LA GUIA DEFINITIVA Una guia de pilotes

La Guia Definitiva ve amb retard. Tranquil·litat. Ja ho sé. En sóc conscient. Una mica de pau, estimats germans. Un servidor, sense tenir res a fer, està molt enfeinat. Ahir vaig anar a una entrevista de feina, que esperem que doni els seus bons fruits en un futur proper. I, per la nit, si sou dels afortunats que podeu sintonitzar aquella cadena tan majoritària i amiga de Tele5 anomenada LaSexta, potser em vau veure entre el públic de Buenafuente. O potser no. Un que s’avorreix. Sé que tot això us emporta ben bé un pito (o xiulet, en català correcte) però, coi, he d’omplir aquesta entradeta d’alguna manera o altra. En tot cas, sentiu-vos afortunats de que no us hagi explicat el que vaig menjar ahir o quantes vegades vaig anar al lavabo. La veritat és que el dia d’avui ve carregat de temes. Podríem organitzar una selecta taula rodona per debatre si la Castanyada s’està perdent com un dels símbols nostrats del país. Si Halloween s’està apoderant de tot plegat. Si els moniatos estan bons o no. Si la Reina aviat li prendrà el lloc a Jiménez Losantos com a follonera nacional. Si Obama es cruspirà a McCain. Si Sarah Palin hauria de sortir despullada a les pàgines de Playboy amb un bazooka a cada mà i una Bíblia tapant-li les vergonyes. O si s’hauria d’aniquilar a tot aquell famosillo vivent (vegis més avall, amb Florentino Fernández i Santiago Segura) que s’atreveix a doblar i destruir tota pel·lícula còmica que cau en les seves mans. Evidentment, en tots aquests debats hi hauria d’estar present Pilar Rahola que, com dirien en castellà, igual vale pa un roto que pa un descossío. I com que ja me n’estic anant del tema de mala manera (algun dia faré l’entradeta més llarga que el propi contingut de la secció), prepareu-vos per les estrenes que ens ha deixat el cinema per aquesta bonica setmana. Des d’una boda indie, un retorn clàssic, alguna que altra comèdia nord-americana o un thriller en forma de seqüela. Això és La Guia Definitiva.

Començarem aquest repàs setmanal amb una pel·lícula amb marca indie anomenada La boda de Rachel (Rachel getting married) i dirigida per Jonathan Demme, el senyor que al seu dia ens va portar pel·lícules tan recordades com El silencio de los corderos, Philadelphia o, més recentment, El mensajero del miedo. Es veu que Demme ja se n’ha cansat una mica de la parafernàlia hollywoodenca de sempre i, últimament, està més interessant en dirigir documentals de prestigi o signar històries amb menys pressupost, com la que ara ens ocupa. Per tirar endavant La boda de Rachel, se serveix d’un intens repartiment actoral ple d’intèrprets més o menys desconeguts, a excepció d’Anne Hathaway i Debra Winger. Un guió escrit per la filla del gran Sidney Lumet, Jenny Lumet. I un argument que, com a punt de partida, ens situa en la vida d’una ex-model que s’ha passat els últims anys entrant i sortint de centres de rehabilitació i que, tot i estar força distanciada de la seva família, tornarà als seus orígens durant un cap de setmana per tal d’assistir a la cerimònia de casament de la seva germana Rachel, provocant tot tipus de situacions contrastades. No sabem si les mateixes situacions que viuen els protagonistes de la pel·lícula britànica Retorno a Brideshead (Brideshead revisited, de Julian Jarrold), adaptació literària d’aquesta història prou coneguda gràcies a la sèrie televisiva dels anys 80. Amistat, homosexualitat, luxe, alta societat, amors impossibles, sexe, passió, crisi i declivi en una pel·lícula que compta amb els rostres de Michael Gambon, Emma Thompson, Matthew Goode o Ben Whishaw (recordeu El perfume? Doncs aquest). Tanmateix, tenim una altra pel·lícula històrica present en la cartellera. Es titula Los niños de Huang Shi (The children of Huang Shi). Està dirigida per Roger Spottiswoode. Ens situa en un moment concret de l’any 1937, durant la invasió japonesa de Xina. I ens presenta un personatge protagonista, un jove periodista anglès, disposat a salvar de la barbàrie a un grup de nens orfes. Entre els seus intèrprets, la pel·lícula compta amb Chow Yun-Fat, Radha Mitchell i el protagonisme de Jonathan Rhys Meyers, últimament vist com a monarca a la sèrie Los Tudor.

I com que aquesta setmana ens ha deixat poca cosa, acabarem La Guia Definitiva d’avui amb aquestes quatre últimes propostes. En primer lloc, una d’aquelles pel·lícules nord-americanes que, en el moment d’arribar aquí, canvien estranyament de títol, mostrant una imaginació insospitada. La pel·lícula en qüestió es titula Hermanos por pelotas (de l’original Step brothers) i em fa rememorar l’enorme quantitat de pel·lícules que, fruit de la brillantor metafòrica d'algun o altre distribuïdor cinematogràfic, utilitzen la paraula pelotas per tal de cridar l’atenció de l’espectador. No hay pelotas. Muchas pelotas en juego. Cuestión de pelotas. Una pandilla de pelotas. American Pie 5: Una fiesta de pelotas. Pelotas en juego. Cuestión de pelotas (repetida, per una altra pel·lícula). I una altra que ens arriba la propera setmana, Un rockero de pelotas. Lamentable. Centrant-nos en el tema cinematogràfic, Hermanos por pelotas és una altra de les pel·lícules còmiques de la factoria Appatow que, en aquesta ocasió, se serveix de la comicitat de Will Ferrell i John C. Reilly per crear a dos germanastres de mitjana edat, obligats a viure sota el mateix sostre després de la boda dels seus respectius pares (Mary Steenburgen i Richard Jenkins). Si teníeu intenció d’anar-la a veure, oblideu-ho per complet. El ridícul doblatge dels protagonistes va a càrrec de Santiago Segura i Florentino Fernández (amb gracietes marca de la casa). I no, a Catalunya no hi ha cap còpia en versió original. Una altra mostra de comèdia (comèdia immundícia, diria jo) és la que ens porten massa de tant en tant el duo de directors format per Jason Friedberg i Aaron Seltzer, aquest cop amb la pel·lícula paròdica Disaster Movie que, com suposareu, segueix l’estela d’altres merdes com Date Movie, Epic Movie o Casi 300. En aquest cas, es dediquen a parodiar (amb el ja clàssic esquema de caca-culo-pedo-pis) les pel·lícules de desastres, tot i que aquí hi té cabuda tot. El día de mañana, Monstruoso, Hancock, High School Musical, 10.000, Iron Man, Kung Fu Panda, Sexo en Nueva York. La Película, Juno o No es país para viejos. Us atreviu? Per últim, Agustín Díaz Yanes (després de l’avorridíssima Alatriste) torna a intentar renovar l’inexistent thriller espanyol amb la a priori interessant pel·lícula Sólo quiero caminar, a mode de seqüela de la seva elogiada opera prima, Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto. Victoria Abril, Pilar López de Ayala, Diego Luna, Ariadna Gil o Elena Anaya es posen al servei del director en aquesta història de robatoris, assassinats, presons i traficants mexicans. I amb el peculiar documental El somni (dirigit per Christophe Farnarier), contextualitza la destrucció sistemàtica del nostre entorn natural mitjançant l’apassionant retrat d’un pagès dels Pirineus catalans, un dels últims que queda. ¡Jau!

La Guia Definitiva torna la setmana que ve amb una xarxa de mentides, unes cendres celestials, un Van Damme al descobert i un roquer ...com no... de pilotes.