LA GUIA DEFINITIVA El més fort de tots i bon jan també
Fa unes hores que he sortit del cinema. Extasiat. Desconcertat. Estomacat. Sorprès. O encantat de la vida. No sabria ben bé com definir l’experiència. Una experiència freak i radical, en tot cas. La cosa va de sigles. És la primera pel·lícula que des de La Guia Definitiva gosem destacar aquesta setmana. I el simple fet d’anar-la a veure m’ha fet pronunciar una frase que em pensava que mai més tornaria a articular. “Me’n vaig a veure la peli del Van Damme. Ens veiem després”. Punt de reflexió. Des de La Guia Definitiva estem disposats, mitjançant aquesta humil entradeta coneguda a nivell mundial, a llençar una oda que gairebé ningú s’atreviria a propagar. Una oda als herois caiguts. Els musculators de la nostra adolescència. Els lluitadors amb estil neoclàssic. Els mites de la sèrie B d’alt pressupost. Aquells artífexs de puntades voladores. Trencaments de braços. Girs acrobàtics. I frases lapidàries. La brillantor d’un Van Damme que, per amor als seus súbdits, es va atrevir a protagonitzar productes tan recordats com aquella cosa anomenada Street Fighter. El conservadurisme d’un Chuck Norris a punt d’evangelitzar i enamorat de la bandera nord-americana. Steven Seagal, la seva cueta i la mare que el va parir. Stallone i el seu nou look a base de botox. O un Schwarzenegger musculat convertit en un "héroe de acción Turboman". Rebutgeu imitadors. Poseu-vos còmodes i llegiu-me fins al final. És gratuït.
Comencem pel començament. Tenim una pel·lícula protagonitzada per Jean-Claude Van Damme que ha rebut gratificacions de tot tipus en festivals com els de Canes o Sitges. Un guió que juga al metacine
ma entre la realitat i la ficció. Un director anomenat Mabrouk El Mechri. I un antic heroi directe a vídeo. On? A JCVD. Evidentment, la frase anteriorment realitzada (allò de Me’n vaig a veure la peli del Van Damme) va amb una mica de truc, ja que JCVD no és una pel·lícula a l’ús. No és Double Team, En el ojo del huracán, Soldado universal o Hard Cops. És un Van Damme interpretant-se a sí mateix en la clàssica història d’un segrest. Una barreja entre ficció/realitat amb un protagonista en plena crisi existencial, una carrera estancada a base de produccions pestilents directes a DVD, poca estabilitat econòmica i un judici per la custòdia de la seva filla. Una pel·lícula que invita a la reflexió dramatico-còmica amb un actor que, encara que sigui per un moment, s’ha sabut reinventar. La Guia Definitiva la recomana, al menys, com a curiositat cinèfila. El que encara no sé si recomanar és aquesta Red de mentiras (Body of Lies) que ens acaba de portar el senyor Ridley Scott. És que no l’he vist, més que res. ¿I que coi tenim aquí? Doncs, a priori, un d’aquests thrillers d’espionatge que van tan ben empaquetats. Les interpretacions protagonistes van a càrrec de Leonardo DiCaprio i Russell Crowe. I la història promet un entreteniment més o menys digne i amb més o menys intel·ligència. Així, curt i ras. M’he llegit l’argument, però estic tan cansat (és el que té l’insomni nocturn) que no he entès res. Veig que hi apareix la CIA, la guerra d’Iraq, Al-Qaeda, el govern nord-americà, l’orient mitjà, suburbis conflictius i algun que altre terrorista en barba i turbant. Ja us ho explicaré.
Si ho recordeu (i si no, no em sigueu dropos i mireu més avall), la setmana passada vam dedicar un petit incís a aquelles pel·lícules còmiques i del tot variades en les quals els seus títols espanyols presentaven una característica que les feia especials, el qualificatiu de pelotas. Aquesta setmana, com ja vam avançar, ens n’arriba
una altra. Es titula Un rockero de pelotas (de l’original i simple The rocker) i està dirigida per Peter Cattaneo, un realitzador que va tocar l’èxit amb la seva primera producció (Full Monty) i que, des d’aquell mateix moment, encara no ha aixecat el cap. Ara ens porta la història d’un bateria ja maduret que, després de viure anys de glòria amb una famosa banda dels anys 80 (de la qual va acabar fet fora de males maneres), veurà un nou renaixement gràcies a la banda juvenil del seu nebot. La història no té més. Hi surt Christina Applegate. I té dos factors a tenir en compte. La participació de Will Arnett com a secundari (sóc fan d’Arrested development). I el protagonisme de Rainn Wilson, el Dwight Schrute de la magistral sèrie The office. Però compte, que la cartellera ens deixa més propostes. La pel·lícula Bella, d’Alejandro Monteverde, ens arriba amb marca nord-americana i ens presenta una història d’amor a Nova York entre un futbolista internacional marcat per un fatal destí i una cambrera del tot desorientada. I Una amistad inolvidable (Le renard et le enfant), nova producció del director del famós documental El viaje del emperador (Luc Jaquet), ens ensenya en pantalla gran l’amistat naturalista entre una nena i una guineu.
Celso Bugallo i Clara Segura (la de Porca misèria), entre altres, protagonitzen Cenizas del cielo, una pel·lícula dirigida per José A
ntonio Quiró. I el seu argument situa a l’espectador en un context rural mitjançant un camperol i altres habitants d’un petit poble de muntanya en el moment en què, gràcies al protocol de Kyoto, creuran que tindran influències per tancar d’una vegada per totes la central tèrmica que, des de fa anys, està afectant la naturalesa i la seva pròpia manera de viure. Pel que fa al gènere documental, aquesta setmana tenim tres propostes. En primer lloc, es presenta la cinta austríaca Nosotros alimentamos al mundo (We feed the world, d’Erwin Wagenhofer), una pel·lícula que torna a posar de manifest els efectes de la globalització en la producció i dosificació dels aliments, un bucle surrealista sobre l’escassesa dins l’abundància. Nadar, de Carla Subirana, ens endinsa en la memòria de tres dones de diverses generacions, a la recerca de la seva pròpia identitat. I El infierno vasco, d’Iñaki Arteta, torna a posar el dit a la llaga en qüestió de terrorisme. I acabem amb la pel·lícula d’animació espanyola Misión en Mocland, una aventura superespacial que, sota la direcció de Juan Manuel Suárez, posa els seus ulls en el públic infantil.
La Guia Definitiva s’acomiada per avui. Van Damme us vigila.
Comencem pel començament. Tenim una pel·lícula protagonitzada per Jean-Claude Van Damme que ha rebut gratificacions de tot tipus en festivals com els de Canes o Sitges. Un guió que juga al metacine
ma entre la realitat i la ficció. Un director anomenat Mabrouk El Mechri. I un antic heroi directe a vídeo. On? A JCVD. Evidentment, la frase anteriorment realitzada (allò de Me’n vaig a veure la peli del Van Damme) va amb una mica de truc, ja que JCVD no és una pel·lícula a l’ús. No és Double Team, En el ojo del huracán, Soldado universal o Hard Cops. És un Van Damme interpretant-se a sí mateix en la clàssica història d’un segrest. Una barreja entre ficció/realitat amb un protagonista en plena crisi existencial, una carrera estancada a base de produccions pestilents directes a DVD, poca estabilitat econòmica i un judici per la custòdia de la seva filla. Una pel·lícula que invita a la reflexió dramatico-còmica amb un actor que, encara que sigui per un moment, s’ha sabut reinventar. La Guia Definitiva la recomana, al menys, com a curiositat cinèfila. El que encara no sé si recomanar és aquesta Red de mentiras (Body of Lies) que ens acaba de portar el senyor Ridley Scott. És que no l’he vist, més que res. ¿I que coi tenim aquí? Doncs, a priori, un d’aquests thrillers d’espionatge que van tan ben empaquetats. Les interpretacions protagonistes van a càrrec de Leonardo DiCaprio i Russell Crowe. I la història promet un entreteniment més o menys digne i amb més o menys intel·ligència. Així, curt i ras. M’he llegit l’argument, però estic tan cansat (és el que té l’insomni nocturn) que no he entès res. Veig que hi apareix la CIA, la guerra d’Iraq, Al-Qaeda, el govern nord-americà, l’orient mitjà, suburbis conflictius i algun que altre terrorista en barba i turbant. Ja us ho explicaré.Si ho recordeu (i si no, no em sigueu dropos i mireu més avall), la setmana passada vam dedicar un petit incís a aquelles pel·lícules còmiques i del tot variades en les quals els seus títols espanyols presentaven una característica que les feia especials, el qualificatiu de pelotas. Aquesta setmana, com ja vam avançar, ens n’arriba
una altra. Es titula Un rockero de pelotas (de l’original i simple The rocker) i està dirigida per Peter Cattaneo, un realitzador que va tocar l’èxit amb la seva primera producció (Full Monty) i que, des d’aquell mateix moment, encara no ha aixecat el cap. Ara ens porta la història d’un bateria ja maduret que, després de viure anys de glòria amb una famosa banda dels anys 80 (de la qual va acabar fet fora de males maneres), veurà un nou renaixement gràcies a la banda juvenil del seu nebot. La història no té més. Hi surt Christina Applegate. I té dos factors a tenir en compte. La participació de Will Arnett com a secundari (sóc fan d’Arrested development). I el protagonisme de Rainn Wilson, el Dwight Schrute de la magistral sèrie The office. Però compte, que la cartellera ens deixa més propostes. La pel·lícula Bella, d’Alejandro Monteverde, ens arriba amb marca nord-americana i ens presenta una història d’amor a Nova York entre un futbolista internacional marcat per un fatal destí i una cambrera del tot desorientada. I Una amistad inolvidable (Le renard et le enfant), nova producció del director del famós documental El viaje del emperador (Luc Jaquet), ens ensenya en pantalla gran l’amistat naturalista entre una nena i una guineu.Celso Bugallo i Clara Segura (la de Porca misèria), entre altres, protagonitzen Cenizas del cielo, una pel·lícula dirigida per José A
ntonio Quiró. I el seu argument situa a l’espectador en un context rural mitjançant un camperol i altres habitants d’un petit poble de muntanya en el moment en què, gràcies al protocol de Kyoto, creuran que tindran influències per tancar d’una vegada per totes la central tèrmica que, des de fa anys, està afectant la naturalesa i la seva pròpia manera de viure. Pel que fa al gènere documental, aquesta setmana tenim tres propostes. En primer lloc, es presenta la cinta austríaca Nosotros alimentamos al mundo (We feed the world, d’Erwin Wagenhofer), una pel·lícula que torna a posar de manifest els efectes de la globalització en la producció i dosificació dels aliments, un bucle surrealista sobre l’escassesa dins l’abundància. Nadar, de Carla Subirana, ens endinsa en la memòria de tres dones de diverses generacions, a la recerca de la seva pròpia identitat. I El infierno vasco, d’Iñaki Arteta, torna a posar el dit a la llaga en qüestió de terrorisme. I acabem amb la pel·lícula d’animació espanyola Misión en Mocland, una aventura superespacial que, sota la direcció de Juan Manuel Suárez, posa els seus ulls en el públic infantil.La Guia Definitiva s’acomiada per avui. Van Damme us vigila.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada