LA GUIA DEFINITIVA Ventada revolucionària
Aquest cap de setmana ha fet vent. Molt vent. Ho vaig notar perquè, mentre anava pel carrer, m’havia d’anar arreglant el cabell cada vint-i-tres segons aproximadament. Una xifra una mica més baixa d’allò que vindria a ser habitual. A un servidor no li ha passat res interessant. Al món, sí. Al cosmos, no ho sé. Un senyor de color negre s’ha fet president d’un país anomenat Estats Units d’Amèrica. Ho sé perquè vaig veure per la tele una multitudinària missa de possessió del càrrec, de la qual m’agradaria destacar allò més interessant. Obama va a l’església. Obama jura damunt la Bíblia. Surt un pastor evangelista, ens pega un discurs de la hòstia i ens resa un Pare Nostre. Un altre capellà apareix a dir-hi la seva. El jurament diu que Obama governarà amb l’ajuda de Déu. Reflexiono un moment i penso. La raça humana és molt culta. Déu ens escolta. Déu ens ajuda. Déu presideix el planeta. Em quedo més tranquil. Pel que fa a altres menesters, dijous vam saber els nominats als Academy Awards (sí, els Oscar). Faria algun comentari al respecte, però ara em fa mandra. Prefereixo explicar tot el que va donar de sí la meva tarda de dissabte (sí, el dia de l’huracà tropical), que no us importa a ningú, però m’és igual. Em vaig menjar un kebab ranci. Els meus acompanyants i jo vam intentar, sense èxit, ser cultes i anar a veure alguna que altra exposició interessant. Vam acabar en un centre comercial d’ambient cholo, jugant a les màquines recreatives, matant dinosaures, conduint cotxes i reflexionant de tot plegat. Encara que sembli mentida, ho vaig trobar interessant. A la nit, vam sopar en un d’aquells restaurants que et foten la sablada a l’hora de pagar. Vam sortir de festa. Va ser una nit lamentable. I no, no vaig follar. El diumenge ja és una altra història. La vida pot ser molt trista. O molt divertida, segons l’època. Per sort, ha tornat Lost. I si em veieu pel carrer conduint un cotxe d’autoescola, teniu el meu permís per espantar-vos de valent. I ara anem al tema que ens ocupa. Tenim sis pel•lícules a comentar. Una d’elles val la pena. La resta, m’importen ben poc. I sí, sembla ser que aquesta entradeta d’avui ha estat un telegrama molt llarg, inútil i sense cap mena de sentit. Demano perdó.
La pel•lícula a la qual em refereixo es titula Revolutionary Road i està dirigida per Sam Mendes, un senyor que al seu dia ens va portar altres cintes com Jarhead, Camino a la perdición o la meva pel•lícula per excel•lència, American Beauty. Els protagonistes són Leonardo DiCaprio i Kate Winslet, senyora del director. I em nego a dir allò tan trillat de que és la seva segona pel•lícula junts, onze anys després d’aquella súper-
hiper-mega-producció anomenada Titanic. En aquest cas, l’argument de Revolutionary Road ens ubica en un d’aquells típics i tòpics barris residencials nord-americans (visca!) de mitjans dels anys cinquanta. Cases boniques. Veïns repel•lents. I vides insulses, tot i que irremeiablement felices. DiCaprio i Winslet són els Wheeler, un matrimoni amb dos fills i en plena crisi existencial. El marit té un d’aquells treballs que li aporta seguretat i un cert benestar econòmic, però que li absorbeix l’ànima davant tanta mediocritat junta. La dona se n’encarrega de la casa mentre s’amarga, viu com pot i somia en anar a viure a París. La resta, ja us la podeu imaginar. Desequilibri dels personatges. Plans truncats. Discussions. I una gran tragèdia. Revolutionary Road és una pel•lícula bastant recomanable en relació a fins a quin punt podem aconseguir tot allò que ens proposem. Fins a quin punt la vida està terriblement mal plantejada. I fins a quin punt ens hem d’amargar sense aconseguir, mai, una felicitat absoluta. Reflexionem-hi, si us plau. La pel•lícula, a més, compta amb les interpretacions secundàries de Kathy Bates, Dylan Baker o el nominat a l’Oscar Michael Shannon (compte amb el seu personatge!) i té una esplèndida escena final com a perfecta conclusió de tot plegat.
Fins aquí, les estrenes més destacades d’aquesta setmana. Potser trobeu quelcom interessant en el paràgraf següent. Però ara no tinc cap més remei que parlar breument de dos pel•lícules que, en aparença, ja em resulten insuportables. Per una banda, el còmic Rob Schneider (que una de les poques coses bones que ha fet ha
estat donar-se a conèixer en aquest gran programa nord-americà anomenat Saturday Night Live) es passa a la direcció amb una pel•lícula anomenada El gran Stan (Big Stan). Si no em vam tenir prou amb les seves cèlebres Gigoló (i seqüela), Estoy hecho un animal o Este cuerpo no es el mío, ara torna a la càrrega amb la història d’un pobre home que, aterrat per la idea d’ingressar a la presó a causa d’un delicte fiscal, donarà classes d’arts marcials amb un professor prou peculiar. Sí, aquesta és la història. No hi ha més. Cal apuntar, però, que el peculiar professor és el pobre David Carradine. Que també hi surt la Jennifer Morrison, de la sèrie House. I que l’escatologia i l’humor bàsic hi tindran un fort acte de presència. Per acabar de rematar aquest primer tram, cal esmentar també l’estrena d’una d’aquelles seqüeles que no feien molta falta. Es tracta de Transporter 3 (Le transporteur III, dirigida per Olivier Megaton). Continua estant protagonitzada per Jason Statham. I, a tall de curiositat, hi apareix també Robert Knepper, el T.Bag de la malaurada sèrie Prison break.
I com que és molt tard i tinc ganes d’anar a dormir, acabarem ràpidament amb un petit comentari en relació a les tres últimes propostes internacionals. En primer lloc, La mujer del anarquista, pel•lícula co-produïda
entre Espanya, França i Alemanya i dirigida per Peter Sehr i Marie Noëlle, torna a tocar el tema de la Guerra Civil espanyola (¿cal que faci algun comentari al respecte?) amb la història d’amor entre una dona d’idees liberals i un líder anarquista. Ells són María Valverde i Juan Diego Botto. I la resta, ja us ho trobareu si l’aneu a veure. També ens ha arribat una pel•lícula argentina, dirigida per Ariel Rotter i anomenada El otro. I no, no es tracta d’una segona part de la pel•lícula d’Amenábar amb una Nicole Kidman hormonada, ni un biopic sobre un dels personatges de Lost (perdoneu aquests comentaris tan barats i lamentables). La pel•lícula va aconseguir el premi al millor actor (per Julio Chávez) en el festival internacional de cinema de Berlín i, al llegir l’argument, no he pillat de la missa la meitat. Mireu el tràiler i aclariu-vos. Per últim, les sessions d’aquesta setmana es completen amb el documental Arropiero, el vagabundo de la muerte, dirigit per Carles Balagué, que analitza la vida de l’assassí en sèrie més sanguinari que ha tingut Espanya.
La setmana que ve, Tom Cruise passa de la cienciologia al nazisme, tindrem un dubte religiós i prendrem mal exemple de la vida mentre morim penjats. Tot això, en set dies.
La pel•lícula a la qual em refereixo es titula Revolutionary Road i està dirigida per Sam Mendes, un senyor que al seu dia ens va portar altres cintes com Jarhead, Camino a la perdición o la meva pel•lícula per excel•lència, American Beauty. Els protagonistes són Leonardo DiCaprio i Kate Winslet, senyora del director. I em nego a dir allò tan trillat de que és la seva segona pel•lícula junts, onze anys després d’aquella súper-
hiper-mega-producció anomenada Titanic. En aquest cas, l’argument de Revolutionary Road ens ubica en un d’aquells típics i tòpics barris residencials nord-americans (visca!) de mitjans dels anys cinquanta. Cases boniques. Veïns repel•lents. I vides insulses, tot i que irremeiablement felices. DiCaprio i Winslet són els Wheeler, un matrimoni amb dos fills i en plena crisi existencial. El marit té un d’aquells treballs que li aporta seguretat i un cert benestar econòmic, però que li absorbeix l’ànima davant tanta mediocritat junta. La dona se n’encarrega de la casa mentre s’amarga, viu com pot i somia en anar a viure a París. La resta, ja us la podeu imaginar. Desequilibri dels personatges. Plans truncats. Discussions. I una gran tragèdia. Revolutionary Road és una pel•lícula bastant recomanable en relació a fins a quin punt podem aconseguir tot allò que ens proposem. Fins a quin punt la vida està terriblement mal plantejada. I fins a quin punt ens hem d’amargar sense aconseguir, mai, una felicitat absoluta. Reflexionem-hi, si us plau. La pel•lícula, a més, compta amb les interpretacions secundàries de Kathy Bates, Dylan Baker o el nominat a l’Oscar Michael Shannon (compte amb el seu personatge!) i té una esplèndida escena final com a perfecta conclusió de tot plegat.Fins aquí, les estrenes més destacades d’aquesta setmana. Potser trobeu quelcom interessant en el paràgraf següent. Però ara no tinc cap més remei que parlar breument de dos pel•lícules que, en aparença, ja em resulten insuportables. Per una banda, el còmic Rob Schneider (que una de les poques coses bones que ha fet ha
estat donar-se a conèixer en aquest gran programa nord-americà anomenat Saturday Night Live) es passa a la direcció amb una pel•lícula anomenada El gran Stan (Big Stan). Si no em vam tenir prou amb les seves cèlebres Gigoló (i seqüela), Estoy hecho un animal o Este cuerpo no es el mío, ara torna a la càrrega amb la història d’un pobre home que, aterrat per la idea d’ingressar a la presó a causa d’un delicte fiscal, donarà classes d’arts marcials amb un professor prou peculiar. Sí, aquesta és la història. No hi ha més. Cal apuntar, però, que el peculiar professor és el pobre David Carradine. Que també hi surt la Jennifer Morrison, de la sèrie House. I que l’escatologia i l’humor bàsic hi tindran un fort acte de presència. Per acabar de rematar aquest primer tram, cal esmentar també l’estrena d’una d’aquelles seqüeles que no feien molta falta. Es tracta de Transporter 3 (Le transporteur III, dirigida per Olivier Megaton). Continua estant protagonitzada per Jason Statham. I, a tall de curiositat, hi apareix també Robert Knepper, el T.Bag de la malaurada sèrie Prison break.I com que és molt tard i tinc ganes d’anar a dormir, acabarem ràpidament amb un petit comentari en relació a les tres últimes propostes internacionals. En primer lloc, La mujer del anarquista, pel•lícula co-produïda
entre Espanya, França i Alemanya i dirigida per Peter Sehr i Marie Noëlle, torna a tocar el tema de la Guerra Civil espanyola (¿cal que faci algun comentari al respecte?) amb la història d’amor entre una dona d’idees liberals i un líder anarquista. Ells són María Valverde i Juan Diego Botto. I la resta, ja us ho trobareu si l’aneu a veure. També ens ha arribat una pel•lícula argentina, dirigida per Ariel Rotter i anomenada El otro. I no, no es tracta d’una segona part de la pel•lícula d’Amenábar amb una Nicole Kidman hormonada, ni un biopic sobre un dels personatges de Lost (perdoneu aquests comentaris tan barats i lamentables). La pel•lícula va aconseguir el premi al millor actor (per Julio Chávez) en el festival internacional de cinema de Berlín i, al llegir l’argument, no he pillat de la missa la meitat. Mireu el tràiler i aclariu-vos. Per últim, les sessions d’aquesta setmana es completen amb el documental Arropiero, el vagabundo de la muerte, dirigit per Carles Balagué, que analitza la vida de l’assassí en sèrie més sanguinari que ha tingut Espanya.La setmana que ve, Tom Cruise passa de la cienciologia al nazisme, tindrem un dubte religiós i prendrem mal exemple de la vida mentre morim penjats. Tot això, en set dies.
1 comentari:
Això és una prova.
Publica un comentari a l'entrada