LA GUIA DEFINITIVA Amb esperit teenager
Aiiii... ¡que bonics els nostres dies d’institut! El meu cos escultural. Els partits dels divendres a la nit. El meu popular estatus social com a quarterback principal. Les meves admirades cheerleaders. Les meves sessions sexuals amb cadascuna d’elles. El ball de graduació. La meva coronació com a Prom King. Les signatures de l’anuari. Els nerds. Els freaks. Els geeks. La noia lletja amb ulleres que, de la nit al dia, es va tornar increïblement atractiva i va acabar sent la meva xicota. Les festes estudiantils en una d’aquelles cases del tot espectaculars. Les ànsies en perdre la virginitat quant abans millor. Els meus amics (Roy, Josh, Kevin, Jack, Dawson...). Les meves amigues (Pam, Jenny, Kate, Michelle, Brenda...). Els nostres balls amb coreografia. Les nostres cançons... ¡Sí, recordo molt bé la meva època teen i els meus dies al High School! Tot i que, no sé perquè, continuo pensant que he vist un excés de pel·lícules d’aquest tipus. ¿Serà que no sé diferenciar la realitat de la ficció? No, definitivament encara no he arribat a aquest extrem. ¿Que més us anava a dir? ¡Ah sí! Que això és la tercera edició de la segona temporada de La Guia Definitiva, que creuarem Rússia en un tren, saltarem i cantarem amb Zac Efron, ens enamorarem de Diane Lane, ens despullarem per exigències del guió i bla, bla, bla...
Comencem, doncs, emulant als concursants d’aquest reality terriblement entretingut anomenat Pekín Express, tot i q
ue fent la ruta inversa. En aquesta ocasió, els senyors de Filmax ens continuen portant pel·lícules de terror (digues-li terror, digues-li misteri) co-produïdes juntament amb infinitat de països, tot i ser principalment de factura britànica. La pel·lícula s’anomena Transsiberian. Es torna a confiar en Brad Anderson en la direcció per relatar-nos, ara, una història d’intriga com les d’abans a bord del mític tren transiberià en un llarg viatge des de Pequin fins a Moscou. I entre els intèrprets protagonistes de la pel·lícula hi destaca un repartiment internacional amb noms com els de Woody Harrelson, Emily Mortimer, Kate Mara, Eduardo Noriega, Ben Kingsley i Thomas Kretschmann. ¿Que podeu esperar del tema? Un guió més o menys light amb personatges amb moltes coses a amagar. Un bonic paisatge siberià. Neu per tots els racons. Fred. Nines russes. Multiculturalitat. Amenaces. Desaparicions. Sang. Incertesa. I alguna que altra desconnexió argumental. ¿I això val la pena? Doncs si us serveix de consol, un servidor va sortir prou satisfet del cinema. Transsiberian et dóna el que demanes. No et pren el pèl. I això sempre s’ha d’agrair. El que ja veurem si s’ha d’agrair o no és aquesta història d’amor passional titulada Noches de tormenta (Nights in Rodanthe). La pel·lícula està dirigida per George C. Wolfe, un senyor que ens ve del teatre. I és d’aquelles cintes que, al menys entre el públic més madur, ja funcionen soles només en veure el nom dels actors protagonistes, Richard Gere i Diane Lane. ¿Què em dieu ara? ¿Que voleu més arguments? Doncs mira, la pel·lícula està basada en una novel·la de Nicholas Sparks, un autor que li ha sabut treure molt suc a les històries romàntiques amb altres adaptacions populars com ara Un paseo para recordar, Mensaje en una botella o ...¡atenció sospir!... El diario de Noa. Amb això ho dic tot, m’estalvio contar-vos un d’aquells arguments que fan tanta mandra i, més o menys, ja us feu una 
idea general. Tancarem aquest primer bloc amb l’estrena d’una d’aquelles pel·lícules que em solen cridar l’atenció, però que m’acostuma a fer por anar-les a veure, ja que no sé ben bé amb què em puc trobar. Es titula Los años desnudos. Clasificada S. És espanyola. Està dirigida pel duet Félix Sabroso – Dúnia Ayaso (Descongélate). I, per fi, podem veure una producció que, en forma de tragicomèdia, es dedica a recordar l’època de l’anomenat destape. La transició. L’inici d’una nova llibertat. El masclisme encobert. Pits i cuixes a dojo. El felpudo de la Cantudo. Les aspiracions de joves actrius a la recerca del paper somniat. Les interpretacions de Candela Peña, Goya Toledo i Mar Flores. I títols del tot delirants, com el ja recordat El butanero, su mujer y otras cosas de meter. ¡Olé Olé!
Però cuidaaaaoooo, que això no s’acaba aquí. ¿Quina és l’estrena que ha aconseguit més recaptació aquesta setmana? ¿Quina pel·lícula ha batut tots els rècords? ¿Quina és una de les sensacions cinematogràfiques de l’any? ¿Quines fotos es posaran a la carpeta, a partir d’aquesta setmana, les adolescents de mig món? Sí, amics. L’entradeta d’avui no ha estat redactada així com així. Ens toca ballar. Cantar. Agitar els pompons. Sospirar per la bellesa de Vanessa Anne-Hudgens. Enlluernar-nos per l’atractiu de Zac
Efron, l’ídol teen per excel·lència. En definitiva, ens toca patir. Sofrir. I acomiadar-nos de les bones pel·lícules. Estic parlant de High School Musical 3: Fin de curso (dirigida per Kenny Ortega), que salta a la gran pantalla després de triomfar de manera rotunda amb les seves dos primeres parts televisives. Per la meva part, els Wildcats me la porten fluixa. L’argument me la pela. I opino que Zac Efron no és tan guapo (si m’haguéssiu vist a mi en la meva època estudiantil...). Millor matem el tema i tots m’ho agraireu. Tot i que el que ve ara tampoc sé ben bé com encarar-ho, ja que representa el retorn de Mike Myers després d’anys de silenci amb una pel·lícula anomenada El gurú del buen rollo (The love guru, de Marco Schnabel). La pel·lícula, com sempre, intenta ser una comèdia. I el guió ens trasllada a la vida d’un estrany guru que intentarà refer l’amor entre un popular jugador d’hoquei i la seva dona, que li ha fotut el salt amb un jugador rival. La crème de la crème. Entre els actors secundaris, els de sempre. Jessica Alba, Justin Timberlake, Jessica Simpson i ...oh my God... Ben Kingsley! Acabarem, com sempre, amb aquelles propostes més independents que ens arriben de diversos punts del planeta. Des de l’Argentina, després del seu pas per l’últim festival internacional de cinema de Sant Sebastià (amb premis inclosos pel se
u actor protagonista i la seva fotografia), ens arriba El nido vacío, l’última proposta del sempre interessant Daniel Burman (El abrazo partido, Derecho de familia...) que, en aquesta ocasió, ens planteja un guió centrat en la reconstrucció sentimental d’un matrimoni en el moment en que els seus fills marxen definitivament de casa. Els actors protagonistes, Oscar Martínez i Cecília Roth. Des de Cuba, El cuerno de la abundancia (pel·lícula dirigida per Juan Carlos Tabío i protagonitzada per Jorge Perugorría) buscarà el mateix èxit que van aconseguir altres pel·lícules cubanes i del mateix director com ara Guantanamera o Lista de espera. Des de Suècia, Roy Andersson ens porta l’aclamada La comedia de la vida (Du levande) després del seu pas per múltiples festivals internacionals. Per últim, La vida en rojo (d’Andrés Linares) ens trasllada a l’Espanya dels anys seixanta, enmig de la revolució estudiantil universitària i de la mà d’actors com Pilar Bardem, Ingrid Rubio o Miguel Ángel Solá.
La setmana que ve tornarem a Brideshead amb els nens de Huang Shi, caminarem cap a la boda d’una tal Rachel i somiarem amb pel·lícules desastroses amb la complicitat d’uns step brothers.
Comencem, doncs, emulant als concursants d’aquest reality terriblement entretingut anomenat Pekín Express, tot i q
ue fent la ruta inversa. En aquesta ocasió, els senyors de Filmax ens continuen portant pel·lícules de terror (digues-li terror, digues-li misteri) co-produïdes juntament amb infinitat de països, tot i ser principalment de factura britànica. La pel·lícula s’anomena Transsiberian. Es torna a confiar en Brad Anderson en la direcció per relatar-nos, ara, una història d’intriga com les d’abans a bord del mític tren transiberià en un llarg viatge des de Pequin fins a Moscou. I entre els intèrprets protagonistes de la pel·lícula hi destaca un repartiment internacional amb noms com els de Woody Harrelson, Emily Mortimer, Kate Mara, Eduardo Noriega, Ben Kingsley i Thomas Kretschmann. ¿Que podeu esperar del tema? Un guió més o menys light amb personatges amb moltes coses a amagar. Un bonic paisatge siberià. Neu per tots els racons. Fred. Nines russes. Multiculturalitat. Amenaces. Desaparicions. Sang. Incertesa. I alguna que altra desconnexió argumental. ¿I això val la pena? Doncs si us serveix de consol, un servidor va sortir prou satisfet del cinema. Transsiberian et dóna el que demanes. No et pren el pèl. I això sempre s’ha d’agrair. El que ja veurem si s’ha d’agrair o no és aquesta història d’amor passional titulada Noches de tormenta (Nights in Rodanthe). La pel·lícula està dirigida per George C. Wolfe, un senyor que ens ve del teatre. I és d’aquelles cintes que, al menys entre el públic més madur, ja funcionen soles només en veure el nom dels actors protagonistes, Richard Gere i Diane Lane. ¿Què em dieu ara? ¿Que voleu més arguments? Doncs mira, la pel·lícula està basada en una novel·la de Nicholas Sparks, un autor que li ha sabut treure molt suc a les històries romàntiques amb altres adaptacions populars com ara Un paseo para recordar, Mensaje en una botella o ...¡atenció sospir!... El diario de Noa. Amb això ho dic tot, m’estalvio contar-vos un d’aquells arguments que fan tanta mandra i, més o menys, ja us feu una 
idea general. Tancarem aquest primer bloc amb l’estrena d’una d’aquelles pel·lícules que em solen cridar l’atenció, però que m’acostuma a fer por anar-les a veure, ja que no sé ben bé amb què em puc trobar. Es titula Los años desnudos. Clasificada S. És espanyola. Està dirigida pel duet Félix Sabroso – Dúnia Ayaso (Descongélate). I, per fi, podem veure una producció que, en forma de tragicomèdia, es dedica a recordar l’època de l’anomenat destape. La transició. L’inici d’una nova llibertat. El masclisme encobert. Pits i cuixes a dojo. El felpudo de la Cantudo. Les aspiracions de joves actrius a la recerca del paper somniat. Les interpretacions de Candela Peña, Goya Toledo i Mar Flores. I títols del tot delirants, com el ja recordat El butanero, su mujer y otras cosas de meter. ¡Olé Olé!Però cuidaaaaoooo, que això no s’acaba aquí. ¿Quina és l’estrena que ha aconseguit més recaptació aquesta setmana? ¿Quina pel·lícula ha batut tots els rècords? ¿Quina és una de les sensacions cinematogràfiques de l’any? ¿Quines fotos es posaran a la carpeta, a partir d’aquesta setmana, les adolescents de mig món? Sí, amics. L’entradeta d’avui no ha estat redactada així com així. Ens toca ballar. Cantar. Agitar els pompons. Sospirar per la bellesa de Vanessa Anne-Hudgens. Enlluernar-nos per l’atractiu de Zac
Efron, l’ídol teen per excel·lència. En definitiva, ens toca patir. Sofrir. I acomiadar-nos de les bones pel·lícules. Estic parlant de High School Musical 3: Fin de curso (dirigida per Kenny Ortega), que salta a la gran pantalla després de triomfar de manera rotunda amb les seves dos primeres parts televisives. Per la meva part, els Wildcats me la porten fluixa. L’argument me la pela. I opino que Zac Efron no és tan guapo (si m’haguéssiu vist a mi en la meva època estudiantil...). Millor matem el tema i tots m’ho agraireu. Tot i que el que ve ara tampoc sé ben bé com encarar-ho, ja que representa el retorn de Mike Myers després d’anys de silenci amb una pel·lícula anomenada El gurú del buen rollo (The love guru, de Marco Schnabel). La pel·lícula, com sempre, intenta ser una comèdia. I el guió ens trasllada a la vida d’un estrany guru que intentarà refer l’amor entre un popular jugador d’hoquei i la seva dona, que li ha fotut el salt amb un jugador rival. La crème de la crème. Entre els actors secundaris, els de sempre. Jessica Alba, Justin Timberlake, Jessica Simpson i ...oh my God... Ben Kingsley! Acabarem, com sempre, amb aquelles propostes més independents que ens arriben de diversos punts del planeta. Des de l’Argentina, després del seu pas per l’últim festival internacional de cinema de Sant Sebastià (amb premis inclosos pel se
u actor protagonista i la seva fotografia), ens arriba El nido vacío, l’última proposta del sempre interessant Daniel Burman (El abrazo partido, Derecho de familia...) que, en aquesta ocasió, ens planteja un guió centrat en la reconstrucció sentimental d’un matrimoni en el moment en que els seus fills marxen definitivament de casa. Els actors protagonistes, Oscar Martínez i Cecília Roth. Des de Cuba, El cuerno de la abundancia (pel·lícula dirigida per Juan Carlos Tabío i protagonitzada per Jorge Perugorría) buscarà el mateix èxit que van aconseguir altres pel·lícules cubanes i del mateix director com ara Guantanamera o Lista de espera. Des de Suècia, Roy Andersson ens porta l’aclamada La comedia de la vida (Du levande) després del seu pas per múltiples festivals internacionals. Per últim, La vida en rojo (d’Andrés Linares) ens trasllada a l’Espanya dels anys seixanta, enmig de la revolució estudiantil universitària i de la mà d’actors com Pilar Bardem, Ingrid Rubio o Miguel Ángel Solá.La setmana que ve tornarem a Brideshead amb els nens de Huang Shi, caminarem cap a la boda d’una tal Rachel i somiarem amb pel·lícules desastroses amb la complicitat d’uns step brothers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada