LA GUIA DEFINITIVA Camorra a la napolitana

Avui és un d’aquells dies en el que la meva ment em dóna indicis greus d’estar completament en blanc. Vinc amb retard. No sé com collons omplir aquesta entradeta. M’acabo de menjar uns espaguetis insípids amb salsa barata. Continuo sense feina. Poso la tele i només hi surt la star catòdica Violeta Santander, aquells goril·les de discoteca que es dediquen a matar a la gent, alguna que altra persona apallissada a Bolívia i una monja beatificada en forma de placa en un país on la religió catòlica continua tocant la pera. A més, m’hauria de posar a estudiar senyals, marques vials i prohibicions diverses. Apassionant. Que voleu que hi faci? Per sort, sempre ens queda el cinema per curar penes, intensificar alegries i cultivar la nostra ment en major, menor o nul grau. Fa unes setmanes, des d’aquest humil article ens fèiem ressò de la quantitat d’estrenes ridícules i desganades que ens anaven arribant últimament a les nostres estimades cartelleres. Però amb el panorama que veig avui, sembla que la cosa comenci a canviar. En aquest sentit, La Guia Definitiva us ha preparat un seguit de menús variats al gust del consumidor. Una primera ració d’entrants formada per petites delicatessens europees, amb un plat estrella de camorra a la napolitana. Una segona ració amb un suculent primer plat internacional i un grapat de pel·lícules fast-food. I una carta hispànica a bases de xoriç caramelitzat. Llegiu l’article. Escolliu. Assaboriu les estrenes al vostre gust. Però, sobretot, feu-me cas en una petita cosa. No us perdeu la primera pel·lícula. Gràcies.

I aquesta primera pel·lícula no és cap altra que Gomorra, la cinta que ha estomacat a Itàlia, que es va alçar amb el premi especial del jurat en l’última edició del festival de cinema de Canes i que caldria ressenyar amb precisió. Gomorra tracta la màfia napolitana amb una màxima serenitat i realisme, està dirigida per Matteo Garrone i adapta una novel·la de Roberto Saviano que, sota el mateix títol, va causar un enorme impacte en tota la península itàlica. Suposo que no us vindrà de nou que us digui que el tal Saviano, actualment, es passeja per la seva vida amb escoltes les vint-i-quatre hores del dia, ja que la pròpia màfia napolitana de la qual es fa ressò al llibre (l’anomenada camorra) s’ha encarregat de posar-li sentència de mort. Al marge d’aquests factors extracinematogràfics, la pel·lícula és de visionat obligatori per diversos motius. En primer lloc, per comptar amb un argument que se centra en cinc històries quotidianes d’un seguit de personatges que, d’alguna manera o altra, es veuen involucrats entre les misèries, la violència i els excessos de grandesa de la camorra italiana. En segon lloc, per un guió que es desmarca de les clàssiques històries de gàngsters i màfies amb les quals el cinema ens ha anat delectant tota la vida (atenció al relat dedicat als dos joves amb interessos mafiosos). I, per últim, per que Gomorra és una pel·lícula visceral, sense concessions ni edulcorants, directa, pura i amb una visió trista i fastigosa en relació a una màfia sense luxes que, encara avui en dia, continua existint amb tota mena d’impunitat. Però aquesta no és l’única perla que ens arriba des de la resta d’Europa, ja que França ens deixa dos propostes més que, en aparença i a jutjar per una primera impressió crítica, poden ser també molt interessants. La primera pel·lícula porta per títol La cuestión humana (La question humaine), està dirigida per Nicolas Klotz i el seu protagonista principal és Mathieu Amalric, l’actor que va sorprendre amb La escafandra y la mariposa i que tornarà a ser notícia la setmana que ve, ja que encarna al malvat antagonista de la propera pel·lícula del senyor Bond. En relació al guió, La cuestión humana torna a tractar amb cinisme i veracitat el sovint ridícul món empresarial des del punt de vista d’un psicòleg del departament de recursos humans d’una important filial petroquímica. ¿Un remix entre El mètode Gronholm, Smoking Room i la sèrie The office? Al cinema hi ha la resposta. Com també hi trobareu resposta als embolics familiars que ens proposa la nova pel·lícula d’Olivier Assayas que, en aquesta ocasió, es titula Las horas del verano (L’heure d’été). Entre el seu extens repartiment, hi brilla amb llum pròpia l’actriu Juliette Binoche i, en relació al seu argument, ens trobem amb tres germans d’èxit (una dissenyadora amb casa a Nova York, un prestigiós economista amb seu a París i un empresari acomodat a la Xina) que s’acabaran tirant els plats pel cap a causa d’una important herència artística.

I com diria el senyor Monegal, continuem! Aquest bloc temàtic s’inicia amb una primera perla i es condimenta amb un seguit de pel·lícules nord-americanes que, de ben segur, són merda pura. La perla destacada és una co-producció entre els Estats Units, el Regne Unit i la Índia que es titula The fall. El sueño de Alexandria (The fall). La pel·lícula està dirigida per Tarsem Singh (¿recordeu aquella cosa tan estranya protagonitzada per Jennifer López i que es titulava La celda?) i, l’any passat (sí, fa un any!) es va emportar el premi a la millor pel·lícula en el festival internacional de cinema de Sitges. Un servidor ja ha tingut oportunitat de veure-la i, sincerament, no n’hi ha per a tant. La pel·lícula triomfa a nivell visual, però és d’una fluixesa absoluta a nivell de guió. A tot això, la filmació de The fall es va portar a terme durant quatre anys, es va gravar en uns vint països d’arreu del planeta i tots els increïbles paratges que ens ensenyen són autèntics i sense cap mena de retoc digital. I el guió (que, com dèiem, es bastant avorridet) ens trasllada a mode d’història fantàstica a l’estil Les mil i una nits a un relat imaginari amb guerrers, venjança, històries d’amor, honor i paisatges del tot exuberants. Com a curiositat, caldria assenyalar que la pel·lícula està protagonitzada per una nena un pèl repel·lent i per un actor anomenat Lee Pace, protagonista de la sèrie Criando Malvas (Pushing Daisies). De les següents estrenes, destaquem El último voto (Swing vote), una pel·lícula dirigida per Joshua Michael Stern i protagonitzada per un enfonsadíssim Kevin Costner en relació a les eleccions nord-americanes en la qual interpreta a un simple ciutadà que acabarà tenint una decisió importantíssima entre les seves mans. El seu vot serà el que decideixi quin dels dos candidats a la presidència acabarà assolint la Casa Blanca. Per una banda, el candidat republicà i actual president (Kelsey Grammer, el mític Frasier Crane) i, per l’altra, l’aspirant demòcrata (Dennis Hopper). I entres les estupideses que hem anunciat abans, ens hem de fer ressò de Saw 5 (dirigida per David Hackl), una puta merda de pel·lícula a la qual no penso dedicar-li més d’una línia i que, per cert, ja és número u del box office espanyol. I Una novia para dos (My best friend’s girl, de Howard Deutch), una d’aquestes absurdes comèdies romàntiques que, en aquest cas, està protagonitzada per Kate Hudson, Jason Biggs i Dane Cook i que, a més, compta amb Alec Baldwin com a secundari en un d’aquells casos d’un actor que té un personatge impagable a la televisió (a la recomanable sèrie 30 Rock) i que, al cinema, acaba fent qualsevol imbecilitat.

Acabarem l’habitual parrafada setmanal amb tres pel·lícules de nacionalitat espanyola que, certament, representen els tres clixés principals del cinema estatal. El primer clixé és d’aquells del tot evidents, el que fa referència a que Espanya només sap fer pel·lícules dramàtiques de capellans i guerra civil. Al marge de que pugui ser una bona pel·lícula (que no ho dubto), La buena nueva tracta precisament d’això. No hi ha res més a dir. Només que està dirigida per Helena Taberna i que entre els seus intèrprets principals hi destaquen Unax Ugalde, la meva idolatrada Bárbara Goenaga, Mercedes Sampietro, Guillermo Toledo i ¡Loquillo! El segon clixé és el que fa referència a que quan s’intenta fer una comèdia, acaba fent més pena que gràcia. Aquest podria ser el cas de la nova pel·lícula de Gerardo Herrero, titulada Que parezca un accidente i protagonitzada per Carmen Maura, Federico Luppi i José Luis García Pérez. L’últim clixé té a veure amb el tema documental. Les bones produccions que es fan en aquest camp i la poca distribució i repercussió que acaben tenint. En aquest cas s’emmarca Utopía (dirigit per Lucho Iglesias i Alex Ruiz), documental que posa els ulls a l’impacte ecològic que té el nostre planeta.

S’ha acabat! La setmana que ve ens asfixiarem amb 007.