar que el festival Ola! es saldava amb un bon èxit. La raó per la qual, majoritàriament, el públic es va reunir al voltant d'aquest escenari va ser per assistir al concert d'MGMT, un grup que ja podria començar a plantejar-se deixar d'existir. Realment el seu èxit es va reduir en dos dels seus temes més coneguts quan la resta del seu concert va sonar malament i amb poca contundència. Mentrestant, a l'escenari Walkman, els catalans Lek Mun complien amb un repertori que no va estar gens malament. Un dels principals reclams del cartell era Ratatat que va canviar d'horari i es va traslladar a les 21:15 a la carpa Lo*li*ta, on no hi feia massa calor. Així doncs, vam abandonar MGMT per intentar avançar cap unes altres mires. L'objectiu, en aquelles hores de la nit, era protegir-se de la calor i dividir el temps entre Goldfrapp i Ratatat que tocaven en horaris que gairebé es solapaven. Ratatat van sonar bé, que dic bé. Molt bé! El seu Rock de ritme tribal made in NY permet que ens puguem perdre entre les seves guitarres progressives i els seus ritmes baixos que conflueixen amb línies de percusió perfectes. Va fer mal, però vam haver de deixar la carpa Lo*li*ta per buscar lloc entre les 17.000 persones que segons el país ocupaven la platea de l'escenari Movistar, on s'estava a punt d'assistir a un dels millors concerts de l'any. Entre el Lo*li*ta i el Movistar encara vam tenir temps d'assistir a la última cançó del duet format per Alison Goldfrapp i Will Gregory. Vam tenir temsps de veure 'Strict Machine' de lluny però això ens va donar unes breus indicacions del nivell del concert d'aquesta diva del pop electrònic modern. Tot i arribar tard, la nostra audàcia va ser suficient per aconseguir llocs privilegiats. D'es d'allà vam estar pendents en cada moment de l'actuació de la islandesa Björk. Sens dubte el millor concert de l'any i un dels concerts que un servidor apuntarà a la llibreta dels millors concerts que no em tornaria a perdre mai a la vida.

La islandesa va saltar a l'escenari darrera d'un grup de vents decorats, tots ells, amb banderes estil oriental. La diva anava vestida, com sempre, amb un estil colorista i majoritàriament vanguardista, com és ella. Com no podia faltar, en escena l'acompanyaven tres senyors acompanyats d'aparells electrònics digitals. Entre els quals vam poder observar, gràcies a la col·locació estratègica de càmares i pantalles arreu de l'escenari, la famosa react table. El pianista va ser un altre dels elements claus en un concert que Björk va interpretar Volta ,(One Little Indian, 2007) el seu últim treball, acompanyat de llum làser, paperets, foc i un final més que apoteòsic. Entre temes del Volta cal remarcar peces interpretades pocedents de discs anteriors. Debut i Post es va endur grans temazos. Amb ganes de tornar a repetir ens vam dirigir cap a Massive Attack que ho vam veure des de lluny. Tot apunta que el concert va ser genial pels fans dels de Bristol, inventors en bona part d'aquest gènere anomenat Trip Hop. Des del meu punt de vista va ser massa tranquil per l'hora que es va celebrar. Ja s'acostava la 1:30 i per fi es van obrir les portes del recinte. Tothom va sortir per anar a buscar botellón i tornar per anar a veure Hercules and Love Affair, Junior Boys (que no van convèncer), 2 many dj's (amb sessió quasi calcada a la del Summercase) i Soulwax que pel que sembla, van intercanviar horaris amb els seus cosins germans 2 many. L'últim concert el van fer els australians Cut Copy amb un directe que no va estar gens malament i per demostrar que el modernisme sempre ha d'estar present. Els ritmes que ni de bon tros arriben al nu rave pero que s'estableixen en l'electro pop de rigurosa actualitat van tancar el conjunt de directes del festival. Per acabar, el nostre amic d.a.r.y.l va substituir al prodigiós mestre dels bootlegs i mush'ups Girl Talk. Va ser una llàstima pedre's aquest bon home ja que encara no he pogut oblidar la seva sessió en el Primavera Sound de fa dos principis d'estiu.
Ara, des de la meva cadira ergonòmica de l'habitació miro la meva tovallola de platja, l'after sun i les ulleres de sol amb nostàlgia. Les hauré de guardar en aquella caixa de fusta que hi posa escrit amb lletres grans: 'Kit de supervivència festivalera'.

Adéu estiu.

Crònica de Manel en una nit calurosa de Juliol (Universitat de Barcelona, 22 de Juliol de 2008)

Tot just encara no fa una setmana que Manel, anomenat així el grup català que té més escoltes al grup del last.fm de Mai a la Vida, va oferir a la fresca un d'aquests concerts que serveixen en comptagotes arreu de la geografia catalana. El lloc escollit va ser, ni més ni menys que l'acollidor jardí que la Universitat de Barcelona té a la Plaça Universitat vora la Gran Via.

El repertori no podia ser més que el tracklist del seu proper treball. Són un grup relativament jove i el recital, a hores d'ara, només pot allargar-se la durada d'aquest, exceptuant el bis que els va tornar a escena -tot i dir que no ho farien- per reinterpretar de manera magistral a la colombiana remenadora de malucs, Shakira. El grup desprén un cert aire tradicional, provablement fruit d'aquesta imatge corporativa utilitzada en el seu myspace, per l'ús de l'ukelele com a eix vertebral de la seva música i per les seves lletres mediterrànies que aconsegueixen emocionar-nos com si fossim nens petits escoltant una rondalla d'origen popular. De la mateixa manera que jo, Guillem Gisbert (veu, ukelele i guitarra) introduïa nerviosament cada cançó amb un petit relat. Els constants tocs al nas i a l'orella delataven el seu nerviosisme davant de l'atenta mirada del nombros públic que ocupava la platea improvitzada en el pati de grava. Aquest nerviosisme, però, es va anar superant desprès de 'Nit freda d'Abril', amb el que van començar el concert. La lleugera modificació que li van fer al tema va servir per americanitzar, al més pur estil Dylan, el so de la cançó. La resta de temes, coneguts i no, van anar desfilant mentre el públic tararejava les estrofes de tornada de cançons com 'Dona estrangera', 'Ceràmiques Guzmán' o 'Pla Quinquenal'. Sembla ser que la resta de cançons van satisfer d'escreix al públic amb el que el grup va mantenir una relació de proximitat bastant evident sobretot quan van fer-lo partícep de la última cançó abans del bis. Vam abandonar el recinte amb la sensació de que la música en català per fi es col.loca al lloc on li pertoca, que els complexes amb la llengua poc a poc els anem eliminant i que en Guillem Gisbert a vegades allargava massa les intros de les cançons.


la foto és de l'andreä.

Summercase 2008 Barcelona

El festival que es celebra simultàniament a Barcelona i Madrid, més conegut pel nom de Summercase, va arribar aquest any a la tercera edició amb un cartell marcat, bàsicament, pel retorn d'artistes d'antany que en el seu moment van fer història però que ara no són més que peces de museu de la història del rock i per la inclosió de tres grups que canten en català.

DIVENDRES 18 de Juliol (Parc del Fòrum)
Divendres va començar amb l'actuació del Guisante Mágico amb un Aldo Comas més seriós que de costum però que va saber encarrilar l'actuació amb molt bona nota. Els Pets van ser el següent objectiu de l'horari que molts en havíem marcat hores abans de l'inici del festival. Els de Constantí éren, si més no, una de les actuacions que més curiositat despertaven, ja que tal com va anunciar Lluís Gavaldà 'en directe no són un grup de festival indie' alhora de que es queixava de que 'és difícil resumir 25 anys de carrera en 40 minuts'. L'actuació va venir marcada per una actitut (premeditada) menys de festa major que de costum per mostrar una cara més 'seriosa', davant d'un respectable no tant jove al que estan acostumats i custodiats per l'atenta mirada de la crítica del públic indie, aquell al que no paraven de fer-hi referència. D'altra banda, es va notar que el grup no estava excessivament còmode per l'hora que els hi va tocar actuar. L'actuació, però, va ser de nivell. Hidrogenesse van sonar com sempre, amb els vocoder i amb els talons amb els que en Genís ens té acostumats. Al Walkman Stage començava puntual l'actuació de l'ex-Orange Juice, Edwyn Collyns, que des de la seva cadira va entonar cançons del seu solitari combinades amb les de la banda que el va fer famós amb una elegància absoluta i d'una manera molt professional. El públic, emocionat, va donar-li l'ovació final que mereixia. Glasvegas van ser l'entrant que vam escollir per fer temps abans de que arribés el gran Nick Cave i alguns dels Bad Seeds per mostrar la cara més esmolada del blues al que ja ens tenen acostumats. La màxima elegància de Nick Cave va servir perquè l'actuació que va guanyar electricitat amb el transcurs del concert es convertís en el directe més destacat del primer dia de festival. Una hora més tard, Blondie a l'escenari Walkman va apretar play al seu Greatest hits i va fer l'actuació que tothom esperava amb l'actitut i presència escènica que tothom imaginava.

L'horari del Summercase no donava treva i ràpidament al Movistar van començar Interpol. Van estar bé però millor o, si més no, més divertida va ser l'actuació dels Last Sensation of DFA Records, Juan McLean que van fer vibrar al públic de l'escenari Converse. The Verve era el següent objectiu i la veritat és que els anglesos van superar amb escreix les seves espectatives. Els de Richard Ashcroft van fer del seu retorn una bona actuació i potser van dissipar una mica els rumors de mal ambient entre els seus membres. Però el que va demostrar que tot i el temps segueix fort va ser Étienne de Crecy, des de dalt d'una estructura cúbica de llums va deixar anar una sessió d'electrohouse molt fina pels indies de tendència més electrònica. Primal Scream van ser els últims en guardar la guitarra per fer un concert sense solta ni volta basat principalment en temes del seu últim i inminent disc.

DISSABTE 19 de Juliol (Parc del Fòrum)
Pete & the Pirates van ser els escollits per obrir el segon dia de festival amb una proposta molt adequada pel moment de sol que queia damunt del cap de tots aquells que aguantaven la ressaca del dia anterior a rítme de pop electric i elegant. Mishima sembla que no es cansen de tocar, per això i per que són de Sinnamon, van fer acte de presència al Summercase. Tot i ser a primera hora, la carpa Levi's estava plena i ja des de l'entrada del recinte es sentia corejar tots els temes del 'Set tota la vida' (Sinnamon Records, 07). 'Com ahir a Madrid' va dir irònicament David Carabén, el vocalista del grup, que va acabar amb la camisa xopa de suor a causa de la gran xafogor. La següent proposta interessant de l'horari éren un altre grup en català (o mallorquí), els Antònia Font que els va tocar actuar en l'escenari Walkman sota un sol de justícia. Val a dir, que mentre anàvem a Antònia Font vam passar per l'escenari Movistar on hi tocaven uns tals Ragdog que així de passada ens van recordar força notablement a El Canto del Loco. Alerta! Potser fou primera impressió massa precipitada. Però seguim amb Antònia Font, els de Mallorca, amb la placa del Fòrum de fons d'escenari, van créixer un cop més en el seu directe. De l'actuació cal destacar a més de la sempre gran 'Astronauta Rimador', la interpretació d''Extraterrestre' cançó inèdita en directe per molts dels fans presents. Un altre cop ens va tocar córrer, aquest cop cap a The Kooks, potser uns dels grups més joves del festival i dels que van saber fer un concert amb més ritme, tot i això ens van deixar amb la mel als llavis a molts, i és que 40 minuts d'aquests púbers saben a poc i fan que trobem a faltar molts i molts temes. I vinga! A l'escencari Converse hi falta gent! Allà vam començar a veure asseguts Los Campesinos!, una banda que de moment són el hype de l'any, però que dissabte es van convertir en una de les sorpreses del festival. Els galesos van fer embogir a tot el públic amb el seu hit 'You, Me, Dancing!' que va agrair ampliament la frescor del seu so. A les 9 tocades, a l'escenari Walkman hi havia un altre dels esperats retorns, el dels Stranglers. D'ells cal dir que tant de bo la majoria dels grups punters actuals mantinguessin la forma i la salut d'aquests músics anglesos que a hores d'ara saben defensar el seu repertori amb molta dignitat. A més, va fer molta il.lusió poder tararejar aquell 'Girl I wanna be with you' que anys enrera van popularitzar els The Kinks. Després d'aquests i a falta de cap proposta més interessant vam anar a veure al converse a Biffy Clyro, els que per alguns són els successors de Nirvana, són un d'aquells grups que tenen pocs fans però absolutament fidels. Bé, ho deixarem en prometedors. A les antípodes s'hi situaven els escosesos Mogwai (MCM Studios, 07), una de les grans delícies d'aquest festival, tot i que només hi ànaven a interpretar el disc instrumentalt 'Young Team'. Els Mogwai, indubtablement, sempre estan bé. En aquest cas la seva grandil.loqüència va quedar una mica diluïda entre els bombos de la prova de so dels hooligans capitanejats per John Lydon de l'escenari gran i la mala educació d'alguns espectadors poc interessats en l'orfebreria post-rockera dels Mogwai. Després dels escocesos, els Sex Pistols van reunir gairebé tot l'aforament del festival davant el seu escenari. Amb la seva actuació van aconseguir mantenir la reputació de llegendes del punk dels setanta, es conserven prou bé, escolta. També vam fer una visita a Facto de la Fé y los Flores Azules, que contra tot pronòstic van aconseguir reunir una quantitat de gent considerable a la carpa Levi's. No ens vam poder resistir a ballar una mica allò de 'no nos menospreciemos', i és que una mica de sucre no fa mal de tant en tant. Amb Cansei de Ser Sexy vam tenir la dosi de pop ballable i petardo, tot i això, ens van sobrar alguns temes poc brillants del seu últim treball. De Kaiser Chiefs val a dir que malgrat molts dels seus temes són hits, aquella nit el seu vocalista no estava gaire inspirat. Com a traca final i fi de festa el Summercase Barcelona ens va preparar a Los Planetas que ens van oferir el concert força a l'alçada de les expectatives. Tot i això i ja que fa més d'un any de la sortida del seu últim disc, els de J. podríen haver preparat un repertori més festivaler i menys de gira de 'La leyenda del espacio' (BMG Airola, 07). Però bé, ja se sap que Los Planetas gaudeixen de total inmunitat per bona part del públic indie estatal i facin el que facin ja estarà bé. Amb raó, fou l'únic grup del festival a qui van permetre endinsar-se en el territori dels bisos. I a tres quarts de 5 del matí i amb l'afonia d'haver cantat a tot pulmó 'Pesadilla en el parque de atracciones' marxem cap a casa amb el desig de que l'any vinent no ens facin escollir entre Summercase i Fib.

Les fotos són de la Montse.

Miqui Puig presentant Impar a La [2]

Miqui Puig s'ha convertit amb els anys en un personatge públic estimat i odiat a parts iguals. I tot i que recentment hagi pujat com l'escuma arrel de programes a la petita pantalla i més enllà del showman que a vegades li paguin per interpretar (oju que vénen temps de crisi i tothom volem arriba a fi de mes), Miqui Puig és un bon músic i el que s'han de valorar son els seus discos. Desprès d'aquesta declaració d'intencions que crec que ha servit per contextualitzar tant la crònica com a una servidorä enceto el que serà un relat més aviat tirant a personal (és el que té ser una fan) i eufòric. I és que no tots els dies Miqui Puig presenta entre amics (jo sóc amiga d'una amiga, no amiga directe xd) noves cançons, de fet no tots els dies Miqui Puig toca amb El Conjunto Eléctrico programa un concert i per tant, quan hi ha un cita d'aquestes magnituds l'il·lusió i les ganes et poden. L'excusa era la presentació de la nueva web que podeu veure aquí, i que recomano no només perquè té un disseny força currat, sinó perquè també és força completa.

Impar és el nou disc que sortirà entre setembre o octubre, sota la discogràfica Sinnamon, i que suposarà el nové en la carrera d'aquest polifacètic artista de l'Ametlla del Vallès. Dilluns a la nit en va presentar 13 temes que segueixen una línea molt precisa que ja intuïem a Casualidades (Sinnamon, 2004) i a Miope (Sinnamon, 2007). De fet estic temptada a definir-lo com un melòman hooligan de Londres a mig camí entre l'amor i el desamor, entre el futbol i la bona cuina (això m'ho trec de la màniga pero té pinta que li agrada cuinar) i, com no, entre l'eufòria de l'amor d'adolescent i la depressió de la ruptura.

D'aquests 13 temes en destaco algunes perles pop de lletres melancòliques que segur que pujaran al més alt del meu reproductor musical, apunteu: Domingo Diesel, Polvos de talco o El sirviente. Mentre que hi ha altres temes més experimentals on el so juga amb distorsions extranyes (véase Entre cuchillos y UEFA) i ritmes molt més ballables i de caire festiu al pur estil festa major. Impar, així en una primera escolta eufòrica fusiona a la perfecció amb els temes antics com Drama, Revival o Amigos y conocidos, temes que mai poden faltar en el seus directes i que vam tornar a cantar amb un somriure de orella a orella.
I es que acabar un concert amb una cançó que es titula Te quiero si que és una declaració d'intencions.

Set list:
2 Hermanas (Impar)
Impar (Impar)
Drama
Miqui contra el Mundo (Impar)
Fenomenal (Impar)
Mal pero... (Impar)
Vincent Montana (Impar)
Amigos y conocidos
Revival
Domingo diesel (Impar)
Serio y bien plantado (Impar)
Londres (Impar)
El sirviente (Impar)
Polvos de talco (Impar)
Todo va bien
Entre cuchillos (Impar)
UEFA (Impar)
Te quiero

Faraday Stolichnaya, un festival amb vistes

Que el Faraday Stolichnaya és un festival amb vistes ja us ho havíem comentat desprès d'entrevistar a Pere Agramunt, director artístic del festival, pero constatar-ho per nosaltres mateixos és una altre cosa. I és que ser un dels assistents al Faraday en realitat és com un petit luxe. Qui pot dir que ha estat a un festival estival amb el mar a dues pases i sense haver de patir de les aglomeracions i de la calor típica d'aquests events? Si has patit algún cop alguna d'aquests mals colaterals segur que saps dels que estem parlant, i per això i per cartell d'enguany des del Mai a la vida reivindiquem els festivals com el Faraday Stolichnaya. Festivals únics amb artístes que debuten per primer cop al nostre país i que s'enmarquen en emplaçaments també únics. Tot plegat concorda molt bé amb l'actitud de Vilanova i la Geltrú que res ha d'envejar a la urbe Barcelona.

Justament a les vuit del vespre pujaven les escales de l'escenari ADN la parella de vilanovins Fred Galvan & Frida Calo per inaugurar la cinquena edició d’aquest festival amb marca de qualitat. L’actuació, de curta durada, va deixar pas a uns Manos de Topo molt més encertats (i amb un violí) que al seu pas pel PopArb la setmana anterior. Lidia Damunt era una actuació si més no, molt esperada pels fans de la seva ex-banda Hello Cuca. L’aire de folk-country va dissoldre’s de seguida per que Francisco Nixon inundes de ritmes pop l’escenari Stolichnaya. L’ex-Australian Blonde i Costa Brava es va acompanyar de banda per donar forma al seu projecte en solitari. El que anava autènticament en solitari va ser Bart Davenport, la primer gran sorpresa del festival. Únicament amb una guitarra va fer gala de la seva autèntica capacitat vocal per deixar bocabadat un públic que admirava els seus canvis de registre i la seva habilitat per fer-hi fluir la seva guitarra acústica. Els Lodger van ser els següents en deleitar-nos amb la seva finura pop. L’actuació més esperada del divendres va saldar-se amb positiu per la major part del públic del festival. Els anglesos van recuperar repertori dels seus dos elepés deixant anar a la recta final, ‘The Good Old Days’, la cançó que per frescura i felicitat s’ha establert com la banda sonora de l’edició d’enguany del festival. Al prime time del primer dia s’hi va establir Robyn Hitchock que va començar el recital amb dos peces de piano, l’anglès va tenir un tracte molt proper amb el públic fet que li va comportar un feedback molt positiu per encarar una actuació amb la que es va acompanyar d’un guitarrista i que a mesura que va anar avançant l’actuació va anar guanyant en qualitat. Els que aquest cop no van estar tant encertats van ser els Mishima, Caraben & Co. van tocar les peces del Set Tota La Vida acompanyades de temes anteriors sense aquell virtuosisme que els caracteritza. The Violets van estar bé però tampoc van matar i Hatcham Social, en canvi, van endur-se tots els mèrits del final de la nit.

Dissabte el festival començava amb Gentle Music Men, guanyadors d'enguany del projecte Demo del Fib. Els vilanovins es van fer estimar i van deixar pas a una Russian Red en banyador i shorts que executa a la perfecció els temes del seu debut, tot i que també ens va regalar algunes perles noves en la mateixa línea que els temes del I lover your glasses. Jonston ni fu ni fa pero es deixa escoltar i a les 22h va arriba la sorpresa de la nit, vaja el que sería el personatge més freak i underground del festival, el señor Momus. Aquest escocès ens va deixa amb la boca desencaixada mentre tararejavem i ballavem les seves cançons (atenció perquè avui en dia pots fer un directe més que decent amb un iphone i un micro). Tachenko va plantar El mundo se acaba en poc més de 40 minuts mentre els fans ens quedavem amb ganes de més.
El segon cap de cartell del festival arribar gairebé a la mitja nit. Howe Gelb va demostrar que darrera les seves poblades celles i la fesonomia luciferiana s’hi amaga un gran directe i una gran habilitat per fer música. Sota la seva gorra de camioner i acompanyat d’un contrabaixista va ametrallar-nos amb una sessió de country-folk impecable amb moltes referències al grandíssim Johnny Cash i al paupèrrim Chiquilicuatre. I ara si, Get Cape. Wear Cape. Fly va sortir a l'escenari descalç i amb una guitarra sota el braç, l'acompanyava un baterria entregadíssim (si, ens tornem a trobar davant d'un altre prodigi de la tecnologia això dels concerts amb instruments pregravats). L'energia d'aquest noi desborda l'escenari i Postcards from Catalonia puja com l'escuma del mar que tenim a dues passes. Sam Duckworth agrada i molt desprès de directes com el que acabem vam presenciar.
Pel que fa a We Are Physics van portar directament d'Escòcia post punk del bo, guitarres esmolades i ritmes electritzats. El seu origen contrastava amb les referències americanes a les que ens remetien, d'una banda a The Faint i de l'altra una veu que recordava als clàssics Dead Kenedys. Finalment El Guincho va venir del món a Vilanova per dir adéu una bona temporada.

Fotos de l'Andreä.

Poparb 2008, El Gran esperit del petit Festival.

Son muchos los factores que diferencian el Poparb de la gran mayoría de festivales que se hacen en nuestra península, proximidad, simpatía, localización.. sin lugar a dudas estás son parte de las cualidades intrínsecas de los dos días de conciertos en formato verbenero, que hacen un año más las delicias de los seguidores del pop fabricado en Catalunya.

Retenciones en el autopista incluidas, llegamos al festival para escuchar los últimos coletazos de Manos de Topo, banda que, como la gran mayoría de las que completaban el cartel de esta edición, hemos tenido la posibilidad de ver infinita y gratuitamente en Barcelona y alrededores. En boca de su propio vocalista, y a referencia de su también próxima actuación en el festival hermano del Poparb, el Faraday de Vilanova, Miguel Ángel nos comentó – Espero que allí toquemos mejor - y supongo que sus seguidores así también lo esperan. Cronológicamente les siguieron Contxita con una propuesta en catalán de pop tranquilo y sencillo que sirvió de suave preludio para la mejor banda del viernes, Sidonie. El trío (pasado a quinteto) defendió estupendamente su último disco y nos regalo un concierto que hizo las delicias de los asistentes gracias, entre otras cosas, a la lesbiana interpretación de ‘Giraluna ‘(al más puro estilo ‘Marlene mi vecina del Ártico’), su single santibalmesiano ‘los olvidados’, una última interpretación desenchufada y entre el público de ‘Todo lo que nos gusta’ y, sobretodo, gracias a las canciones de sus anteriores trabajos anglosajones que una vez más demostraron funcionar mejor en directo que las de sus últimos discos, sobretodo en un festival. Sin ni mucho menos menospreciar sus dos últimos (y grandes) álbumes de estudio, somos muchos a los que nos gustaría volver a disfrutar otra vez de la psicodelia de sus inicios. Después y sin un momento de espera, en el segundo y entrañable escenario bautizado como l’ Envelat, hizo aparición Pau Guillamet junto a Jordi Rudé, Pau Asumí, Toni Molina y un par de Macintosh. Los Guillaminos nos ofrecieron una selección de temas que van del soul a las músicas mediterráneas con agradecidos toques dance y sirvieron de perfecta transición musical y conceptual para el concierto que sorprendentemente fue el más celebrado por los asistentes ese día, el de La casa azul. El proyecto de Guille Milkyway es una explosión pop, que por lo que se pudo sentir en la reacción del público, (cantaba más gente sus canciones que las de Sidonie) ha conseguido crear una comunión casi de regaliz con sus fans, gracias, sin duda a unas letras entrañables y una capacidad compositiva de crear himnos como caramelos de sugus. Luego, cabe entender que en un entorno musical en el que la figura del dj y la música enlatada a pasado a un substrato en muchos casos superior a la de los músicos e interpretes del vivo, unos visuales tan buenos como los que tiene La casa azul, acompañados de la voz, la guitarra y el agradecido piano balsámico de Milkway nos hagan olvidar la calidez y el mérito de la música completamente hecha en directo; a la vez que nos replantea la figura del hombre orquesta o del nuevo cantautor. Lejos de estás figuras queda ya el último plato que saboree la noche del viernes, el hype nacional del año, El Guincho, música hecha para bailar que si hay que englobarla en algún lado estaría en algún punto entre los djs, la música tribal y la escena rave, una propuesta al fin y al cabo también original.

Caient la tarda i amb el penediment de no haver gaudit ni del Pèsol Ferèstec ni de la sessió de revival yeyé a la piscina amb el mediàtic Oscar Dalmau (alias Philmusical), dissabte va començar amb una vetllada de cançó catalana entre allò terrenal i místic de la mà de la suggerent veu de Roger Mas al jardins de Can Torras, és a dir, a una bonica terrassa de bar. Un cop situats ja al recinte habitual dels concerts y després del pop-rock desacomplexat, i simpàtic de La banda municipal del polo norte, era el torn d’un dels plats forts del dia, els gironis Madee, que ens van oferir un concert per sota del seu nivell habitual, el d’una banda amb uns dels millors discos nacionals de la passada temporada. No era ni el lloc ni l’hora adient per una proposta com la seva i van acusar la falta de feedback amb la major part de l’audiència amb eterns silencis entre les cançons i evidents errors de execució. Per contrapartida, bon concert el de Carlos Cros i la seva banda i no només per l’esperit que el rock llatí otorga als escenaris a l’ aire lliure propis de les festes municipals, sinó també per l’aposta de l’organització d’afegir bandes de tots els colors al festival. La diversitat de propostes i horaris, al contrari del recorregut musical y conceptual més o menys lineal de divendres, es va fer del tot evident en el moment que el mestre Sisa va obrir l’últim recital del día amb ‘Embolica la troca’ tota una declaració d’intencions abans d’oferir un concert marcat per la confluència cósmica de dos dels cervells més proactius de la música surrealista catalana. Amb referències a Pau Riba i Francesc Pujols, i tot i l’alta presència del presentat com a “Blancaneus Oliver” a la direcció de la camuflada orquesta formada per el quartet instrumental d’Antónia Font i una violinista amb sobrenom de l’est, vam poder assaborir tota la grandesa lírica d’ en Jaume Sisa, apostant per las noves sonoritats joanmiquelianes dels Acapulco All Stars i amb el PopArb com a aparador inigualable. Els assistents vam gaudir d’indiscriptibles moments musicals revestits de grans reflexions sobre l’ existència y la natura humana, això sí, sense cap clàssic, ni tan sols als bisos. Llàstima que una altre binomi cósmic interessant de la nit, que era poder veure a Sanpedro tocar en la seva nit homònima no va ser possible, essent, incomprensiblement, la única banda del festival que es va fer esperar a l’escenari petit. L’ experimentat sextet ens va otorgar una proposta de pop-rock català que a la seva manera, i tal i com van fer Sidonie fa dos discos, ha migrat musicalment de l’escena independent. Per acabar, apostes segures: Mishima i Facto de la Fé y las Flores Azules. Els primers van tornar a demostrar una comunió plena en el concert més multitudinari del festival, gràcies a una lletres de doméstic romaticisme urbà y una instrumentació que va des de el clàssic indie nacional de La habitación roja, passant per l’epicisme canadenc dels Arcade Fire i finalitzant amb l’elegància dels renascuts Tindersticks. Després de gaudir i sofrir en primera fila amb Jaume Manresa, Joan Roca, Pere Debon i Joan Miquel Oliver d'els problemes técnics de les bases programades amb els Ratatats nacionals (Linn Youki), els Trio de la Fé va fer gala a l’ escenari Montsoriu del seu doblet a la pasada edició del festival, brindant un acaramelat preludi per la faceta punxadiscos del gran Miqui Puig. En el seu clássic show, cal destacar com a novetat la verborrea de Marc “Facto” Barrachina que ens va regalar discutits comentaris a favor de la Selecció Nacional (Espanyola), alhora que també postals de dubtós gust, com la d’el nostre estimat David Carabén en banyador, part també aquesta de la grandesa d' aquest petit festival.


Fotos per Arnau Sabaté & Edu J.

Cuchillo al festival Petit Format

Doncs la veritat és que han sigut diverses les raons que m'han dut a qualificar de grandiós el concert/recital de Cuchillo dins del festival Petit Format que organitzen els del Depo.

Però abans de les raons en qüestió i del concert en concret, m'agradaria fer un hurra (o visca) pels del Depo. Perquè sí, perquè són 23 anys (felicitats) de bona música independent a L'Hospitalet, on la música indie és una minoria i, per tant, s'agraeixen propostes com aquestes. A part, el festival Petit format es tot un luxe per les oïdes que porta ja sis anys reunint propostes d'artistes emergents que d'aquí dos o tres anys tindrian ja consolidat el seu nom dins l'escena independent. Tot i que aquest any i gràcies a la col·laboració de la Regidoria de Joventut, el Petit Format s'ha traslladat del Depo de tota la vida als Jardins de Can Sumarro (sí sí, la Biblioteca Can Sumarro), un lloc idílic on la gespa i tranquil·litat que s'hi respira et fan gaudir al 100% d'aquests concerts selectes.

Enguany el festival ha tingut lloc del 26 fins el 28 de juny i han actuat First Aid Kit, Linn Youki, The Midnight Travellers, Nagasaqui i per tancar el festival, i els únics als que he pogut veure, Cuchillo.

I realment em costa suor i tecles definir Cuchillo sense dir l'evidència i caure en els tòpics enfangosos que tant odio, però, vaja, m'aferro a les convencions preestablertes i afirmo que fan psicodèlia amb inclinacions cap el folk progressiu. El seu primer LP homònim és una de les adquisicions més prometedores del segell més estimat i més odiat de Barcelona, sí, els amics Sinnamon et podran caure millor o pitjor, però és evident que estimen la música (exacte, aquest també és un projecte made in Sinnamon). I com fan i han fet amb la resta d'artistes que pertanyen al segell el següent pas desprès de treure el disc es promocionar-lo: al Daydream ara fa unes setmanes, Sidecar fa uns dies, ahir al Petit Format i en breu al Jamon Pop al Castillo de Cortegana.

Més enllà de les etiquetes i de les discogràfiques, que són fets anecdòtics en el cas que ens ocupa, Cuchillo et poden captivar d'una manera aclaparadora amb els seus loops en bucles infinits de dobles i triples melodies i amb la seva potent i variada bateria. Mentre toquen Israel Marco (guitarra i veu) i Daniel Domínguez (bateria i percussions) penso on han estat tots aquests anys perquè tot i que per moments pensis que tenen la fórmula màgica i predefinida per fer totes les cançons iguals, en una segona escolta te n'adones que no, que hi ha un abisme important entre 'Come with me', efectivista i perfecta per encetar el disc i la subterrània 'Black and White Numbers'. Un abisme d'11 cançons que van entrant poc a poc però, sense pausa, fins al fons, fins que hi ha un moment en concret (i el pitjor és que no sabria dir-te quin és exactament) en el que saps que estàs totalment hipnotitzat i que per bé o per mal ja no ets la mateixa persona que escoltava el disc abans. Ara, quan tornis cap a casa, amb el somriure de felicitat corresponent, i pels randoms de la vida i les circumstàncies comencin a sonar els primers uuuhs de 'It Will Be Ok', et recordaràs a la gespa de Can Sumarru amb la pell de gallina per Cuchillo.

Sonar de dia, un festival diferent

Si establissim un paral.lelisme entre el panorama festivaler actual i el món de la carretera, el Sónar seria un d'aquells cotxes de gran cilindrada que es poden permetre el luxe de circular pels carrils de les autopistes alemanyes que el vox populi diu que no hi ha límit de velocitat. Curiosament aquestes autopistes van servir per que l'any 1974 Kraftwerk, un dels estandarts de l'electrònica, creessin Autobahn, un dels discs conceptuals més influents en l'evolució de la música electrònica.

Un Sónar temàtic
No vull que la cosa vagi de paral.lelismes, simplement ha sorgit així i tal i com Autobahn era el single i títol homònim d'aquest disc conceptual, aquest any el Sónar tot i no comptar amb la presència d'aquests alemanys si que es movia al voltant d'un o varis conceptes. El primer era el de donar protagonisme a artistes femenines, d'aquesta manera van desfilar pels escenaris de Gran Via 2 Yelle, Rosín Murphy, Goldfrapp, etc. L'altre concepte sobre el qual girava la temàtica del festival era sobre la curiosa publicitat que difosa en forma de màrqueting viral ha quotidianitzat uns éssers híbrids que al principi feien fàstic però que al final un servidor els hi ha acabat prenent un cert afecte. Finalment un dels altres temes conceptuals sobre el qual girava el festival´, i sobretot l'apartat SónarMàtica va ser el cinema sota el lema 'El cinema més enllà del cinema', on els visitants podien fer un viatge al passat, el present i el futur del cinema passejant per la planta baixa del CCCB.

Dijous 19 de Juny de 2008
El primer dia sempre és un dia en el que abans que res cal ubicar-se. És un dia perfecte per recorrer el recinte, acostar-te al SónarMática, asistir a la xerrada de Bigas Luna sobre el Notodofilmfest.com i passejar per la fira discogràfica. Tot i això a les 16:00 començava Little Dragon que es solapava amb l'actuació dels catalans Asstrio, Little Dragon i la seva emotivitat indiefolkytrònica no va decepcionar pas. Al mateix escenari abans que Chacho Brodas, participant en Solo los Solo i Mucho Muchacho, entre d'altres, ens deleités amb el seu flow i un hip hop molt accessible, va apareixer el ja mític DJ2D2 i una de les seves sessions de hip hop electrònic, breaks i downtempo. En dos escenaris diferents però a la mateixa hora hi tocaven XX Teens i Deefried, grup que obria el Showcase d'EMILII Records a SónarComplex per on després hi passarien Árbol (projecte de Miguel Martin responsable de la mateixa discogràfica) i Internet2. De tots, alabaré l'electrònica paisatgística dels Deerfriend que amb la line up d'un grup de pop, creen música orgànica excel.lent. De veritat que aquests barcelonins que no coneixia em van fascinar. Internet2 a les 21:00 tancava l'escenari, el Showcase i el Sónar de dia d'aquest dijous i ho feia d'una forma super excèntrica, tapat amb una túnica de colors i armat amb un clarinet i una pedalera curiosa, llençava beats electrònics, hi tocava damunt i ho adornava de forma marciana amb les seves lletres i històries tretes de la màniga però que distreien i arrencaven somriures al personal.
Cristopher D Ashley, al SónarVillage, va presentar el seu projecte de pop ballable aconseguint fer ballar a tots els assistents d'aquell dia que bebent una cervesa amb sensació de tranquilitat veien pondre's el sol entre els edificis de ciutat vella. Una atmosfera super cool que vaig trencar amb la foscor dels finlandesos Pan Sonic quan vaig decidir marxar cap al SonarHall tot i que sonava el temazo d'electro finíssim We're Shining. L'actuació dels Pan Sonic va ser freda com ells, deixar enrera la música fàcil de Cristopher D Ashley per passar als bombos retumbants i les vibracions dels seus baixos era just i necessari per entendre que ens trobàvem davant d'un dels pilars de l'avantguarda musical. Experimentació, al cap hi a la fi que no va deixar-me amb la sensació de ser un dels millors directes als que he assistit.

Vaig lamentar molt no haver pogut asistir a l'electrònica de 8 bits dels ZX Spectrum Orchestra.

Divendres 20 de Juny de 2008
El divendres va venir marcat per la baixa en el cartell dels africans Konono Nº1, els quals no van poder assistir al festival per una problemàtica als passaports a l'hora de sortir del Congo. Va ser tota una llàstima perdre's aquest espectacle únic i que havia de portar aquests artistes per primer cop al festival. Al seu lloc, el Guincho va oferir una actuació inèdita en canvi del dj set que s'havia programat d'es d'un bon principi. Pablo Dias Reixa va actuar amb Ryan McPhun de la banda Neo Zelandesa The Ruby Suns. Tots dos van interpretar cinc temes de cada un dels seus discs, l'Allegranza (Discoteca Océano, 2008) i el Sea Lion (Memphis Industries, 08). A les 17:00 a l'auditori del Macba començava una taula rodona d'alt interés, on Javier Blanquez, periodista musical col.laborador habitual en Go Mag i El Mundo feia de moderador amb la prestigiosa periodista britànica Mary Anne Hobbs i el director de la revista DJ1 Heiko Hoffmann.
A l'escenari SonarDôme durant tota la tarda i pels que més ganes tenien de ballar hi havia el Showcase de Ninja Tune, un event que no vaig freqüentar massa estona, només en ocasions per veure l'ambient que hi havia. Tot i això penso que sessions com les de J Mountain i Daedelus podien haver donat molt més de si. Yo Majesti a les 19:00 al Sonar Hall van rebentar i els segurates de la porta van vetar l'entrada per aforament complert. Mentrestant al Sonar Complex el Showcase de soroll estava assegurat. Els QA'A que cada cop estan més curtits en matèria de directe van demostrar que com més avancen menys s'assemblen al so dels temes que tenen penjats al seu myspace. La seva música, cada cop és més característica i la seva actitut sobre l'escenari influeix molt a l'hora de transmetre l'essència de la seva música que borra qualsevol frontera existent entre el soul-noise, trance i psiquedèlia krautrokiana. Després que els barcelonins abandonessin l'escenari van pujar-hi el duet format per Pete Swanson i Gabriel Mindel Saloman per fotre de potes enlaire el Sonar Complex. Van saludar als seus homòlegs catalans Za i van deixar anar una descàrrega de soroll brutal. Guitarra amb distorsió i milers de sintes ajudats de samplers amb walkmans i reproductors d'audio, armes que els Yellow Swans van utilitzar per fer el que, segons ells, va ser l'últim concert de la banda. Una experiència única i no recomanable per ments poc obertes. Finalment els que van tancar l'escenari van ser la parella per les dues bandes de Barcelona Nisei i Za, que amb dues bateries, dos baixos, guitarres i secció de vents van deixar amb un molt bon gust de boca un final d'un divendres carregat de bones actuacions. El seu pas pel sonar no va ser en va sinó que la seva descàrrega de música improvitzada i carregada, en qualsevol vas, de coherència va fer aixecar els ànims del públic que ocupava quan ja s'acostaven les deu de la nit l'escenari més fresquet del Sónar de dia. Van obrir amb una curiosa peça feta amb veus per seguir amb la traca d'improvització que en alguna ocasió ja han encapçalat en altres projectes com en la Orquestra del Caballo Ganador.
Per últim encara vam tenir temps de passar-nos pel SónarDôme on La Rok van repartir bastanta sabatilla i els que es preparaven per la sessió noctàmbula del Sónar de nit ja van tenir temps de preparar-se pels ritmes elèctrics d'aquest alemany.


Dissabte 21 de Juny de 2008
El Cansament i la ressaca es notava en la cara de tots aquells que tenien l'abonament dels 3 dies de festival, tot i això l'últim dia encara es podien veure cares noves de tots aquells que no es van voler perdre la última jornada del Sonar de dia que va començar amb Camping i Cabosanroque simultàniament a la una del migdia. En matèria de resum, caldria destacar que l'edició diürna d'enguany va venir carregada de més canya electrònica que de costum i molt més experimental en matèria de noves propostes que d'altres anys. Un argument que es feia evident quan els gafapastas i els technokids mig desencaixats es creuaven en els canvis d'un escenari a l'altre.
L'excentricitat escènica de les Duloks va fer-me pensar el fàcil que és formar un grup vestir-se de cutre i anar de gira per tot el món, però lo bo va començar just després que aquestes tres noies recollissin la paradeta i deixessin pas al showcase de DIRTY, Pilooski alter ego de Cédric Marszewski també va participar en la següent actuació de Discodeine i finalment el Dirty Showcase, un 'yo me lo guiso yo me lo como' d'aquests francesos que ens van fer oblidar el regust mig ranci que va quedar del showcase de Ninja Tunes del dia abans. Un conjunt de tres actuacions digna per tots els amants de l'orfebreria electrònica, IDM, pop i psiquedèlia.
El dissabte encara vam tenir temps de poder gaudir d'una de les actuacions que més em van sorprendre, tant per qualitat com per posada en escena, els Matmos acompanyats d'unes projeccions d'acord amb la música van començar l'actuació amb una progresiva línia atmosfèrica que van acompanyar d'una performance d'allò més freak. Com si d'una secta es tractés, s'acompanyaven d'una vela i un triangle per adornar l'inici d'una actuació magistral. L'electrònica complicada que es va començar a ensumar al principi de seguida va començar a dissoldre's per deixar pas a un pop còsmic fet amb sintetitzadors i guitarres. En definitiva, una actuació que em v absorvir fins que vaig sentir la necessitat d'anar a veure els d'Osaka invasion que havien començat feia mitja hora. A l'escenari fresquet del SonarComplex s'hi amagaven els japanese freaks, les seves gameboys, els vestits llampants i tots els aparells amb els que un després de l'altre anaven sorprenent amb les seves excentricitats. Del breakcore tranquil.let d'Ove Naxx als 8 bits desfasats del Dj Scotch egg i la instrumentació dels Bogulta.

Trashmen a Barcelona

MAI A LA VIDA MEETS THE TRASHMEN
A continuació trobareu l'entrevista que Mai a la Vida va fer en exclusiva a la banda.

La llegendària banda de Minessota The Trashmen trepitjava per primer cop Barcelona en la seva història, tot un repte per una banda que es pot considerar en actiu des dels gloriosos anys seixanta i que des d'aleshores tot i haver-ho deixat en un parell d'ocasions sembla que apuren els anys que els hi queden per tocar cançons que van compondre fa més de 40 anys.
Des del Mai a la Vida ens omple d'orgull poder haver estat parlant amb Dallas Winslow a.ka Dal, guitarrista rítmic i membre original de la banda. Abans del concert Dal ens va rebre a un bar a prop de la [2] del Nitsa. Amb ell vam estar parlant sobre l'estat de la banda, sobretot ens vam interessar per si la banda, tal hi com The Sonics en l'anterior Primavera Sound, encara conservaven l'energia per dur a terme un repertori d'hora i quart com el que van fer. Entre el set list s'hi van incloure ,a parts iguals, temes originals de la banda i versions de clàssics del surf i del rock'n'roll. El concert es va iniciar amb un cert regust de rock'n'roll descafeïnat que poc a poc va donar pas a la inclusió dels primers reverbs. Just després van començar a tocar clàssics inclosos en el Surfin'Bird (Sundaze, 1964) on no hi van faltar King of Surf, Malagueña, Kuk o Misrlou, versió d'un dels temes més clàssics del Surf i que també van incloure en el Surfin'bird. Van sorprendre altres versions com I Fought The Law, versionada més tard per The Clash però originalment per Sonny Curtis & The Crickets, grup on hi va participar el mític Buddy Holly, del qual també en van fer dues versions i que Dal ens en parla sovint durant l'entrevista degut a que juntament amb Dick Dale van ser dues de les influències més importants per The Trashmen. El concert va finalitzar amb la performance del frontmant de The Neardenthals a l'escenari tocant un clàssic del rock dels 50's com 'Louie Louie'.

Fotos by Arnau Sabaté

Primavera Sound 08: Dissabte 31

El Primavera Sound és un gran festival. Mentre Animal Collective feia sonar 'Peacebone' just al principi del seu concert i servidor abandonava el recinte del Fòrum, potser no érem prou conscients que el cap de setmana més intensament musical de l'any s'havia acabat. Per sort, la festa de comiat d'aquesta nit de diumenge a la sala Apolo pot servir per suavitzar la caiguda. Enrere queden tres dies de caminar (i córrer) pel Parc del Fòrum, del CD Drome cap a l'ATP, des d'aquí a encarar amb forces la mortal rampa i les interminables escales que conduïen al Vice Jägermeister, per després tornar-les a pujar i córrer cap a l'Estrella Damm perquè, vinga va, que falten dos minuts perquè comencin. A nivell de producció, concloem que el Rockdelux en general ha sonat malament, que l'ATP era l'escenari més acollidor i que la idea del Vice a sota la placa fotovoltaica i al costat del mar era bona. Ja per sempre ens quedaran gravades la lliçó magistral de Portishead a l'Auditori, la ràbia de Times New Viking, la confirmació de Vampire Weekend, la candidesa de Russian Red i l'histrionisme de Les Savy Fav. I podríem estar hores. Per molts anys.

La primera cursa de la tarda-nit del dissabte va arribar a primeríssima hora. El cantautor folk Bon Iver estava programat per les 16:00 i un Auditori mig ple el va rebre amb els braços oberts perquè anés brodant meticulosament els temes del seu For Emma, Forever Ago, afegint desenvolupaments elèctrics, descàrregues de tensió en tota regla que van dotar d'una nova dimensió les tímides versions d'estudi. Potser és l'efectivitat d'aquest particular escenari, però quan just començar, l'americà va encadenar 'Flume', 'Skinny Love' i 'The Wolves (Act I and II)', les ganes d'aixecar-se de la cadira i dedicar-li una ovació era poc menys que irreprimibles. Una mica com va passar amb Portishead el dia anterior, les cares a la sortida eren d'una felicitat embaladida que a alguns ens va marcar ja per la resta del dia. Diametralment oposada a la proposta de Bon Iver, era la dels d'Ohio Times New Viking, que només per la curiositat de veure com traslladaven al directe la distorsió desmesurada i el volum molest del seu Rip It Off, la cita era ja força ineludible. Actitud i posada en escena, amb el guitarrista llençant l'instrument enfadat per problemes amb el contacte del jack. Mostres de pop disfressat d'alguna cosa lletja van ser algunes cançons que són perles del seu darrer disc, com '(My Head)' o 'End Of All Things', en un concert que amb prou feines va superar la mitja hora i en la que bona part el guitarrista va estar barallant-se amb la guitarra (a més del jack, es va carregar una corda i se la va haver de canviar allà mateix).

Els catalans Madee eren la següent cita i els primers culpables de pèrdua dolorosa del dia. Mentre ells tocaven al CD Drome, els pescadors Port O'Brien presentaven el seu All We Could Do Was Sing al Rockdelux. Els del Maresme, però, van fer que no ens penedíssim de veure'ls a ells i és que amb un disc com L'Antarctica sota el braç és difícil no mantenir el nivell ben alt durant tot el concert. Però el concert més esperat del dia (i gairebé del festival, per què negar-ho) venia just després. A l'escenari Estrella Damm s'esperava a Okkervil River amb una expectació relativa però expectació al cap i a la fi. Com si estiguessin beguts (que segur que no) i amb una actitud i unes ganes de donar-ho tot van sortir a l'escenari per començar, seguides i empalmades, 'The President's Dead' i eufòrica i èpica 'Black'. Però algun problema hi havia a l'escenari perquè la cosa no acabés d'arrencar amb la grandiloqüència esperada. Res que no es pugués solucionar quan hi ha bones cançons com la terminal i lluminosa 'John Allyn Smith Sails', l'efectiva 'Unless It's Kicks' o la bonica 'It Ends With a Fall'. Els Okkervil River van saber omplir l'escenari i només calia veure cada un dels membres de la banda per adonar-se que ho estaven donant tot. Per acabar una versió íntegrament en castellà de 'Westfall', que agradarà més o menys però no deixa de ser una petita mostra de les ganes d'agradar dels americans.

I des de l'Estrella Damm, a córrer cap a l'ATP per arribar a veure el final del concert dels Silver Jews. Els de Nashville van sonar pletòrics, amb una perfecció tècnica digna de menció i un seguit de bones cançons ('What Is Not But Could Be If', del seu novíssim Lookout Mountain, Lookout Sea, o 'Sometimes a Poney Gets Depressed' de l'anterior Tanglewood Numbers) per concloure amb una de les seves millors cançons, la immensa 'Punks In The Beerlight'. El següent a la llista eren Stephen Malkmus & The Jicks. L'exPavement va oferir un recital de menys a més, guardant les millors cançons del seu darrer Real Emotional Trash pel final. Així, 'Dragonfly Pie', 'Cold Son', 'Baltimore' o 'Hotscopch Wille' van fer pujar una mica uns ànims que després d'una tarda esplèndida, començava a calmar-se. No van ajudar a pujar els ànims els Menomena, amb un so un pèl deficient que va deslluir bones cançons com 'Wet and Rusting' o 'Muscle'n Flo'.

La sorpresa de la nit va venir després de la mà d'Enrique Morente i Lagartija Nick, interpretant sencer l'antològic Omega, publicat el 1996. La barreja de flamenc i rock, amb les lletres de García Lorca i versions de Leonard Cohen, tendia a la hipnosi i totalment absorció de l'espectador. A mig concert de Morente, però, començava el de Dinosaur Jr., que amb els seus murs d'amplificadors van congregar una bona gentada a l'escenari Estrella Damm, és clar que amb singles tan rodons com 'Beyond' o 'Freak Scene', així com l'arxiinterpretada versió de 'Just Like Heaven' de The Cure, no és difícil reunir ni que sigui una bona colla de curiosos. Però bé, de moment la idea era fer temps fins al que sabíem des que van ser confirmats pel cartell d'aquest Primavera Sound que seria un dels concerts del festival. Es tracta de Les Savy Fav. Molts teníem ganes de veure què faria el seu cantant Tim Harrington i no ens va decebre. Va saltar a l'escenari disfressat de planta i va començar a llançar al públic les branques que li penjaven del cos. Quan va quedar vestit amb un banyador anys 20 va saltar a la pista i va començar a córrer entre mig de la gent, escena que va repetir dues vegades més, fins a ser alçat i mantejat pel públic, després de fer seure tothom al terra. En el terreny musical, Les Savy Fav van demostrar ser un rellotge de precisió, interpretant amb exactitud cada nota, a mesura que anaven tocant els temes del seu darrer Let's Stay Friends, amb temes corejadíssims com 'The Year Before The Year 2000', 'Patty Lee' o 'What Wolves Would Do'.

A quarts de tres eren els Animal Collective amb Panda Bear al capdavant qui havia d'alimentar les masses, però tres dies de festival passen factura. Així doncs, en només un quart d'hora vam poder matar el cuquet de veure 'Comfy In Nautica' del disc en solitari de Panda Bear Person Pitch i la que obre el Strawberry Jam del combo americà, 'Peacebone'. Una llàstima, però per sort, encara queda una mica de Primavera Sound aquesta nit a la sala Apolo, i l'inesborrable record de tres intenses jornades de música gràcies a un cartell completíssim, on les pèrdues per solapacions horàries han estat sovint doloroses. Fins l'any que ve.


Les fotos són de l'Andreä