LA GUIA DEFINITIVA Live from Barcelona, it's Monday Night!
Benvinguts un cop més a La Guia Definitiva. Torna a ser dilluns, tot i que la immensa majoria de vosaltres estareu llegint això en dimarts. És el que té posar-se a escriure a altes hores de la nit. La veritat és que les hores prèvies a l’escriptura d’aquest altruista article (com sempre, amb molt d’amor, estimació, saviesa simulada i concreció) han estat terriblement accidentades. Una connexió a internet del tot inexistent. Encriptacions WEP. Xarxes que no funcionen. Trucades tècniques... Cada cop que hi penso, no sabeu l’alegria que tinc d’haver estudiat, al seu dia, el batxillerat humanístic. Al marge de tot aquest merder, La Guia Definitiva d’avui observa i reflexiona a partir d’un seguit d’assumptes. En primer lloc, observa que aquest senyor tan atractiu que escriu això està una mica cansat de no fer res i té ganes d’anar a dormir perquè demà se’n va a Girona, així que no li tingueu en compte si avui el veieu més apagat que el que vindria a ser habitual. Continua observant i veu que té ganes de treballar, de fer una escapada, de començar una nova vida o de fer les tres coses a la vegada. Per últim, reflexiona i veu que això continua sent un article amb informació cinematogràfica i, com a tal, hauria de dir alguna cosa al respecte. Així que rectifica, informa i recomana. Aquesta és la setmana d’un James Bond desconsolat. L’enèsim ressorgiment d’un western modern amb aires clàssics. Una co-producció que no sé ben bé com agafar-la. Una asfíxia poc preparada. I algun que altre projecte curiós. La Guia Definitiva no descansa. Llegiu l’article, escolliu pel·lícules, opineu i sigueu feliços.
Ho reconec. No sóc un admirador exagerat de James Bond. I recordo amb poca o nul·la precisió quin actor ha protagonitzat cadascuna de les vint-i-dos pel·lícules de la saga. Però, en tot cas, aprecio el personatge. M’agrada que es renovi, que m’intenti captar l’atenció i que m’entretingui en cadascuna de les seves aparicions. El nou Bond es titula Quantum of solace i té, al menys, uns quants factors a tenir en compte. M’interessa veure com un director tan
admirat com Marc Forster, acostumat a filmar produccions més o menys alternatives i de baix pressupost com Monster’s ball, Más extraño que la ficción o Cometas en el cielo se’n surt d’una cosa tan mastodòntica com el que representa aquesta pel·lícula. M’interessa veure si Daniel Craig continua a l’alçada del que va suposar el seu llançament en l’anterior pel·lícula, Casino Royale. I, bàsicament, m’interessa passar una estona entretinguda amb una bona pel·lícula d’acció, tot i que segons algunes llengües, aquesta acció s’assimili sospitosa i innecessàriament a les cintes del senyor Jason Bourne. ¿Ens trobem davant una reconversió negativa de la figura d’aquest mític personatge? Un servidor sortirà de dubtes properament. ¿Què voleu que us expliqui l’argument? Coi, que és una pel·lícula de James Bond! ¿Fa falta dir alguna cosa més? Quedeu-vos en que aquesta és la primera seqüela oficial de la saga, ja que Quantum of solace s’inicia només una hora després del final de la pel·lícula anterior. La noia és menys sofisticada, participa més en l’acció, està increïblement bona i està interpretada per Olga Kurylenko. El dolent de la funció és el francès Mathieu Amalric que, com comentàvem la setmana passada, va despuntar recentment amb la pel·lícula La escafandra y la mariposa. Judi Dench i Jeffrey Wright hi continuen apareixent en rols secundaris. I l’espanyol Fernando Guillén Cuervo hi té un petit paper. ¿La resta? Persecucions, armes, explosions, sofisticació i elegància.
També tinc cert interès en veure Appaloosa, tot i que la majoria de westerns actuals m’han acabat deixant bastant indiferent, a excepció de El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, una excel·lent pel·lícula que la història acabarà posant al lloc on li correspon. Appaloosa suposa, com dèiem, la tornada a les cartelleres d
’una clàssica història de l’oest amb un cert aroma de modernitat. I la tornada d’Ed Harris davant i darrere de les càmeres, vuit anys després de Pollock. En aquesta ocasió, Harris acompanya la seva interpretació amb la presència de Viggo Mortensen, Renée Zellwegger, Jeremy Irons, Ariadna Gil i Timothy Spall en la història de dos amics encarregats de defensar i protegir una ciutat amenaçada per un poderós i malhumorat ranxer. Entremig, hi apareixerà una vídua amb cara d’haver xuclat moltes llimones, que acabarà posant en joc l’amistat dels dos protagonistes. Les crítiques apunten en bona direcció. I, des de La Guia Definitiva, ens en fiem d’aquesta pel·lícula. Del que ja no sé si fiar-me’n (i que, realment, tampoc m’apeteix comprovar) és d’aquesta co-producció entre Grècia i Espanya anomenada El Greco i dirigida per Yannis Smaragdis. Per començar, els pòsters publicitaris ja fan una fredat que et tomben de la impressió. I la història, al menys per a un servidor, no és massa apassionant. Ens situem a l’any 1566 (ufff...). La pel·lícula se centra en la figura d’aquest pintor, la seva trajectòria geogràfica (de Creta a Madrid, passant per Venècia) i, entre mig, hi surten uns quants capellans en el context de la santa inquisició. Entre els protagonistes, hi destaquen Nick Ashdon, Juan Diego Botto, Laia Marull o Roger Coma. I, en el cas que algú vagi a veure aquesta pel·lícula, que ens doni la seva sincera opinió aquí mateix.
Acabarem el repàs d’aquesta setmana amb quatre pel·lícules més, prenent especial atenció en la primera d’aquestes produccions. Fa un cert temps, un servidor es va llegir una entretinguda i mitjanament reflexiva novel·la anomenada Asfíxia. L’autor era Chuck Palahniuk (sí, el de El club de la lucha). I la veritat és que em va semblar una lectura del tot satisfactòria. Ara s’estrena la versió cinematogràfica, s’anomena també Asfíxia (Choke) i està dirigida per un senyor més o menys desconegut que porta per nom Clark Gregg. Gregg és
actor (apareixes en infinitat de sèries i pel·lícules i, actualment, té un rol protagonista en la sèrie Las aventuras de Christine). És també guionista (d’aquesta cosa més aviat mediocre anomenada Lo que la verdad esconde). I ara dóna el salt a la direcció amb la història de Victor Mancini, un addicte al sexe amb uns ingressos bastant limitats que, per tal de sobreviure i poder pagar el tractament mèdic i la estança hospitalària de la seva mare dement, intentarà aconseguir un sou extra d’una forma bastant peculiar. Acudir a tot tipus de restaurants i ennuegar-se de forma intencionada per tal d’acabar aconseguint suculents xecs dels seus herois rescatadors. Un servidor ja ha tingut l’oportunitat de veure la pel·lícula i, la veritat, és que és bastant decepcionant. Asfíxia té un problema molt important, no té cap mena de personalitat. Tot i que com a punt a favor, cal destacar les actuacions d’una sempre coherent Anjelica Houston i un encertadíssim Sam Rockwell en el paper protagonista. I com que ja és molt tard i em moro de ganes d’anar a dormir, acabarem analitzant d’una forma rapideta la resta d’estrenes. En primer lloc, l’argentí Pablo Trapero ens presenta Leonera, una pel·lícula que, després del seu satisfactori pas per diversos festivals internacionals, ens planteja la història d’una jove embarassada que haurà de fer front al naixement del seu fill mentre compleix condemna en una presó de l’estat a causa d’haver assassinat la seva parella. En segon lloc, la producció espanyola Amateurs (de Gabriel Velázquez) ens ensenya la curiosa relació paternofilial que pot acabar esdevenint entre una jove francesa que s’ha quedat sense mare i un jubilat espanyol que ha de fer front a una vida del tot solitària. Per últim, Spinnin’, també de producció espanyola i dirigida per Eusebio Pastrana, ens relata les vicissituds d’una parella homosexual (Alejandro Tous i Olav Fernández) per poder adoptar un fill.
La setmana que ve, els forasters de Ventura Pons se n’aniran a Madagascar.
Ho reconec. No sóc un admirador exagerat de James Bond. I recordo amb poca o nul·la precisió quin actor ha protagonitzat cadascuna de les vint-i-dos pel·lícules de la saga. Però, en tot cas, aprecio el personatge. M’agrada que es renovi, que m’intenti captar l’atenció i que m’entretingui en cadascuna de les seves aparicions. El nou Bond es titula Quantum of solace i té, al menys, uns quants factors a tenir en compte. M’interessa veure com un director tan
admirat com Marc Forster, acostumat a filmar produccions més o menys alternatives i de baix pressupost com Monster’s ball, Más extraño que la ficción o Cometas en el cielo se’n surt d’una cosa tan mastodòntica com el que representa aquesta pel·lícula. M’interessa veure si Daniel Craig continua a l’alçada del que va suposar el seu llançament en l’anterior pel·lícula, Casino Royale. I, bàsicament, m’interessa passar una estona entretinguda amb una bona pel·lícula d’acció, tot i que segons algunes llengües, aquesta acció s’assimili sospitosa i innecessàriament a les cintes del senyor Jason Bourne. ¿Ens trobem davant una reconversió negativa de la figura d’aquest mític personatge? Un servidor sortirà de dubtes properament. ¿Què voleu que us expliqui l’argument? Coi, que és una pel·lícula de James Bond! ¿Fa falta dir alguna cosa més? Quedeu-vos en que aquesta és la primera seqüela oficial de la saga, ja que Quantum of solace s’inicia només una hora després del final de la pel·lícula anterior. La noia és menys sofisticada, participa més en l’acció, està increïblement bona i està interpretada per Olga Kurylenko. El dolent de la funció és el francès Mathieu Amalric que, com comentàvem la setmana passada, va despuntar recentment amb la pel·lícula La escafandra y la mariposa. Judi Dench i Jeffrey Wright hi continuen apareixent en rols secundaris. I l’espanyol Fernando Guillén Cuervo hi té un petit paper. ¿La resta? Persecucions, armes, explosions, sofisticació i elegància.També tinc cert interès en veure Appaloosa, tot i que la majoria de westerns actuals m’han acabat deixant bastant indiferent, a excepció de El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, una excel·lent pel·lícula que la història acabarà posant al lloc on li correspon. Appaloosa suposa, com dèiem, la tornada a les cartelleres d
’una clàssica història de l’oest amb un cert aroma de modernitat. I la tornada d’Ed Harris davant i darrere de les càmeres, vuit anys després de Pollock. En aquesta ocasió, Harris acompanya la seva interpretació amb la presència de Viggo Mortensen, Renée Zellwegger, Jeremy Irons, Ariadna Gil i Timothy Spall en la història de dos amics encarregats de defensar i protegir una ciutat amenaçada per un poderós i malhumorat ranxer. Entremig, hi apareixerà una vídua amb cara d’haver xuclat moltes llimones, que acabarà posant en joc l’amistat dels dos protagonistes. Les crítiques apunten en bona direcció. I, des de La Guia Definitiva, ens en fiem d’aquesta pel·lícula. Del que ja no sé si fiar-me’n (i que, realment, tampoc m’apeteix comprovar) és d’aquesta co-producció entre Grècia i Espanya anomenada El Greco i dirigida per Yannis Smaragdis. Per començar, els pòsters publicitaris ja fan una fredat que et tomben de la impressió. I la història, al menys per a un servidor, no és massa apassionant. Ens situem a l’any 1566 (ufff...). La pel·lícula se centra en la figura d’aquest pintor, la seva trajectòria geogràfica (de Creta a Madrid, passant per Venècia) i, entre mig, hi surten uns quants capellans en el context de la santa inquisició. Entre els protagonistes, hi destaquen Nick Ashdon, Juan Diego Botto, Laia Marull o Roger Coma. I, en el cas que algú vagi a veure aquesta pel·lícula, que ens doni la seva sincera opinió aquí mateix.Acabarem el repàs d’aquesta setmana amb quatre pel·lícules més, prenent especial atenció en la primera d’aquestes produccions. Fa un cert temps, un servidor es va llegir una entretinguda i mitjanament reflexiva novel·la anomenada Asfíxia. L’autor era Chuck Palahniuk (sí, el de El club de la lucha). I la veritat és que em va semblar una lectura del tot satisfactòria. Ara s’estrena la versió cinematogràfica, s’anomena també Asfíxia (Choke) i està dirigida per un senyor més o menys desconegut que porta per nom Clark Gregg. Gregg és
actor (apareixes en infinitat de sèries i pel·lícules i, actualment, té un rol protagonista en la sèrie Las aventuras de Christine). És també guionista (d’aquesta cosa més aviat mediocre anomenada Lo que la verdad esconde). I ara dóna el salt a la direcció amb la història de Victor Mancini, un addicte al sexe amb uns ingressos bastant limitats que, per tal de sobreviure i poder pagar el tractament mèdic i la estança hospitalària de la seva mare dement, intentarà aconseguir un sou extra d’una forma bastant peculiar. Acudir a tot tipus de restaurants i ennuegar-se de forma intencionada per tal d’acabar aconseguint suculents xecs dels seus herois rescatadors. Un servidor ja ha tingut l’oportunitat de veure la pel·lícula i, la veritat, és que és bastant decepcionant. Asfíxia té un problema molt important, no té cap mena de personalitat. Tot i que com a punt a favor, cal destacar les actuacions d’una sempre coherent Anjelica Houston i un encertadíssim Sam Rockwell en el paper protagonista. I com que ja és molt tard i em moro de ganes d’anar a dormir, acabarem analitzant d’una forma rapideta la resta d’estrenes. En primer lloc, l’argentí Pablo Trapero ens presenta Leonera, una pel·lícula que, després del seu satisfactori pas per diversos festivals internacionals, ens planteja la història d’una jove embarassada que haurà de fer front al naixement del seu fill mentre compleix condemna en una presó de l’estat a causa d’haver assassinat la seva parella. En segon lloc, la producció espanyola Amateurs (de Gabriel Velázquez) ens ensenya la curiosa relació paternofilial que pot acabar esdevenint entre una jove francesa que s’ha quedat sense mare i un jubilat espanyol que ha de fer front a una vida del tot solitària. Per últim, Spinnin’, també de producció espanyola i dirigida per Eusebio Pastrana, ens relata les vicissituds d’una parella homosexual (Alejandro Tous i Olav Fernández) per poder adoptar un fill.La setmana que ve, els forasters de Ventura Pons se n’aniran a Madagascar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada