CANNES 09. Visions externes de La Croissette. Segona part. Haneke és el puto amo

En aquestes dues setmanes, motius personals de força major han fet que un servidor no pogués enregistrar les corresponents Càpsules indefinides de l’audiovisual mundial que us arriben, gentilesa del Mai a la vida, tots els dilluns. En aquest sentit, i aprofitant tot l’extraordinari rebombori mediàtic originat pel Festival de Cinema de Cannes (el festival dels festivals), hem decidit suplir la seva absència amb aquest article dividit en dues parts (clicar aquí per veure la primera part) en les quals us pretenem aclarir/explicar tot el que ha passat en aquesta emblemàtica localitat del sud de França. Tot allò relacionat amb el cinema, clar està. Si voleu analitzar la vestimenta de les estrelles internacionals, poseu el programa de l’Anne Igartiburu. Per a més informació cinèfila, però, llegiu atentament les següents instruccions.

I la gran pregunta és ¿què ha passat aquest any al Festival de cinema de Cannes? La pregunta, si més no, té múltiples respostes. El que ha passat, principalment, és que aquest any s’ha premiat amb la Palma d’Or la pel·lícula Das weisse band (The white ribbon) que, en català literal, s’hauria de traduir com La cinta blanca. I aquesta és una extraordinària notícia que m’omple d’alegria, ja que el director de la pel·lícula és l’autor europeu per excel·lència, Michael Haneke. Un dels millors realitzadors de la història del cinema mundial. Parlar de Haneke és parlar de la mestria feta cinema. D’unes visions esfereïdores de la raça i l’existència humana. D’un filòsof que ens ensenya, sense escrúpols ni mitges tintes, allò que els humans no ens atrevim a veure. Haneke fa cinema des de la més extrema i acurada saviesa i innovació. Ens ho va demostrar amb els seus primers treballs cinematogràfics, aquella trilogia on va sobresortir una obra absolutament adorada que s’anomena El vídeo de Benny. Va plantar cara al públic amb una esgarrifosa obra d’art titulada Funny games, de la qual va acabar rodant l’any passat un idèntic remake nord-americà. I va aconseguir més premis a Cannes i altres festivals amb pel·lícules tan magistrals com Código desconocido, La pianista o Caché (Escondido). Ara, el jurat (casualment presidit per la seva amiga i musa Isabel Huppert) no ha dubtat en atorgar-li el mèrit més gran del festival gràcies a una pel·lícula dura, rodada en blanc i negre, centrada en l’Alemanya rural de principis de segle XX, en la qual busca el perquè de la ideologia feixista i el futur moviment nazi a partir de les terribles situacions que han de viure un seguit de nens indefensos. Els nens que, posteriorment, aclamarien el règim. Està previst que la pel·lícula, ovacionada també per la crítica (amb premi FIPRESCI inclòs) i el públic del festival, s’estreni aquí a mitjans de setembre. Santa paciència.

Deixant de banda a Haneke i la seva merescuda Palma d’Or, caldria analitzar també els altres premis del palmarès de la secció oficial. El rival més dur de Haneke en la recta final del festival era un senyor francès anomenat Jacques Audiard que, amb la pel·lícula Un prophète, va entusiasmar gairebé de forma unànime a la crítica especialitzada. Així, el seu esforç ha estat compensat amb el Gran Premi del Jurat. El Premi del Jurat (a seques, sense la paraula gran al seu davant) ha anat a parar ex-aequo a la britànica Fish Tank i la coreana Thirst. Totes tres pel·lícules ja van ser comentades en la primera part d’aquest article, així com la xinesa Spring fever, que ha acabat aconseguint un mitjanament incomprès premi al millor guió. Com mitjanament incompresa o dividida per part de la crítica ha estat també la menció especial a Brillante Mendoza com a millor director per la filipina Kinatay. El veterà Alain Resnais, que presentava a competició la pel·lícula Les herbes folles, es va endur un premi especial del jurat per la seva trajectòria, creat específicament per a l’ocasió. I en l’apartat interpretatiu, destacar els guardons a la millor actriu per una intèrpret que s’anomena Charlotte Gainsbourgh (la recordareu, per exemple, per La ciencia del sueño) i que m’agrada especialment. Es comenta que el premi li ha estat atorgat, més aviat, per haver suportat les exigències de Lars Von Trier durant el rodatge d’Antichrist, pel·lícula que ha aixecat polèmica i que ha estat titllada per la major part de la crítica com una autèntica aberració humana. Ja ho veurem. Un premi que sí que ha rebut l’aprovació unànime ha estat l’atorgat al millor actor per Christoph Waltz, el secundari de luxe de la pel·lícula de Quentin Tarantino Inglourious basterds. Una pel·lícula que també es va presentar en aquesta segona meitat del festival i que, tot i alguna que altra veu divergent, ha deixat un bon regust de boca entre la crítica i el públic assistent. Inglourious basterds s’estrena aquí el proper mes d’agost. I el que ens espera és una nova mostra del Tarantino més extremat en una completa anada de la pilota sobre l’època nazi. L’aparició de Waltz en el seu paper de nazi caça-jueus ha entusiasmat de forma exagerada.

Un cop coneguda la decisió del jurat, aquesta segona meitat del festival també ens va deixar les següents pel·lícules en la Secció Oficial a concurs. El realitzador francès Gaspar Noé, que va esgarrifar al Festival fa uns anys amb la pel·lícula Irreversible i la seva mítica escena de la violació, va presentar sense sort Soudain le vide (Enter the void), una cinta amb plans seqüència, contrapicats i virgueries diverses made in Noé. Presència també del taiwanès Tsai Ming-liang amb la pel·lícula francesa Visage (Face), una mostra de cinema dins el cinema, amb Laetitia Casta. La única pel·lícula francesa que va obtenir premi al Festival va ser l’aclamada Un prophète, citada anteriorment, però dues pel·lícules més de la mateixa nacionalitat van intentar, sense sort, alçar-se amb algun premi important a Cannes. Per una banda, A l’originne (de Xavier Giannoli) tenia el seu punt més fort en la interpretació protagonista d’un inspirat François Cluzet, que era un dels seriosos candidats a millor actor. Per l’altra, The time that remains (d’Elia Suleiman), tampoc ha aconseguit res amb aquest relat històric i semi-biogràfic pel que fa al recurrent conflicte de l’Orient Mitjà. La presència espanyola a concurs va acabar marxant també amb les mans buides. Almodóvar, amb les seves abraçades trencades (que ja vam comentar en la primera part d’aquest article) no va triomfar tant com en anys anteriors. Per la seva banda, la catalana Map of the sounds of Tokyo, d’Isabel Coixet, va ser la última pel·lícula que es va presentar en la competició a concurs i va deixar molt freda a la crítica amb aquesta mena de thriller romàntico-sexual ubicat a la capital japonesa. Els seus protagonistes són el català Sergi López (tota una estrella a França) i Rinko Kikuchi, nominada a l’Oscar per la pel·lícula Babel.

Cannes també va exhibir altres pel·lícules fora de concurs o en altres competicions com ara la comèdia dramàtica gai, I love you Phillip Morris, amb Jim Carrey i Ewan McGregor. La nova cinta de terror hipotecari de Sam Raimi, Drag me to hell. O la pel·lícula pòstuma de Heath Ledger, The imaginarium of Doctor Parnassus, dirigida per Terry Gilliam. Podeu consultar els premis de les altres seccions a la mateixa pàgina del Festival de Cannes. Ara mateix, un servidor se’n va a celebrar el triomf de Michael Haneke.

CANNES 09 Visions externes de La Croissette. Secció Oficial. Primera part.

Estimats seguidors del Mai a la vida. No sé si ho sabíeu, però voldria informar-vos d’una cosa. Finals de maig representa l’arribada d’un festival internacional de cinema ubicat al sud de França (ja ho sabeu, el país dels mims, les baguettes, els palaus victorians i els presidents baixets, dretans i prepotents) en una suposem bonica localitat costera anomenada Cannes. En català s’acostuma escriure en una sola N, però m’agrada més fer-ho en dues. Si ho escrivís en tres o en quatre, potser ja em passaria. ¿I què està passant aquest any a Cannes? Doncs si llegiu l’article, us quedarà més o menys clar. Feu-ho de forma desinteressada.

Pel que fa a les dades mitjanament tècniques, caldria dir un seguit de coses per ubicar-vos a vosaltres, lectors, enmig de tot aquest xou mediàtic i cinematogràfic. El Festival Internacional de Cinema de Cannes es divideix en un seguit de seccions en les quals s’acaben projectant centenars de pel·lícules. Per explicar-ho i destacar tot el que allà s’està projectant, m’hauria de comprar un teclat nou i baixar a l’Starbucks a demanar un arsenal d’aquell cafè tan car. Per tant, no ho faré. Parlarem d’alguna que altra pel·lícula de la quinzena de realitzadors o de la secció alternativa del festival, però ens centrarem bàsicament en analitzar mínimament les pel·lícules de la Secció Oficial a concurs. Les que s’han pogut veure i les que es veuran fins el dia 24. Just quan es tancarà la paradeta. ¿Què més puc dir en aquesta preparatòria? Doncs que enguany tenim grans noms entre les pel·lícules a concurs i que el jurat oficial està presidit per Isabelle Huppert, una actriu absolutament excepcional, el qual s’acaba de compondre pel director coreà Lee Chang-Dong, el nord-americà James Gray, el guionista Hanif Kureishi i les actrius Shu Qi, Sharmila Tagore i Robin Wright Penn. Mentre m’imagino algun dia escrivint les meves cròniques, in situ, des de la pròpia ciutat de Cannes, plantegem què ens podem trobar, aquest any, al festival.

Cannes va donar el tret de sortida (visca les frases fetes) el passat dia 14 d’una forma més o menys atípica. Amb una pel·lícula d’animació. Però no una pel·lícula d’animació qualsevol. Els senyors crítics (aquells que van amb americana de pana, amb pegats als colzes i fumant amb pipa), i la resta de públic assistent, es van haver d’enfundar unes ulleres cools d’última generació per poder veure, en 3D, la última excel·lència cinèfila de la productora Pixar (no llegir com si fos un sinònim d’orinar), que s’anomena simplement Up i que ha entusiasmat de tal manera que, fins i tot, se la considera molt millor que la seva predecessora Wall·E. S’estrena aquí a l’estiu, i jutjarem en consistència. Però si ens posem de ple en la Secció Oficial a Concurs, i a jutjar pel que un servidor ha anat llegint per allí on ha pogut, sabem ja les primeres impressions de cara a una hipotètica Palma d’Or. L’obertura de les pel·lícules oficials va anar a càrrec de les pel·lícules Fish Tank, de la realitzadora britànica Andrea Arnold (que ja havia estat a Cannes amb la seva anterior cinta), i Spring Fever, d’un senyor xinès que es diu Lou Ye. Cal dir, en aquest sentit, que les dues pel·lícules van arrancar amb una certa indiferència. Veus a favor. I altres més discordants. Però sense arribar a destacar. Fish Tank ens transporta al United Kingdom dels suburbis industrials. Per la seva banda, Spring Fever ha donat les dosis necessàries de sexe que ha d’haver-hi en tot festival de cine. En aquest cas, de tendència homosexual. Però els plats forts del festival van començar a arribar un dia després. El director Park-Chan Wook ens agrada. I als moderns, encara més. Recordem que aquest senyor ha dirigit, entre altres, pel·lícules com Old Boy o Soy un cyborg. A Cannes es presenta amb una pel·lícula vampírica titulada Thirst on el sexe, la venjança, l’escatologia i la violència hi tenen una presència destacada. ¿El resultat? No ha agradat massa. La que sí que ha agradat bastant, i jo que me n’alegro, és la nova pel·lícula de la realitzadora neozelandesa Jane Campion. La primera dona de la història de Cannes en aconseguir una Palma d’Or. En aquell cas, amb l’extraordinària i esplèndida pel·lícula El Piano. Ara torna al festival amb la poètica Bright Star.

Ha agradat, i molt, la nova producció d’Ang Lee, Taking Woodstock, que aborda la revolució hippie en tot el que va donar de sí aquest conegut macrofestival musical de finals dels seixanta. ¿Una possible Palma d’Or? I encara ha agradat més el drama de presons Un prophète, del realitzador francès Jacques Audiard, a la qual ja han arribat a titllar com una autèntica obra mestra. Fins ara també hem pogut veure altres pesos importants com el del realitzador de culte Johnnie To que, aquest cop, presenta Vengeance a La Croissette amb un èxit molt més baix del que s’havia esperat. O la nova presència del sempre prolífic Ken Loach amb la seva nova comèdia dramàtica de caire social Looking for Eric. ¿Qui és l’Eric del títol? Doncs el senyor Eric Cantona. ¡Ojo al dato! Que la pel·lícula ha agradat bastant. Les sessions han continuat amb la pel·lícula italiana Vincere, de Marco Bellocchio, que analitza l’ascens de Mussolini al poder i que sembla ser que ha acabat avorrint una mica. Amb el thriller filipí Kinatay, de Brillante Mendoza. I amb la francesa Les herbes folles. Pel·lícula dirigida per un dels realitzadors més respectats de la indústria cinematogràfica francesa, Alain Resnais. La presència espanyola ha anat a càrrec d’Alejandro Amenábar, que ha presentat fora de concurs la seva mastodòntica superproducció històrica Àgora, amb fortes ovacions per part del públic assistent. I del senyor Pedro Almodóvar, amb la aquí ja vista Los abrazos rotos, que es veu que al país veí és tractat com si fos una absoluta divinitat. En tot cas, Los abrazos rotos és una pel·lícula correcta que em va deixar un regust d’indiferència bastant important. I ara sí, el moment que estava esperant amb més impaciència. ¿Quina ha estat la pel·lícula més polèmica d’aquest any? Antichrist. ¿Qui és el seu director? Lars Von Trier. No podia ser ningú més. La pel·lícula toca el terror més gore de la mà dels actors Willem Dafoe i Charlotte Gainsbourgh. I mostra escenes tan explícites com una penetració en primer pla, amputacions de clítoris i penis i diverses sessions de tortura extrema. La immensa majoria de crítics ja se n’han encarregat de vomitar damunt la pel·lícula i titllar-la com a gratuïta i nefasta. Però el millor de tot ha estat la resposta de Lars Von Trier, catalogant-se a ell mateix com el millor director del món (això ho ha dit ell, així exactament) i dient que només fa les pel·lícules pel seu propi plaer i sense pensar en cap moment en el públic. Visca l’egolatria. No sé si sóc masoquista, però tot això fa que encara tingui moltes més ganes de veure la pel·lícula. És així.

Pel que fa a altres pel·lícules fora de la Secció Oficial a Competició, cal destacar les seccions Una certa mirada, dedicada a les produccions més alternatives, la ja clàssica Quinzena de Realitzadors o les sessions de mitjanit. Entre les pel·lícules més destacades, s’ha pogut veure la nova proposta independent del mestre Francis Ford Coppola, Tetro, que compta amb el protagonisme de Vincent Gallo, Maribel Verdú i Carmen Maura i que no ha acabat d’entusiasmar. Les cintes japoneses Air Doll i Yuki & Nina. O les franceses Ne change rien i Ne te retourne pas, sessió nocturna amb Monica Bellucci i Sophie Marceau. La setmana que ve sabrem el Palmarès Oficial del Festival i analitzarem les altres pel·lícules a concurs que encara queden pendents.

Enter de Void, de Gaspar Noé
Vissage/Face, de Tsai Ming-Liang
A l’origine, de Xavier Giannoli
The time that remains, d’Elia Suleiman
Map of the sounds of Tokyo, d’Isabel Coixet
Inglourious basterds, de Quentin Tarantino
The white ribbon, de Michael Haneke. La pel·lícula més esperada per mi. Ja que el senyor Haneke és un dels millors directors de la història del cinema.