LA GUIA DEFINITIVA Arròs amb llet

Tinc un conflicte. Quan menjo arròs amb llet m’agafen cagarrines. Però m’agrada bastant i no puc deixar de fer-ho. Sé que és un començament molt escatològic, però m’heu de perdonar. Així capto la vostra atenció. De pas, aquest concepte d’arròs amb llet el puc fer servir també com a títol. Sé que no té res a veure amb cap de les pel·lícules que comentarem. I a més a més, aquí mateix matarem el tema. Però mira, fa gràcia. El que sí que m’agradaria aprofitar per a dir és que l’art de fer entradetes amb substància és una tasca molt feixuga que em porta més de tres dies per tal de pensar la idea, allò que vull plasmar en el meu text, reordenar els conceptes i destil·lar brillantor (és broma, ho faig en deu minuts i, sincerament, tampoc n’hi ha per a tant), el que passa és que avui no sé que collons posar. Estic en sequera creativa. He estat tot el dia fora. He anat a conduir i he après a aparcar. He deambulat per Barcelona. He assistit a la primera sessió d’un curs de guió per a televisió. I he sopat a dos quarts de dotze de la nit. No tinc ganes de fotre res. Però com que em dec a la causa del Mai a la vida, us escric encantat aquestes boniques línies. Escriuria alguna cosa més, però és que realment no ha passat res interessant ni al món ni a la meva vida (això últim és més habitual), excepte un petit cas. Es va perdre una adolescent, la van matar i la van tirar al riu. Això no fa gràcia, més aviat fa fàstic. Però el que encara fa més fàstic és veure com els fills de puta de Tele5 fan diners a costa d’aquest succés amb programes tan pestilents com La Noria o Rojo y negro. Sí, tenim la televisió que ens mereixem. Ens hem de fer fotre. Per sort, sempre ens queda l’opció de baixar-nos sèries d’Internet i muntar-nos la nostra particular graella televisiva que, segurament, és molt més interessant. Això sí, prepareu-vos per a que els il•lustrats d’aquesta societat ens titllin de desgraciats, lladres i delinqüents per fer ús del BitTorrent. Prefereixen que mirem La Noria. Ara comentarem les pel·lícules que tenim preparades per aquesta setmana (que, la veritat, penso que valen bastant la pena), però abans voldria llençar una impressió personal. Crec que els eurofans són els éssers més mediocres i infeliços d’aquest planeta. I ells no ho saben. M’he passat? Let’s go.

I atenció, que aquesta setmana tenim material. A un servidor se li acumula la feina i no dóna a l’abast. Tinc moltes pel·lícules pendents. I encara ens n’arriben moltes més. De moment, avui podrem triar entre dos aspirants als Oscar, la favorita Slumdog Millionaire i la passionalment dramàtica The Reader. Dos perles indies bastant diferents entre sí, la cinta romantico-juvenil Nick y Norah, una noche de música y amor i un d’aquells documentals on el realitzador és l’estrella, La historia completa de mis fracasos sexuales. I unes dos últimes propostes radicalment oposades, la peruana La teta asustada, i un remake de matances adolescents, Viernes 13. Un servidor espera anar a veure de forma urgent aquesta Slumdog Millionaire per tal de completar els seus visionats d’Oscar, intentarà pegar-li una ullada a la història sexual i es baixarà la de Nick and Nora, més que res perquè no hi ha cap còpia en versió original a la ciutat de Barcelona. Però ara sí, comencem l’anàlisi profund (bé, no tant profund, que això ho enllestirem en dos paràgrafs) de les pel·lícules d’aquesta setmana. Slumdog Millionaire és el títol que porta la última producció de Danny Boyle, un director que, al moment d’anomenar-lo, és gairebé obligatori relacionar-lo amb aquella Trainspotting que va marcar precedents. També ens va portar La playa, 28 días después o Sunshine. Però si ens centrem en aquesta última pel·lícula (en la qual també hi consta Loveleen Tandan en l’apartat de realització), observarem perquè coi l’hauríem d’anar a veure. Jo ho faré perquè, en primer lloc, és la pel·lícula que triomfarà la setmana que ve en la cerimònia dels Oscar. No és que siguin uns premis molt fiables, però ...bé... li fan un favor. La pel·lícula ha arrasat per allí on ha passat. Li han plogut els premis. Les bones crítiques. I l’èxit popular. Té un argument, al menys, curiós. Un adolescent de Bombai (interpretat pel prometedor Dev Patel, conegut per la sèrie Skins) que es presenta a la versió hindú del ¿Quién quiere ser millonario?, guanya el concurs i acaba detingut acusat d’haver fet trampes. Tanmateix, tenim trama d’amor, denúncia social i aromes a Bollywood. ¿Que més podem demanar? Si us atreviu, podeu fer doble sessió amb The Reader, la pel·lícula dirigida per Stephen Daldry (realitzador de la interessant Billy Elliot i la brillant Las horas) que li servirà (suposem) per donar-li a Kate Winslet l’Oscar a la millor actriu en la seva sisena nominació. Un servidor ja ha vist la pel·lícula. No és res de l’altre món, però es deixa veure amb molta commoció i amb molt de sentiment. Té una primera part punyent i directa, un secret vergonyós i un personatge protagonista d’aquells que criden força l’atenció per la seva desconcertant personalitat. La pel·lícula té força, però falla en altres aspectes (per exemple, la trama de Ralph Fiennes). ¿Seran les presses per acabar-la a temps? No ho sabem. Aneu-la a veure i opineu.

Com ja he dit abans, La Guia Definitiva d’avui aprecia l’arribada a les nostres cartelleres de dos propostes amb aires indies. Per una banda, Nick y Norah, una noche de música y amor (Nick and Norah’s infinite playlist, dirigida per Peter Sollett) se serveix de la música i el romanticisme juvenil per tal de formar una d’aquelles històries poppies destinada a un públic més aviat cool. Jo no sé si entro al perfil, però m’interessa aquesta pel·lícula. La cinta està protagonitzada per Kat Dennings i Michael Cera (sí, el de Supersalidos, Juno i Arrested development), un actor al que sempre li fan interpretar el mateix rol però que, des d’aquí, creiem que funciona. I, pel que fa a l’argument, deixem-ho en que es tracta d’una història romàntica amb idèntics gustos musicals. L’altra proposta indie és un documental i també té un títol prou llarg, La historia completa de mis fracasos sexuales (A complete history of my sexual failures). Tota aquesta raresa està dirigida i protagonitzada per un senyor bastant grillat anomenat Chris Waitt, el qual a mode d’autobiografia exhibicionista ens relata les seves misèries sexuals, prenent com a concepte bàsic la desastrosa vida sentimental que ha tingut fins al moment. Entrevistes amb les seves ex-nòvies, humiliacions personals, sessions de sado i viagra a dojo són alguns dels ingredients que formen aquest curiós documental. Per acabar la xerrameca d’avui, La Guia Definitiva s’ha decidit a recomanar-vos una última doble sessió. Una barreja freak i explosiva entre cinema d’autor sud-americà i bajanada comercial nord-americana. El cinema d’autor (autora, en aquest cas) d’aquesta setmana té nom propi, La teta asustada, que és com es coneix popularment a un tipus de malaltia que es transmet a través de la llet materna de dones maltractades. La pel·lícula està dirigida per Claudia Llosa i ha estat la flamant guanyadora de l’Ós d’Or en aquest Festival de Berlín que va finalitzar ahir mateix. Per la seva banda, el cinema cutre-comercial d’aquesta setmana recau en el pes d’una sola pel·lícula, Viernes 13, remake innecessari d’una de les cintes de terror més memorables de la nostra humanitat. Aquesta nova versió està dirigida per Marcus Nispel (que, al seu dia, ja ens va portar el remake de La matanza de Texas) i, entre els seus protagonistes, hi destaquen un seguit de nois marcant múscul i unes noies terriblement atractives. Un servidor desconeix qui són els protagonistes, però destaca la presència de Jared Padalecki (conegut per sèries com Sobrenatural o Las chicas Gilmore), que torna a enllaçar cinema de terror juvenil després d’haver participat en les produccions La casa de cera i Cry Wolf.

Au. Ja estic. Tornem la setmana que ve amb una pel·lícula prometedora (Darren Aronofsky + Mickey Rourke) i una cinta d’animació per adults realment apetitosa. Tot això, després de la ressaca post Oscar.