LA GUIA DEFINITIVA Diari d'un addicte al cinema

Segona setmana de la segona temporada. Em plantejo com fer una introducció mitjanament satisfactòria per aquesta nova sessió de La Guia Definitiva. I, la veritat, és que em quedo bastant en blanc. Ja passa de mitjanit. Continuo arrossegant un constipat de colló de mico que va viure el seu punt més àlgid entre la nit de dissabte i la nit de diumenge. Em miro la cartellera i em cau l’ànima als peus. No hi ha res que m’apeteixi anar a veure. Menteixo. En tot cas, li aniré a fer una ullada a aquesta història amb rerefons de l’Opus Dei que, de ben segur, em farà sortir del cinema bastant més indignat que el que acostumo a estar en relació a aquestes sectes tremebundes. Em continuo mirant la cartellera i m’hi trobo de ple amb alguna que altra addició. Addiccions sexuals d’una innocent senyoreta, camí cap a la puteria de luxe. Addicció de la indústria de Hollywood a adaptar tot videojoc que caigui en les seves mans. Addicció a remakejar i tornar a interpretar històries que, altres cineastes, ja ens van explicar la mar de bé al seu dia (en aquest cas, caldria sumar-li l’addicció als càstings cent per cent femenins). I addicció a crear comèdies amb els mateixos acudits de sempre. Benvinguts, una setmana més, a La Guia Definitiva.

Començarem l’anàlisi d’avui (digues-li anàlisi, digues-li petits comentaris innocents i benintencionats) amb aquesta història escrita i dirigida pel senyor Javier Fesser que, després de portar-nos les vistoses comèdies El milagro de P. Tinto i La gran aventura de Mortadelo y Filemón, canvia radicalment de registre amb la pel·lícula Camino. ¿I de què coi va tot això? Doncs d’una nena que ha de fer front a una terrible malaltia. Un primer amor. Somnis innocents i plens de fantasia. Una família catòlica i terriblement conservadora. Un rerefons amb l’ombra de l’Opus Dei (aquesta terrible secta recolzada per una altra secta major anomenada Església Catòlica). I una mare que, dins la seva convicció, resarà i donarà gràcies a Déu per la malaltia de la seva filla. Si li està passant això... és per què és la voluntat d’aquest senyor totpoderós. Entre el seu repartiment, Carme Elias, Mariano Venancio, Manuela Vellés i la debutant Nerea Camacho. Però ¡oju!, que ara toca canviar radicalment de registre, ja que aquesta no és la única estrena de la setmana amb producció espanyola. La segona proposta es titula Diario de una ninfómana. Està dirigida per una persona que s’anomena Christian Molina. I adapta la pròpia autobiografia de la sempre interessant i curiosa Valérie Tasso (aquesta senyora francesa que té un paregut raonable amb Elizabeth Perkins). Diguéssim que, en aquest cas, el títol ho diu tot. Jove senyoreta de bon veure que sacia de forma constant la seva curiositat sexual fins arribar a ser una de les millors prostitutes de luxe del país. Però... ¡oh!... el sexe no és sempre de color rosa i aviat descobrirà, entre daltabaixos personals i sentimentals, la part més fosca de la prostitució i l’addicció al sexe. Entre els intèrprets de la pel·lícula, hi destaca la tortosina Belén Fabra en el paper protagonista, acompanyada per Leonardo Sbaraglia, Llum Barrera, Ángela Molina i Geraldine Chaplin, que últimament s’apunta a un bombardeig. ¿Ens atrevim a veure-la? ¿Serà una col·lecció de tòpics entre depravació i escenes sexuals de tot tipus? ¿Per què a Madrid continuen sent tan rancis, censurant el cartell promocional? I, el que és més important, ¿algú sap l’equivalent masculí de la paraula nimfòmana? Jo sí, si algú més ho sap... que ho faci saber i s’emportarà un llibre signat per la pròpia autora (després de comprar-se’l ell mateix i falsificar la signatura, que La Guia Definitiva informa, però no regala res!).

I els amics nord-americans, què ens porten? Per començar, Mark Wahlberg i Mila Kunis posen la seva cara al servei de l’enèsima adaptació que la indústria de Hollywood fa d’un popular videojoc. Jo, la veritat, és que a dures penes vaig passar de la Mega Drive de la meva època... En aquest cas, l’invent s’anomena Max Payne. Està dirigit per John Moore (El vuelo del Fénix o el remake de La Profecía). I ens torna a plantejar una història mil cops vista. Aquest cop, un ex policia venjatiu que busca als responsables de la mort de la seva dona i el seu bebè, assassinats sota els efectes d’una forta droga sintètica (¿es nota molt que m’ho he mirat del Filmaffinity?). La següent proposta ens arriba, casualitats de la vida, just en el moment en què estan tant de moda aquestes produccions (algunes prou dignes i algunes altres per llençar directament a les escombraries) que se centren única i exclusivament en les figures femenines per conformar els seus guions. Evidentment, totes elles són triomfadores, viuen en una gran ciutat, estan de bon veure, són addictes a la moda i busquen l’amor. ¿Sexo en Nueva York? ¿Mujeres de Manhattan? Mmmmm... això em sona! La pel·lícula en qüestió es titula The women i, en aquest cas, adapta la cinta homònima que al seu dia ja va dirigir George Cukor. En aquesta ocasió, la direcció va a càrrec de Diane English (la creadora de la sèrie dels 80 Murphy Brown) i, entre totes les seves protagonistes femenines, hi destaquen Meg Ryan, Annette Bening, Eva Mendes, Debra Messing (sí, la de Will y Grace), Jada Pinkett Smith o Candice Bergen, entre moltes altres.

Acabarem la llarga sessió d’avui, amb les últimes cinc propostes. En primer lloc, David Schwimmer (el sempre admirat Ross de LA SÈRIE Friends) es trasllada a Londres i es posa darrere les càmeres en la realització de la pel·lícula Corredor de fondo (Run, fatboy, run). La pel·lícula, una comèdia romàntica en tota regla, se serveix de la comicitat d’aquest senyor anomenat Simon Pegg (vegis Zombies Party o Arma fatal) per construir un personatge obès i pessimista que, cinc anys després d’haver deixat a la seva ex parella plantada a l’altar, la intentarà reconquerir participant en la marató de Londres i fent-li veure que la seva actual parella no li convé en absolut. Entre els actors secundaris hi destaquen Thandie Newton i Hank Azaria. ¿Què us sembla? Ja us dic jo que el resultat final és del tot decebedor. Fareu bé en no apropar-vos al cinema. Com tampoc crec que ens hauríem d’apropar a veure El reino prohibido (The forbidden kingdom). Només sabent que això està protagonitzat pels pesadíssims Jet Li i Jackie Chan, ja ho tinc clar... Atenció al director, però, un senyor anomenat Rob Minkoff que, després de co-realitzar la seva obra mestra animada (estic parlant de El rey león), va continuar amb les dos entregues de Stuart Little i va acabar perdent el nord amb allò anomenat La mansión encantada. I ara sí, La Guia tanca finalment la paradeta amb les últimes tres produccions. En primer lloc, tota una sorpresa que m’he trobat entre les estrenes d’aquesta setmana, un documental dirigit pel grandíssim Werner Herzog entre apassionants paisatges antàrtics, Encuentros en el fin del mundo (Encounters at the end of the world). A continuació, Barbet Schroeder ens porta també un documental. En aquest cas, es titula El abogado del terror (L’avocat de la terreur) i ens relata la història de Jacques Vergès, un advocat de confusa ideologia política que es va caracteritzar per defensar alguns dels genocides i terroristes més coneguts del planeta. Per últim, Espanya torna a mostrar el seu arsenal en el món de l’animació amb la pel·lícula RH+: El vampiro de Sevilla, un estrany títol dirigit per Antonio Zurera.

La setmana que ve, La Guia Definitiva es classificarà S per parlar del destape, una romàntica adaptació literària, un tren transiberià, un gurú que ens intentarà fer riure i el temut retorn, aquest cop al cinema, dels Wildcats.